Escrit per Maria Roca
Per explicar la història de les mitges de niló ens hem de centrar en les antigues calces, que cobrien aproximadament des de la cintura fins als engonals.

Aquestes normalment estaven adornades, fet que es destacava amb l’atenció donada pels marits i amants, però mai veien la llum, ja que les cames tampoc ho feien perquè estava mal vist. Durant segles van seguir ocultes a causa de la llargada de les faldilles i l’atenció per les sabates, però el món s’anava modernitzant i les dones també, així que al segle XX, bé per comoditat o estètica, es creen les mitges de seda. Però aquestes resulten costoses i poc útils, ja que es trenquen fàcilment.

Durant aquest mateix segle es descobreix que es pot facilitar el pas de la dona per la passarel·la de moda, anomenada trotteur, escurçant la faldilla fins al punt de veure’s tot el peu. A partir d’aquí s’escurça fins al genoll, és aquí on la mitja passa a ser un objecte visible, al qual s’hi ha de dedicar certa atenció.

Però, en aquesta acceleració del temps, arriba la segona guerra mundial. El conflicte del Japó amb Amèrica fa fer tallar el flux de la seda cap a Amèrica (ja que la seda procedia d’Orient). Així s’anaven a extingir les mitges entre altres coses, com els paracaigudes molt necessitats en el moment. Aquests feien tant d’ús que s’havia de buscar una solució ràpidament, així que la química industrial va ser qui va aportar la solució. La companyia DuPont, més específicament el científic Wallace Hume Carothers, va proposar l’ús del niló com a substitut de la seda. Aquest material va sorprendre molt gràcies a les seves característiques; una fibra excepcional, no s’arruga, elàstica i molt resistent. Ràpidament es va comercialitzar per fer tot tipus de roba i sobretot mitges per a les dones, va despertar molt d’interès ja que era molt barat i resistent.

A partir d’aquí la mitja va anar progressant de manera imparable, tot i que la majoria de la societat (sobretot els homes) seguien tenint un pensament carca i no s’acabava d’acceptar.

A mitjans de segle XX apareix la gran revolució de les mitges, les anomenades “mitges de cristall” destacades per la seva transparència. A aquestes les segueixen les mitges sense costura, que són acceptades amb satisfacció; són més còmodes i pràctiques. A finals dels 50 arriben els leotards, que entren exclusivament per nens però ràpidament les dones s’apoderen d’aquests convertint-los amb el que avui en dia són els pantys.

Però és al voltant dels anys 60 on es crea la autèntica revolució, la jove dissenyadora Mary Quant llança la minifaldilla, que obté ràpidament un èxit devastador. Les cames i les cuixes salten a la vista. Breument, la minifaldilla es substitueix per les bermudes i els hot pants, que requerien de mitges fins a la cintura i és així el gran moment del panty elàstic, de tot tipus de colors i adorns.

En els anys 70 es crea un trist esdeveniment; els pantalons per a dona. Són còmodes, no has de preocupar-te per la depilació, ni per les carreres; però és així com tornen a desaparèixer les cames femenines de la vista.

Finalment es comercialitzen les dues coses perfectament, combinant pantalons i faldilles depenent de l’ús que se li vulgui donar.

Escrit per Gemma Pinadell i Arià Pla

La diferència entre el prêt-à-porter i l’alta costura és que el primer tracta de peces de moda produïdes en sèrie amb patrons que es repeteixen diverses vegades depenent de la demanda. Es pot veure pels carrers dia a dia. El terme contrari és l’alta costura, que és roba feta a mida per grans modistes, i normalment de disseny exclusiu. Tot i la diferència entre aquests dos conceptes, hi ha un terme mitjà que és el prêt-à-porter de luxe, creat per numeroses firmes d’alt prestigi, com Yves Saint Laurent i Chanel.

Yves Saint Laurent va destacar per la incorporació de l’esmoquing al vestuari femení. Més endavant va crear les primeres col·leccions de prêt-à-porter.

Coco Chanel, inicialment famosa per la seva botiga de barrets a París va acabar siguent una de les més prestigioses i influents modista i dissenyadora. Va eliminar la moda recarregada que imperava, dissenyant peces molt senzilles, molt còmodes, de línies rectes, però amb un toc d’alta distinció.

Prada, sota la direcció de Miuccia, és una de les marques que des de sempre ha creat col·leccions prêt-à-porter de luxe. La peça més emblemàtica és el clàssic i famós bolso Prada, de niló negre, llis i senzill.

Mary Quant va ser qui va posar de moda la minifaldilla gràcies a totes les famoses, dives i models de l’època (Twiggy, Brigitte Bardot, Nancy Sinatra, Pattie Boyd, Jean Shrimpton…) que la van popularitzar. Els seus dissenys van tenir molt d’èxit als anys 60, i representaven fidelment la moda britànica del “swinging London”.

André Courrèges va revolucionar l’alta costura amb la seva col·lecció “Space Age” (1964). En un principi manejava diverses línies, combinant l’alta costura i el prêt-à-poter.

Balenciaga va obrir la seva primera boutique a Sant Sebastià (1919), la qual es va ampliar per crear sucursals a Madrid i a Barcelona. El 1955 va dissenyar el vestit d’estil túnica, que més tard es va convertir en el vestit de camisa (1957). Al 1959, la seva obra es va convertir en un imperi; amb vestits de cintura alta i abrics de tall com quimonos. Les seves creacions són considerades obres mestres de l’alta costura.

Jean-Paul Gaultier a més de tenir la seva propia marca de roba, és també l’actual director creatiu d’Hermès. Es submergí al món de l’alta costura de molt jove. Ha estat conegut com l’enfant terrible de la moda francesa. A part de les formals i inusuals col·leccions d’alta costura, també en té d’altres basades en roba del carrer, inspirant-se en la cultura popular.

Christian Dior va ser un influent dissenyador de moda. El 1946 va establir la seva principal casa de costura a París. En vint anys va expandir el seu negoci a 15 països i donava feina a més de 2.000 persones. Els seus models representen l’elegància clàssica, donant valor a una imatge femenina. Després de la seva mort, la casa Dior ha continuat amb altres dissenyadors, Yves Saint-Laurent, Marc Bohan, Gianfranco Ferré i John Galliano.