Antecedents
Art ibèric. Picasso posseïa, des del març de 1907, dos petits caps ibèrics. Els interessarà la volumetria i la recerca de la forma essencial.
Art negre. S’entén per art negre tant l’art africà com l’oceànic. Estava de moda en diversos artistes: Derain, Vlaminck, Matisse i Picasso. El museu etnogràfic del Trocadero, a París, va impressionar molt Picasso. Es busca la representació no naturalista, interès per l’essencial, i la simplificació.
El Greco. Zuloaga, amic de Picasso, tenia un quadre del Greco des de 1905. Es veu com un exemple de representació més lliure, al marge de les proporcions clàssiques.
H. Rousseau i Gauguin. Per la seva ingenuïtat i la llibertat respecte les convencions.
Cézanne. Per l’afany per cercar l’estructura geomètrica en la natura.
Seurat. Per l’èmfasi en la realitat física del quadre.
Cronologia
1904. Picasso s’instal·la definitivament a París i comença el seu període rosa, amb una temàtica que tracat el circ i la vida marginal però sense el pessimisme del període blau. Ja hi veiem una certa influència del Greco, en l’allargament de les figures.
1906. Picasso visita Gòsol, al Berguedà. Trobem a les seves obres una influència de l’art primitiu i ibèric, la desaparició del sentimentalisme anterior i la preocupació per la recerca formal.
1907. Picasso pinta Les demoiselles d’Avignon. Fa molts estudis preparatoris, on s’anuncien ja els problemes del cubisme comara el tractament geomètric dels cossos i el fons. Hi ha una clara influència de l’escultura negra representació no naturalista, la simplificació formal i l’interès per allò essencial de l’objecte.
1908. Cubisme cezannià. Braque treballa a l’Estaque. El terme cubisme s’utilitza per primera vegada arrel d’una exposició de Braque a la Galeria Kahnweiler de París.
1909. El juliol, Picasso va a Horta d’Ebre. Es perfila l’inici del cubisme analític. A la tardor modela el cap de Fernande, que és considerat com la primera escultura cubista.
1910-12. Cubisme analític. S’arriba a un punt notable d’abstracció amb el cubisme hermètic.
1913-14. Cubisme sintètic. Els colors són més vius. S’utilitza el collage. Hi ha una tendència a les formes planes rectangulars i de dimensions més grans. En el cubisme analític es parteix de la figura per a descomposar-la, mentre en el cubisme sintètic es composa la figura a partir d’uns elements autònoms.
1920. Es considera el final del cubisme amb l’obra Els tres músics.
Nom
Prové d’un comentari crític pejoratiu en relació a l’exposició de Braque a la galeria Kahnweiler el 1908. El crític Louis Vauxcelles va escriure “[…] réduit tout, sites figures maisons, à des schémas géométriques, à des cubes”, catalogant l’estil del artista com a “bizarreries cubiques” (capricis cúbics)
Artistes
Pablo Ruíz Picasso (Málaga, 1881 – Mougins, 1973 ); Georges Braque (Argenteuil-sur-Seine, 1882 – París, 1963); Juan Gris (pseudònim de José Victoriano González-Pérez) (Madrid 1887 – Boulogne-sur-Seine, 1927); Fernand Léger (Argentan, 1881 – Gif-sur-Yvette, 1955); Robert Delaunay (París 1885 – Montpellier, 1941)
Característiques visuals de les obres
Temes. Amb la desaparició de l’anècdota, el quadre, més que representar un tema fa veure el treball del pintor. Rebuig dels temes literaris. Objectes d’ús quotidià, natures mortes, interessa la investigació de la forma, l’espai i el temps. També els retrats
Formes. Combinació d’elements figuratius i abstractes. Els objectes es fragmenten, distorsionen, es giren, es trenquen i superposen. Línies geomètriques exactes: rectes, corbes. Un contorn és compartit i es refereix a vàries formes alhora, moltes formes en una.
La forma, geometritzada i estructurada en plans, engloba l’espai que l’envolta.
Simultaneïtat de visions d’un objecte condensades en una mateixa imatge en lloc d’un punt de vista únic.
Textures. Pinzellada Visible. Collage de papers i altres objectes. Tractament de la superfície amb materials diversos. Puntejats, ratllats (imitació de fusta), degradats.
Colors. Es rebutgen els colors fauvistes i la sensualitat dels impressionistes. Colors poc saturats, més aviat terrosos i grisos.
Composició. Malgrat la fragmentació, les obres no semblen desordenades, el conjunt es veu equilibrat, amb un ordre més aviat homogeni. Trencament de la perspectiva clàssica.
Anul·la la distinció entre figura i fons, els objectes es fusionen amb l’espai que els envolta. L’espai també es deforma i descompon.
Idees, propòsits, actituds
Anàlisi. No es pinta el que es veu sinó el que es sap. Ja sabem com són les coses encara que no les vegem en la seva totalitat.
Construcció. La finalitat de l’obra era construir en lloc de copiar. Si pensem en un violí el podem “veure” per tots costats al mateix temps. No sorgeix a la nostra ment de la mateixa manera com si el “veiéssim” amb els nostres ulls. Representa un retorn al principi egipci segons el qual l’objecte es dibuixa amb l’angle des del qual s’entengui més bé la seva forma. Així cada tret es presenta frontalment, de perfil o en planta, i si convé s’exagera la forma per a fer-la més visible o patent.
Representació. Aquest estil presenta l’inconvenient que sols permet representar objectes coneguts. Picasso no pretén que els procediments del cubisme substitueixin els altres sistemes de representar el món visible, i la prova és que torna a emprar-los moltes vegades durant la seva carrera.
Convenció. El realisme és relatiu, i si una imatge egípcia no ens sembla realista és perquè no hem après a llegir-la. Tot es redueix a un problema de codificació i convenció.
Picasso volia aclarir la forma i la situació espacial dels objectes, que havien fet il·legibles els escorços il·lusionistes de la tradició pictòrica renaixentista.
Textos
Picasso. “tots volen comprendre l’art, per què no tracten de comprendre el cant d’un ocell?”.
Picasso. “En quadre de Rafael no és possible verificar la distància que hi ha entre la punta del nas i la boca, m’agradaria pintar quadres en els quals això fos possible”
Apollinaire. “El cubisme es diferencia de l’antiga pintura perquè no és art d’imitació sinó de pensament que tendeix a elevar-se fins a la creació.
El cubisme científic… és l’art de pintar composicions noves amb elements presos, no de la realitat visual sinó de la realitat del coneixement.
Tot home té el sentit d’aquesta realitat interior. No és necessari ser culte per tal de concebre, per exemple una forma rodona.
L’aspecte geomètric que tan vivament va impressionar als que van veure les primeres teles científiques derivava del fet que la realitat essencial s’oferia en ells amb gran puresa i s’eliminava totalment l’element visual i anecdòtic…
El cubisme òrfic és l’altre tendència important de la pintura moderna. És l’art de pintar composicions noves amb elements no presos de la realitat visual, sinó totalment creats per l’artista i dotats per ell de poderosa realitat.”
(del llibre d’Apollinaire: “Méditations esthétiques. Les peintres cubistes”, de 1913)