Finalment, he ensopegat amb una paraula que defineix prou bé la nova forma de masclisme que brota entre joves i adolescents. El neomasclisme.

Ens pensàvem que teníem un conjunt de coses força superades però encara ens queda un llarg camí per recórrer. Intentaré desgranar alguns ingredients que defineixen el masclisme del S.XXI, que ja no té a veure amb la clàssica divisió de rols, a la llar o al món laboral, sinó que conjuga elements diferents. Per un costat, la sexualització de les noies, amb ànsia de respondre a l’estereotip de dona objecte de manera precoç, la qual cosa, com se sap, fomenta la violència de gènere. Per altra banda, la banalització de les relacions, que s’adequen a les lleis utilitaristes del mercat. Els vincles afectius s’assimilen a transaccions comercials, amb el conseqüent sentiment de solitud.
Pel que he pogut observar, moltes noies prioritzen la seva relació sentimental, per desigual que sigui, per damunt de qualsevol projecte laboral o d’estudis; els costa enormement desenganxar-se dels vincles de possessió, que adquireixen un to de control psicològic i de coerció acusats. També he observat una dificultat en les famílies per posar límits clars als nois i noies, motiu pel qual després poden tenir problemes per marcar distàncies amb el grup d’iguals. La seva identitat queda diluïda en el grup, fet que dificulta la independència.

Comptat i debatut, ens queda bastanta feina pendent. Hem canviat la forma però el fons, si fa no fa, és el mateix. Tot plegat no treu que algunes noies maltractin les seves parelles. La violència exercida per elles també ha pres cos. Reservaré aquest tema per un altre dia.

Article de Clara Esquena i Freixas (psicòloga) al seu bloc “Si plores perquè has perdut el sol…”