Niccolo Paganini va ser un violinista del segle XIX. Va ser el millor, el més espectacular, el més brillant, el més meravellós, el més… TOT! Però la gent li va atribuir un pacte amb el diable: no era possible que toqués d’aquella manera si no és que havia fet un pacte amb l’innombrable. Què hi havia de cert?

El fet és que, quan va morir, cap capellà no va autoritzar a que el cos del violinista diabòlic fos enterrat en un cementiri. El cos va estar en diferents llocs (a casa de familiars i amics descomponent-se mica en mica) fins que 36 anys després de la seva mort, per fi van poder-lo enterrar legalment.

La veritat és que la seva manera de tocar era absolutament única: mai ningú no havia aconseguit fer tantes notes en tant poc temps, ni fer anar els dits tant ràpidament, ni tocar tres cordes alhora, ni allargassar tant els dits per tocar acords impossibles. L’època que li va tocar viure (del 1782 a 1840) és l’època del Romanticisme, un moment en la història de la música en què es comença a valorar especialment els intèrprets solistes i els recitals, és a dir, els espectacles musicals en els que actua un virtuós.

El que la gent no sabia és que Paganini patia una malaltia una mica estranya: el gegantisme. Aquesta malaltia acostuma a portar relacionades algunes particularitats per a qui la pateix: les articulacions són molt flexibles, s’allarguen les extremitats (els dits també) i també té uns efectes directes sobre la vista: això explicaria perquè Paganini tocava sempre de memòria. Tant la velocitat de la interpretació com això de tocar de memòria el públic ho atribuïa a un pacte amb el diable, però l’explicació més “científica” seria que estava afectat d’aquest malaltia (això no treu que fos, realment un virtuós inigualable).

ENLLAÇ MUSICAL: Aquí podeu escoltar algunes de les obres més espectaculars que va compondre: els dificilíssims Capricis per a violí sol. Aquí els teniu interpretats per un violinista albanès anomenat Tedi Papavrami: CAPRICIS núms. 1, 3 i 25 de PAGANINI