Antecedents
Modernisme. Pels contorns lineals i la bidimensionalitat.
Van Gogh i Gauguin. Per la pinzellada expressiva, pel fet d’abocar les emocions, pel color viu no descriptiu i pel primitivisme.
Art primitiu. Per la recerca de l’essència de l’expressió pura, en brut, les tècniques manuals artesanes, on el deixa veure el rastre de la mà. Interessa la xilografia pel seu caràcter arcaic.
Cartells. Les caricatures dels cartells i de les publicacions periòdiques.
Edvard Munch. Pintor noruec (Löten, 1863- Ekeley, 1944). Considerat precursor de l’expressionisme per la seva exploració les tendències emocionals de la ment humana, lligades a l’eros, la mort i l’angoixa davant la vida. Utilitza el color de manera que sembla que descriu la impressió del sentiment més que de la visió.
Gòtic. Els alemanys s’interessen pel seu gòtic i per Grünewald, del qual se’n publica la primera monografia el 1911.
Cronologia
1905. Els estudiants d’arquitectura: Kirchner, Bleyl, Heckel i Schmidt-Rottluff funden a Dresden el grup Die Brücke, El pont.
1908. Es publica l’obra de Worringer Abstraktion und Einfuhlung, Abstracció i empatia.
1913. Es dissol el grup oficialment.
Nom
El terme expressionisme va ser utilitzat en contraposició a l’impressionisme pel pintor francès Julien-Auguste Hervé en referència a unes obres presentades al Saló dels Independents de París el 1901. Aquest terme, adaptat directament a l’alemany com a expressionismus, va ser emprat al catàleg de la XXII Exposició de la Secessió de Berlín el 1911, on hi havia obres d’artistes alemanys i francesos. La seva aplicació exclusiva en
relació a l’art alemany d’avantguarda va ser una idea de Paul Fechter al seu llibre Der Expressionismus (1914), on seguint les idees de Worringer veia aquest art com una manifestació de l’esperit alemany.
Artistes
Ernst Ludwig Kirchner (Aschaffenburg, 1880 – Frauenkirch, 1938); Schmidt-RottluffRottluff, (localitat propera a Chem¬nitz , Sajonia 1884 – Berlin Occidental, 1976.); Erich Heckel (Döbeln, 1883 – Radolfzell, 1970); Otto Mueller (Liebau, 1874 – Breslau 1930); Nolde (Emil Hansel, anomenat), (alemany nascut a Nolde, 1867 – Seebül, 1956); Georg Grosz (Berlín 1893 – id. 1959); Oskar Kokoschkaaustríac, (Pöchlarn, 1886 – Villeneuve, Suïssa, 1980); Egon Schiele (austríac, Tully, 1890 – Viena 1918).
Característiques visuals de les obres
Temes. El paisatge i la figura, també a l’entorn urbà. Temes de la vida quotidiana, perquè l’experiència que l’artista té del món no és diferent a la de qualsevol altra persona: retrats, la ciutat i ambients marginals, també hi ha una crítica a la burgesia i als seus costums. El sexe; en la relació home-dona es funda la societat, i precisament la societat moderna ho deforma convertint-lo en quelcom pervers i negatiu.
Formes. Deformació per transmetre expressions intenses. Es veu la influència de la xilografia, les formes conserven la duresa del solc sobre la fusta. Utilitza línies en ziga-zaga, rectes i angulars en lloc de corbes, amb formes que semblen contraure’s. Els cossos estan gairebé destruïts, fràgils, amb rostres prims devorats pels ulls enormes. Formes força planes amb contorns ben delimitats. Aspecte desagradable, les seves obres ens mostren una rudesa, com si l’artista mai hagués pintat abans.
Textures. Pinzellada visible. S’observa en les seves obres un treball volgudament maldestre, rebutjant el llenguatge acadèmic. Visualització i valoració del treball manual en front de la màquina. La imatge xilogràfica porta les empremtes de les operacions manuals, del treball sobre la fusta, amb les línies anguloses i les marques de la fibra. No és una imatge que s’allibera de la matèria, sinó que s’impregna d’ella. A la pintura a l’oli hi veiem taques denses. A l’aquarel·la veiem amb taques diluïdes. A l’escultura veiem blocs compactes de fusta tallada bastament o pedra fragmentada a cops.
Colors. Contrastos. Colors discordants. Donat que la obra no reprodueix la realitat, l’artista pot triar lliurament els colors, fent un procés d’atribució de significat. Tot plegat va lligat amb una certa actitud moral o afectiva amb l’objecte al que es dóna color. Contorns nets i colors purs plans sense ombrejat.
Composició. Enquadraments originals. Composicions obertes. Espai comprimit. Els contorns ja no fan destacar la figura del fons, els tons del fons avancen i quasi destrueixen les formes.
Idees, propòsits, actituds
Arts. El moviment expressionista alemany engloba totes les arts com el futurisme: pintura, literatura, cinema, música, dansa, teatre, fotografia, escultura.
Emocions. L’obra com a suport material on s’aboquen les emocions. Es dóna prioritat a l’experiència emocional més que a la forma per sí mateixa.
Romanticisme. Mentre els fauvistes es poden relacionar amb el classicisme, dins d’una cultura llatina omediterrània, els expressionistes ho fan amb el romanticisme d’arrels germàniques. El seu romanticisme és entès com a condició existencial de l’ésser humà, l’angoixa de posseir la realitat i a la vegada l’angoixa de ser posseïts per aquesta realitat a què s’enfronten.
No racional. El treball industrial obeeix a lleis racionals, el treball de l’artista no és racional.
Acció. La imatge no és, es fa, d’aquí el valor de la tècnica. L’obra no reprodueix, materialitza. Importància de l’acció. L’art no ha d’imitar o representar la realitat sinó crear-la i així ha de partir de zero.
No bellesa. Representa la primera estètica d’allò lleig i un atac a la burgesia per la seva hipocresia i valoració de la bellesa superficial.
Interior. L’impressionisme s’obre de manera passiva a la natura i s’interessa per l’instant receptor de la impressió; per l’expressionisme és més important l’instant posterior en que es retorna la impressió rebuda.
Textos
Exposició del Primer Saló de Tardor alemany, on els artistes de Der Blaue reiter hi són convidats, Berlín, octubre de 1913. “No vivim avui en una època on l’art estigui al servei de la vida. El veritable art que avui neix sembla, més aviat, el sediment de totes les forces que la vida no ha estat capaç d’absorbir; és l’equació que els esperits de mentalitat abstracta extrauen de la vida, sense desitjos, sense lluita. En altres èpoques l’art era el fenomen que feia fermentar la massa del món: avui queden lluny aquestes èpoques. Fins que no tornin, l’artista ha de mantenir-se distant de la vida oficial. Aquest és el nostre rebuig lliurement decidit contra els oferiments que el món ens fa. Nosaltres no volem confondre’ns amb ell…”
Grosz, 1925: “…Aquest va ser el punt de partida de molts expressionistes. Es tractava de senyors molt honorables, una mica massa meditatius. Kandinsky escrivia música i projectava sobre la tela la música de la seva ànima. Paul Klee, assegut en una tauleta de treball Biedermeier, feia labors de ganxet com una fràgil donzelleta. En l’anomenat art pur, sols els sentiments del pintor van quedar com un objecte de representació; la conseqüència fou que el pintor autèntic es va veure obligat a pintar la seva pròpia vida interior. I aquí va començar desgràcia. El resultat va ser la formació de setanta-set tendències artístiques. Tots van pretendre pintar la ‘veritable’ ànima”
Rouault deia del burgès: “No li retrec la seva crueldat ni el seu egoisme, insconscient a vegades sota una fingida bondat, sinó més aviat la cura pedant que posa en creure que és ell el que fa girar la terra i el que assegura la nostra felicitat en pensar que procura la seva”.
Edschmid, en una conferència de 1917: “L’artista expressionista […] no mira: veu; no explica: viu; no reprodueix: recrea; no troba: busca. […] Els fets [les fàbriques, cases, malalties, prostitutes, crits i fam] adquiereixen importància en le moment en que la mà de l’artista […] s’aferra al que hi ha al seu darrera” […] “El món ja existeix; no té cap sentit fer-ne una rèplica. La funció de principal de l’artista consisteix a indagar els seus moviment més profunds i el seu significat fonamental, i en recrear-lo”.