Als 8 anys Izan va ser diagnosticat amb adrenoleucodistrofia (ALD), una malaltia degenativa poc freqüent i hereditària. La mortalitat és molt alta i per a molts supervivents les seqüeles suposen l’afectació greu del sistema nerviós (coordinació motora, pèrdua to muscular, audició minvada, dificultats de la parla, baix desenvolupament cognitiu…). En alguns casos, com en el d’Izan, el transplantament de medul·la òssia pot ser una opció terapèutica. El problema és trobar un donant de medul·la òssia, i no perquè no n’hi hagin… n’hi ha més de 10 milions enregistrats a tot el món, sinó perquè la compatibilitat és extraordinàriament difícil de trobar i si no hi ha compatibilitat el rebuig immunològic és segur i generalment causa la mort del receptor de medul·la a les poques setmanes del trasplantament. Entre els germans la probabilitat de ser compatible es relativament alta, de més d’un 30%… però Izan era fill únic. Afortunadament es va autoritzar que es realitzés una diagnosi preimplantacional per tenir un “germà medicament”, una tècnica que posteriorment permetria extreure cèl·lules mare (les que hi ha a la medul·la òssia) de la sang del germà sanes i compatibles amb Izan per fer el trasplantament.
Es va seguir el següent procediment: extreure òvuls a la mare i fertilitzar-los amb espermatozoides del pare; analitzar els embrions i seleccionar el que eren sans (no duien el gen alterat que provoca l’ALD) i compatibles amb Izan; implantar-los a l’úter de la mare; després del part triar la criatura més adequada, extraure sang del cordó umbilical; després d’uns mesos extraure més sang de medul·la a la criatura donant; i, finalment, fer el trasplantament a l’Izan. A l’octubre de 2011 les cèl·lules mare de Noa, una de les germanes nascudes pe salvar Izan, es van utilitzar pel trasplantament, ara, al juny de 2012 Izan no està curat, però els símptomes no progressen i ha experimentat una notable millora que dóna esperança que no necessiti cap altre tractament. Leire i Noa han vingut al món gràcies a ell i Izan continua viu gràcies a elles.










L’esperança de vida dels humans, és a dir el temps de promig que vivim, pràcticament s’ha duplicat en els últims trenta mil anys. Hem passat de viure un promig de quaranta anys a viure’n vuitanta. L’accés als aliments, el guariment de malalties i la millora dels hàbits higiènics són bàsicament les raons que ens fa viure més anys. Així i tot envellim, ens fem vells, inevitablement. Envellir és un procés modulat per l’evolució i ara seria llarg explicar-ne els mecanismes, però es poden resumir dient que les cèl·lules canvien després de dividir-se múltiples vegades i els òrgans (que estan formats per cèl·lules) es deterioren amb el temps.