escrit per Genís Riera Valentí

Al 1851 un periodista va escriure a la revista “Scientific American” sobre un desig: el que tothom voldria és un substitut del llapis i la ploma. Al 1888 hi va haver un intent de fabricar aquest invent, John L. Loud va crear una espècie de boli per marcar cuir, però no va ser fins al 1938 que els germans Biró van inventar el que seria el primer bolígraf, patentat a Hongria.

Aquest objecte es va començar a dir birome per l’associació dels germans Biró amb el seu soci Mayne.

El fet que el boli tingués una tinta viscosa permetia escriure sobre més superfícies que la ploma i això va fer que ràpidament se substituís la ploma com a utensili universal per escriure.

La idea de fabricar el boli li va sorgir perquè la seva ploma quedava seca quan no es feia servir sovint i un dia va veure una maquina d’impremta i va pensar que si es podia fer servir aquell mecanisme simplificat per l’escriptura manual seria molt útil.

Perquè funcionés necessitava aconseguir una tinta que no s’assequés en el tanc però sí en el paper. Els germans Biró van consultar a un professor de química però aquest els va ignorar, per tant van haver d’inventar-la ells mateixos.

Van tardar 6 anys en perfeccionar l’invent. Un dels germans, que era químic, va aconseguir fer la tinta que necessitaven.

Les forces aèreas nord-americanes van demanar uns bolis que resistissin altes pressions i  en van encarregar 20.000 unitats. Això va provocar que posteriorment el bolígraf es comencés a fabricar en sèrie.

Al 1944 van vendre les seves patents a Nord-america a Eversharp-Faber i a Marcel Bich (Fabricant dels bolis BIC) a Europa.

Els bolígrafs eren cars i no es venien gaire entre les classes més pobres. Al final de l’any 1949 Marcel Bich va treure un model de bolígraf molt econòmic que va revolucionar el mercat europeu. 10 anys mes tard va entrar en el mercat americà.

No hi ha hagut gaires millores en els bolis, hi va haver un cas en que van crear un bolis que funcionaven sense gravetat. Aquest projecte va ser dut a terme per la NASA. Van gastar molts diners en aquest invent, i potser hagués sigut millor haver fet servir llapis en comptes de bolígraf, tal com van fer els russos.

birome, 1938

Escrit per Sara Torras Banchs

Avui en dia ens costa creure que hi va haver una època en què no existien els rellotges digitals, perquè estem tan acostumats a la seva existència i al seu ús que no ens fem una idea que es tracta d’una invenció relativament moderna, concretament es van inventar l’any 1956.

Un dels grans avantatges dels rellotges digitals és que en general són bastant precisos, i es retarden molt menys, a més no necessiten que se’ls doni corda ja que funcionen directament amb pila. Per aquesta raó van ser una gran novetat, ja que també facilitaven la lectura de l’hora. En abandonar les agulles tradicionals, els rellotges digitals mostren l’hora tal com és, amb números.

Gràcies a aquest aspecte eren senzills, un gran exemple d’un rellotge senzill són els rellotges Swatch (procedents de Suïssa), aquests també són un exemple d’innovació. Als anys 60-70, les empreses suïsses dominaven l’industria rellotgera, però de sobte, els japonesos amb les marques Seiko i Casio es van interposar. Els suissos, davant la competència, van decidir crear una nova empresa en la qual hi participaven la majoria de fabricants suissos, creant un producte anomenat “Second Watch” (segon rellotge), oferien al mercat un rellotge barat, però totalment diferent als rellotges digitals japonesos. Tenien un disseny atractiu, diferencial, innovador i divertit. Entrant ja dins d’un concepte de rellotges d’un sol ús. I fins i tot entrant en el camp del col·leccionisme.

Aquesta innovació va ser simplement saber definir un producte que oferís més valor afegit per als clients que els seus competidors japonesos.

Escrit per Hoanna Giró i Marina Feliu

Una de les primeres formes d’il·luminació artificial utilitzades va ser el foc. Posteriorment, els grecs van començar a utilitzar llums d’oli. Durant molts anys va haver-hi pocs canvis en les fonts d’il·luminació artificial. Va ser al segle XVIII a Anglaterra, amb l’inici de la Revolució Industrial, quan va ser ideat el quinqué d’oli. Aquest llum comptava amb un dipòsit per al combustible, una metxa de tela i un tub de vidre que protegia del vent a la flama, la qual cosa permetia que la llum anés més brillant i estable. Posteriorment, comptant amb el quinqué com a antecedent, van arribar a l’enllumenat de gas que es va instal·lar als carrers de les ciutats. Alguna cosa molt semblat als llums de gasolina. Al 1879 Thomas Alva Edison va inventar la bombeta. D’aquí fins ara han sorgit múltiples millores i focus o bombetes que tenen usos més especialitzats.

Les làmpades Tiffany van ser comercialitzades aproximadament l’any 1895. El dissenyador Louis Comfort Tiffany experimentava amb fórmules i produïa colors i transparències. Els seus vitralls eren comparats amb els medievals. Les seves làmpades van ser elaborades també amb aquestes tècniques. La combinació del vidre artesanal amb la naturalesa (especialment, les flors) va produir els meravellosos llums que estem acostumats a veure. Representen la unitat de forma de l’Art Nouveau. La seva producció va ser prodigiosa i la seva popularitat, enorme.

Aquest disseny de làmpada de      Josep Aregall s’anomena Tirana corvada, i ens pot recordar a la forma d’una columna vertebral, ja que està corvada i les seccions ens recorden a les vèrtebres. Està feta de tela, d’un color blanc trencat, que ens produeix una llum càlida i suau. El peu de la làmpada és més estret que el cap, o sigui que va augmentant de mida a mesura que guanya alçada.

Escrit per Sheila Carmona i Pau Ensesa

Una de les primeres cadires amb un disseny important va ser la Thonet dissenyada per Michael Thonet (1859). El seu disseny simple i preu assequible la van convertir en una de les cadires més venudes del món. El seu disseny és totalment funcional amb un disseny auster que es pot desmuntar per transportar.
Les cadires han evolucionat de tal manera que ja no són simplement cadires sinó obres d’art i ja no només tenen un objectiu funcional, sinó també decoratiu com si fossin escultures. Com el cas del disseny de Eero Aarnio, la cadira Ball que está basada en la forma d’una pilota.

Escrit per Ivette Serrallonga Triadó

Un setrill és un recipient destinat a contenir i servir oli. És un estri imprescindible no solament per amanir sinó també és necessari per a l’elaboració de l’allioli i per oliar el pa amb tomàquet. Acostuma a tenir una ansa i dos brocs, un de gruixut per omplir-lo i un broc prim per amanir. El broc gros pot anar protegit amb un tap de suro amb un petit trau o caneló per deixar passar l’aire; així s’evita la formació del buit en el moment de servir. Acostumava a tenir tots aquests detalls fins l’aparició del setrill Marquina.

La gran revolució del setrill es produeix l’any 1961. L’arquitecte i dissenyador Rafael Marquina dissenya un nou setrill de vidre, després d’altres projectes realitzats en plàstic, que obté el Delta d’Or de Disseny de l’ADI/FAD de l’any 1961, el primer any de la seva convocatòria.

Aquest nou setrill va comportar una veritable revolució formal en el clàssic model i al mateix temps va suposar una superació total, ja que va resoldre satisfactòriament i amb molta lògica un mal funcionament del model tradicional.

Es tracta d’un disseny nou, amb una forma nova per aconseguir un ús totalment millorat. Rafael Marquina hi utilitza formes molt senzilles i estables com el con i a més a més elimina l’ansa. Ens planteja un veritable canvi formal al servei d’un nou ús, molt millorat, de l’estri antic. El setrill adopta, d’aquesta manera, una forma que ens recorda els recipients de laboratori, tot i que ell afirma que no era la seva intenció. El nou setrill a més a més de la funció normal de vessar oli, s’ha dissenyat per evitar al degoteig, i a més a més ens proposa un objecte d’una considerable bellesa formal.

Aquí tenim un enllaç, on també ens expliquen per sobre el setrill Marquina.

Escrit per Elena Prado

La primera agulla d’estendre roba va ser inventada a principis del segle XIX. Era de fusta i d’una sola peça.

Fins que el 1853 David M. Smith va inventar una agulla d’estendre que consistia en un mecanisme composat per dues parts (que poden estar unides per una molla) on la funció era la de subjectar alguna cosa.

Avui en dia, d’agulles d’estendre roba se’n fabriquen de molt econòmiques, fetes de dues peces de plàstic o de fusta interconnectades, entre les quals sovint es col·loca una petita molla aprop de la part central, tot i que també n’hi ha d’una sola peça de plàstic.

Fixeu-vos en el disseny de Mr. Tank, un dissenyador anglès que ha ideat un mecanisme per estendre roba per aquelles persones que pateixen problemes als dits i no poden fer força.