Diuen que els catalans sempre estem comptant i que, fins i tot quan ballem, comptem. I no van pas errats si el ball a què es refereixen és la sardana. Les sardanes es componen de dues parts: una de curta i una de llarga. La curta (que s’anomena “els curts”) acostuma a tenir una trentena de compassos i la llarga (anomenada “els llargs”) en sol tenir uns vuitanta, pam més, pam menys. A cada rotllana sardanística hi ha —com a mínim— un ballador que es dedica a comptar els compassos dels curts i dels llargs, de manera que coneix exactament quants compassos té la sardana (en coneix el tiratge) i així pot avisar a la resta de balladors de quins passos han de fer per quadrar bé la dansa. Així, quan queden cinc compassos per acabar (o set, o tres, o els que cregui convenient) fa un crit tot indicant als balladors i balladores quines passes han de fer: “Dosos!”, “Un tres i contrapunt!”, etcètera.

(Aquí us poso una foto de la Cobla Mediterrània: semblen un cor de gospel, però sonen més fort)

ENLLAÇ MUSICAL: No us perdeu aquest video amb la Cobla Mediterrània tocant el passat setembre: COBLA MEDITERRÀNIA

Fins aquí no hi ha cap misteri: una mica peculiar, això sí, però de misteri, cap. L’enigma de la sardana consisteix en el fet que, des de fa més d’un segle, se celebren concursos de sardanes enigmàtiques que el que busquen és amagar, precisament, el nombre de compassos que hi ha als curts i el nombre de compassos que hi ha als llargs. Es tracta d’obres que tenen una tendència minimalista perquè sempre repeteixen el mateix tema musical amb escasses variacions, de manera que els sardanistes difícilment saben on acaben els curts i on comencen els llargs i, per tant, és complicat endivinar-ne el tiratge. Aquestes sardanes enigmàtiques s’anomenen “revesses”. Al Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans la paraula “revessa” és definida d’una forma molt clara: “dit de qui és difícil de governar, de manejar, d’allò que és difícil de treballar, de resoldre d’aprendre. Una sardana revessa”. Més clar, impossible: es tracta d’amagar el nombre de compassos. El compositor de l’obra no pretén fer una gran peça de lluiment simfònic, només pretén enredar els balladors i amagar-los el tiratge de l’obra.

Aquí hi ha una bona foto d’una tenora (i en segon pla un tible) amb la seva particel·la a punt per tocar (feta per KIKE):

ENLLAÇ MUSICAL: Aquí teniu un altre enllaç, en aquest cas de la Cobla Contemporània. Fixeu-vos bé en els instruments, que es veuen molt bé: les tenores, els tibles, el trombó… i al final de tot el flabiol i el tamborí: COBLA CONTEMPORÀNIA

Aquest joc de les sardanes enigmàtiques sembla ideat per alguna ment malaltissa, però cal dir que és una de les especialitats més valorades entre les colles sardanistes i hi ha autèntics especialistes a resoldre les sardanes més revesses que els compositors s’hagin pogut empescar. Cada any les sardanes revesses tenen més seguidors i se’n fan diferents proves per tot el país que compten per al Campionat de Catalunya. Hi ha fins i tot audicions de sardanes en què no solament puntua endivinar-ne el tiratge sinó fins i tot ballar-les bé i repartir-les bé. Tot un fenomen de l’enigmística musical!

Aquests article és un extracte del capítol 6 del llibre Música encreuada, els enigmes musicals editat per Clivis Publicacions (Barcelona, 2004)