Un dia de gener de l’any 1800,  van trobar als boscos de l’Aveyron a França, a un nen d’uns 12 anys que havia estat vivint en estat salvatge. L’educació d’aquest jove, a qui van anomenar Victor, fou tot un repte pels metges i psiquiatres de l’època. Eren uns anys en els que es creia poc, per no dir gens, en l’educació dels nens amb retard mental i no arribaven ni a la categoria de persones.

Després de la intervenció d’alguns especialistes reconeguts com Pinel, el jove metge Jean Itard començà a treballar amb el nen confiant plenament en que en Víctor no era tant retardat ni incurable com deien els seus col-legues de feina.  Itard creia fermament en l’educació, en els aprenentatges i en el paper determinant de la societat en el desenvolupament de les capacitats humanes. Aquest pensament s’oposava a les teories de l’època basades en l’herència i el determinisme natural i en la creença que els anormals, per tant, no eren educables.  Itard trencava el pensament imperant en aquells anys al considerar que la intel-ligència no és quelcom definitiu sinó que pot ser modificada, igual com la conducta.

El treball amb en Víctor va durar 6 anys intensos i fou registrat en dues Memories que va redactar Itard. El repte principal d’ensenyar-lo a parlar no fou assolit del tot i la idea inicial de convertir en Víctor en un adolescent normal tampoc. Per això Itard es va sentir realment frustrat i va creure que el seu treball, malgrat molts avenços importants, havia estat un fracàs.

 La realitat però fou ben diferent. El treball portat a terme amb en Víctor va posar les bases de l’Educació Especial i en Jean Itard n’és considerat el precursor. S’entrava a l’època moderna començant a creure que l’educació, la societat, l’entorn…són peces claus per modificar les conductes i les capacitats dels nens. S’entrava al s.XIX començant a pensar que tots els nens són educables, tots tenen capacitats, també aquells amb més dificultats i que pateixen alguna discapacitat. El camí que va començar Itard fou seguit per Seguin i Montessori i molts altres fins al nostres dies. Avui ja ningú dubta del paper importantíssim de l’educació, de l’entorn, de les relacions afectives, de l’estimulació multisensorial, del joc… pel desenvolupament humà. Els mestres en general i els mestres d’Educació Especial en particular seguim ,200 anys més tard, per aquest camí.

Les Memòries d’Itard les va utilitzar François Truffaut per fer la pel-lícula L’enfant sauvage (El nen salvatge). El mateix director feia el paper principal del metge-pedagog Jean Gaspad Itard. La pel-lícula és de l’any 1960, dura 85 minuts i fou filmada en blanc i negre.