La creació artística, durant el segle XX, anirà trencant de manera progressiva els vínculs que s’havien forjat entre l’art i la cultura, l’habilitat i la bellesa, entre d’altres. No serà un canvi radical, s’un dia per a l’altre. Pas a pas, cada nou moviment d’avantguarda afegirà nous aspectes per desvincular la pràctica artística amb la tradició clàssica.
Les obres d’art clàssiques tenien les següents característiques: ùnica; bellesa desvinculada de finalitats externes; és significativa; punt de partida d’altres; indicador històric i social; es basa en la sensibi¬litat; també les següents, a les quals l’avantguarda s’hi oposa:
1). L’art forma part de la cultura.
La cultura és considerada, per alguns -com Jean Dubuffet- nociva per l’art, aquesta anul•la tothom, cal oposar-se a la bellesa de l’art, a la seva racionali¬tat i al llenguatge litera¬ri.
2). L’art sorgeix gràcies a l’habilitat
L’eslògan l’art ha mort signi¬fica sobretot la mort de l’art fet amb habilitat; l’art pot ser practicat per tothom; tot és art -H. Arp-, una obra d’art és qualsevol cosa que és capaç de cridar l’atenció sobre ella matei¬xa -M.Porebski-
3). L’art constitueix una regió separada del món
Es creu que l’ar actual com cal quan es fon amb la reali¬tat, els movi¬ments de terres que configuren el nostre món i alteren la natura¬lesa són la forma més perfecte d’art -R. Morris-
4). El seu objec¬tiu és donar vida a les obres d’art, en les obres d’art és on es troba el seu sentit i és per elles que es valora.
Es dóna importància al procés, no cal produir una obra d’art, l’esbós, la intenció ja són suficients -R. Morris-; ja no exis¬teixen obres d’art, existeixen només situa¬cions artís¬tiques -A. Moles-, allò que compta és la funció creti¬va de l’art …, no els productes artístics, dels quals estem sobresaturats -J. Laymarie-
5). Llibertat d’acció i capacitat de controvèrsia. L’art del segle XX es dife¬rencia del seu precedent pel fet de mos¬trar-se con¬trari al confor¬misme, a la submis¬sió del gust de la majo¬ria, al convencio¬nalisme i per pretendre tras¬balsar al pú¬blic. Aquest art sorgí, a manera d’oposi¬ció al del segle XIX, qualifi¬cant d’avantguarda el grup d’artis¬tes rebels (Tatar¬kie¬wicz distingeix 3 tipus d’avantguar¬des: l’ana¬tematitzada (Antema: reprovació completa; anatematitzar: fig. reprovar), la mili¬tant i la victoriosa. En la prime¬ra els artis¬tes es mostren indife¬rents a l’opinió general, i fins i tot la provoquen. Entre els escriptors hi ha Poe, Baude¬laire, Lautré¬amont i Rimbaut. A finals de segle els rebels van augmentar i es van organitzar: simbolis¬tes i impres¬sionistes. Això no obstant. l’avantguarda no obtingué el reconei¬xement superior. Al segle XX en vanvi es convertí en un fenòmen més admirat, amb uns membres realment presump¬tuosos. Aparegueren grans grups, com el cubisme, el futu¬risme, el surrea¬lisme, l’ex¬pressionisme. Les coaccions damunt els artistes s’ha¬vien acabat. L’avantguarda aconseguí el seu triomf sobretot després de la Segona Guerra Mundial, els artistes van ser solli¬citats, afala¬gats i molt ben pagats). Des de llavors només s’ha considerat important l’art d’a¬vant¬guarda. Però podem pensar que actual¬ment de fet, no hi ha cap tipus d’a¬vantguarda perquè tot el que hi ha és avant¬guarda.
6). Novetat. L’avantguarda aconseguí la seva victòria sobretot gràcies a la seva actitud diferencial. Canvis de formes, programes, concep¬tes, eslògans, teories, són més ràpids que mai, gaire¬bé anuals.
7). La novetat es complementa amb l’extremisme, amb una polarit¬zació d’anades i vingudes a postures extre¬mes. L’ar¬tista adopta tant una actitud constructiva com expressiva. L’art vol ser alhora amb regles i també temperamental, vol ser tècnic i metafí¬sic. A la vegada l’art és una professió però també es diu que l’art és al carrer i tothom és artis¬ta.
8). L’oposició és una altra característica important. Està en contra dels museus. Contra l’estètica, que generalitza les expe¬riències individuals donant lloc als dogmes. Contra la diferen¬ciació de les diversitats artístiques. Contra la forma -petrifi¬cació de la creativitat viva. Contra el tracte social de l’art -l’art és una qüestió personal. Contra el públic de l’obra d’art – són innecessaris. Contra l’artista -qualsevol persona pot fer art. Contra el concepte d’autor -en el happening perd sentit. Contra les obres d’art -produc¬tes superflus de la creativitat dels quals estem saturats. Contra la mateixa institució de les arts i contra la paraula “art”.
9). Anomenem obra d’art aquella que hagi estat produïda per algú que s’anomena artista (L’artista era a l’edat mitjana un artesà sotmès a les normes d’organització gremials. Al segle XV es posen de manifest els components intel•lectuals dels professionals de les arts plàsti¬ques i es comencen a escriure reflexions literàries sobre les pròpies obres. Les idees neoplatòniques atorguen a l’artista un caràcter de geni. Idea que es recupera al s. XIX amb el roman¬ticisme. A finals del XIX i al XX l’artista pren una actitud extravagant i bohèmia. Com a definició d’artista podríem dir que és una persona més dotada pel que fa a la percepció sen¬sorial, la sensibilitat, l’emotivitat, i que a través de l’educació d’aquestes capacitats pot crear obres úniques i originals, les quals són reconegudes per la societat que els atribueix la cate¬goria d’artistes.).
10). Que sigui exposada en una galeria, que sigui publicada o ex¬hibida.
11). Que els crítics diguin que és una obra d’art.
12). Que es vengui. Sovint el criteri econòmic preval sobre l’artístic.
13). El 1919 S. Witkiewicz va predir la fi de l’art degut a dues causes: 1. la humanitat ha perdut la inquietud metafísica; 2. el món conté una quantitat finita d’estímuls i de les seves combina¬cions, algun dia s’han d’esgotar, i en habi¬tuar-s’hi l’home hi reacciona d’una manera cada vegada més feble fins que a la fi hi deixa de reaccionar del tot. L’art pot presentar formes molt diverses i no només existeix allà on es troba el seu nom, on s’ha desenvolupat el seu concepte i on existeix una teoria establerta. Tatarkiewicz acaba dient que la Història ens ensenya que tot canvia: així, doncs, podem supo¬sar que la necessitat de canviar també desapareixerà, més tard o més d’hora.