Una gèlida nit de gener, la Vicki va trobar un gatet abandonat a la bústia de retorn de llibres de la biblioteca de Spencer (Iowa- EEUU) on treballava. Van decidir anomenar-lo DEWEY READMORE BOOKS i el van deixar que es quedés a viurepart a la biblioteca de la ciutat. Aviat van descobrir que en Dewey no era un gat qualsevol, sinó que es tractava d’un ésser especial que transformava la vida de tothom que l’envoltava.

La vida d’en Dewey (10-Nov-1987 / 29-Nov-2006)  ha estat escrita per la VickyMyron en un preciós llibre que aviat portaran al cinema i s’està convertint en el gat més conegut del món. Es una història conmovedora, tendra, i molt bonica. Ens apropa a un animal especial que estima sense condicions.

 El llibre m’ha encantat, especialment un capitol en el qual en Dewey es fa amic d’una nena que pateix una discapacitat important. Moltes vegades els animals són la nostra millor teràpia. Des d’aquí un record especial per en Dewey, allà on sigui.

“Durant dècades la biblioteca organitzava cada setmana una hora de narrar contes per a nens de la localitat que cursaven educació especial elemental i secundària . Abans de l’arribada d’en Dewey, el comportament de la mainada era molt deficient. Era l’única sortida setmanal que feien i estaven molt esverats, xisclant, cridant i saltant amunt i avall. Però en Dewey va canviar això. Un cop el van conèixer, els nens es van adonar que si feien molt soroll el gat se n’aniria. Feien el que fos perquè es quedés. Al cap d’uns mesos, estaven tan calmats que era difícil imaginar que era el mateix grup de nens.(…) De tot aquest grup , la Crystal era una de les que tenia més impediments. Era una nena preciosa, que tenia prop d’onze anys, però que no podia parlar i tenia poc control de les extremitats. Anava en una cadiar de rodes que tenia una safata de fusta al davant. Quan venia a la biblioteca, el seu cap sempre estava caigut i la mirada era absenta. La mestra li treia l’abric o li obria la jaqueta i ella ni es movia. Era com si no fos allí. (…)

Un dia en Dewey va saltar sobre la safata de la cadira de rodes de la Crystal i ella va començar a cridar. Venia a la biblioteca des de feia anys però no sabia si podia vocalitzar. Aquest crit era el primer so que li vaig sentir fer. En Dewey va començar a visitar la Crystal cada setmana. Cada cop saltava sobre la seva safata i ella cridava d’emoció. Era un xiscle fort i penetrant, però ell no s’espantava. Podia sentir el seu entusiasme, o més aviat veia com la seva cara es transformava d’emoció. Fos el que fos que veiés el gat, la Crystal expressava alegria i els seus ulls que sempre havien estat buits ara llampegaven. Continue reading →