L’Amfiteatre de Tarragona

L’Amfiteatre de Tarragona

Primer de tot, us explicarem què és un amfiteatre, per, seguidament, aprofundir en el cas concret de Tàrraco. En aquest edifici públic es duien a terme lluites entre gladiadors. Aquestes lluites es practicaven, a Roma, des de l’antiguitat en els fòrums a l’aire lliure. La idea del primer amfiteatre va sorgir en temps de Cèsar, unint dos petits teatres de fusta de manera que l’arena quedés tancada. Tot i així, el primer amfiteatre pròpiament dit va ser construït en temps d’August.

En els amfiteatres es duien a terme tres tipus de lluites: les uenationes (lluites amb animals), les munera (lluites entre gladiadors) i les naumachiae (lluites amb vaixells, rn què omplien l’arena de l’amfiteatre amb aigua). A més, l’amfiteatre també era el lloc on s’ajusticiaven els condemnats a mort. Sens dubte, els amfiteatres van ser uns edificis públics amb la finalitat que la gent deixés de banda les seves preocupacions socials i polítiques i així endinsar-se en el món de l’espectacle. Una manera de tenir a la gran majoria entretinguts i manipulats.

A Tàrraco també es va edificar un amfiteatre, que, juntament amb els altres, va completar el conjunt d’edificis d’espectacles (teatre, circ i amfiteatre) distintius d’una ciutat romana de primer nivell, capital d’una de les províncies imperials. La construcció és el resultat de la donació altruista d’un sacerdot imperial el nom del qual es desconeix, però que se sap que va viure a principis del segle II dC. Tàrraco va ser una de les poques ciutats d’Hispània on es va construir un amfiteatre, i això demostra la importància de la ciutat en l’època. L’edifici es va situar fora del nucli urbà i del recinte murallat, encara que molt a prop de la ciutat. Això és degut a que aquest emplaçament es trobava molt pròxim a la Via Augusta, poc abans que s’endinsés a la ciutat, i a prop de la platja del Miracle, on es descarregaven els animals que havien de participar als espectacles.

La construcció de l’amfiteatre es creu que va ser en l’època de la dinastia Flàvia (segona meitat del segle I dC). Aquest presenta una planta el·líptica amb dos elements funcionals fonamentals: l’arena, en el centre, i on es desenvolupava l’espectacle, i la càvea, o graderia, on s’ubicava el públic. Sota l’arena es trobarien les fossae. Dues fossae la creuen en angle recte. Tot i que avui són visibles, en l’antiguitat quedaven cobertes. Durant les excavacions s’hi van trobar restes de muntacàrregues, accionats per uns contrapesos de pedra, que pujaven homes i feres a la pista. Actualment l’arena està parcialment coberta per les ruïnes de dos edificis posteriors, de caràcter religiós. Les grades eren construïdes damunt d’un pòdium per protegir els espectadors en els espectacles amb participació de feres. La situació de l’amfiteatre va permetre aprofitar la pròpia roca natural per a la construcció de les grades del sector nord oest. Per a la resta es van bastir grans estructures mitjançant el sistema arquitravat i voltat. Dos murs dividien les graderies en tres sectors on se situaven els espectadors segons la seva categoria social. Les places preferents eren les situades més a prop de l’arena. A cada sector (maenianum) hi havia un passadís per facilitar el desplaçament dels assistents. Per sota les grades discorrien, també, una sèrie de passadissos que es comunicaven amb els distints maenianum, o sectors, mitjançant unes obertures o vomitoria. Davant les vomitoria es troben petites escales que baixen entre les grades, dividint cada maenianum en seccions en forma de falca. És a dir, el sistema és molt funcional i encara ara s’empra en els grans edificis d’espectacles. Les dues portes principals que comunicaven directament l’arena amb les dependències auxiliars i amb l’exterior de l’edifici, s’obrien als extrems del seu eix llarg. Hi ha, també, portes als extrems de l’eix curt, per on sortien gladiadors i feres. En el traçat d’ambdós eixos, per sota del nivell de l’arena, s’obren, com hem vist abans, les fossae, uns fossats destinats a ubicar serveis auxiliars de l’amfiteatre i dels espectacles que s’hi desenvolupaven.

L’edifici es va reformar l’any 221, durant el regnat de Elegàbal (218-222 d.C). Anys més tard, el 21 de gener del 259 d. C, el bisbe cristià Fructuós i els seus dos diaques, Auguri i Eulogi, van ser cremats vius a l’arena de l’amfiteatre. Aquest fet va motivar al segle VI la construcció d’una basílica de culte dedicada a aquests màrtirs. Durant el segle XII es va edificar l’església romànica de Santa Maria del Miracle sobre la primitiva basílica paleocristiana.

David Ruiz i Adrián Bernal

Aquest article s'ha publicat dins de Arquitectura, Ciutats romanes, Diurn, Espectacles, Tarraco i etiquetat amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *