Estrena del film final.

Aquest dimarts dia 5 de juny va ser l’estrena de les nostres pel·lícules.
Les de tots els centres que participem al projecte Cinema en Curs.

El lloc no podia ser millor:

La Filmoteca de Catalunya que, com ens va dir el seu director, l’Esteve Riambau, abans de començar, és la casa del cinema!

A l’acabar cada pel·lícula, sortien davant de tot les persones que havien fet la pel·lícula.

Feien una presentació.

Contestaven preguntes que ens hi feia una altra escola.

Nosaltres vam passar molts nervis, però creiem que tot va quedar molt bé.

I per als qui no podeu esperar a veure-la a classe… Aquí teniu la nostra pel·lícula:

Text de presentació de “Ciutat estranya” a la Filmoteca de Catalunya.

Som un grup de quinze nois i noies de l’Aula d’Acollida. Vivim a Badalona, una ciutat a prop de Barcelona. Les nostres edats van dels dotze als setze anys i venim de diferents països del món: Brasil, Índia, Pakistan, Rússia, Xina.

Aquest curs hem coincidit a l’Aula d’Acollida, un espai on aprenem el més bàsic de la llengua i els costums de Catalunya. L’objectiu és que puguem incorporar-nos aviat a la classe amb la resta dels nostres companys de l’Institut.

A la nostra pel·lícula volíem explicar alguna cosa de nosaltres mateixos. Del que sentim. Per això hem estat treballant al llarg del curs el tema dels sentiments, començant pel vocabulari.

A partir d’aquí ens vam preguntar: tenim alguna cosa en comú les persones que estem a l’aula d’acollida? Som nens. Nenes. Venim de diferents llocs del món. Tenim diferents edats… Però malgrat tot la resposta va ser afirmativa! Tenim coses en comú: estudiem català a l’Aula d’Acollida; tenim dificultats per entendre’ns amb la resta de companys de l’Institut, i, de fet, quan podem parlar amb algú amb la nostra llengua ens fa sentir contents; compartim la manera com ens sentim a l’institut: de vegades una mica espantats, de vegades avorrits, de vegades una mica tristos…

Pensar en aquestes coses va fer que algú s’imaginés un nen caminant sol per la muntanya. De seguida ens vam preguntar: per què camina sol per la muntanya? La resposta a aquesta pregunta és la nostra pel·lícula.

El desenvolupament del guió va ser molt visual. Ens vam imaginar d’on venia, què feia a la muntanya i què faria després. Per això les localitzacions van ser molt fàcils, ens vam posar d’acord molt ràpid sobre quins eren els llocs on volíem rodar la nostra pel•lícula: tothom veia al nostre personatge a llocs coneguts i propers.

Després de fer-la ens hem adonat, amb l’ajuda de la Raquel i el Miguel Ángel, que alguns dels fragments de pel•lícules que hem vist al llarg del curs ens han ajudat a pensar en imatges la nostra història: El gust de les cireres, d’Abbas Kiarostami, per l’escapada de la noia per la muntanya; Finals d’agost, principis de setembre, d’Olivier Assayas, pel trajecte en metro; Lost in Translation, de Sofia Coppola, pel nostre final amb el personatge rodejat pels seus nous companys a l’institut.

Algunes coses van sortir molt fàcilment. Altres ens van costar una mica. Havíem pensat un parell de panoràmiques, però teníem el trípode una mica espatllat i no ens sortien bé. En el cas de la mirada del personatge a la ciutat ho vam aconseguir. En el de l’entrada al metro, no. En aquest cas vam convertir la panoràmica en dos plans. Els plans rodats al metro van ser molt difícils: a l’ascensor vam tenir problemes per aconseguir que no sortís el nostre reflex al vidre de la porta. Però el pitjor és que aquell dia teníem poc temps i només podíem fer una presa de cada pla.

Un altra dificultat la vam tenir amb la germana petita del personatge: cada dia va portar una roba diferent i uns dies duia una cueta, altres dos… A més a més, era molt tímida… Però això no va ser un problema! Tot el contrari, perquè era el que necessitàvem.

També va ser una sort que el dia que vam anar a rodar a la muntanya hi hagués vent. Ens va agradar com el vent movia els cabells del nostre personatge. El vent donava molta força als plans que vam rodar. Mentre estàvem allà la Raquel (la professional del cinema) ens va preguntar com es sentia el nostre personatge allà sol a la muntanya. Ens va dir: «com ho podem mostrar sense que surti ella al pla?» La resposta que vam trobar són els plans de la ciutat que es desenfoca per mostrar-nos unes flors, els nens jugant a futbol contents lluny i dalt de la muntanya i l’arbre solitari.

El muntatge va anar molt bé. Tot anava muntant sense dificultat… Només vam trobar problemes en la seqüència del final. Al guió la nena estava sola al passadís de l’Institut; hi havia un intercanvi de mirades amb una altra noia i la pel•lícula acabava amb un pla / contraplà dels somriures de les dues noies. Ho vam rodar, però quan ho vam intentar muntar no ens acabava d’agradar com quedava. Llavors algú va pensar que el que abans estava fent la noia a l’ordinador era escriure una carta a la seva mare. I que en aquest pla final de la noia sola, podia llegir-la amb la veu en off. Ho vam provar i ens va agradar molt!

Ens ha agradat molt fer aquesta pel·lícula. Ens sentim molt satisfets… molt orgullosos del que hem fet. Agraïm l’ajuda de la Raquel: sense ella no la podríem haver fet. També volem donar les gràcies a Cinema en curs per donar-nos aquesta oportunitat.

Hem deixat moltes coses enrere. Però ara tenim davant nostre moltes coses noves.

Desitgem que tothom tingui molta sort!

Per a veure més fotos d’aquest dia tan emocionant podeu visitar el nostre àlbum de fotos!

I si voleu veure la resta de pel·lícules del projecte, podeu anar al bloc comú de Cinema en Curs o als blocs de cada centre!

Ciutats estranyes…

 

Rodatge de la pel·lícula final

Uf, hem acabat el rodatge.

Han estat dies de molta feina.

Però estem molt contents.

Abans de començar el muntatge de tot el que hem gravat, aquí teniu algunes fotos del rodatge.

Si voleu i teniu ganes, podeu veure més fotografies del rodatge al nostre àlbum a Flickr!

Construint la nostra història

Continuem amb la nostra història!

Hem parlat de sentiments.

Hem parlat de què tenim en comú les persones que estem a l’Aula d’Acollida.

De sobta algú a imaginat un nen passejant tot sol… I si passeja per la muntanya tot sol?!

Per què passeja sol?

A partir d’aquesta imatge i d’aquesta pregunta ha sortit la nostra història.

Aquí teniu la versió escrita per la Ting:

Un nen viu amb el seu pare i el seu germà.
La seva mare viu en un altre país.
Ells han vingut des de molt lluny fa poc temps.
Encara no sap parlar català, per això no té amics.
Avui no ha anat a classe a l’institut.
El nen va per la muntanya tot sol, puja fins al cim de la muntanya per veure tota la ciutat.
Ell utilitza l’MP3 per escoltar música a les muntanyes.
Agafa un foto de la seva mare, la mira.
Ell ara està molt trist.
Cap al tard ell baixa de la muntanya.
Va a buscar al seu germà petit a la sortida de l’escola.
Agafen el metro fins a casa.
El seu pare està ara a la feina.
Li prepara el berenar i mengen junts.
Ell es posa a l’ordinador. Arriba el seu pare.
Al dia següent va a l’Institut…

Així l’ha vist la Yu:

Ell va anar a l’escola.
Ell va dubtar a la porta de l’escola.
El nen es va dirigir lentament cap a la muntanya.
Tan aviat com va veure un grup de nenes i nens jugant i rient molt feliços amb l’enveja els va mirar.
Després va baixar el cap i va caminar lentament cap al cim del turó.
Va veure dues noies assegudes parlant molt tranquil·les.
Ell també està molt tranquil, assegut en una cadira mirar el paisatge de Badalona.
Després d’un temps de la seva butxaca treu una foto de la seva mare.
No pot evitar vessar una llàgrima.

 

Coses Que Tenim En Comú

Avui hem començat a pensar en el guió de la nostra pel·lícula.

I per començar hem parlant.

Què tenim en comú les persones que estem a l’Aula d’Acollida?

– Com ens sentim a l’institut.
– Dificultats amb l’idioma (poder parlar amb algú ens fa estar contents).
– Estudiem català a l’AA.

Protocol de rodatge

Després de la pràctica central i just abans de començar el rodatge de la pel·lícula final, hem repassat els protocols de rodatge:

La pràctica central

Ja hem penjat la nostra pràctica central.

Entre tots vam pensar la història que volíem explicar.

Una nena treu una molt bona nota en un examen!

I cada un dels tres grups va pensar com volia explicar la seva història.

Podeu veure les pràctiques a la pàgina de la pràctica central i més fotos dels rodatges al nostre àlbum!

Sentiments, localitzacions i històries.

Avui hem estat parlant sobre el personatge i els seus sentiments.

També hem dit que és molt important trobar el millor lloc per a fotografiar al personatge amb els seus sentiments.

Amb la Raquel hem sortit a fer proves amb la càmera de fotos.

Primera prova:

Un personatge està content.

Les flors no són cap personatge.

Les flors són part del món que envolta als personatges.

Les flors ens ajuden a entendre els sentiments del personatge interpretat per la Ting.

Segona prova:

Un personatge està trist.

Va sortir un grup.

Va pensar on podria fer les fotos.

El grup va fer les fotos.

El profe va imprimir les fotos i va fer còpies per a tota la classe.

Ara hem de seleccionar quatre i ordenar-les per a explicar la història d’una nena trista.

Aquesta és una:

«Aquesta noia està trista perquè la seva germana està a l’hospital» Wei.

Aquesta és una altra:

«La seva amiga no ha vingut a l’escola perquè està malalta. Ella se sent sola i està trista» Ellina

Quina seria la vostra història? (Totes les fotos que vam fer estan a l’àlbum de Flickr!)

 

Sac de sentiments

Hem començat a treballar el guió de la pràctica central.

Per això hem recuperat vocabulari sobre els sentiments:

Alegria (Contenta/content)

Enuig (Enfadada/enfadat)

Tristesa (Trista/trist)

Avorriment (Avorrida/avorrit)

Por (Espantada/espantat)

Vergonya (avergonyida/avergonyit)

Amb aquestes fotos hem fet un mural.

Després hem escrit records de quan érem més petits. Els hem escrit i penjat a la columna de cada sentiment.

Per veure més records

La nostra segona imatge de la correspondència amb Alcarràs

Aquesta és la nostra segona fotografia i el text que hem escrit per acompanyar-la:

 

Bona tarda.

Ens ha agradat molt la vostra fotografia perquè es veuen pistes de bàsquet. Tot és molt gris, però ens agrada el pati d’aquest color.

És el vostre pati?

La fotografia ens ha semblat una mica trista perquè tot és molt gris i no hi ha sol.

Els arbres no tenen fulles perquè és hivern.

La boira tapa les cases, els arbres i el sol. La boira ens recorda el fum d’una foguera.

Aquesta és la imatge que us enviem:

Us enviem aquesta foto perquè és la que més ens ha agradat de totes les que hem fet perquè respon a la vostra fotografia.

És com si anem fins al final del vostre pati. Volem veure que hi ha al final darrera de la tanca.

Això és el que es veu darrera de la tanca del nostre pati.

Esperem que us agradi!

(Podeu veure la correspondència sencera a la pàgina «Correspondències» d’aquest bloc o a la del bloc de Cinema en Curs)