L’amfiteatre és, sens dubte, un dels edificis d’espectacles més genuïnament romà. De planta ovalada, servia d’escenari a les numera (lluites de gladiadors) i a les venationes (simulacions de caça d’animals salvatges. En determinats casos també és feien naumachiae (simulacions de combats navals) inundant l’arena de gran quantitats d’aigua. Evidentment eren uns espectacles, o jocs, amb una forta càrrega de violència i es consideraven unes de les grans atraccions de l’època.
A Catalunya només se’n coneixen dos, el d’Empúries, a Girona, i el de Tarraco. Sent aquest darrer el de majors dimensions.
El de Tarraco es troba fora del recinte murallat, al peu del turó on s’alçava la ciutat i al costat del mar. Aquesta situació permetia aprofitar el pendent natural per construir part de la graderia, que està parcialment excavada a la roca, tal com es pot observar a la fotografia, mentres que la resta es va fer mitjançant la utilització de voltes superposades fetes en opus caementicium.
Va ser construït a inicis del segle II dC. sota els auspicis d’un flamen provinciae Hipaniae citerioris, del qual es desconeix el nom, en un indret on existia una petita necròpolis. Era un edifici de planta ovalada amb unes dimensions màximes de 109,5 per 86,5 metres amb una capacitat aproximada de 14.000 espectadors. La cavea (graderia) estava dividida en tres parts, fet que possibilitava la distribució del públic segons el seu estatus social. L’arena tenia unes dimensions des 61,5 i 38,5 metres. Estava separat de la cavea per un podia de 3,25 metres d’alçada, que tenia un doble mur per tal de protegir als espectadors. A sota hi havia dues grans fosses que les creuaven transversalment i longitudinal i que s’utilitzaven per encabir els diferents elements escenogràfics. En un d’aquest hi havia un petit santuari o capella dedicada a la deesa Nèmesis, divinitat protectora dels gladiadors, i d’on s’ha pogut recuperar un conjunt pictòric.
A inicis del segle III dC, en concret l’any 218 dC, va ser objecte d’una intensa reforma. És en aquest moment quan es col·loca, en la part superior del podi, una monumental inscripció dedicada a Heliogàbal, emperador sota el qual es va realitzar aquesta reforma.
No obstant, el fel més important pel futur d’aquest edifici va passar l’any 259, quan a l’arena van ser cremats el bisbe sant Fructuós i sant Auguri i sant Eulogi, els primers màrtirs de Tarragona. Això va determinar que, un cop abandonat l’amfiteatre, a mitjan del segle V dC, es construís una basílica paleocristiana, de tres naus en l’arena, a la qual, ràpidament, se li va associar un petit cementiri. Arrel de l’ocupació musulmana l’edifici va romandre abandonat, i s’ha d’esperar al segle XI quan, un cop repoblada Tarragona es construeix sobre les restes existents una església romànica, La Mare De Déu del Miracle, que ràpidament es va convertir en un convent. A inicis del segle XIX, aquest va ser convertit en penal, funció que mantingué fins a inicis del segle XX.
Un seguit d’actuacions realitzades posteriorment, demolició del penal, enderroc de l’església romànica, restauració i reconstrucció de la cavea, ha acabat donant a l’amfiteatre de Tarragona l’aspecte que avui en dia podem observar.
Ana Borrego i Juliette Pera
