Aquesta setmana hem escoltat el tema “O Fortuna”, de la cantata escènica “Carmina Burana”, de Carl Orff.
Carl Orff és un compositor alemany que pot ser emmarcat dins del neoclassicisme musical. És també pedagog, creador d’un sistema molt ampli en educació musical. Orff basa el seu mètode en la relació entre “paraula, música i moviment”, i considera la teoria com la conseqüència lògica de l’experiència pràctica i sensorial.
En aquesta obra, Carl Orff va prendre els textos de “Carmina burana” (col·lecció de cants dels segles XII i XIII) per compondre una cantata escènica amb el mateix nom el 1937, el fragment més conegut de la qual és “O Fortuna”.
La versió d’Orff forma part d’una trilogia juntament amb “Catulli Carmina” i “Trionfo di Afrodita”. A la cantata, a més de l’orquestra i cors, intervenen solistes (soprano, tenor, baix), i hi destaca l’abundant i esplèndida percussió.
De la col·lecció completa dels Carmina burana, Orff en va escollir 25 cançons i les va ordenar de manera que poguessin representar-se en un escenari. Pel que fa a la música, es va emmotllar a la senzillesa dels textos. Aproximadament la meitat de les peces són cançons la melodia de les quals es repeteix a cada estrofa gairebé sense variants i de vegades es limita a realitzar simples escales majors o menors.
El ritme és l’encarregat de donar varietat al conjunt, i així s’evita qualsevol monotonia. Aquesta riquesa rítmica és, potser, la característica més important dels Carmina burana d’Orff.
Malgrat la modernitat que hi ha en algunes de les seves tècniques de composició, Orff és capaç de capturar, en la trilogia, l’esperit de l’Edat Mitjana amb ritmes enganxosos i tonalitats fàcils.