Dadaisme

Antecedents
Cubisme. Per l’ús de collage de papers, que fara servir Kurt Schwitters, així com George Grosz i Raoul Hausmann.

Futurisme. Per la idea de revolució, la provocació i el trencament de les normes establertes. També per la valoració de la màquina com a idea de modernitat.

Expressionisme. Valoració dels aspectes intuïtius i irracionals en la creació de l’obra.

Cronologia
1916-19. Durant la primera guerra mundial (1914-18) molt artistes es refugien a Suïssa.
Segons explica Hans Arp “Tristan Tzara va trobar la paraula Dada el 8 de febrer del 1916 a les sis de la tarda… això passava al Cafè Terasse de Zuric… Estic convençut que aquesta paraula no té cap importància i que sols els imbècils o els professors espanyols poden interessar-se per aquestes dades. Allò que a nosaltres ens interessava era l’esperit dadaista, i tots nosaltres ja érem dadaistes abans de l’existència del mot”. Hugo Ball fa el primer manifest dadà.

1916-17. Picabia va viure a Barcelona i hi va fundar la revista ‘391’ que va ser portaveu de la nova tendència.

1918. Segon manifest Dadaista de Tzara.

1915-21. Grup dadaista de Nova York, amb Marcel Duchamp, Francis Picabia i Man Ray

1917-23. El moviment dadà s’instal·là a Alemanya, concretament a Berlín però també a Colònia i a Hannover, on s’adjuntà a la revolta política de tendències marxistes.
A Berlín trobarem artistes com George Grosz, Raoul Hausmann (un dels creadors del fotomuntatge, treball que va continuar John Heartfield)

1924. Desapareix el dadaisme amb l’aparició del surrealisme.

Nom
El nom Dada va ser una paraula trobada a l’atzar en obrir un diccionari francès-alemany. La paraula voldria dir cavallet de cartró en llenguatge infantil.
També es diu que els artistes romanesos Tristan Tzara i Marcel Janco feien servir freqüentment les paraules “da, da” que volen dir “sí, sí” en romanès.
Segons l’ideari del grup, el moviment no s’hauria de dir dadaisme i menys ser considerat com a moviment artístic.

Artistes
Suïssa: Tristan Tzara (poeta), Hugo Ball, Hans Arp.
New York: Marcel Duchamp, Francis Picabia, Man Ray.
Alemanya: Berlin: George Grosz, Raoul Hausmann, John Heartfield. Hannover: Kurt Schwitters

Característiques visuals de les obres
Temes. Abstracció, màquines, objectes quotidians descontextualitzats (ready mades)

Formes. Variades, força geomètriques i de contorns clars. Molta diversitat. La visualitat no és massa important de les seves obres.

Textures. Sovint planes. Collage, fotomuntatge, material de rebuig: Mertz, collages casuals de formes i objectes.

Colors. No són importants. Més aviat es tracta d’obres monocromàtiques.

Composició. De tots tipus.

Idees, propòsits, actituds
Oposició. Anarquia, llibertat. Postura nihilista, irracional i primitivista. Pretén posar en qüestió totes les convencions. Fa una oposició violenta a les ideologies, l’art, i la política tradicionals. Valoració de l’atzar, l’espontaneïtat i la imaginació sense límits.

Burla. Escàndol, provocació, burla dels objectes artístics entesos com a elevats. Fer que es mirin les imatges o els objectes artístics d’una manera diferent. Es busquen els límits de l’obra d’art.

Actitud. Es tracta més d’una actitud que no pas d’un treball manual o un estil determinat.

Contra la guerra. Contra la burgesia i la rigidesa mental. Resposta a l’absurditat de l’enfrontament bèl·lic que assolava Europa, als interessos burgesos que havien inspirat el conflicte i a la rigidesa intel·lectual opressiva tant en el món de l’art com en els aspectes quotidians de la societat d’aquell temps.

Anticipa el surrealisme. Precedent immediat del surrealisme. També, més endavant, el neodadaisme i el pop art.

Textos
Tzara: “Dadà va nèixer d’una rebel·lió que llavors era comuna a tots els joves, una rebel·lió que exigia una adhesió completa del individu a les necessitats de la naturalesa, sense consideracions amb la història, la lògica, la moral comú, l’Honor, la Pàtria, la Família, l’Art, la Religió, la Llibertat, la Fraternitat i tantes altres nocions corresponents a necessitats humanes, però de les quals no subsistien més que esquelètics convencionalismes, perquè havien estat buidades del seu contingut inicial. La frase de Descartes: ‘No vull ni tan sols saber si abans meu va haver-hi altres homes’, l’havíem posat com a capçalera d’una de les nostres publicacions. Significava que volíem mirar el món amb ulls nous i que volíem reconsiderar i posar en tela de judici la mateixa base de les nocions que ens havien estat imposades pels nostres pares, i povar la seva justesa”

Tzara (1950): “…Cap el 1916-1917 la guerra semblava que no s’acabaria mai. És més, de lluny, tant per mi com per als meus amics, adquiria proporcions falsejades per una perspectiva massa àmplia. D’aquí el disgust i la revellió. Estaven resoltament contra la guerra, sense per això caure en els fàcils plecs del pacifisme utòpic. Sabíem que sols es podia suprimir la guerra extirpant les seves arrels. La impaciència de viure era gran; el disgust es feia extensiu a totes les formes de la civilització anomenada moderna, a les seves mateixes bases, a la seva lògica i al seu llenguatge, i la rebellió assumia maneres en les que allò grotesc i absurd superaven llargament els valors estètics. No hem d’oblidar que en literatura un fort sentimentalisme emmascarava allò humà, i que el mal gust amb pretensions d’elevació excellia en tots els camps de l’art caracteritzant la força de la burgesia en tot allò que tenia de més odiós…”

Tzara (manifest Dada de 1918):  “Els que estan amb nosaltres conserven la seva llibertat. No reconeixem cap teoria. Prou d’acamèdies cubistes i futuristes, laboratoris d’idees formals. Serveix l’art per amuntegar diner i acariciar als gentils burgesos?…El control de la moral i de la lògica ens han imposat la impassivitat davant els agents de policia, causa del nostre esclavatge, rates putrefactes que omplen el ventre de la burgesia, i que han infectat els únics corredors de nítid i transparent cristall que encara seguien oberts als artistes…Tothom ha de cridar. Encara hi ha una gran tasca destructiva, negativam per complir. Escombrar, netejar, La plenitud de l’individu s’afirma a continuació d’un estat de bogeria agressiva i completa…”

Tzara (manifest Dada de 1920): “Per fer una poema dadaista.
Agafeu un diari.
Agafeu unes tisores.
Escolliu un article del diari que tingui la longitud que volgueu donar al vostre poema.
Retalleu l’article.
Retalleu amb molta cura cada paraula de les que formen l’article i poseu-les totes dins d’un sac.
Remeneu dolçament.
Traieu les paraules l’una darrera de l’altra, col•locant-les en l’ordre en que les heu tret.
Copieu-les a consciència.
El poema ja està fet
Ja us heu convertit en un escriptor infinitament original i dotat d’una sensibilitat encantadora, encara que, per suposat, incomprensible per a la gent vulgar.”

Tzara: “La guerra semblava que no s’havia d’acabar mai…sabíem que sols es podia suprimir la guerra extirpant les seves arrels…el disgust es feia extensiu a totes les formes de la civilització anomenada moderna, a les seves bases, la seva lògica i els seu llenguatge”

Tzara: “En la literatura de l’època hi havia un sentimentalisme que emmascarava allò humà, i el mal gust amb pretensions d’elevació campava em tots els camps de l’art…”

Rimbaud fa la primera formulació d’una poètica del primitivisme o ingenua: “Em fan riure les celebritats de la pintura i de la poesia modernes; m’agraden les pintures idiotes, els decorats dels saltimbanquis, les illustracions populars, la literatura fora de moda, el llatí de l’església, els llibres eròtics sense ortografia, les novelles dels nostres avis, els contes de fades, els llibres per a nens i els vells llibrets d’òpera, les cançonetes insulses i els ritmes ingenus”.