Hooooooooooooola a tots i a totes,

Com va el curs?

Voldria compartir la meva experiència en el rodatge del film final amb vosaltres, l’últim rodatge de la meva vida.

Va ser molt emocionant, vam aprendre coses que no sabíem com fer, com a mirar millor els enquadraments per enriquir molt més la imatge i allò que volíem filmar, també vam poder fer de camarografs, de sonidistes, de scripts i fins i tot de directors.

Si fèiem de sonidistes ens adonàvem de que el món en el que vivim es molt més interessant del que nosaltres creiem, que hi han moltes coses en les que no ens fixem i que em de començar a fixar-nos molt més, almenys jo ho intentaré.

Quan anavem a filmar o estavem esperant que alguna cosa passes sempre feia que et possesis molt nerviós i intentavem relaxar-nos i no aburrint-nos cantant i fent el tonto, era molt divertit, començavem a cantar cançons de quan erem petits i a fer bromes.

Per a mi el millor de tota aquesta experiència tant enriquidora va ser que vaig poder aprendre a mirar-me el món amb altres ulls i a fixar-me en coses que abans de fer Cinema en Curs no hem fixava.

Segur que tots hem passat molts nervis, hem hagut de tenir molta paciència, ens hem passat molt temps intentant que tot fos perfecte i filmant plans i seqüències que ens agradaven, i estic més segura encara de que tot aquest esforç serà recompensat.

Tinc moltes ganes de veure la feina de companys d’altres centres, segur que hem sorpreneu.

Fins a molt aviat!!

HOOOOOOOOOOOOOOLA A TOTS!!

Com esteu?

Sóc la Camila Medina i m’agradaria poder parlar-vos de la meva experiència en la pràctica central.

Va ser molt complicat saber de quin punt partiríem per començar a filmar, però al final vam decidir començar per una conversa telefónica amb un amic o amiga per citar-se.

Al fer un recull amb totes les emocions que pensàvem que podríem sentir tots al citar-nos amb algú, cosa que esperava el personatge des de fa temps, vam veure que podríem interpretar-ho bé, ja que tots sabríem posar-nos en aquesta situació.

Cadascú de nosaltres va buscar localitzacions on pensés que podríem situar el nostre personatge en un moment com aquest.

Després d’haver decidit tot això vam quedar per saber quins rols tindríem i vaig proposar fer d’actriu.

Va ser molt emocionant, ja que no esperava que fos així.

Havia de saber en quin moment volien que fes cada cosa i com volien que la fes, però per sort els directors hem deixaven marge i no era tan difícil.

No em vaig posar molt neguitosa fins que vam arribar a on fèiem ”el pla del pirulo”, un dels últims plans, però una mica de nervis en cada pla si que tenia.

Va ser molt emocionant, a més de tot això vaig poder fer de sonidista en un dels wild traks de l’ambient.

Aquí us deixo la meva experiència, i voldria recomanar-vos-la si em permeteu.

Molts petons i fins aviat!!

Hola!! Sóc la Camila Medina i us volia recordar un fet important, i si pot ser, donar una mica d’informació.
Avui es commemora aniversari d’un pioner de la fotografia amb l’invenció i difusió del sistema del daguerrotip.
Aquest procediment és el primer difós i anunciat oficialment.
La imatge d’un dangerotip consisteix en formar-la a sobre d’una placa de coure platejat.
Louis Daguèrre va nàixer a Cormeilles-en-Paris, França.
La seva primera feina va ser d’escenògraf teatral, però més endevant es va associar amb Nicéphore Niépce, per tal de millorar les tècniques de fotografia.
Quan va morir Niépce, en 1883, Louis va perfeccionar la tècnica fotogràfica inventada pel seu sosi. Va ser anomenada daguerrotipia i es va estendre molt rapidament per tot el món.
Daguerre va morir el juliol de 1851 a Bry-sur-Marne, prop de París, on hi ha un monument a la seva tomba.
Es un aniversari que crec que es important de recordar.

Investigueu una mica més si us interesseu en la fotografia.

Adeu!! Fins aviat!

Hola un altre cop!!

Sóc la Camila Medina, de l’institut Bellvitge.

Desitjo que us hagi agradat el nostre bloc i tots els comentaris que anem fent de mica en mica.

Avui us parlaré una mica sobre el meu minut Lumière.

Encara no tinc un títol, però crec que serà alguna cosa com <<Minut Medina>> o <<Primer Minut Medina>>, vaig treure la idea quan vaig veure que els germans Lumière tenien els seus minuts amb el seu cognom, Lumière.

El meu minut vull que sigui des de sobre d’un pont que comunica el meu barri amb un altre que es diu Gornal, per on passen, per sota, els trens de Renfe.

Vull que es vegi ,com si passessin per sota nostre, dos trens que es creuin.

Al principi sols es veurien les vies del tren i després passarien els dos trens, al final, si donés temps, es tornaria a buidar.

M’he inspirat en un minut que van fer els germans Lumière, on es veia com venia un tren fent una diagonal, com si fos en la nostra direcció. Vaig pensar en fer alguna cosa dels trens, i al veure el pont ho vaig decidir.

He fet unes fotos per a que us podeu fer una idea de com serà tot.

Adeu i fins molt aviat!!

Aquesta és la meva foto dels espais buits.

L’he triat perquè de totes les fotos que vaig fer va ser una de les que més em van agradar.

Al principi no la veia interessant per que no m’agradava gens la idea que la mopa deixes una taca vermella a terra, però després de mirar-ho tot molt bé hem va agradar molt.

Té una llum característica, uns reflexos molt bonics i uns colors molt variats, des de un gris o un blanc fins a un blau, un groc o un vermell.

Predominen les línies rectes i la profunditat de camp em sembla l’adequada, encara que no en té gaire.

Té moltes ombres, però hi ha molts llocs on passa tot el contrari i  es crea un contrast molt maco.

Us deixo la meva foto per a que podeu opinar vosaltres mateixos.

HOLA  A TOTS!!

Sóc la Camila Medina, aquest any faig l’optativa de Cinema en curs a 3r d’ESO a l’Institut Bellvitge. És una matèria que no tothom pot fer a la seva vida i crec que es una bona forma de poder començar a veure el mon amb uns ulls que mai no fem servir, uns ulls de cineasta.

M’agrada l’optativa perquè és molt pràctica i, a més a més, m’ajuda a adonar-me de que no tot és tan senzill com sembla i que darrere de les càmeres no tot és dir <<acció>> i llest.

El mon de ‘’darrere les càmeres’’ crec que és el més important d’una pel·lícula, sense ell no podríem fer-ne res, i per primer cop a la meva vida sento que formo part d’aquest mon.

Dessitjo que no sigui l’última, i que podeu seguir el nostre progres en el bloc de l’institut.

Adeu!! i fins molt aviat.