Per: Miquel Pagès.

“L’escola contra el món” de Gregorio Luri (Edicions La Campana) ens aporta una conclusió rotunda:  l’optimisme no tan sols és possible, sinó que és el primer deure moral de l’educador.

El llibre de Gregorio Luri fa una anàlisi exhaustiva del que ha estat l’escola moderna en transició cap a la postmodernitat  i ho fa sense gaires manies. Parla clar i s’entén bé el que defensa. Repassa el paper dels mestres, dels pares, dels sindicats i de l’administració. Ofereix molta comparativa internacional pels coneixements que té de les escoles d’Europa i a més a més farceix el seu assaig d’un sòlida base filosòfica i de pensament.

No amaga el seu ideari des de la mateixa presentació on ja adverteix que  “el pessimisme és infecciós. I per aquesta mateixa raó, l’ètica de la pedagogia és en primer lloc, l’optimisme i la confiança. L’optimisme, a més de ser possible és absolutament necessari. Ara bé, -afegeix- que sigui possible no vol dir que sigui fàcil”. I encara “Així com en economia les notícies pessimistes incrementen el pessimisme, en educació parlar de malestar incrementa el malestar”.

S’extén amb profunditat en el que anomena la moral fashion versus la moral del sentit comú de forma que  la gent que es guia per la primera té frustracions i els altres en canvi problemes de consciència. De manera rigorosa i a la vegada amb dosis d’humor intel·ligent va desgranant el seu pensament centrat en el paper del mestre com a base de l’educació. “L’escola – diu- necessita mestres que sigui corredors de fons” per això defensa el paper de l’autoritat del mestre i la primacia de la comunitat que ens fa ciutadans.

Sens dubte un llibre amb l’ampolla mig plena…