L’amfiteatre de Tàrraco

L’amfitetare de l’antiga Tàrraco, l’actual ciutat de Tarragona, és una edificació romana que actualment es conserva relativament restaurada. La gestió de l’amfiteatre depén del Museu d’Història de Tarragona, ja que forma part del conjunt arqueològic de l’antiga ciutat romana de Tàrraco, i va ser declarat l’any 2000 Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. També té la consideració de Bé Cultural d’Interès Nacional.

Va ser l’últim gran edifici de caràcter públic per a fer-hi espectacles, després del teatre i del circ, que es va construir a la ciutat romana de Tàrraco. És una de les poques ciutats d’Hispània que va tenir l’honor de posseir un amfiteatre, cosa que confirma la importància i la representitivitat política que tenia aquesta colònia per a l’Imperi romà. Les excavacions han fet possible datar-lo del segle II d.C., durant la dinastia Flàvia, i va ser reformat l’any 218 durant el regnat de l’emperador Elagàbal.

Es va construir amb la finalitat de dur-hi a terme els espectacles violents, com eren les lluites de gladiadors, les caceres de feres (entre gladiadors i animals) i les execucions. El van ubicar a fora del recinte emmurallat que s’havia construït, just al costat de la platja del Miracle, ja que així aprofitaven la mica de pendent que tenia el terreny per a recolzar-hi la graderia o càvea. Per tant, la graderia està situada a la banda oest retallada a la roca. Estava edificada sobre d’un podium per a protegir els espectadors de les feres en els espectacles que hi participaven animals. En canvi, la resta d’amfiteatre es va contruir mitjançant caixes massisses i de morter de calç i voltes encofrades. Actualment, de les estructures de morter tan sols en queda una petita part central a la banda del mar, a l’entorn de l’arc que dóna accès a la tribuna de les autoritats. A cada sector hi havia un passadís per a facilitar el moviment dels espectadors assistents dins del mateix amfiteatre.

A part d’aquests dos sectors oposats, totes les altres grades que actualment podem observar no són les originals sinó una reconstrucció que es va dur a terme durant els anys 70.

La graderia tenia una capacitat d’uns 14.000 espectadors i estava dividida en tres sectors horitzontals, en aquests sectors es dividien els espectadors segons la seva classe social. A dalt de tot s’hi col·locaven les dones, els esclaus i els estrangers, a la part mitjana els ciutadans masculins de la polis i a les tres primeres files hi podiem trobar els ciutadants d’un estament privilegiat. L’arena (pista on es duien a terme les lluites i rodejada de les graderies) té una forma d’el·lipsis i mesura 61,50 x 38,50 m.

Hi trobem també dues fosses (fossae) que creuen l’arena tot formant un angle recte. Antigament aquestes fosses estaven cobertes per un empostissat però actualment són perfectament visibles. Per sota les grades també hi havia una serie de passadissos que es comunicaven amb diferents sectors mitjançant unes obertures, els vomitoriums. Davant d’aquestes obertures s’hi podien trobar unes petites escales que baixaven entre les grades, dividint cada sector en seccions en forma de falca.

El sistema construictiu és molt funcional i encara ara s’utilitza en les estructures dels grans edificis d’espectacles, com per exemple en els camps de futbol.

Les dues portes principals feien comunicar directament l’arena amb les dependències auxiliars i amb l’exterior de l’edifici.

Durant les excavacions que s’hi van fer es van trobar restes de muntacàrregues que estaven accionats per uns contrapesos fets de pedra, que servien per pujar els gladiadors i els animals a la pista ràpidament i d’una forma pràctica abans de començar les lluites.

Avui en dia l’arena està coberta parcialment per les ruïnes de dos edificis que es van construir més tard i que eren de caràcter religiós.
El primer edifici, construit al bell mig de l’amfiteatre durant el segle VI, va ser una basílica cristiana visigòtica. La van edificar en commemoració del martiri del bisbe Fruitós i els seus dos diaques, Auguri i Eulogi, que havien estat cremats vius a la mateix arena el dia 21 de gener del 259. Sobre les restes que quedaven d’aquesta mateixa basílica es va aixecar la segona edificació que encara avui podem observar-ne les restes, l’església romànica de Santa Maria del Miracle, al segle XII.


Com a curiositat, podem afegir-hi que el bisbe de Tarragona, Fruitós, va ser-hi cremat viu i les seves reliquies van anar a parar al poble veí de Sant Fruitós, cosa que li va donar el seu nom actual, i, finalment, van ser desplaçades fins a la nostra ciutat, Manresa, de la qual n’és el patró.

Aquest article s'ha publicat dins de Arquitectura, Ciutats romanes, Diurn, Espectacles, Tarraco i etiquetat amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *