LLUÍS GAVALDÀ- DIARI ARA

Això va dedicat a tu. Sí, ja sé que encara no sé qui ets i que segurament mai llegiràs això. Ara mateix només puc mirar d’esbrinar on t’amagues aliè al trasbals que provocarà la teva informació letal. Pot ser que estiguis assegut dues files darrere el meu nen i que us toqui seure junts aquest matí per fer la classe de medi o algun projecte de plantes i flors. També pot ser que siguis d’un curs més i sols comparteixis pati amb ell els dimarts i els dimecres, quan ho aprofiteu per fer el partit de futbol entre tercer i quart i els massacreu a gols i a faltes no assenyalades. O ves que no vagis a l’esplai dels dissabtes i just aquesta setmana us posin al mateix equip per fer la gimcana.

No, no sé on ets però sé que hi ets. Ho sé perquè tots n’hem tingut un com tu. Jo vaig tenir el Ramón, un nen repetidor i una mica fatxenda que m’ho va dir foteta mentre fèiem la filera a la classe d’educació física. Sort en vaig tenir que una hora i deu minuts més tard, eixugant-me les llàgrimes tot tornant cap a casa, la meva germana gran es va encarregar d’esvair temporalment els dubtes que m’omplien el caparró assegurant-me que si fos cert, ella, que tenia dos anys més que jo, ho sabria. Set anys més tard vaig haver de fer servir el mateix discurs amb la meva germana petita, quan em va confrontar amb la informació que li havia passat la Montse, una amiga seva, veïna de cals avis. Per això vull que sàpigues que no em faig il·lusions, que sé que no hi tinc res a fer, que és una lluita perduda, que si no ets tu serà un altre qui l’hi faci saber. També sé que és bastant probable que quan ho facis no sigui amb mala fe, que seran més aviat les ganes irrefrenables d’explicar una informació tan valuosa les que provocaran el final de tot plegat.

Tot i així, però, deixa que em desfogui, ara que no les tinc totes, ara que el miro de reüll mentre escriu la carta, a veure si algun gest delata que ja heu parlat. Sisplau, espera’t, espera’t una mica més, aguanta’t les ganes d’escampar-ho. Fes-ho per mi i per tots els pares que encara no hem patit el moment aquell de la pregunta, que encara no ens hem quedat amb cara de babau, sense saber què dir, sense saber si fer-nos els despistats i negar-ho tot o reconèixer abatuts la nostra derrota. No et demano molt, només que t’ho guardis una mica més, almenys fins passat aquestes festes. Un Nadal més i prou, per favor.