Ciències socials

Incendi de la Segarra, en el qual van morir dos persones. Font: Segre.

Aquest estiu ha estat el segon més calorós des que es tenen registres a Catalunya. Només el va superar el del 2022, segons les dades del Servei Meteorològic de Catalunya.

Fins i tot en alguns sectors de Ponent, el terç sud del país i punts del litoral i prelitoral aquest estiu ha estat el més càlid, fins i tot més que el del 2003 i el del 2022.

Concretament, l’Observatori de l’Ebre ha registrat l’estiu més càlid dels últims 121 anys. Pel que fa a l’Observatori Fabra de Barcelona, també centenari, l’estiu ha assolit un nou rècord de temperatura màxima en un mes d’agost, el dia 16 amb 38,9 graus.

Més informació: CCMA

Des de principis d’any ja s’han cremat a la Unió Europea més d’un milió d’hectàrees de superfície forestal, més de quatre vegades més que l’any passat, quan van ser 222.000, i 3,7 vegades la mitjana dels últims 20 anys, 278.000.

Són les dades més actualitzades calculades pel programa Copernicus d’anàlisi per satèl·lit, en les quals destaca molt la península Ibèrica: a Espanya s’han cremat 400.000 hectàrees i a Portugal han estat 270.000.

Després venen Romania, amb 120.000; Itàlia, i fins a un total de 22 països, perquè només cinc dels estats membres no han patit incendis forestals de més de 30 hectàrees, que és el mínim que es registra.

Tot això suposa gairebé 40 milions de tones de CO₂ emeses pels incendis, gairebé quatre vegades més que l’any passat, en un 50% més d’incendis, que, sobretot, han estat molt més grans.

Pel que fa a Espanya, no és l’any que més hectàrees s’han cremat, però s’hi acosta (el 1994 van ser mig milió d’hectàrees), amb 150.000 de cremades en una sola setmana, cosa que no havia passat mai.

Aquestes xifres han trencat una tendència a la baixa i els experts creuen que poden venir estius molt pitjors, i posen com a possibles precedents Austràlia o el Canadà, on el 2023 es van cremar quinze milions d’hectàrees.

Més informació: CCMA

Imatge de l’entrada del camp amb el cartell que diu “El treball us farà lliures” (Reuters/Kacper Pempel).

A group of child survivors behind a barbed wire fence at the Nazi concentration camp at Auschwitz.

El dilluns 27 de gener es van commemorar els 80 anys de l’alliberament del camp d’extermini d’Auschwitz-Birkenau (Polònia) per part de l’Exèrcit Roig; una data que s’acostuma a celebrar com el dia que el món va conèixer les barbaritats perpetrades pel règim d’Adolf Hitler contra els jueus i altres minories.

Ara bé, quan els soldats soviètics van obrir les tanques d’Auschwitz feia temps que el Regne Unit i els Estats Units tenien informació sobre l’assassinat massiu de persones que es duia a terme en aquest camp d’extermini del règim nazi de Hitler, però van descartar actuar-hi.

Més informació: CCMA, CCMA2, BBC

Liberated prisoners in the Mauthausen concentration camp near Linz, Austria, give rousing welcome to Cavalrymen of the 11th Armored Division. The banner across the wall was made by Spanish Loyalist prisoners. It says “LOS ESPAÑOLES ANTIFASCISTAS SALUDAN A LAS FUERZAS LIBERADORAS” (“The Spanish Antifascists greet the Liberating Forces”). The text is written in English and Russian (“Испанские антифашисты приветствуют освободителей”) as well. El 5 de maig de 1945, l’organització clandestina dels republicans espanyols va encarregar a Francesc Teix la confecció urgent d’una pancarta de 20 metres de llarg per saludar els soldats aliats que entrarien al camp. Es van robar llençols de les SS i foren cosits d’amagat. Però, tal com va passar amb les imatges dels vehicles amb noms relatius a la GCE que van desfilar per París, el 25 d’agost de 1944, aquesta frase va ser eliminada de la majoria de publicacions, especialment de les franceses, per ocultar el paper decisiu que va jugar la resistència organitzada dels republicans espanyols dins d’aquest camp. Font: Vikipèdia.

El 5 de maig de 2025 es va commemorar el 80è aniversari de l’alliberament del camp de concentració de Mauthausen-Gusen (Àustria). En aquest camp hi van estar empresonades 200.000 persones, més de la meitat de les quals van ser assassinades o van morir per les precàries condicions que patiren. Hi van estar empresonats més de 7.000 republicans espanyols, dels quals uns 2.200 eren catalans. És el camp on van ser deportats la majoria de lleidatans i que van tenir el mateix i trist destí. Es calcula que van morir 936 catalans dels quals 143 eren de les comarques de Lleida. 

Més informació: Memorial, llibre, Enciclopèdia, Drets Civils Lleida, Camps franquistes, Fiscalia, Amical.

El testimoni de la Neus Català

«El que jo he viscut, el que jo he patit, jo m’ho he guanyat. Això em deia els cinc interminables dies i cinc interminables nits que va durar el nostre viatge fatal des de Compiégne, camp de concentració al nord de París, cap a Ravensbrück, camp d’extermini internacional per a dones. Amb una temperatura de 22 graus sota zero, a les tres de la matinada del 3 de febrer de 1944, mil dones procedents de totes les presons i camps de França arribem a Ravensbrück. Era el comboi de les 27.000, així anomenades i així encara conegudes entre les deportades. Entre aquestes mil dones recordo que hi havia txeques, poloneses que vivien o s’havien refugiat a França, i un grup espanyoles.

Amb deu SS i les seves deu metralladores, deu aufsheermen (supervisors) i deu schlage ( fuet per a cavalls), amb deu gossos llops disposats a devorar-nos, empeses bestialment, vam fer la nostra triomfal entrada al món dels morts. Què passaria per la ment de cadascuna d’aquestes mil combatents dels exèrcits de les ombres, extenuades per les tasques feixugues de la resistència, pels llargs mesos de presó, de tortures als terribles interrogatoris? En uns minuts la boca de l’infern de Ravensbrück tancaria les portes i s’apoderaria amb el seu engranatge fatal de dones heroiques que aviat serien ombres. Ravensbrück, mil vegades maleït camp! La meva primera impressió va ser que jo deixaria ben aviat la vida, que estimava apassionadament. Ravensbrück, amb els seus carrers negres, les seves barraques verdes i negres, els sostres negres, el seu cel de plom, els innombrables corbs atrets per l’olor de carn cremada i de cadaverina d’aquelles martiritzades que sense treva, dia i nit, sortien amb fumera esgarrifosa i a flamarades de mil colors per la xemeneia dels quatre forns crematoris.

La meva ment atabalada buscava l’evasió i em veia a Guiamets, un poblet del Priorat. Recordava la meva infància rebel, la meva alegre joventut, haver organitzat la JSUC (Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya) i ser membre fundador del PSUC. Haver portat a bon port els meus 180 nens de la colònia les Acàcies, a Premià de Dalt. D’haver complert estrictament els meus deures a la resistència, d’haver resistit els interrogatoris sense denunciar ningú. Totes aquestes evocacions les volia guardar a la meva ment. Visions alegres i exultants per deixar aquest món amb la meva fe intacta en la victòria; satisfeta d’haver estat feliç i en pau amb la meva consciència.

L’esperit d’aventura no va ser el que em portaria a més de 2.500 quilòmetres de la meva bella i antiga terra del Priorat. Ravensbrück era el cim de la muntanya feréstega que l’esclat del 18 de juliol de 1936 em va fer escalar. De què em podria queixar? D’haver estat conseqüent amb mi mateixa? D’haver abraçat la causa dels oprimits? De defensar la República espanyola? No, no em queixava, ni em vaig penedir mai. Vaig estar i estaré sempre al costat dels que anhelen justícia i llibertat.

A Ravensbrück es va acabar la meva joventut el 3 de febrer del 1944.»

«Tinc una pel·lícula al meu cap, en blanc i negre, però al final, hi ha flors de colors. »

(Text de Neus Català dins Domingo, A. (2009). Historia de los españoles en la II Guerra Mundial. Còrdova: Editorial Almuzara (books4pocket), p. 110-112).

Més informació: Fundació NC

Portada de la versió digital de la revista nord-americana. S’hi pot llegir un llistat de càrrecs, que, de forma inesperada, no han impedit la seua victòria.

Els resultats de les eleccions als Estats Units, celebrades el 5 de novembre, retornaran al líder del partit repeblicà, Donald Trump, a la presidència de la primera potència militar i econòmica del món. Torna al poder un dels presidents més de dretes, misògins i xenòfobs. I, per reblar el clau, negacionista del canvi climàtic. Guanya també el control del Senat i manté la majoria al Tribunal Suprem. De forma inexplicable, a pesar de ser un masclista i un antiimmigració, ha rebut més vots de dones i d’immigrants que a les primeres eleccions que va guanyar. Mentrestant, la candidata del partit demòcrata i vicepresidenta d’Estats Units, Kamala Harris, amb una campanya mirant més cap a la dreta que cap a l’esquerra, ha fracassat estrepitosament. Però, per què ha guanyat Trump, i com s’explica que milions de persones de classe treballadora el votessin?

Victòria al cinturó obrer i als casinos de Las Vegas
Trump ha guanyat als estats clàssics dels republicans —incloent-hi les poblades i poderosos Texas i Florida— i als swing states o estats frontissa que són clau per a la presidència. Al nord-est, a l’anomenat cinturó de l’òxid, de classe treballadora i blanca, on l’economia és clau i on històricament guanyaven els demòcrates, els republicans han guanyat.

Per l’esquerra europea és molt rellevant entendre què ha passat als estats del cinturó industrial, on hi ha majors recels contra la globalització i la deslocalització industrial. Tradicionalment, sempre han votat demòcrata, però el 2016 ja se’ls va dur Donald Trump. Això va ser fonamental per catapultar Trump a la Casa Blanca per primera vegada i de manera sorprenent. El 2020, Biden els va recuperar. I ara Trump hi ha tornat a guanyar. Michigan, el centre de la indústria de l’automòbil nord-americana, seria l’exemple paradigmàtic: Trump, un 53% dels vots; Kamala Harris, un 46%.

Vot de la classe obrera blanca, però també d’homes negres i llatins
Trump guanya a les àrees agràries i ramaderes del país. Hi ha una tendència, que a Europa pot sorprendre: està creixent el vot republicà llatí i d’una part de la comunitat afroamericana, homes sobretot. Per això, guanya Florida o Nevada i Arizona, estats amb una fortíssima presència de migrants o de descendents de migrants llatinoamericans. Amb el vot llatí, passa que els penúltims en entrar als Estats Units no volen que hi entrin més.

L’economia ha estat clau

Els demòcrates es vanagloriaven d’un bon estat de l’economia, amb un atur al 4%, i amb la inflació baixant. El problema és que, durant el mandat de Biden i Harris, va arribar al 9%, tot i que ara mateix està en un 2%. Així, on la inflació havia estat més alta, el vot a Trump ha estat més alt.

Trump diu que l’economia dels Estats Units s’ha de protegir davant l’amenaça exterior, que s’han de posar aranzels als productes xinesos, que s’ha de salvar la indústria made in America, i culpa els demòcrates de permetre que les fàbriques marxin fora dels Estats Units i deixin la gent a l’atur. Trump i el seu afí, Elon Musk, propietari de Tesla i de la xarxa social X, són multimilionaris i exploten les classes treballadores per al seu benefici i tenen fàbriques o interessos en altres països; però, saben entabanar els conciutadans amb el seu discurs populista. És la màgia de l’extrema dreta, que aconsegueix presentar-se com a antisistema, mentre és plena de multimilionaris al servei del seu sistema.

Conseqüències greus per a Europa i per al clima
Trump, en el mandat anterior, ha promogut guerres comercials amb la Unió Europea i la Xina. Hi haurà, doncs, problemes per a la indústria europea, sobretot la de l’automòbil —la xinesa ja en té— si Trump compleix la seva promesa d’augmentar els aranzels als productes estrangers. Això, indirectament, pot provocar aturades a les fàbriques europees, també a Martorell o Almussafes.

El que serà el 47è president dels EUA sempre ha volgut reduir les aportacions econòmiques a organismes internacionals, com, per exemple, l’OTAN, cosa que significarà més despesa militar per als països europeus per finançar l’aparell militar occidental. A Ucraïna temen que Trump, admirador de Vladímir Putin, talli l’ajut nord-americà al bàndol de Zelenski.

A més, ja es pot dir que les eleccions els han guanyat el petroli, el gas i el fràquing. Trump ja se’n va desdir del Tractat de París en la lluita contra el canvi climàtic. L’aposta de l’Administració de Biden pel capitalisme verd i per l’energia eòlica i solar, malgrat les contradiccions, va ser rellevant, i ara tota aquesta transició a les renovables penja d’un fil.

En definitiva, Trump és una mala notícia per a un món que necessita polítiques socials i mediambientals progressistes, integradores i que aturin l’emergència climàtica.

Més informació: Crític, EOM, Diario, Activitats, Presidents dels EUA

Menys del 8% de la població mundial viu en democràcies plenes. Són vint-i-quatre països on es respecten les llibertats civils, hi ha una separació de poders efectiva, els governs funcionen, els mitjans de comunicació són independents i hi ha una cultura política sòlida. La majoria d’aquests països són a Europa, seguida d’Àsia (Taiwan, Japó i Corea del Sud), Amèrica (Canadà, Uruguai i Costa Rica), Oceania (Nova Zelanda i Austràlia) i Àfrica (Maurici).

Són dades de l’índex de democràcia de la companyia Economist Intelligence Unit, associada a The Economist. Es tracta d’una avaluació anual de l’estat de la democràcia a 167 països, que es classifiquen en base a cinc categories: procés electoral i pluralisme, funcionament del govern, participació política, cultura política i llibertats civils. A partir d’aquests criteris, es divideixen en quatre tipus de règims: democràcies plenes, democràcies defectuoses, règims híbrids i règims autoritaris.

Aquests són les deu millors democràcies del món segons l’informe del 2023, publicat el 15 de febrer passat: EOM.