“Quan tot el món es torna revolucionari, la revolució s’acaba. […] Avui tothom és, deliberadament i metòdicament, innovador. D’aquí que les innovacions siguin deliberadament i metòdicament escandaloses. L’única objecció és que no tot allò que és espectacular ha de ser necessàriament nou o renovador. […] El mateix caràcter de sorpresa, d’espectacular o d’aparatós s’ha fet convencional; part del “bon gust” de les majories.” (Clement Greenberg)
“…una societat es torna “moderna” quan una de les seves activitats principals és produir i consumir imatges […] Aquestes imatges són de fet capaces d’usurpar la realitat perquè una fotografia no és sols una imatge (en el sentit en que ho és una pintura), una interpretació d’allò real; també és un vestigi, un rastre directe d’allò real, com una empremta o una màscara mortuòria. […] Quasi totes les expressions contemporànies del temor de que un món d’imatges estigui substituint al món real segueixen sent un ressò […] de la desvaloració platònica de la imatge: veritable quant s’assembla a alguna cosa real, falsa doncs no és més que una aparença.” (Susan Sontag (1973): “Sobre la fotografia”)