El bolígraf

escrit per Genís Riera Valentí

Al 1851 un periodista va escriure a la revista “Scientific American” sobre un desig: el que tothom voldria és un substitut del llapis i la ploma. Al 1888 hi va haver un intent de fabricar aquest invent, John L. Loud va crear una espècie de boli per marcar cuir, però no va ser fins al 1938 que els germans Biró van inventar el que seria el primer bolígraf, patentat a Hongria.

Aquest objecte es va començar a dir birome per l’associació dels germans Biró amb el seu soci Mayne.

El fet que el boli tingués una tinta viscosa permetia escriure sobre més superfícies que la ploma i això va fer que ràpidament se substituís la ploma com a utensili universal per escriure.

La idea de fabricar el boli li va sorgir perquè la seva ploma quedava seca quan no es feia servir sovint i un dia va veure una maquina d’impremta i va pensar que si es podia fer servir aquell mecanisme simplificat per l’escriptura manual seria molt útil.

Perquè funcionés necessitava aconseguir una tinta que no s’assequés en el tanc però sí en el paper. Els germans Biró van consultar a un professor de química però aquest els va ignorar, per tant van haver d’inventar-la ells mateixos.

Van tardar 6 anys en perfeccionar l’invent. Un dels germans, que era químic, va aconseguir fer la tinta que necessitaven.

Les forces aèreas nord-americanes van demanar uns bolis que resistissin altes pressions i  en van encarregar 20.000 unitats. Això va provocar que posteriorment el bolígraf es comencés a fabricar en sèrie.

Al 1944 van vendre les seves patents a Nord-america a Eversharp-Faber i a Marcel Bich (Fabricant dels bolis BIC) a Europa.

Els bolígrafs eren cars i no es venien gaire entre les classes més pobres. Al final de l’any 1949 Marcel Bich va treure un model de bolígraf molt econòmic que va revolucionar el mercat europeu. 10 anys mes tard va entrar en el mercat americà.

No hi ha hagut gaires millores en els bolis, hi va haver un cas en que van crear un bolis que funcionaven sense gravetat. Aquest projecte va ser dut a terme per la NASA. Van gastar molts diners en aquest invent, i potser hagués sigut millor haver fet servir llapis en comptes de bolígraf, tal com van fer els russos.



Birome 1938

birome, 1938

La curiosa història del rellotge de polsera

Escrit per Sara Torras Banchs

Avui en dia ens costa creure que hi va haver una època en què no existien els rellotges digitals, perquè estem tan acostumats a la seva existència i al seu ús que no ens fem una idea que es tracta d’una invenció relativament moderna, concretament es van inventar l’any 1956.

Un dels grans avantatges dels rellotges digitals és que en general són bastant precisos, i es retarden molt menys, a més no necessiten que se’ls doni corda ja que funcionen directament amb pila. Per aquesta raó van ser una gran novetat, ja que també facilitaven la lectura de l’hora. En abandonar les agulles tradicionals, els rellotges digitals mostren l’hora tal com és, amb números.

Gràcies a aquest aspecte eren senzills, un gran exemple d’un rellotge senzill són els rellotges Swatch (procedents de Suïssa), aquests també són un exemple d’innovació. Als anys 60-70, les empreses suïsses dominaven l’industria rellotgera, però de sobte, els japonesos amb les marques Seiko i Casio es van interposar. Els suissos, davant la competència, van decidir crear una nova empresa en la qual hi participaven la majoria de fabricants suissos, creant un producte anomenat “Second Watch” (segon rellotge), oferien al mercat un rellotge barat, però totalment diferent als rellotges digitals japonesos. Tenien un disseny atractiu, diferencial, innovador i divertit. Entrant ja dins d’un concepte de rellotges d’un sol ús. I fins i tot entrant en el camp del col·leccionisme.

Aquesta innovació va ser simplement saber definir un producte que oferís més valor afegit per als clients que els seus competidors japonesos.

Breu història de la il·luminació

Escrit per Hoanna Giró i Marina Feliu

Una de les primeres formes d’il·luminació artificial utilitzades va ser el foc. Posteriorment, els grecs van començar a utilitzar llums d’oli. Durant molts anys va haver-hi pocs canvis en les fonts d’il·luminació artificial. Va ser al segle XVIII a Anglaterra, amb l’inici de la Revolució Industrial, quan va ser ideat el quinqué d’oli. Aquest llum comptava amb un dipòsit per al combustible, una metxa de tela i un tub de vidre que protegia del vent a la flama, la qual cosa permetia que la llum anés més brillant i estable. Posteriorment, comptant amb el quinqué com a antecedent, van arribar a l’enllumenat de gas que es va instal·lar als carrers de les ciutats. Alguna cosa molt semblat als llums de gasolina. Al 1879 Thomas Alva Edison va inventar la bombeta. D’aquí fins ara han sorgit múltiples millores i focus o bombetes que tenen usos més especialitzats.


Lampada Tiffany

Les làmpades Tiffany van ser comercialitzades aproximadament l’any 1895. El dissenyador Louis Comfort Tiffany experimentava amb fórmules i produïa colors i transparències. Els seus vitralls eren comparats amb els medievals. Les seves làmpades van ser elaborades també amb aquestes tècniques. La combinació del vidre artesanal amb la naturalesa (especialment, les flors) va produir els meravellosos llums que estem acostumats a veure. Representen la unitat de forma de l’Art Nouveau. La seva producció va ser prodigiosa i la seva popularitat, enorme.


Josep Aregall làmpada


Aquest disseny de làmpada de      Josep Aregall s’anomena Tirana corvada, i ens pot recordar a la forma d’una columna vertebral, ja que està corvada i les seccions ens recorden a les vèrtebres. Està feta de tela, d’un color blanc trencat, que ens produeix una llum càlida i suau. El peu de la làmpada és més estret que el cap, o sigui que va augmentant de mida a mesura que guanya alçada.

Les mitges de niló

Escrit per Maria Roca
Per explicar la història de les mitges de niló ens hem de centrar en les antigues calces, que cobrien aproximadament des de la cintura fins als engonals.

Aquestes normalment estaven adornades, fet que es destacava amb l’atenció donada pels marits i amants, però mai veien la llum, ja que les cames tampoc ho feien perquè estava mal vist. Durant segles van seguir ocultes a causa de la llargada de les faldilles i l’atenció per les sabates, però el món s’anava modernitzant i les dones també, així que al segle XX, bé per comoditat o estètica, es creen les mitges de seda. Però aquestes resulten costoses i poc útils, ja que es trenquen fàcilment.

Durant aquest mateix segle es descobreix que es pot facilitar el pas de la dona per la passarel·la de moda, anomenada trotteur, escurçant la faldilla fins al punt de veure’s tot el peu. A partir d’aquí s’escurça fins al genoll, és aquí on la mitja passa a ser un objecte visible, al qual s’hi ha de dedicar certa atenció.

Però, en aquesta acceleració del temps, arriba la segona guerra mundial. El conflicte del Japó amb Amèrica fa fer tallar el flux de la seda cap a Amèrica (ja que la seda procedia d’Orient). Així s’anaven a extingir les mitges entre altres coses, com els paracaigudes molt necessitats en el moment. Aquests feien tant d’ús que s’havia de buscar una solució ràpidament, així que la química industrial va ser qui va aportar la solució. La companyia DuPont, més específicament el científic Wallace Hume Carothers, va proposar l’ús del niló com a substitut de la seda. Aquest material va sorprendre molt gràcies a les seves característiques; una fibra excepcional, no s’arruga, elàstica i molt resistent. Ràpidament es va comercialitzar per fer tot tipus de roba i sobretot mitges per a les dones, va despertar molt d’interès ja que era molt barat i resistent.

A partir d’aquí la mitja va anar progressant de manera imparable, tot i que la majoria de la societat (sobretot els homes) seguien tenint un pensament carca i no s’acabava d’acceptar.

A mitjans de segle XX apareix la gran revolució de les mitges, les anomenades “mitges de cristall” destacades per la seva transparència. A aquestes les segueixen les mitges sense costura, que són acceptades amb satisfacció; són més còmodes i pràctiques. A finals dels 50 arriben els leotards, que entren exclusivament per nens però ràpidament les dones s’apoderen d’aquests convertint-los amb el que avui en dia són els pantys.

Però és al voltant dels anys 60 on es crea la autèntica revolució, la jove dissenyadora Mary Quant llança la minifaldilla, que obté ràpidament un èxit devastador. Les cames i les cuixes salten a la vista. Breument, la minifaldilla es substitueix per les bermudes i els hot pants, que requerien de mitges fins a la cintura i és així el gran moment del panty elàstic, de tot tipus de colors i adorns.

En els anys 70 es crea un trist esdeveniment; els pantalons per a dona. Són còmodes, no has de preocupar-te per la depilació, ni per les carreres; però és així com tornen a desaparèixer les cames femenines de la vista.

Finalment es comercialitzen les dues coses perfectament, combinant pantalons i faldilles depenent de l’ús que se li vulgui donar.

Evolució de les cadires

Escrit per Sheila Carmona i Pau Ensesa

thonet-18Una de les primeres cadires amb un disseny important va ser la Thonet dissenyada per Michael Thonet (1859). El seu disseny simple i preu assequible la van convertir en una de les cadires més venudes del món. El seu disseny és totalment funcional amb un disseny auster que es pot desmuntar per transportar.
Les cadires han evolucionat de tal manera que ja no són simplement cadires sinó obres d’art i ja no només tenen un objectiu funcional, sinó també decoratiu com si fossin escultures. Com el cas del disseny de Eero Aarnio, la cadira Ball que está basada en la forma d’una pilota.
poltrona_ball_

Alta costura i Prêt-à-porter

Escrit per Gemma Pinadell i Arià Pla

La diferència entre el prêt-à-porter i l’alta costura és que el primer tracta de peces de moda produïdes en sèrie amb patrons que es repeteixen diverses vegades depenent de la demanda. Es pot veure pels carrers dia a dia. El terme contrari és l’alta costura, que és roba feta a mida per grans modistes, i normalment de disseny exclusiu. Tot i la diferència entre aquests dos conceptes, hi ha un terme mitjà que és el prêt-à-porter de luxe, creat per numeroses firmes d’alt prestigi, com Yves Saint Laurent i Chanel.

ives1

Yves Saint Laurent va destacar per la incorporació de l’esmoquing al vestuari femení. Més endavant va crear les primeres col·leccions de prêt-à-porter.

coco1

Coco Chanel, inicialment famosa per la seva botiga de barrets a París va acabar siguent una de les més prestigioses i influents modista i dissenyadora. Va eliminar la moda recarregada que imperava, dissenyant peces molt senzilles, molt còmodes, de línies rectes, però amb un toc d’alta distinció.

prada

Prada, sota la direcció de Miuccia, és una de les marques que des de sempre ha creat col·leccions prêt-à-porter de luxe. La peça més emblemàtica és el clàssic i famós bolso Prada, de niló negre, llis i senzill.

mary

Mary Quant va ser qui va posar de moda la minifaldilla gràcies a totes les famoses, dives i models de l’època (Twiggy, Brigitte Bardot, Nancy Sinatra, Pattie Boyd, Jean Shrimpton…) que la van popularitzar. Els seus dissenys van tenir molt d’èxit als anys 60, i representaven fidelment la moda britànica del “swinging London”.

andre

André Courrèges va revolucionar l’alta costura amb la seva col·lecció “Space Age” (1964). En un principi manejava diverses línies, combinant l’alta costura i el prêt-à-poter.

avedon-balenciaga

Balenciaga va obrir la seva primera boutique a Sant Sebastià (1919), la qual es va ampliar per crear sucursals a Madrid i a Barcelona. El 1955 va dissenyar el vestit d’estil túnica, que més tard es va convertir en el vestit de camisa (1957). Al 1959, la seva obra es va convertir en un imperi; amb vestits de cintura alta i abrics de tall com quimonos. Les seves creacions són considerades obres mestres de l’alta costura.

gaultier

Jean-Paul Gaultier a més de tenir la seva propia marca de roba, és també l’actual director creatiu d’Hermès. Es submergí al món de l’alta costura de molt jove. Ha estat conegut com l’enfant terrible de la moda francesa. A part de les formals i inusuals col·leccions d’alta costura, també en té d’altres basades en roba del carrer, inspirant-se en la cultura popular.

dior

Christian Dior va ser un influent dissenyador de moda. El 1946 va establir la seva principal casa de costura a París. En vint anys va expandir el seu negoci a 15 països i donava feina a més de 2.000 persones. Els seus models representen l’elegància clàssica, donant valor a una imatge femenina. Després de la seva mort, la casa Dior ha continuat amb altres dissenyadors, Yves Saint-Laurent, Marc Bohan, Gianfranco Ferré i John Galliano.


El setrill

Escrit per Ivette Serrallonga Triadó

Un setrill és un recipient destinat a contenir i servir oli. És un estri imprescindible no solament per amanir sinó també és necessari per a l’elaboració de l’allioli i per oliar el pa amb tomàquet. Acostuma a tenir una ansa i dos brocs, un de gruixut per omplir-lo i un broc prim per amanir. El broc gros pot anar protegit amb un tap de suro amb un petit trau o caneló per deixar passar l’aire; així s’evita la formació del buit en el moment de servir. Acostumava a tenir tots aquests detalls fins l’aparició del setrill Marquina.

La gran revolució del setrill es produeix l’any 1961. L’arquitecte i dissenyador Rafael Marquina dissenya un nou setrill de vidre, després d’altres projectes realitzats en plàstic, que obté el Delta d’Or de Disseny de l’ADI/FAD de l’any 1961, el primer any de la seva convocatòria.

ivette1

Aquest nou setrill va comportar una veritable revolució formal en el clàssic model i al mateix temps va suposar una superació total, ja que va resoldre satisfactòriament i amb molta lògica un mal funcionament del model tradicional.

Es tracta d’un disseny nou, amb una forma nova per aconseguir un ús totalment millorat. Rafael Marquina hi utilitza formes molt senzilles i estables com el con i a més a més elimina l’ansa. Ens planteja un veritable canvi formal al servei d’un nou ús, molt millorat, de l’estri antic. El setrill adopta, d’aquesta manera, una forma que ens recorda els recipients de laboratori, tot i que ell afirma que no era la seva intenció. El nou setrill a més a més de la funció normal de vessar oli, s’ha dissenyat per evitar al degoteig, i a més a més ens proposa un objecte d’una considerable bellesa formal.

Aquí tenim un enllaç, on també ens expliquen per sobre el setrill Marquina.


Agulla d’estendre roba

Escrit per Elena Prado

La primera agulla d’estendre roba va ser inventada a principis del segle XIX. Era de fusta i d’una sola peça.

Fins que el 1853 David M. Smith va inventar una agulla d’estendre que consistia en un mecanisme composat per dues parts (que poden estar unides per una molla) on la funció era la de subjectar alguna cosa.

Avui en dia, d’agulles d’estendre roba se’n fabriquen de molt econòmiques, fetes de dues peces de plàstic o de fusta interconnectades, entre les quals sovint es col·loca una petita molla aprop de la part central, tot i que també n’hi ha d’una sola peça de plàstic.

Fixeu-vos en el disseny de Mr. Tank, un dissenyador anglès que ha ideat un mecanisme per estendre roba per aquelles persones que pateixen problemes als dits i no poden fer força.

Campanya contra la violència domèstica

Campanya contra la violència domèstica (gent gran)campanya contra la violència domèstica (dones)campanya contra la violència domèstica (nens)

Text escrit per Hoanna Giró.

Aquí tenim tres cartells sobre una hipotètica campanya contra la violència domèstica. Cada cartell representa una edat diferent, començant per la gent gran, seguint amb la violència de gènere i per acabar, la violència infantil. En els tres cartells apareix un element fonamental i protagonista, les mans. He escollit aquesta part del cos perquè crec que és un element que defineix molt a la persona i l’edat que li pertoca. He escollit el format vertical i la resolució en blanc i negre. En contrast, he posat unes lletres blanques amb la frase escollida a classe per a cada cartell. La tipografia utilitzada té diferents mides, i he volgut donar més importància en el “no” fent-lo mes gran perquè destaqui més. I finalment, el logo de la Generalitat de Catalunya, que apareix en els tres cartells al marge inferior a l’esquerra.

El grafè, un material bidimensional?

Existeix un material bidimensional? Doncs sembla ser que sí. És el grafè i es tracta del material més fi que es coneix. Té un gruix del diàmetre de l’àtom de carboni i a més és transparent. El grafè és una làmina aïllada de les moltes que formen el grafit. Després de molts intents, uns investigadors ho han aconseguit utilitzant una cinta adhesiva per exfoliar el grafit.

Les propietats d’aquest material són molt prometedores: és un bon conductor de la corrent (tant com el coure) i del calor, dens, transparent, flexible i lleuger, però molt més resistent que l’acer i molt dens. Permet fer xips que van més ràpids que els de silici i que requereixen menys electricitat i ja s’han fet pantalles de grafè flexibles. Es preveu que els transistors de grafè siguin unes deu vegades més ràpids que els actuals transistors de silici, de manera que els ordinadors siguin més eficients.

En aquest vídeo es veuen les possibles futures aplicacions del grafè.

Per saber més