Normalment les paraules “islam” i “musulmà” evoquen en la ment de la majoria de persones estereotips superficials. Potser l’estereotip que més en dificulta la comprensió és el que associa les persones musulmanes amb immigrants, sobretot de cultura àrab. Els musulmans són vistos com estrangers que es poden identificar fàcilment per trets externs (com el color de la pell o elements culturals), i aquests estereotips són els que porten a la segregació i a la distinció entre ‘ells’ i ‘nosaltres’.

Més enllà de la reducció de l’islam a l’immigrant i sobretot a la cultura àrab, però, s’ha de considerar també que cada vegada hi ha més musulmans occidentals que no són immigrants, que no encaixen amb cap definició estereotipada i que no són identificables per cap signe extern. Ells són la prova de que l’islam no és ni cultural ni ètnic. Cal tenir present que només un de cada cinc musulmans al món és àrab, només un vint per cent.

La idea de la unitat divina és el que fa que les religions monoteistes històricament hagin estat acceptades. Per això l’islam fou acollit sense problemes per pobles no àrabs, com els habitants esteparis de l’Àsia central o els habitants de la península ibèrica durant l’etapa andalusí, igual que en el seu moment el missatge d’unitat que portà Jesús de Natzaret for acollit pels romans. La raó, si està sana, accepta la idea de la unitat divina. Si es té present aquesta idea central, els estereotips cauen per si sols i s’enforteix l’harmonia a la societat.