Ciències socials

Cartell de la pel·lícula (Font: DeAPlaneta).

La Segona Guerra Mundial continua sent una font inesgotable de relats per al cinema o la literatura perquè, darrere dels grans esdeveniments que hi van tenir lloc, hi hagué decisions individuals capaces d’alterar el curs de la història.

Aquesta nova pel·lícula sobre la darrera guerra mundial es fixa en els meteoròlegs que van resultar fonamentals per determinar el moment ideal per al desembarcament de Normandia, l ‘operació amfíbia i aèria més important de tots els temps, que va contribuir a la victòria aliada davant les potències de l’Eix. El film es basa en la investigació de l’actor David Haig, que va escriure una peça teatral que ell mateix va interpretar el 2014.

El Dia D, la invasió de Normandia, va ser el 6 de juny del 1944. Però, qui ho va ordenar? Com i per què es va decidir que l’ofensiva aliada, que obria un nou front occidental, havia ser aquell dia i no un altre?  La pel·lícula ens explica la tensió viscuda pel general Eisenhower, comandant suprem de les Forces Expedicionàries dels Aliats, durant les 72 hores prèvies al desembarcament, quan dubtava sobre si la tempesta que s’acostava permetria dur a terme una de les majors operacions militars de la història. L’altre protagonista és el capità escocès James Martin Stagg, l’assessor meteorològic principal del general nord-americà. Stagg, amb les limitacions i dificultats d’aquells anys, en base a les seues prediccions, va fer canviar la data triada inicialment per a l’Operació Overlord i va predir amb exactitud les condicions del temps per al 6 de juny. Aquesta informació va ser crucial per a l’èxit de la missió.

Fitxa tècnica

Títol original: Pressure

Direcció: Anthony Maras

Repartiment: Damian Lewis, Andrew Scott, Brendan Fraser, Kerry Condon

País: Regne Unit

Any: 2026

Data d’estrena: 18-9-2026

Gènere: Drama. Bèl·lic

Guió: Anthony Maras, David Haig (Obra: David Haig)

Durada: 101 min.

Detalls d’una gran decisió

Eisenhower (àlies Ike) havia de prendre una decisió de la qual dependria la vida de milions de soldats i el destí de molts països. El seu encert el va ajudar a esdevenir el 34è president dels Estats Units entre el 1953 i 1961 (després de Harry S. Truman). Gran amic del cèlebre general Patton, era afiliat al Partit Republicà seria fundador de l’OTAN. Va ser el primer president americà en visitar Espanya, el 1959, per donar suport a la dictadura franquista pel seu anticomunisme.

La decisió que va prendre d’atacar el dia 6 de juny de 1944 va estar condicionada pel criteri d’un meteoròleg escocès de 29 anys que havia d’interpretar les dades d’un esquadró de la Royal Air Force (RAF). El capità James Martin Stagg va persuadir el general nord-americà perquè canviés la data de la invasió aliada. No sols va predir una tempesta per al 5 de juny, sinó que va pronosticar per al dia 6 condicions favorables per a l’operació Overlord. Calia escollir una data amb bona visibilitat, sense ratxes de vent fort i amb lluna plena. El treball desenvolupat pel matemàtic anglès Arthur Thomas Doodson, inventor d’una màquina per predir les marees, va ser vital per triar l’horari durant el qual els paranys alemanys submergits davant de les platges de Normandia quedarien al descobert.

Les observacions des d’estacions a terra no eren suficients per determinar les condicions a l’Atlàntic. Obtenir aquesta informació clau va ser una tasca de l’aviació. Algunes de les dades en què es basaria Stagg, provenien de l’esquadró 518 que operava des de Tiree, una de les Illes Hèbrides a la costa nord-oest d’Escòcia. Els aviadors realitzaven vols arriscats, de centenars de quilòmetres Oceà Atlàntic endins, a fi d’obtenir dades de pressió atmosfèrica i temperatura, entre altres. Les missions podien perllongar-se de vuit a deu hores i eren realitzades, sovint de nit, en tota mena de condicions meteorològiques, per la qual cosa requerien habilitats de navegació extraordinàries. Es calcula que es van perdre deu avions i van morir 54 homes durant aquests vols el 1944.

L’èxit d’Overlord depenia de la combinació entre marees baixes i bon temps. Les marees eren fàcils de predir, però no passava el mateix amb la resta de condicionants. La manca o excés de núvols hauria impedit l’operatiu aeri per protegir el desembarcament. I un mar molt picat hauria enfonsat les embarcacions lleugeres. En aquells dies, mancats d’imatges de satèl·lits i models computacionals, pronosticar el temps era molt més complicat que avui dia. Llavors, tot es basava en les observacions de camp, les lectures de l’instrumental i en l’anàlisi científica corresponent. Probablement, els meteoròlegs alemanys no van anticipar la millora del temps passat el dia 5 de juny, i per això no esperaven una invasió. Si el desembarcament de Normandia no hagués tingut lloc el 6, hauria estat endarrerit dos setmanes. Però, just quinze dies després hi va haver una forta tempesta al Canal de la Mànega que hauria estat molt difícil de pronosticar. Així, doncs, el dictamen d’Stagg va prevaler i va motivar l’ordre mítica d’Eisenhower: «Okey. Let’s go» (‘D’acord. Anem-hi’). Vegem com van ser els instants previs:

«Mentre la pluja copejava furiosa les finestres de Southwick House, seu del SHAEF (Supreme Headquarters Allied Expeditionary Force), el capità Stagg i el seu equip van presentar les prediccions meteorològiques al general Eisenhower i als caps de l’estat major. Van predir una interrupció del mal temps que podria durar entre vint-i-quatre i trenta-sis hores. La decisió de tirar endavant la invasió de Normandia depenia d’Eisenhower. Més de cinc mil quatre-centes embarcacions d’assalt amb cent cinquanta-sis mil homes ja eren al mar. Tres milions de soldats més, gairebé onze mil avions i una processó de vehicles, equips i armament s’estenien per Londres i més enllà. L’opció que prengués l’Ike determinaria el resultat de la guerra. L’alt comandament aliat es va reunir de nou. El general va recórrer la sala demanant opinions. No hi va haver un consens absolut. Finalment, es va dirigir al general Montgomery, “veus alguna raó per no anar-hi dimarts?” Monty va contestar de forma decidida: “Jo diria, anem-hi”. L’aprovació final vindria després que l’Ike s’hagués adormit de manera superficial durant unes hores. A les 3.30 hores del 5 de juny, va tornar una vegada més a Southwick House.

“EISENHOWER: Em vaig asseure en silenci només repassant aquestes coses, potser, diria, trenta-cinc o quaranta-cinc segons. Ara m’han informat algunes de les persones presents, per exemple, el meu propi cap de gabinet diu que van ser cinc minuts. Bé, sé que no; cinc minuts en aquestes condicions sona com un any. De fet, pensaria que després de trenta, quaranta-cinc segons, alguna cosa així, m’alço i vaig dir: “d’acord, hi anirem” i, eh…, aquesta habitació es va buidar en dos segons. Bé, per descomptat, aquest és el moment més terrible per al comandant superior. Havia fet tot el que podia fer, […]. I, finalment, cap a les sis de la tarda, vaig anar al camp d’on va sortir l’aerotransportada, l’americana. I vaig viure-hi una experiència molt bona. Estaven preparant-se, camuflant-se, els seus rostres ennegrits i tot això. I allà em van veure i, per descomptat, em van reconèixer i em van dir: ah, deixa de preocupar-te general, nosaltres ens encarreguem d’això per tu. I aquest tipus de coses. Va ser una bona sensació» (Font: American Battle Monument Commission. Lloc web: https://www.abmc.gov/multimedia/videos/ok-lets-go [consulta: 25/09/24 dins Colell, D. (2025). Anem a Normandia. Apunts d’un viatge als escenaris del Dia D, p. 189).

En definitiva, concretar la data va ser una decisió complicadíssima que calia prendre amb urgència. Si s’optava per tirar endavant el 5 de juny, el mal temps podia arruïnar una operació preparada durant anys i causar unes pèrdues, de vides i recursos, difícilment assumibles; mentre que si s’esperava una ocasió millor caldria posposar l’atac fins al 19 de juny (data de la gran tempesta que va destrossar els Mulberries, els ports instal·lats a Normandia), quan les condicions de la marea i la lluna podrien tornar a ser favorables. Durant aquelles dos setmanes, que sens dubte tindrien un efecte desmoralitzador sobre les tropes, els alemanys podien descobrir els enganys i continuar fortificant les defenses.

El resultat més habitual d’aquesta mena d’actuacions és el fracàs. Però, no va ser així perquè es va emetre l’ordre que tocava en el moment precís, ni abans ni després.

El Senzill, l’últim maqui

A través del mateix Joan Busquets Verges, de 98 anys i resident a Picauville (Normandia), podem conèixer les circumstàncies d’una vida marcada per la lluita antifeixista.

Els anys a la Barcelona franquista de postguerra, la seva etapa a la guerrilla amb Marcel·lí Massana, Ramon Vila i Josep Sabaté, la seva condemna a mort i els més de 20 anys a la presó, passant per diferents centres penitenciaris, són episodis d’aquest documental acabat d’estrenar. Busquets explica la seua experiència per compromís, per fer justícia als que van enfrontar-se, sense dubtar ni un sol moment, a l’horror franquista.

Qui és Joan Busquets, el Senzill?

Aquest català és el darrer maqui viu del món. Després de molts anys, torna als llocs on va actuar contra el règim franquista. Seguirà la ruta dels Pirineus fins a la ciutat de Barcelona i ​​entrarà per primera vegada a les presons, com la Model de Barcelona, on va ser torturat i empresonat durant dècades.

Busquets no podia suportar la vida a la Barcelona franquista, per això va decidir marxar a França. Però allà coneixerà un grup d’exiliats i s’acabarà sumant a l’activitat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de les Joventuts Llibertàries. Finalment, acabarà formant part dels grups d’acció. Durant un any i mig prepararan sabotatges contra el règim de Francesc Franco.

A Barcelona, va ser detingut. La policia el va torturar a la comissaria de la Via Laietana i seria condemnat a mort. Però, aquesta pena es va commutar per anys de presó (no havia matat ningú). Passarà dos dècades privat de llibertat, veient morir tots i cadascun dels seus companys. La pèrdua dels seus amics durant aquests anys de reclusió, misèria, malaltia i càstig li va comportar un trauma del qual ell mateix ha dit alguna vegada que mai no s’ha recuperat.

La història del Joan és única i sorprenent, com també ho és que encara la puguem escoltar a través de la seua pròpia veu.

Qui eren els maquis?

A França: fa referència als grups de la resistència francesa que van lluitar contra l’ocupació nazi durant la Segona Guerra Mundial operant des dels boscos i llocs poc accessibles (terme provinent de la màquia, vegetació densa).

A Espanya: designa la guerrilla antifranquista que va combatre el règim de Francesc Franco des de la fi de la Guerra Civil espanyola fins a principis de la dècada de 1950. Molts d’aquests guerrillers eren republicans exiliats que havien participat prèviament en la resistència francesa. [1, 2, 3].

Quan acaba de fer 50 anys de la mort de Franco, Busquets reclama que el reconeguin com a víctima de la dictadura i que l’indemnitzin amb un milió d’euros pels vint anys i sis dies que va ser empresonat i condemnat a mort (durant tres mesos). Tot i que la llei de memòria democràtica, aprovada l’octubre del 2022, no preveu compensacions econòmiques, l’exguerriller defensa que té dret a una reparació pels anys de privació de llibertat i per les malalties derivades. Explica que va perdre la joventut a la presó i que, en sortir-ne, va haver de marxar a l’exili perquè el règim li va fer la vida impossible. També afirma que no tornarà a viure a Espanya si no es convoca un referèndum per decidir entre república i monarquia. Diu que la monarquia actual va ser imposada per Franco i que, si no es dona l’oportunitat de votar-ne la continuïtat, Espanya no pot ser una democràcia plena.

Més informació: 3Cat, En Guàrdia, YouTube, Ara Llibres, Busquets, J. (2013). El Senzill. Centre d’Estudis Josep Ester Borràs.  

Els grups de 4t d’ESO encarregats de presentar el projecte han realitzat una tasca excel·lent.

Exposició de les maletes elaborades com a producte final del projecte. Es tracta d’una manualitat a base de cartró i altres materials amb un acabat vintage, que conté objectes característics dels exiliats.

Professorat del Departament de Ciències Socials responsable del projecte i de l’exposició.

Uns grups d’alumnat de 4t d’ESO han presentat el projecte interdisciplinari realitzat, per primera vegada, l’última setmana de març, al Casal d’Almacelles davant els seus companys de 3r d’ESO. D’aquesta manera han volgut explicar a la pròxima promoció de 4t què els esperava el curs vinent i com van viure el procés que els va dur a realitzar un treball excel·lent. També s’han volgut exposar pros i contres del projecte de cara a millorar-lo.

L’objectiu principal del treball cooperatiu era aprofundir en una de les experiències més dures: l’exili provocat per la Guerra Civil espanyola i la repressió franquista posterior, temes del currículum de 4t. Es va partir de la idea que, darrere dels grans esdeveniments històrics, hi ha persones reals amb noms, famílies, pors, esperances i circumstàncies diverses, el llegat de la quals ens ha arribat a nosaltres. Per això, el Departament de Ciències Socials de l’Institut Canigó va proposar que l’alumnat es posés a la pell d’un personatge exiliat: un republicà que fuig de la repressió, una persona jueva perseguida pel nazisme, un maqui antifranquista, un deportat als camps nazis o, fins i tot, un refugiat actual.

Al llarg d’una setmana de treball intensiu, l’alumnat va investigar fonts històriques, testimonis reals, cartes, fotografies i espais de memòria vinculats especialment al territori de Lleida i d’Almacelles. Van descobrir històries de deportació als camps de Mauthausen i Gusen, les rutes dels evadits pels Pirineus, la resistència dels maquis i el paper de les persones que van ajudar a salvar vides en moments de grans dificultats.

El projecte va combinar matèries diverses: geografia i història, llengua catalana, llengua castellana, anglès, educació visual i plàstica i educació en valors. D’aquesta manera, l’alumnat no només va adquirir coneixements històrics, sinó que va desenvolupar competències comunicatives, creatives, artístiques i socials.

El producte final del projecte va ser la creació d’una “maleta de l’exili”. Cada grup va elaborar una maleta física vinculada al personatge treballat. A l’interior hi podíem trobar objectes simbòlics, cartes, fotografies, mapes, passaports, aliments i altres elements que expliquessin el seu viatge, emocions i experiències.

La presentació oral es podia realitzar de manera teatralitzada. Així, l’alumnat interpretava el personatge investigat i explicava què portaria a la maleta i per què. Aquesta activitat converteix l’aprenentatge en una experiència vivencial que fomenta l’empatia i la reflexió.

Més enllà de conèixer el passat, el projecte va establir ponts amb el present. L’alumnat va comparar l’exili republicà del 1939 amb les situacions que viuen actualment milions de refugiats arreu del món. Aquesta connexió permet reflexionar sobre els drets humans, la solidaritat, la convivència democràtica i la responsabilitat col·lectiva davant les injustícies.

En definitiva, és un projecte que transforma fets passats en una experiència humana propera, capaç de redescobrir la pròpia història familiar de l’alumnat, com va ser el cas extraordinari de Jesús Monter. Pretén, a més, preservar la memòria democràtica, donar veu a les persones que van patir la guerra i l’exili, i ajudar els joves a comprendre que darrere de cada conflicte hi ha històries personals que no haurien de ser oblidades.

Aquest projecte es va emmarcar en el 90è aniversari de l’inici de la Guerra Civil espanyola.

Benvolgut alumnat de 4t del curs que ve, el llistó ha quedat molt alt!

El primer ministre d’Israel, Binyamin Netanyahu, i el president dels EUA, Donald Trump, coincideixen en moltes coses, fins i tot en els vestits.

Només 48 hores després de l’inici de les hostilitats ja s’amplia l’abast del conflicte i es parla de guerra a l’Orient Mitjà. Fins i tot, s’han llançat drons cap a territori de la Unió Europea: a la base britànica d’Akrotiri, a Xipre. Per aquesta raó, França, Alemanya i el Regne Unit s’han posat a disposició dels agressors, EUA i Israel, per coordinar-s’hi.

Els exèrcits dels Estats Units i Israel, menyspreant el dret internacional i les negociacions per reduir les capacitats balístiques de l’Iran i tancar el seu programa nuclear, han atacat l’Iran en una operació militar conjunta amb l’objectiu de propiciar un canvi de règim al país. En resposta, la teocràcia iraniana ha ordenat el llançament de míssils i drons contra Israel i ha atacat bases dels Estats Units a la regió.
Es tracta del segon conflicte bèl·lic que enfronta aquests països en pocs mesos. L’anterior, que va durar 12 dies, va esclatar el 13 de juny de 2025. Cal tenir present que l’Iran exporta el 80% del seu petroli a la Xina (representa el 13% del petroli que consumeix) i que era a punt de rebre dels xinesos un enviament de míssils amb els quals hauria pogut amenaçar la flota nord-americana desplegada a la regió (un terç de les forces armades dels EUA). També cal destacar que l’Iran ha subministrat drons a Rússia per a la guerra d’Ucraïna. Tampoc podem obviar que, a finals de 2025, unes protestes massives a l’Iran, les més grans almenys en quinze anys, van començar per la crisi econòmica, però aviat van passar a demanar la caiguda dels aiatol·làs. El règim va reprimir durament i va deixar fins a 30.000 morts, segons algunes estimacions.

Els EUA i Israel han aconseguit assassinar el líder suprem iranià, l’aiatol·là Ali Khamenei. Però aquest magnicidi no ha comportat encara la rendició de les forces armandes iranianes. Els atacs aeris acaben de començar: la campanya podria durar setmanes o mesos. El risc més gran és que hi hagi un buit de poder i esclati una lluita entre faccions. Es tracta d’un país molt armat, ètnicament complex i amb molta capacitat d’exportar caos a la regió.

L’Iran ha estat un enemic històric dels Estats Units i d’Israel (que ha estat lluitant amb les milícies proiranianes Hezbollah i Hamàs); canviar el règim clerical islamista per un govern aliat seria un gran èxit estratègic. L’atac també evidencia l’enorme influència de Netanyahu i del lobby israelià a la Casa Blanca.

De moment, a banda dels més de 200 morts (550 fins el 2 de març) a l’Iran, els nou d’Israel i els sis dels EUA, la inestabilitat regional ha bloquejat gairebé completament el trànsit comercial a l’estret d’Ormuz, per on circula el 20% del petroli del món; això ja ha fet apujar el preu del combustible fòssil. Els houthis del Iemen també amenacen de reactivar els seus atacs al mar Roig. Tot plegat ha causat la pujada de preu del barril de petroli.

Aquesta confrontació s’afegeix a la iniciada entre el Pakistan i l’Afganistan el 27 de febrer proppassat a causa de disputes frontereres.

La guerra s’ha estès pel Pròxim Orient, tant pels atacs iranians contra bases nord-americanes i infraestructures en una desena de països, com per l’ofensiva d’Israel contra el Líban. Ja hi ha uns 2.000 morts en total (16 de març de 2026), la majoria a l’Iran. Mentrestant, l’impacte econòmic global continua agreujant-se amb el bloqueig de l’estret d’Ormuz i la pujada del preu del petroli i del gas. Les principals economies han acordat alliberar milions de barrils per intentar estabilitzar el preu del cru.

El posicionament ambigu de la UE

Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea, va assegurar que la Unió Europea ha de defensar els seus interessos estratègics i alhora mantenir el compromís amb el dret internacional. Però en realitat no està fent cap de les dos coses. Si defensés els seus interessos, s’oposaria a la guerra dels Estats Units i Israel a l’Iran, que ha augmentat els preus del gas i el petroli. Tampoc no ha defensat el dret internacional en no oposar-se a l’ofensiva israeliana a Gaza o amb les seues pròpies polítiques migratòries, que causen centenars de morts i promouen les màfies.

Actualització d’abril de 2026

Shehbaz Sharif, primer ministre del Pakistan, va estar mediant entre les delegacions de l’Iran i els Estats Units perquè iniciessin converses.

Les negociacions van establir un alto el foc. Però, com es podia esperar, no han produït una solució duradora. Després de vint-i-una hores, les parts es van aixecar de la taula sense un acord ferm. El problema principal és que Israel va continuar atacant el Líban.

El que sí que ha canviat amb la guerra és que l’Iran ara és més fort que abans, malgrat la mort dels seus líders i la minva de les seves capacitats militars. Ha resistit, que no és poc, i encara pot fer mal als països àrabs. Però, a més, ha descobert que té una arma millor que la bomba nuclear: el bloqueig de l’estret d’Ormuz, on el trànsit continua interromput (també pel bloqueig dels Estats Units contra els vaixells iranians o amb destí a l’Iran).

Més informació: 3Cat, Trump, Minut a minut, El Confidencial, EOM, Vilaweb, Crític, EOM2, actualització.

Cartell de propaganda electoral del febrer del 1936.

El 16 de febrer de 1936 la coalició de partits d’esquerra del Front Popular guanyava  les eleccions generals i obtenia la majoria absoluta amb un marge estret de vots. Amb una campanya basada en l’aplicació de mesures reformistes, la petició de llibertat per als presos polítics i en un aprofundiment de la democratització d’Espanya, l’aliança integrada per Esquerra Republicana (amb l’Organització Republicana Gallega Autònoma), Unió Republicana, el Partit Socialista Obrer Espanyol, el Partit Comunista d’Espanya, el Partit Sindicalista, el Partit Obrer d’Unificació Marxista, el Partit Galeguista, Esquerra Republicana de Catalunya i Acción Nacionalista Vasca es va imposar a les dretes de forma legítima.

Entendre la situació a Espanya el febrer de 1936 obliga a estudiar l’escenari  internacional. Els anys d’entreguerres de les dècades 20 i 30 del segle passat van estar marcats pel Crack del 29 i l’auge dels feixismes a Europa. Mentrestant, a Espanya se succeïa el govern dictatorial de Miguel Primo de Rivera el 1923, que acabaria amb l’anomenada “dictablanda” del general Berenguer el 1930, fins a les eleccions municipals del 12 d’abril del 1931. Aquells comicis van ser l’inici de la Segona República.

El 18 de juliol de 1936, el govern resultant de les eleccions del febrer patiria el cop d’Estat dirigit pel general Mola i començaria una guerra civil que s’allargaria gairebé tres anys. Finalment, el conflicte es resoldria amb la instauració de la dictadura de Franco fins al 1975.

Més informació: La Marea, RPS