General

Els grups de 4t d’ESO encarregats de presentar el projecte han realitzat una tasca excel·lent.

Exposició de les maletes elaborades com a producte final del projecte. Es tracta d’una manualitat a base de cartró i altres materials amb un acabat vintage, que conté objectes característics dels exiliats.

Professorat del Departament de Ciències Socials responsable del projecte i de l’exposició.

Uns grups d’alumnat de 4t d’ESO han presentat el projecte interdisciplinari realitzat, per primera vegada, l’última setmana de març, al Casal d’Almacelles davant els seus companys de 3r d’ESO. D’aquesta manera han volgut explicar a la pròxima promoció de 4t què els esperava el curs vinent i com van viure el procés que els va dur a realitzar un treball excel·lent. També s’han volgut exposar pros i contres del projecte de cara a millorar-lo.

L’objectiu principal del treball cooperatiu era aprofundir en una de les experiències més dures: l’exili provocat per la Guerra Civil espanyola i la repressió franquista posterior, temes del currículum de 4t. Es va partir de la idea que, darrere dels grans esdeveniments històrics, hi ha persones reals amb noms, famílies, pors, esperances i circumstàncies diverses, el llegat de la quals ens ha arribat a nosaltres. Per això, el Departament de Ciències Socials de l’Institut Canigó va proposar que l’alumnat es posés a la pell d’un personatge exiliat: un republicà que fuig de la repressió, una persona jueva perseguida pel nazisme, un maqui antifranquista, un deportat als camps nazis o, fins i tot, un refugiat actual.

Al llarg d’una setmana de treball intensiu, l’alumnat va investigar fonts històriques, testimonis reals, cartes, fotografies i espais de memòria vinculats especialment al territori de Lleida i d’Almacelles. Van descobrir històries de deportació als camps de Mauthausen i Gusen, les rutes dels evadits pels Pirineus, la resistència dels maquis i el paper de les persones que van ajudar a salvar vides en moments de grans dificultats.

El projecte va combinar matèries diverses: geografia i història, llengua catalana, llengua castellana, anglès, educació visual i plàstica i educació en valors. D’aquesta manera, l’alumnat no només va adquirir coneixements històrics, sinó que va desenvolupar competències comunicatives, creatives, artístiques i socials.

El producte final del projecte va ser la creació d’una “maleta de l’exili”. Cada grup va elaborar una maleta física vinculada al personatge treballat. A l’interior hi podíem trobar objectes simbòlics, cartes, fotografies, mapes, passaports, aliments i altres elements que expliquessin el seu viatge, emocions i experiències.

La presentació oral es podia realitzar de manera teatralitzada. Així, l’alumnat interpretava el personatge investigat i explicava què portaria a la maleta i per què. Aquesta activitat converteix l’aprenentatge en una experiència vivencial que fomenta l’empatia i la reflexió.

Més enllà de conèixer el passat, el projecte va establir ponts amb el present. L’alumnat va comparar l’exili republicà del 1939 amb les situacions que viuen actualment milions de refugiats arreu del món. Aquesta connexió permet reflexionar sobre els drets humans, la solidaritat, la convivència democràtica i la responsabilitat col·lectiva davant les injustícies.

En definitiva, és un projecte que transforma fets passats en una experiència humana propera, capaç de redescobrir la pròpia història familiar de l’alumnat, com va ser el cas extraordinari de Jesús Monter. Pretén, a més, preservar la memòria democràtica, donar veu a les persones que van patir la guerra i l’exili, i ajudar els joves a comprendre que darrere de cada conflicte hi ha històries personals que no haurien de ser oblidades.

Aquest projecte es va emmarcar en el 90è aniversari de l’inici de la Guerra Civil espanyola.

Benvolgut alumnat de 4t del curs que ve, el llistó ha quedat molt alt!

El primer ministre d’Israel, Binyamin Netanyahu, i el president dels EUA, Donald Trump, coincideixen en moltes coses, fins i tot en els vestits.

Només 48 hores després de l’inici de les hostilitats ja s’amplia l’abast del conflicte i es parla de guerra a l’Orient Mitjà. Fins i tot, s’han llançat drons cap a territori de la Unió Europea: a la base britànica d’Akrotiri, a Xipre. Per aquesta raó, França, Alemanya i el Regne Unit s’han posat a disposició dels agressors, EUA i Israel, per coordinar-s’hi.

Els exèrcits dels Estats Units i Israel, menyspreant el dret internacional i les negociacions per reduir les capacitats balístiques de l’Iran i tancar el seu programa nuclear, han atacat l’Iran en una operació militar conjunta amb l’objectiu de propiciar un canvi de règim al país. En resposta, la teocràcia iraniana ha ordenat el llançament de míssils i drons contra Israel i ha atacat bases dels Estats Units a la regió.
Es tracta del segon conflicte bèl·lic que enfronta aquests països en pocs mesos. L’anterior, que va durar 12 dies, va esclatar el 13 de juny de 2025. Cal tenir present que l’Iran exporta el 80% del seu petroli a la Xina (representa el 13% del petroli que consumeix) i que era a punt de rebre dels xinesos un enviament de míssils amb els quals hauria pogut amenaçar la flota nord-americana desplegada a la regió (un terç de les forces armades dels EUA). També cal destacar que l’Iran ha subministrat drons a Rússia per a la guerra d’Ucraïna. Tampoc podem obviar que, a finals de 2025, unes protestes massives a l’Iran, les més grans almenys en quinze anys, van començar per la crisi econòmica, però aviat van passar a demanar la caiguda dels aiatol·làs. El règim va reprimir durament i va deixar fins a 30.000 morts, segons algunes estimacions.

Els EUA i Israel han aconseguit assassinar el líder suprem iranià, l’aiatol·là Ali Khamenei. Però aquest magnicidi no ha comportat encara la rendició de les forces armandes iranianes. Els atacs aeris acaben de començar: la campanya podria durar setmanes o mesos. El risc més gran és que hi hagi un buit de poder i esclati una lluita entre faccions. Es tracta d’un país molt armat, ètnicament complex i amb molta capacitat d’exportar caos a la regió.

L’Iran ha estat un enemic històric dels Estats Units i d’Israel (que ha estat lluitant amb les milícies proiranianes Hezbollah i Hamàs); canviar el règim clerical islamista per un govern aliat seria un gran èxit estratègic. L’atac també evidencia l’enorme influència de Netanyahu i del lobby israelià a la Casa Blanca.

De moment, a banda dels més de 200 morts (550 fins el 2 de març) a l’Iran, els nou d’Israel i els sis dels EUA, la inestabilitat regional ha bloquejat gairebé completament el trànsit comercial a l’estret d’Ormuz, per on circula el 20% del petroli del món; això ja ha fet apujar el preu del combustible fòssil. Els houthis del Iemen també amenacen de reactivar els seus atacs al mar Roig. Tot plegat ha causat la pujada de preu del barril de petroli.

Aquesta confrontació s’afegeix a la iniciada entre el Pakistan i l’Afganistan el 27 de febrer proppassat a causa de disputes frontereres.

La guerra s’ha estès pel Pròxim Orient, tant pels atacs iranians contra bases nord-americanes i infraestructures en una desena de països, com per l’ofensiva d’Israel contra el Líban. Ja hi ha uns 2.000 morts en total (16 de març de 2026), la majoria a l’Iran. Mentrestant, l’impacte econòmic global continua agreujant-se amb el bloqueig de l’estret d’Ormuz i la pujada del preu del petroli i del gas. Les principals economies han acordat alliberar milions de barrils per intentar estabilitzar el preu del cru.

El posicionament ambigu de la UE

Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea, va assegurar que la Unió Europea ha de defensar els seus interessos estratègics i alhora mantenir el compromís amb el dret internacional. Però en realitat no està fent cap de les dos coses. Si defensés els seus interessos, s’oposaria a la guerra dels Estats Units i Israel a l’Iran, que ha augmentat els preus del gas i el petroli. Tampoc no ha defensat el dret internacional en no oposar-se a l’ofensiva israeliana a Gaza o amb les seues pròpies polítiques migratòries, que causen centenars de morts i promouen les màfies.

Actualització d’abril de 2026

Shehbaz Sharif, primer ministre del Pakistan, va estar mediant entre les delegacions de l’Iran i els Estats Units perquè iniciessin converses.

Les negociacions van establir un alto el foc. Però, com es podia esperar, no han produït una solució duradora. Després de vint-i-una hores, les parts es van aixecar de la taula sense un acord ferm. El problema principal és que Israel va continuar atacant el Líban.

El que sí que ha canviat amb la guerra és que l’Iran ara és més fort que abans, malgrat la mort dels seus líders i la minva de les seves capacitats militars. Ha resistit, que no és poc, i encara pot fer mal als països àrabs. Però, a més, ha descobert que té una arma millor que la bomba nuclear: el bloqueig de l’estret d’Ormuz, on el trànsit continua interromput (també pel bloqueig dels Estats Units contra els vaixells iranians o amb destí a l’Iran).

Més informació: 3Cat, Trump, Minut a minut, El Confidencial, EOM, Vilaweb, Crític, EOM2, actualització.

Cartell de propaganda electoral del febrer del 1936.

El 16 de febrer de 1936 la coalició de partits d’esquerra del Front Popular guanyava  les eleccions generals i obtenia la majoria absoluta amb un marge estret de vots. Amb una campanya basada en l’aplicació de mesures reformistes, la petició de llibertat per als presos polítics i en un aprofundiment de la democratització d’Espanya, l’aliança integrada per Esquerra Republicana (amb l’Organització Republicana Gallega Autònoma), Unió Republicana, el Partit Socialista Obrer Espanyol, el Partit Comunista d’Espanya, el Partit Sindicalista, el Partit Obrer d’Unificació Marxista, el Partit Galeguista, Esquerra Republicana de Catalunya i Acción Nacionalista Vasca es va imposar a les dretes de forma legítima.

Entendre la situació a Espanya el febrer de 1936 obliga a estudiar l’escenari  internacional. Els anys d’entreguerres de les dècades 20 i 30 del segle passat van estar marcats pel Crack del 29 i l’auge dels feixismes a Europa. Mentrestant, a Espanya se succeïa el govern dictatorial de Miguel Primo de Rivera el 1923, que acabaria amb l’anomenada “dictablanda” del general Berenguer el 1930, fins a les eleccions municipals del 12 d’abril del 1931. Aquells comicis van ser l’inici de la Segona República.

El 18 de juliol de 1936, el govern resultant de les eleccions del febrer patiria el cop d’Estat dirigit pel general Mola i començaria una guerra civil que s’allargaria gairebé tres anys. Finalment, el conflicte es resoldria amb la instauració de la dictadura de Franco fins al 1975.

Més informació: La Marea, RPS

Una grua col·loca el braç superior de la creu que corona la torre de Jesús a la Sagrada Família. Foto: Lucia Pardo.

El 20 de febrer de 2026, la Sagrada Família va assolir la seua altura màxima: 172,5 m gràcies a la instal·lació del braç superior de la creu de quatre braços que corona la torre de Jesús. Així, la basílica de la Sagrada Família s’ha convertit en l’edifici religiós més alt d’Europa. Amb la col·locació d’aquest braç es completa la instal·lació de la creu, una figura de 17 metres d’alçada, 13,5 d’amplada i 100 tones de pes. En el futur, del centre d’aquesta creu, revestida de ceràmica blanca i amb finestres de vidre, sortiran diversos focus de llum per il·luminar lleument el cel de Barcelona. També serà un mirador amb capacitat per a 11 persones.

144 anys després de començar a construir-se, la Sagrada Família ha assolit una altura que respon als desitjos del seu arquitecte. Antoni Gaudí, fidel a la seua fe, no volia que l’obra mestra que havia ideat fos més alta que cap obra creada per Déu. Per això va fixar el topall de la basílica per sota dels 177 metres per sobre del nivell del mar que fa la muntanya barcelonina de Montjuïc.

Aquesta fita històrica ha tingut lloc en l’any que es commemora el centenari de la mort d’Antoni Gaudí, l’arquitecte modernista que va dissenyar aquest temple.

Més informació: Ara, Tv3