Tenim una poma a la mà i tot seguit la tirem enlaire. La poma puja fins a un metre, s’atura i comença a caure acceleradament fins que l’entomem amb la mà amb la qual l’havíem impulsat. Segurament ens enduríem una gran sorpresa si la poma, en lloc d’aturar-se i tornar a caure, continués cap amunt allunyant-se de la mà amb un moviment accelerat. Ens costaria creure-ho. Aquesta mateixa sensació d’incredulitat va ser la que va tenir la comunitat científica quan els astrònoms S. Perlmutter, B. Schmidt i A. Riess, observant una sèrie de supernovas a finals dels anys 90, van enunciar que l’univers en lloc de contraure’s s’expandia, descoberta que els ha valgut el premi Nobel de Física de 2011. Des de fa 13.700 milions d’anys, quan l’univers es va originar amb el Big Bang, no ha deixat d’expandir-se acceleradament, com si hagués alguna estranya força que l’estirés “cap enfora”: aquesta energia que fa possible l’expansió és l’energia fosca, que forma tres quartes parts de l’univers. Ningú no sap exactament què és l’energia fosca (potser per això es diu així) i qui ho descobreixi, probablement mereixerà el premi Nobel. Si l’expansió continua, els astrònoms afirmen que l’univers acabarà sent buit i fred i d’aquí a uns quants milions d’anys la matèria que ara coneixem es glaçarà. En qualsevol cas, els premis Nobel, en el terreny científic, acostumen a donar-se a persones que van fer les seves descobertes fa una o més dècades, pou temps perquè la comunitat científica accepti la descoberta i ningú hagi estat capaç de contradir-la.

Tornem a la poma del començament, la que tiràvem cap enlaire. Si a l’època en que va viure Isaac Newton (fa uns 300 anys) haguessin existit els premis Nobel gairebé segur que el genial científic anglès n’hauria guanyat més d’un, en un dels casos per haver formulat la teoria que explica perquè a superfície de la Terra la poma després de ser llançada torna a caure, acceleradament, fins a la nostra mà.