Una gèlida nit de gener, la Vicki va trobar un gatet abandonat a la bústia de retorn de llibres de la biblioteca de Spencer (Iowa- EEUU) on treballava. Van decidir anomenar-lo DEWEY READMORE BOOKS i el van deixar que es quedés a viurepart a la biblioteca de la ciutat. Aviat van descobrir que en Dewey no era un gat qualsevol, sinó que es tractava d’un ésser especial que transformava la vida de tothom que l’envoltava.

La vida d’en Dewey (10-Nov-1987 / 29-Nov-2006)  ha estat escrita per la VickyMyron en un preciós llibre que aviat portaran al cinema i s’està convertint en el gat més conegut del món. Es una història conmovedora, tendra, i molt bonica. Ens apropa a un animal especial que estima sense condicions.

 El llibre m’ha encantat, especialment un capitol en el qual en Dewey es fa amic d’una nena que pateix una discapacitat important. Moltes vegades els animals són la nostra millor teràpia. Des d’aquí un record especial per en Dewey, allà on sigui.

“Durant dècades la biblioteca organitzava cada setmana una hora de narrar contes per a nens de la localitat que cursaven educació especial elemental i secundària . Abans de l’arribada d’en Dewey, el comportament de la mainada era molt deficient. Era l’única sortida setmanal que feien i estaven molt esverats, xisclant, cridant i saltant amunt i avall. Però en Dewey va canviar això. Un cop el van conèixer, els nens es van adonar que si feien molt soroll el gat se n’aniria. Feien el que fos perquè es quedés. Al cap d’uns mesos, estaven tan calmats que era difícil imaginar que era el mateix grup de nens.(…) De tot aquest grup , la Crystal era una de les que tenia més impediments. Era una nena preciosa, que tenia prop d’onze anys, però que no podia parlar i tenia poc control de les extremitats. Anava en una cadiar de rodes que tenia una safata de fusta al davant. Quan venia a la biblioteca, el seu cap sempre estava caigut i la mirada era absenta. La mestra li treia l’abric o li obria la jaqueta i ella ni es movia. Era com si no fos allí. (…)

Un dia en Dewey va saltar sobre la safata de la cadira de rodes de la Crystal i ella va començar a cridar. Venia a la biblioteca des de feia anys però no sabia si podia vocalitzar. Aquest crit era el primer so que li vaig sentir fer. En Dewey va començar a visitar la Crystal cada setmana. Cada cop saltava sobre la seva safata i ella cridava d’emoció. Era un xiscle fort i penetrant, però ell no s’espantava. Podia sentir el seu entusiasme, o més aviat veia com la seva cara es transformava d’emoció. Fos el que fos que veiés el gat, la Crystal expressava alegria i els seus ulls que sempre havien estat buits ara llampegaven.

Poc després, el canvi no només es produïa en el momen en què en Dewey es posava a la seva safata. Quan la mestra empenyia la cadira per entrar a la biblioteca, la Crystal es reanimava de cop. Només veure en Dewey, que l’esperava a l’entrada principal, començava a vocalitzar. Ja no eren aquells bramuls aguts d’abans, sinó un so més profund. Crec que cridava al gat. Ell també pensava el mateix, ja que de seguida que la veia es posava al seu costat. Un cop aparcada la cadira de rodes, saltava a la seva safata i la Crystal emetia un esclat de felicitat. Entre crits, feia un somrís. No podeu imaginar com era, de gran i enlluernador. Nómés puc dir que la Crystal tenia el millor somriure del món.

Normalment, la professora li agafava la mà i l’ajudava a acariciar en Dewey. Aquell palpar, la sensació del seu pèl a la seva pell, sempre la incitava a fer una altra sèrie de crits cada cop més forts i emocionants. Us puc assegurar que un dia va alçar el cap i em va mirar directament als ulls. L’alegria la superava i volia compartir el moment amb algú, amb tothom. I això que era una noia que durant anys mai no havia aixecat la vista de terra. Un dia vaig agafar en Dewey de la safata de la Crystal i el vaig posar dins el seu abric. No va cridar, només el mirava meravellada. Estava tan contenta. El gat també, ja tenia un lloc acollidor on afermar-se a més d’estar amb algú a qui estimava. No volia sortir de l’abric. Va estar-hi trenta minuts, potser més. (…) L’autobús era davant de la biblioteca amb el motor engegat a punt de marxar, i tots els altres nens ja eren dins, però la parella continuava ene l mateix lloc, tots dos sols, junts. Aquell somriure, en aquell moment, valia més que mil paraules.

No em podia imaginar la vida de la Crystal. Desconeixia què sentia quan estava en el món exterior, però quan venia a la biblioteca Publica de Spencer, estava contenta. Crec que experimentava una felicitat completa que molts de nosaltres mai no hem sentit. En Dewey ho sabia, per això volia fomentar el seu benestar i l’estimava per aquesta raó.”

Dewey, el gatet de biblioteca que ha conmogut el món,  Vichy Myron i Bret Witter, Ara llibres, setembre 2009