BONS CONSELLS LECTORS
Per què és important que siguin bons lectors?
- Perquè els hàbits lectors milloren el rendiment escolar.
- Perquè els bons lectors comprenen i assimilen amb rapidesa els aprenentatges nous.
- Perquè els llibres els serveixen per a entretenir-se, reflexionar, desvetllar la fantasia, augmentar els coneixements, desvetllar sentiments…
Llegir és suficient per ser un bon lector?
- No, a més de llegir és imprescindible que ho facin amb fluïdesa i que sàpiguen explicar el que han llegit.
- Han de ser capaços de ser crítics; això significa que han d’analitzar, contextualitzar, relacionar i valorar els textos que llegeixen.
- Han de tenir l’hàbit de la lectura i estar-hi motivats.
Si cada dia practiquen la lectura i parlen sobre el que han llegit, aconseguiran ser bons lectors.
Com els podem ajudar a trobar-li el gust, a la lectura?
- Intentant que us vegin llegir a casa. Vosaltres sou el seu exemple.
- Llegint-los contes en veu alta quan són petits.
- Practicant la lectura amb ells de deu a vint minuts cada dia.
- Tenint llibres a casa del seu interès.
- Disposant d’un lloc agradable per llegir.
- Ajudant-los a planificar un temps per a la lectura.
- Fent-los conèixer altres formats, com per exemple, els llibres digitals.
- Interessant-vos per les seves lectures de classe i, si podeu, llegiu-les.
- Fent activitats al voltant dels llibres com dibuixar, anar a la biblioteca, al teatre o al cinema.
- Regalant-los llibres pels aniversaris i celebracions tenint en compte els seus interessos.
A l’hora d’escollir un llibre per als vostres fills i filles heu de tenir en compte els seus gustos, i també les característiques pròpies de cada edat.
ELS LLIBRES HAURIEN DE…
FINS ALS 5 ANYS
- Tenir protagonistes amb els quals es puguin identificar: nens de la seva edat, animals, etc.
- Ser llibres curts. A partir dels 3 anys: amb vocabulari o frases senzilles i amb la lletra grossa.
- Estar fets de diversos materials, que es puguin mullar, amb tapes dures, de cartró, de roba, amb il·lustracions grosses o elements mòbils…
DELS 6 ALS 8 ANYS
- Relatar històries quotidianes i conegudes, i també llegendes i faules, amb varietat de personatges (quotidians, màgics, poderosos…) per tal d’estimular la seva imaginació.
- Ser llibres amb capítols curts, amb lletra grossa i amb imatges (dibuixos, fotografies…) que ajudin a entendre la història.
DELS 9 ALS 12 ANYS
- Relatar històries d’acció (misteri, ciència ficció, còmics) on els protagonistes tinguin personalitats més complexes (presenten canvis de conducta, d’edat, d’opinions…) i també poden informar de temes actuals que siguin del seu interès.
- Tenir relats més llargs on, per exemple, es narri més d’una història en el mateix llibre utilitzant un llenguatge quotidià i il·lustracions que acompanyin la història.
DELS 13 ANYS EN ENDAVANT
- Ser llibres d’actualitat amb protagonistes i temes amb els quals es puguin identificar (amor, amistat, misteri, música, esport…).
- Relatar històries extenses, fins i tot que ocupin més d’un llibre (trilogies…).
Tenir il·lustracions quan siguin necessàries per a la comprensió del relat o la informació.
EL DOL I LA MORT
He recollit unes reflexions sobre aquest tema que se’ns fa tan feixuc d’acceptar i explicar.
Vivim d’esquena a la mort, quan és un fet natural i segur per a tothom, dóna la sensació que volem ser enganyats, com si sempre haguéssim de viure, tenir èxit, consumir sense fi, obtenir el plaer immediatament, ser eternament joves i no patir mai… Aquesta forma de viure s’allunya de la realitat de la vida quotidiana. Malgrat que estem abocats a veure contínuament morts fictícies i reals a través dels mitjans de comunicació parlar-ne és considerat de mal gust, morbós. I en canvi quan ens hi trobem ens crea inseguretat, desconeixement, por, tot un conglomerat d’emocions…
Què fem a l’escola? |
|
La mort és un fet natural en tots els éssers vius. A vegades la por a no saber què dir, què fer, fa que no abordem el tema amb naturalitat, que defugim la resposta. Oblidem moltes vegades que el cos, les mirades, les actituds parlen fins i tot més que les paraules. Si no permetem que els sentiments amarin les nostres relacions estem impedint una bona comunicació i per tant el creixement saludable dels menuts. Els moments de pèrdua i dol són els més durs que viu un infant per això si volem que creixin sans hem de saber aprofitar aquests moments. Els mestres som responsables de l’educació emocional dels nostres alumnes i cal actuar davant de qualsevol situació, per dura que aquesta sigui.Hem de dir sempre la veritat als infants i joves, no amagar res ja que a la curta o la llarga de sap i crea recels, desconfiança i ansietat. Buscarem un espai tranquil, respostes sinceres, honestes, adaptades a cada edat i a cada persona i sempre en funció de les seves preguntes i necessitats, sense subterfugis, amb paraules directes, senzilles, defugint els eufemismes: ha marxat, ens ha deixat, s’ha adormit…No ens ha de fer por saber que també eduquem quan reconeixem que no tenim respostes tancades i seguretats absolutes, que no ho sabem tot, i quan això passa cal manifestar-ho: jo crec, jo penso, jo sento…Tenir en compte que el nen viu de manera més intensa qualsevol emoció i per tant serà capaç de passar del plor al riure intens, d’estar abatut a semblar que no ha passat res de manera fàcil i sobtada. Als adults ens pot sorprendre, ens poden desconcertar algunes reaccions, cal entendre que als infants i joves els costa mantenir una actitud constant.Vivim en societat i no hem d’aillar els nens i nenes dels rituals propis de cada grup social, cal deixar-los participar, si volen, explicar el que farem i com, de què es trobaran i si més no que siguin ells qui decideixin si volen o no participar.Manifestar els sentiments dels adults ajuda als menuts a aprendre a expressar els seus, ha de tenir espai i temps pels dubtes, les pors, les angoixes… Restarem amatents a les reaccions que puguin tenir per ajudar-los a fer un dol saludable. Acompanyar a un menut en moments de dolor i pèrdua és responsabilitat de les persones grans que estan amb ell, tant família com mestres i per tant, no hem de defugir aquest deure.Expressar els sentiments pot fer-se de diverses maneres: plàsticament mitjançant un dibuix, un escrit… o bé motriument: joc, expressió física de ràbia, de dolor, les titelles poden ser també una bona eina d’expressió… Tot plegat ajuda a treure en fora sentiments interiors i permet canviar, interpretar la indignació, i resituar trocets interiors trencats, construir un nou fer amb els records i sense ressentiments. També l’acollida, el contacte físic li pot ajudar a expressar millor el dolor, d’altres la companyia i el silenci, la presència són suficients.Som els adults família i escola qui educa per a la vida i lògicament per a la mort. Petites pèrdues, visions d’imatges de televisió, pel·lícules, documentals són eines que tenim al nostre abast que poden ajudar-nos a introduir el tema a parlar-ne amb naturalitat i fer-ho extensiu a les persones.Molts joves arriben a fer-se grans defugint sempre el tema de la mort. Hem d’educar per fer joves responsables i independents i per tant han de prendre consciència i integrar la idea de la mort dins de la seva vida.Serà normal que després de la mort d’algú estimat l’infant tingui ràbia, dubtes, pors, fins i tot petites regressions, caldrà vetllar perquè aquestes manifestacions no s’allarguin molt en el temps, ja que llavors caldria demanar ajut. El posicionament de la persona adulta que acompanyi a l’infant serà fonamental permetent-li manifestar la barreja de sentiments que hi ha dintre d’ell i també com testimoni a través de les seves pròpies manifestacions. |
|
LA MORT PER PADRINA (Una mà de contes)[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/una_ma/001_69288.rm" width="352" height="288"/]
Contes i narracions sobre la mort i el dol per a infants i adolescents
Recull a càrrec de Concepció Poch – Març 2006
Els llibres marcats en negreta els tenim a la biblioteca
- BERROCAL, M., Ens ho passem molt bé, l’àvia i jo. Barcelona, Baula, 1997.
- BEUSCHER, A. – HAAS, C., Més enllà del gran riu. Barcelona, Joventut, 2004.
- BUSCAGLIA, L., La tardor de Freddy, la fulla. Una història de la vida. Barcelona, Urano-Emecé, 1988.
- CAPDEVILA, R. – GAUDRAT, M. A., L’enterrament. Barcelona, La Galera, 1987.
- CELA, J., Coi de Quico ! Barcelona, La Galera, 2003.
- CELA, J., L’ herència. Barcelona, Cruïlla, 2005.
- COMPANY, M., El Santi i la Nona. Adéu àvia. Barcelona, Timun Mas, 1994.
- CORTINA, M., On és el iaio? València, Tàndem edicions, 2001.
- DE PAOLAT, T., L’àvia de dalt i l’àvia de baix. Barcelona, Cruïlla, 1994.
- DÉU PRATS, J., Així era l’avi. Barcelona, Parenting, 2003.
- DUMAS, P. L’altre costat de la vida. Barcelona, Aliorna, 1987.
- ELZBIETA, La mort d’en Tim. Barcelona, Cruïlla, 2002.
- KÜBLER-ROSS, E., Recuerda el secreto. Barcelona, Luciérnaga, 1992.
- LABBÉ, B.; PUECH, M., La vida i la mort. Barcelona, Cruïlla, 2001.
- LARREULA, E., Alba. Barcelona, La Galera, 1997.
- MARTÍNEZ, M.; SOLÉ, C., Jo les volia. Barcelona, Destino, 1984.
- ONYEFULU, I., D de despedida. Barcelona, Intermón Oxfam, 2001.
- PRIM, E., L’àvia Pepa se’n va. Barcelona, Abadia de Montserrat, 1998.
- RAMÓN, E. – OSUNA, R., No és fàcil, petit esquirol! Barcelona, Kalandraka, 2003.
- SAINT MARS, D. – BLOCH, S., S’ ha mort l’avi. Barcelona, La Galera, 1998.
- SEPÚLVEDA, L., Història d’una Gavina.
- SOMERS, P., El nen dels estels. Barcelona, ING Edicions, 2005.
- VARLEY, S., Gracias, tejón. Madrid, Altea, 1985.
- VERREPT, P.,Et trobo a faltar. Barcelona, Joventut, 2000.
- WIKD, M., Nana vieja. Caracas, Ekaré, 2003.
- WILHELM,H. Jo sempre t’estimaré. Barcelona, Joventut, 1989.
Per explicar la mort i el dol a infants i adolescents
- BAUM, H., ¿Está la abuelita en el cielo? Cómo tratar la muerte y la tristeza. Barcelona, Oniro, 2003.
- DE LA HERRÁN, A. i altres, ¿Todos los caracoles se mueren siempre? Cómo tratar la muerte en educación infantil. Madrid, Ediciones de la Torre, 2000.
- DÍAZ, I., I ara, on és? Com ajudar els nens i els adolescents a entendre la mort. Barcelona, Viena, 2004.
- HUISMAN – PERRIN, E., La mort explicada a la meva filla. Barcelona, Empúries, 2003.
- KROEN, W., Cómo ayudar a los niños a afrontar la pérdida de un ser querido. Un manual para adultos. Barcelon, Oniro, 2002.
- LABBÉ, B.; PUECH, M., La vida i la mort. Barcelona, Cruïlla, 2001.
- POCH,C., De la vida i de la mort. Reflexions i propostes per a educadors i pares. Barcelona, Claret, 1996.
- POCH, C. – HERRERO, O., La muerte y el duelo en el contexto educativo. Reflexiones, testimonios y actividades. Barcelona, Paidós, 2003.
- TURNER, M., Cómo hablar con niños y jóvenes sobre la muerte y el duelo.Barcelona, Paidós, 2004.
- VASSART, M.-COMELLA, A. Llibre de la vida, Llibre de l’altra vida. Barcelona, Montena, 1996.
- WOLFELT, A., Consejos para niños ante el significado de la muerte.Barcelona, Diagonal, 2001.
- WOLFELT, A., Consejos para jóvenes ante el significado de la muerte. Barcelona, Diagonal, 2001.
“DECÀLEG” DE REFERÈNCIA
En la línia de sinceritat recomanada per molts experts cal tenir en compte una sèrie d’indicacions per parlar de la mort amb els infants:
1- No mentir és essencial; si no tenim una resposta concreta no hem de tenir por de reconèixer-ho.
2- No hem de parlar més enllà del nivell de comprensió de l’infant.
3- Hem de parlar de la mort abans que l’infant es vegi emocionalment vinculat a una situació de dol. Hi ha moltes situacions que ho permeten: la visita a una església de poble on hi ha un cementiri, una flor que es marceix. El canari que va morir fa uns dies, …
4- No hem de vincular la mort a una contrarietat o dificultat, ni a una malaltia lleu i passatgera. Hem d’explicar als infants què produeix la mort.
5- Hem d’emprar la paraula mort i eliminar eufemismes (ja descansa, se n’ha anat de viatge, està dormint, …)
6- Hem de donar l’oportunitat a l’infant de parlar de la persona morta i respectar el seu dolor emocional.
7- S’ha de reforçar la irreversibilitat de la mort i no donar peu a falses expectatives de retorn.
8- Hem d’avisar la tutora, psicòloga o professora, si l’infant és a l’escola, en cas que li haguem de comunicar la mort d’algú que ell estima. Això afavorirà que els seus companys li puguin oferir consol en lloc “d’intentar distreure’l”.
9- Mai no hem d’amagar el nostre propi dolor, ni tancar-nos per plorar d’amagat. És bo mostrar que els adults també són vulnerables i que volem compartir la seva tristesa.
10- Hem de considerar la possibilitat de crear grups de suport per a infants: com els adults i els joves, els infants també necessiten encoratjament i amistat.
COM PODEM TROBAR UN LLIBRE A LA NOSTRA BIBLIOTECA?
A la biblioteca de l’escola s’utilitza un programa anomenat ePèrgam on estan enregistrats tots els llibres, vídeos, cds, revistes… que tenim.
Quan busquem un llibre el podem trobar segons el que sapiguem del llibre: el títol, l’autor, l’editorial, la signatura…o també el podem trobar buscant la matèria de què tracta.
Recorda! ho podem consultar des de casa.
Passos a seguir:
Crec q aquest article pot servir a pares i professors:
Acompanyant el dol d’un infant
Ma. Alba Closa i Pérez 1
Els nens i els adolescents han de saber que no estarem sempre en aquest món i que per tant val la pena viure cada instant; el dia a dia, el temps d’esbarjo amb els amics, els estudis a l’escola, els petits moments amb la família… i amb tots ells parlar dels nostres sentiments i emocions, d’allò que ens agrada o que ens preocupa i de com ens sentim. En definitiva, del què ens passa a la vida i del que ens pot passar amb la mort, malgrat que aquesta no té respostes concloents a vegades, ni per grans ni pels més petits. Senzillament, caminant al seu costat, escoltant i fent entendre com se sent –sense jutjar-lo– podrem alleugerir el pes del seu camí!.
Acompanyar una persona en dol per una pèrdua no és fàcil, i menys encara si aquesta persona és un nen o una nena i nosaltres els seus mestres, educadors, monitors. Però aquest fet, tard o d’hora ho vivim a les aules, anant d’excursió o de colònies i ens trobem un alumne amb el seu dol i ens sentim impotents i no sabem quines paraules són les més adequades per atenuar el patiment reflectit en el seu rostre i en el seu cos. Ni tant sols sabem com plantejar-nos aquella primera classe o jornada escolar.
En parlem amb el nen o la nena que està en dol? Ho compartim amb els seus companys i amics? Doncs la majoria de vegades la nostra pena com adult silencia la capacitat d’abordar el tema per evitar sentir més dolor i per manca d’estratègies psicopedagògiques que ens ajudin a caminar amb l’infant en dol.
Es fa evident que la cultura occidental amaga la mort davant dels nens. També davant dels adults. Molts experts (filòsofs, sociòlegs, antropòlegs, psicòlegs, peda- gogs…) coincideixen que en aquest país se sap explicar la vida, però no se sap educar en la mort. S’amaga perquè fa por i perquè és més fàcil parlar de les coses que ens passen al dia a dia; quotidianes, alegres o divertides que no pas explicar quelcom que no sabem, si no l’estem experimentant. Joan Carles Mèlich diu: “Educar per la mort resulta inseparable d’educar per la vida, i a l’inrevés, més encara: és l ?única manera possible i sincera d’educar per la vida”.
Com expliquem, doncs, al nostre fill i filla que el pare ha tingut un accident i està greu a l’hospital?
… i l’àvia, que sempre havia cuinat uns pastissos exquisits i cosia uns vestits la mar de bonics per les seves netes, ara ben just se’n recorda de cuinar o d’enfilar una agulla. Si pares i mestres volem educar per a la
vida, què ens impedeix educar per a la mort? Potser és que se’ns escapa valorar la vida que tenim? Potser és que ens costa fer front al pas del temps o no sabem ges- tionar-lo de la millor manera? O bé serà que tant en el procés de viure com en el de morir no sabem com parlar dels nostres sentiments ni de les nostres emocions?
Així doncs, s’ha de tractar el tema a les escoles? Des de quina àrea del coneixe- ment? Com? De quina manera i a partir de quina edat? Se n’ha de parlar en el sí de la família? Els pares no disposem de les eines necessàries per abordar-ho però, i els mes- tres i educadors?
Cal començar per acceptar el dolor del nen, de la nena, de l’adolescent; la seva actitud, els canvis d’humor, les seves respostes tant a casa (mentre para taula, fa els deures o es discuteix amb el seu germà…) com a l’escola (fent gimnàstica, atenent al mestre o rela- cionant-se al pati…)
Cal observar la seva mirada, el seu gest, el seu “estar” a l’aula, al pati, a l’extraescolar de música o al menjador de casa.
Cal saber escoltar les seves paraules i els seus silencis i a compassar-ho amb els cinc sentits!
Cal aprendre a acompanyar l’infant i el jove amb eines i recursos pedagògics adients a cada etapa evolutiva que l’ajudin a viure, tot i sentint l’absència. Que els permeti plorar, cridar, estar tristos o enfadats, més alegres o animats… i en algun moment, poder arren- car-los un somriure!
La meva experiència treballant amb infants i adolescents m’ha permès descobrir que per acompanyar-los i donar un cop de mà a les seves famílies des de la presència i la disponibilitat properes, és necessari poder integrar el procés del dol en funció del tipus de pèrdua viscuda, del moment en que s’ha produït, del grau de relació que l’infant tenia amb la persona que ha mort, de l’etapa evolutiva en la que es troba el nen, de l’entorn i el suport familiar que es rep, entre altres condicionants… I amb tot, entendre què els passa i com la família i l’escola poden unir esforços i treballar plegats perquè la mort no continuï sent un tema tabú en l’entorn més proper i segur dels nostres fills i filles. Si dialoguem, si preguntem, si indaguem, coneixerem i sabrem! Si callem, si ignorem o si ens amaguem, imaginarem una falsa realitat i ens perdrem!
1-Pedagoga terapeuta, col·legiada, postgraduada en Conducció i Anàlisi de grups en l’àmbit socioeducatiu i clínic. Experiència acreditada durant més de deu anys a la Unitat de Cures Pal·liatives de l’Hospital St. Gervasi de Barcelona, i a l’Associació de familiars i nens oncològics de Catalunya (AFANOC). Actualment és docent al Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, que compagina amb tasca terapèutica en formació i suport a pares, mestres i educadors. Tallers, seminaris i formació a professionals del món de la salut i de l’educació.