Ja podeu veure Propera parada al bloc.
Text de presentació de “Propera parada” a la Filmoteca de Catalunya.
La idea del nostre film va sorgir a partir del fet que un company ha de marxar, així que vam decidir interpretar i expressar com se sent. Ens ha fet pensar en com se sent i què li passa a algú que ho ha de deixar tot enrere, les pors, les inseguretats i incertesa que això suposa. Aquesta idea ja havia sorgit durant el treball de guió de la pràctica central.
En la fase de guió vàrem construir la vida, el caràcter, les inquietuds i preocupacions del personatge, les seves relacions familiars i d’amistat. I tot i que això gairebé no es mostra al film, ens va ajudar molt a entendre a la Clara i fer que el nostre film fos coherent.
Al llarg de l’any hem anat pensant en moments en què el món se’ns feia present. Hem anat omplint una llista i algunes d’aquestes sensacions hem vist que, per elles mateixes, ja eren imatges. Aquest va ser una mica el punt de partida de la construcció del nostre guió. Algunes d’aquestes imatges eren anar en bicicleta de nit, veure el paisatge des del tren, el vent bellugant les fulles dels arbres, olorar la primavera, obrir la finestra de l’habitació al matí i mirar l’exterior…
Vàrem treballar la progressió lumínica en el trajecte en bici fins arribar a la nit, teníem els plans molt planificats i en aquest cas els vàrem filmar per ordre. Ens vam inspirar en el fragment d’El menyspreu de Jean-Luc Godard. Quan vam rodar el darrer pla d’aquest trajecte, esperàvem que fos prou de nit per tal que s’encenguessin els llums dels fanals. Cansats d’esperar vam fer diverses preses. Quan ja ens disposàvem a plegar i just mentre estàvem recollint es van encendre els llums. Finalment tot i que vàrem gravar el pla que volíem amb les llums dels dos costats enceses, vàrem acabar utilitzant-ne un que no tenia totes les llums enceses, doncs vàrem descobrir durant el visionat del material filmat que el joc d’ombres era més interessant.
Vam començar filmant molts plans per poder tenir prou material a l’hora de muntar, a més també vam anar filmant coses que no teníem previstes, però que ens agradaven molt, com l’últim pla del film. Érem al primer vagó del tren i ens vàrem adonar que a través de la finestra del conductor podíem fer un tràveling frontal. També vam tenir molta sort amb el vent i l’ombra dels núvols sobre el nostre barri. Quan vam muntar teníem moltíssim material i vam haver de decidir quins plans i quines preses aniria bé posar i quins no podríem posar per més que volguéssim fer-ho, com ens va passar amb un pla d’uns núvols i uns arbres movent-se.
Diversos plans van quedar fora del muntatge final del film, especialment per a la digressió que hi ha al mig. Per a planificar aquesta digressió ens vàrem basar en fragments de Ningú no sap d’Hirokazu Kore-eda, Llums al capvespre d’Aki Kaurismäki i El sol del membrillo de Víctor Erice.
Per al comiat dels amics a l’andana del tren vàrem inspirar-nos en el fragment d’Un estiu a casa de l’avi d’Hou Hsio-hsien en el que hi ha una conversa del nen protagonista amb un amic i un moviment panoràmic de la càmera ens deixa veure la vida que hi ha a l’estació. En el nostre pla hem conservat idees d’aquest fragment però vàrem rodar dues opcions per aquesta escena. Una era amb el moviment panoràmic en un sol pla, i l’altra era en un pla/contraplà. Finalment, en el muntatge, ens va convèncer més aquesta última, funcionava millor en l’actuació, el ritme del muntatge i ens apropava més a l’emoció del personatge.
Un fragment de Yuki i Nina de Nobuhiro Suwa en el que veiem el reflex de la Yuki al vidre i allò que mira a l’exterior ens va ajudar a entendre que els reflexes ens poden ajudar molt a explicar l’interior i l’exterior en un sol pla. Vàrem partir d’aquí per a filmar el nostre pla del reflex de la Clara a l’armari on veiem la seva silueta i la ciutat al fons.
El que més feina ens ha donat ha estat la construcció del so. Hem hagut d’utilitzar molts wild tracks i treballar-ho tot. Per exemple el so del pla de la dutxa, el de l’SMS, el del despertador o l’accentuació del so de les rodes de les maletes quan la família marxa o el del trànsit quan es lleva i obre la finestra.
Vàrem treballar la necessitat de la Clara, el nostre personatge, d’estar una estona sola per aïllar-se. El treball de so va ser crucial per a expressar aquest moment: deixem de sentir la conversa dels amics per a deixar pas al so del Passeig central de Bellvitge, a la remor de la vida al barri. Vàrem planificar això abans de passar al flou sobre el Passeig.
Hem volgut representar que moltes vegades s’han de deixar coses que estimes per poder continuar.
Al film hem posat en alguns plans peces de música que han composat els alumnes de 4t d’ESO del nostre institut, amb l’ajuda de la professora de música i de Cinema en curs al centre. La música es va composar a partir de l’estat emocional del personatge i ha contribuït a reforçar-lo amb el just èmfasi.