Havia una  vegada  un llapis gos tancat dins de un estuix, era d’en Budy, que te sempre faltes d’ortografia, llavors es va sentir que algú bordava i diu en budy –ve del meu estuix.
Obre i nyam!!! I en budy crida –aaauuu!!!
Quin mal exclama en Budy llavors  en Budy tira el gos a la paperera llavors bordava tota l’estona i el va agafar però d’en mica en mica  s’anaven fen amics ,llavors en Budy, diu- Et tinc  de posar un nom únic, et diré Caspin.
Ets molt útil Caspin m’ajudes amb els deures  si m’equivoco  amb els exàmens i mes coses però llavors un nen  el va sentir diu que l’hi robarà el gos llapis i aquella mala persona era l’Ivan era molt dolent, llavors en Budy quan ja no el veia es va ficar molt trist i pensa –M’en puc compra un altre Ay no que era l’últim de la espècie .
Llavors en Caspin l’hi  va mossegar  el dit  i  va marxa  a buscar-lo. Al Budi i quan es van trobar no es van separa  mai mes  i quan eren bells encara estaven junts però sense dentadura .
FI

BIOGRAFÍA
Escritor italiano de libros infantiles nacido en Omegna. De padres panaderos, fue criado por una nodriza y con 9 años enviado a vivir con su tía. Permaneció hasta los 14 años en un seminario, obteniendo más tarde una beca para seguir estudiando, aunque siempre quiso ser músico. Se ganó la vida dando clases particulares y cuando Italia entró activamente en la II Guerra Mundial, Rodari fue rechazado por el ejército debido a su mala salud. Continuó con su carrera de maestro hasta que, a través de su vinculación con el Partido Comunista Italiano, comenzó a vivir del periodismo, editando el periódico Cinque Punte y siendo director de L`Ordine Nuovo de Varese. A través de este ejercicio de un periodismo comprometido, Rodari llegó a la literatura. Al principio firmó con el seudónimo de Francesco Aricocchi, con el cual publicó una recopilación de leyendas populares, Leyendas de nuestra tierra, y dos cuentos de corte fantástico, El beso y La señorita Bibiana. Posteriormente, siendo cronista del periódico L’Unitá, descubrió su vocación de escritor para niños.
OBRAS PRINCIPALES
Entre sus libros destacan:
El libro de las retahílas,
Las aventuras de Cipollino,
Jip en el televisor,
Cuentos por teléfono,
Gramática de la fantasía,
Cuentos escritos a máquina,
Cuentos para jugar,
La góndola fantasma,
Gelsomino en el país de los mentirosos
Las aventuras de Tonino el invisible,
Los enanos de Mantua,
Ejercicios de fantasía,
Los traspiés de Alicia Paf
PREMIOS
En 1970 recibió el máximo galardón al que un escritor para niños puede aspirar, el premio Andersen. El hecho de que desembocara en la literatura infantil a partir del periodismo, y no de la pedagogía, incide directa y favorablemente en su obra. En ella hay que descubrir todo el potencial liberador y verdaderamente revolucionario de su propuesta. Acercarnos al hombre vital y comprometido, al político, periodista, pedagogo y escritor que hizo de la palabra su acción.

Maria Fernández Armario

Qui sóc?
Em dic Dolors, vaig néixer a Girona, sóc psicòloga i em dedico a la literatura des de l’any 1985, en què vaig guanyar el premi J.M. Casero amb l’obra Albert. A partir d’aquesta data ja no he parat d’escriure i actualment compto amb prop de quaranta títols, alguns dels quals han estat reeditats diverses vegades. També he guanyat uns quants premis literaris. El conjunt de la meva obra forma part de la literatura infantil i juvenil, ja que, tot i que no descarto decidir-me algun dia a escriure literatura per a adults, sempre he manifestat que els lectors amb els quals em trobo més a gust són els més joves.
Sobre la meva vida
Vaig néixer a Girona el dia 1 de juny de 1956. Era un divendres, a tres quarts de vuit del vespre, i els meus pares van voler que el naixement fos a casa, al carrer Migdia. Sóc la gran de quatre germanes, amb les quals em vaig fer un tip de jugar quan érem petites. Vaig estudiar a les Carmelites de Girona, vaig anar a La Salle a fer el COU i després vaig passar a la Universitat, on em vaig decantar per la Psicologia. Em vaig llicenciar el 1978 i de seguida vaig treballar de psicòloga, sobretot en psicoteràpia amb infants i adolescents.

Els premis
1985 Premi Just M. Casero per Albert
1992 Premi Ciutat d’Olot per Frifrit
1996 Premi Folch i Torres per Contes a una cama trencada
1998 Premi Lola Anglada per Sopa de nit
1998 Premi Ciutat d’Olot per L’herba llunera i altres contes
2000 Premi Folch i Torres per La nit de les dues-centes mil llunes
2001 Premi Lola Anglada per L’home que estimava els núvols
2001 Premi Joaquim Ruyra per Sense cobertura

Els llibres
Fins ara he publicat aquests llibres…
? El drac de Bagastrà
? Canya Plàstica
? La lluna de les mil cares
? L’atzur màgic de l’enigma
? Albert
? Els joves de Bharuland
? El senyor dels punts suspensius
? Bufa, Buf!
? Què passa, Gil Microbi?
? Frifrit
? La boira més blanca
? Girona, una ciutat, una història
? Ni un, ni dos, ni tres
? Que se’n vagin els estranys!
? En Bufalletres
? Els carrers d’en Bru
? Contes a una cama trencada
? Tretze dies i una nit
? L’herba llunera i altres contes
? Els boscos blaus
? El nen de Ningú
? El malastruc
? Quan es cremen els gira-sols
? Sopa de nit
? La nit de les dues-center mil llunes
? Sense cobertura
? L’home que estimava els núvols
? Llibres personalitzats

La por ens afecta molt. El que es desconegut, ens pot arribar a fer por. La por a vegades salva.

La gent valenta té por: te que ser conscient de les dificultats i els perills que ha de vèncer. Els humans hem de ser forts i amb coratge, per que sinó la por ens pot afectar molt. La por ens la creem nosaltres mateixos, perque pensem en coses que no existeixen. A vegades les persones ens deixem portar per a ella, pero si seguim així podem acabar perde el seny, i no ens funcionarà bé el cervell.

La ignoracia alimenta a la por. La por dels altres ens fa perdre la confiança en nosaltres mateixos. Tenir coratge es actuar de bona manera.

Fent exercicis de coratge, descobrirem que podrem controlar la nostra por.

Opinió personal: Aquest llibre m’ha agradat molt, per que es molt important tenir coratge i també que ens hem de treure la por del cap.

Clàudia SM.

 Va nàixer a Omegna, una petita ciutat de la Província de Novara, al nord d’Itàlia. Son pare, forner, va morir quan Rodari tenia 10 anys. Aleshores, Gianni i els seus dos germans, Cesare i Mario, van ser criats per sa mare sola a la seua ciutat natal, Varesotto. Després d’estudiar magisteri durant 3 anys a Soveso, va rebre el diploma de mestre a l’edat de disset anys i es va posar a treballar en un col·legi d’ensenyament primari del districte de Varesotto. Va estar interessat per la música (tres anys de violí) i la literatura (va descobrir les obres de Nietzsche, Schopenhauer, Lenin i Trotski que van ajudar-lo a desenvolupar el seu sentit crític). L’any 1939, durant un curt període, va anar a la Universitat de Milà.

Durant la Segona Guerra Mundial, Rodari va quedar exempt de prestar servei d’armes per raons de salut. Va afiliar-se al partit feixista durant un temps amb l’objectiu de trobar treball. Traumatitzat per la pèrdua dels seus dos millors amics, i per l’empresonament del seu germà Cesare en un camp de concentració, Rodari va afiliar-se al Partit Comunista d’Itàlia l’any 1944 i va participar al moviment de resistència italià.

L’any 1948, sent periodista del periòdic comunista L’Unità, va començar a escriure per a infants. L’any 1950 el partit va confiar-li un lloc de redactor al nou setmanari per a infants Il Pioniere. El 1951, va publicar els seus primers llibres: Il Libro delle Filastrocche i Il Romanzo di Cipollino.

Va visitar la URSS per primera vegada l’any 1952 i l’any següent va contraure matrimoni amb Maria Teresa Feretti, amb la qual va tenir, 4 anys més tard, una filla anomenada Paola. L’any 1957, Rodari va superar l’examen de periodista professional.

De 1966 a 1969, va participar activament en projectes col·laboratius amb els infants. L’any 1970 li va ser atorgada la Medalla Hans Christian Andersen de literatura infantil. Aquesta distinció li va permetre obtenir una reputació internacional. Les seus obres han estat traduïdes a un gran nombre de llengües.

L’any 1979, després d’un viatge a la URSS, la seua salut va començar a declinar i va haver d’abandonar el gruix de la seua activitat. Va morir en el transcurs d’una operació quirúrgica l’any 1980.

Aaron

Imagino un poble
On les persones són poemes.
Jo vaig pel carrer llegint la gent.

Una ciutat imagino
on la gent té casa per viure.
On tothom es diferent.

Imagino un món
On les guerres no existeixen,
On cada persona es important.

Carla i Maria

Imagino un poble

fancygens.com

Gerard Soldevila Pelegrí

La felicitat i la tristesa:

Autor/a: Brigitte Labbé i Michel Puech.

Editorial: Cruïlla.

Resum: Aquest llibre tracta de que hi ha persones que tenen moltes coses i no estan mai contentes, i n’hi ha que amb menys si.

La tristesa ens afecta molt. Posar-se trist és molt fácil.

La felicitat es diferent per a cadascú, pero no vol dir que no la poguem compartir. Per no posar-nos tristos, hem de deixar de pensar en les coses que ens afecten, hem de ser positius per ser feliços.

Repartir feliçitat es molt fácil. Si repartim felicitat farem feliç a d’altres persones, i nosaltres també ho serem. Ser feliç es molt difícil i estar trist no.

Opinió personal: Aquest llibre és molt interessant, per que la felicitat i la tristesa són coses molt importants.

Clàudia SM.

L’haiku, derivat de l’haikai, és una de les formes de poesia tradicional japonesa més esteses.
Abans de l’haiku, l’hokku va ser el primer vers de l’haikai no renga, A la fi de segle XIX, Masaoka Shiki (1867-1902) va separar l’hokku i va crear l’haiku per primera vegada. El primer escriptor d’haikus és Shiki, reformador de l’hokku…
Alguns consideren que l’haiku ha de combinar dues imatges diferents que es relacionen en el tercer vers i ha d’estar escrit en present i tenir una pausa al final d’un dels dos primers versos. Totes aquestes regles són considerades de forma laxa i molts poetes les trenquen, especialment quan adapten l’haiku a altres idiomes.
Tradicionalment l’haiku, així com altres composicions poètiques, buscava descriure els fenòmens naturals, el canvi de les estacions, o la vida quotidiana de la gent.
En l’actualitat, se sol ensenyar a escriure aquests poemes curts en escoles occidentals, encara que d’una forma molt menys estricta, respectant-ne únicament el format sil·làbic.
En català un dels primers introductors dels Haikús fou Agustí Bartra, que en va traduir uns quants i en va escriure un recull anomenat Haikús d’Arinsal, de 1981.

Maria Fernández

Sol surt,
Dia creix
Melodia neix.

Televisió engegada
Bosco molts canals
No m’agrada

Jugo a futbol
Corro molt
Marco gol.

Nit jove
Fantàstica radiant
Cel il·luminant.

Maria Fernández

Cleòpatra va neixer a Alexsandria, l’any 69 aC.

Als 14 anys ja era tota una dona. Als 18 anys ja era reina d’Egipte. Ella no era egipciana, era descendenta d’una dinastia de faraons, els làgides. Però ella sempre s’ha sentit egipciana. Ella estimava molt el seu pare. A ella li agradava molt llegir. Li agradava apendre noves coses. Va apendre 8 idiomes.

El pare de la Cleòpatra no va ser un faraó fantàstic. Li agradava tocar la flauta.

Arsione i Ptlomeu van fer una guerra. I al final Ptlomeu va morir cuan intentava escapar. I Arsione va sr agafada per Cesar, que l’exihbíe com a trofeu de guerra. La piramide de Kheops feia 150 metres. Davan de la piramide de Kefren hi havie un esfinx. Cara de dona cos de lleó. Cleòpatra es va enamorar d’en Cesar en un viatge que conistia en atravesar el riu Nil, i van tindre un fill que es deia Cesarió.

A en Cesar el van acacinar al sortir d’un edifici de Roma.

Cleòpatra va plorar molt temps fins a referse.

Al final Marc Antoni i Cleòpatra van tindre una relaciò. Cleòpatra va donar llum a dos bessons: Alexandre Helios i Cleòpatra Selene.

Aaron

Nom: Em dic… Mozart
Editorial: Parramón
Col·lecció: Em dic…

Resum
Wolfgang Amadeus Mozart va néixer a Salzburg (Àustria) el 1756.
Mozart va ser un dels grans compositors europeus de la historia. Des dels sis anys va voltar per tot Europa fent concerts amb la seva germana i sorprenent a tothom pel talent que va demostrar sent una criatura.
Tots nosaltres ens pensem que la seva vida era esplèndida i bonica però no es així, va passar moltes dificultats i va tenir molts enemics. Va patir diverses malalties i no va poder arribar a complir els trenta-sis anys. Però al llarg d’aquell temps va viatjar per tot el continent i va escriure música que avui toquen totes les orquestres del món. Unes de les seves obres són: La flauta màgica, la Petita serenata nocturna, Les noces de Fígaro, Don Giovanni i moltes més.

Opinió
Aquest petit llibre sembla que per fora no digui gran cosa, perquè te poca lletra, hi ha molts dibuixos, es molt curt… I moltes coses més. Però si l’obres, el llegeixes i t’hi fixes, veuràs que aquest llibre diu molt més del que sembla i a l’hora es molt agradable de llegir i veure les fantàstiques il·lustracions que hi estan exposades. M’ha agradat moltíssim.

Maria Fernández

Nom: L’amor i l’amistat
Autors: Brigitte Labbé I Michel Puech
Col·lecció: Pensa-hi
Editorial: Cruïlla

Resum
El Manel estreny el peluix ben fort. Li encanta passar-se’l per la galta, és tan suau…
Al seu taller d’ebenisteria la Laia fa tamborets, prestatgeries, taules… Tot de fusta. Li agrada el tacte de la fusta, li encanta sentir-ne l’olor, donar-li forma.
Quan la Júlia es fica a la banyera, dins l’aigua calenta, plena d’escuma, se sent feliç i relaxada!
Les emocions del Manel, la Laia i la Júlia provenen del contacte que tenen amb el peluix, la fusta, l’aigua calenta… Tots hem sentit aquesta mena de plaer, descalços per l’herba, mirar la televisió, sentir tocar algun instrument… Tots aquets objectes ens produeixen emocions.
Aquest llibre tracata de l’amor i l’amistat, l’amor i l’amistat són coses ben diferents, a vegades perquè un nen i una nena estiguin parlant no vol dir que son novios com molts de nosaltres sempre diem, no, pot ser que sol siguin amics, companys o fins i tot que estiguin discutint!

Opinió
Aquest llibre m’ha agradat força, penso que es un llibre clar, es a dir que s’entén molt bé, es divertit i molt bonic. Sobretot m’han agradat les petites historietes que son divertides i a més a més expliquen molt sobre el tema del llibre.

Maria Fernández

Nom: La justícia i la injustícia
Escriptors: Brigitte Labbé i Michel puech.
Editorial: Cruïlla.
Col·lecció: Pensa-hi.

Resum
La Carme menja cogombre, per esmorzar.
El Raimon, quan porta bambes, va sense mitjons.
La Pilar va a l’escola a peu coix.
L’Alfred s’adorm sempre amb un dit a l’orella.
La Montse només escolta rock dur.
El Joan no vol anar a patinar.
La Victòria es pinta de negre les ungles dels peus.
Tot això, no és ni just ni injust. A la vida, per sort, no hi ha només coses justes d’una banda i coses injustes de l’altra. No ens veiem forçats a preguntar-nos, cada dos minuts si les coses són justes o injustes, ho fem i ja està. Nosaltres tenim la impressió que hi ha injustícies pertot: a casa, a l’escola, a la feina, tot el dia, contínuament. Quants cops al dia diem: No és just? Tot sovint, quan diem NO ÉS JUST més aviat volem dir M’EMPIPA.

Opinió
Aquest llibre m’ha agradat molt, penso que el tema de la justicia i la injusticia és un tema molt important, perquè la gent moltes vegades no és justa, i això et fa reconeixer algunes coses que has fet malament i que has estat injust amb alguna cosa.

Nom: Bonic o lleig
Autors: Brigitte Labbé I Michel Puech
Editorial: Cruïlla
Col·leció: Pensa-hi

Resum
La lletjor física només existeix a primer cop d’ull. Perquè la lletjor de veritat d’una persona la trobarem en els seus actes, i no en un nas tort o en una boca massa grossa. I la bellesa autèntica no és la d’una cara bonica, sinó la d’allò que ens produeix emocions, plaer, joia. Aquest llibre parla del lleig i el bonic, tot i que una persona sigui molt guapa físicament, no vol dir que no tingui defectes, pot ser antipàtica, caòtica… Com per exemple un llibre, nosaltres sol ens fixem amb el de fora, si la tapa es bonica, si el llibre es gaire llarg, però el que importa més es l’escriptura del llibre, es a dir, el que conté.

Opinió
Aquest llibre ha estat bé. Penso que aquest tema no podia faltar en aquesta col·lecció perquè en aquest tema tothom fa el mateix, es fixa amb el físic tot hi que no es el més important de tot. Aquest llibre està molt bé perquè s’expressa molt hi ho diu tot molt clarament.

Maria Fernández Armario

Si el vent fos sucre

El lleparia fins que estés tip

encara que sabés

que algun dia me’n atiparia.

Si el cel fos terra

Patinaria sobre els núvols

encara que sabés

que algun dia cauria.

Si l’arbre fos mestre

M’ajeuria al seu costat

i m’ensenyaria a ser persona

encara que sabés

que algun dia

tot això s’acabaria.

Si l’ocell fos mare

Acariciaria les seves plomes

mentrestant volarien pel cel

encara que sabés

que algun dia m’espavilaria.

Jordi Lechosa Capell

Vida:

Pep Coll i Martí va nàixer a Pessonada l’any 1949. Fill de pares pagesos, és el segon de quatre germans. De l’escola del poble on va aprendre de lletra, va passar al Seminari de la Seu d’Urgell on cursà els estudis d’Humanitats, i d’aquí a la Universitat de Barcelona on es llicencià en Filosofia. D’ençà de 1980, treballa de professor de Literatura Catalana a l’IES Marius Torres de Lleida, ciutat on viu amb la Roser Trepat, i dues filles, la Bruna i la Nuri.

La seua activitat literària, paral·lela a la de dinamitzador cultural, s’inicia durant la segona meitat de la dècada dels 70 amb la creació (amb altres companys entusiastes de la comarca) de la revista pallaresa Escudella (La Pobla de Segur, 1977) i posteriorment, amb la fundació del Centre d’Estudis del Pallars (Tremp, 1987). Durant aquests anys, s’interessa especialment per l’estudi, sobre el terreny, del dialecte pallarès, treball que sintetitzarà més tard amb la publicació de El parlar del Pallars (1991).

Tot seguit, després de recuperar les paraules, s’interessa per les històries velles. Recorre totes les valls del Pirineu occidental català (poble per poble, des de la Cerdanya fins a la vall de Benasc) a la recerca de narracions tradicionals (llegendes, rondalles, acudits i anècdotes vàries). Fruit d’aquest treball, són els reculls de llegendes Quan Judes era fadrí i sa mare festejava (1986) i Muntanyes Maleïdes (1993). Aquesta recerca, a cavall entre l’etnologia i la literatura, continua amb l’obra Viatge al Pirineu fantàstic (1994), una mena de guia pels indrets pirinencs que han generat fantasies, publicada primer en fascicles al diari Segre i posteriorment, en forma de llibre, a l’Editorial Columna. I culmina amb un recull de narracions tradicionals de l’Aran, “El rei de la Val d’Aran”.

A la vegada, i conscient de la colonització cultural que pateix el món de la fantasia infantil, recrea i adapta alguns d’aquests mites pirinencs per a ús dels lectors joves.

La novel·la és, amb tot, el gènere literari més conreat, la forma amb què es troba més còmode. Des de l’inici de la seua carrera literària, ha publicat aquests títols: El secret de la moixernera (1988), El Pont de Mahoma (1995), El segle de la llum (1997), La mula vella, publicada el 1989 i revisada el 2000, Per les valls on es pon el sol (2002), és una nova versió del mite del Graal, ambientada a les valls pirinenques, Els arbres amics (2004) biografia imaginària d’un esporgador, una mena d’artista boig pels arbres, El salvatge dels Pirineus (2005), història d’un Robinson pirinenc, nàufrag voluntari en un feixanc, i darrerament, Les senyoretes de Lourdes (2008), biografia humana de Bernadette Soubirous, la nena que va veure 18 vegades la Mare de Déu en una balma de Lorda.

A part d’escriptor, té dues grans afeccions més: l’ensenyament de la literatura i la muntanya. La primera, més que no pas una activitat professional, és una vocació a la qual, des de fa 25 anys, es dedica amb cos i ànima. I pel que fa a la muntanya, li agrada enfilar-se als cims del Pirineu, sigui damunt dels esquís o calçat amb unes bones botes de muntanya.
Formació:

–  Va passar al Seminari de la Seu d’Urgell on cursà els estudis d’Humanitats, i d’aquí a la Universitat de Barcelona on es llicencià en Filosofia.

Obra:

Novel·la:
·  La mula vella. Barcelona: Empúries, 1989.
·  El Pont de Mahoma. Barcelona: Empúries, 1995.
·  El segle de la llum. Barcelona: Empúries, 1997.
·  L’abominable crim de l’Alsina Graells. Barcelona: Empúries, 1999.
·  Per les valls on es pon el sol. Barcelona: Edicions 62, 2002.
·  Els arbres amics. Barcelona: Empúries, 2004.
·  El salvatge dels Pirineus. Barcelona: Edicions 62, 2005.
·  Les senyoretes de Lourdes. Barcelona: Proa, 2008.

Narrativa breu:
·  Totes les dones es diuen Maria. València: Tres i Quatre, 1989.
·  L’edat de les pedres. Barcelona: Empúries, 1990.
·  Muntanyes Maleïdes. Barcelona: Empúries, Col. Narrativa, 1993.
·  El rei de la Val d’Aran. Barcelona: Empúries, 2003.

Narrativa infantil i juvenil:
·  Quan Judes era fadrí i sa mare festejava. Barcelona: Edicions del Mall, 1986; Barcelona: La Magrana, 1989.
·  El secret de la moixernera. Barcelona: Empúries, Col. L’Odissea, 1988.
·  Què farem, què direm? Barcelona: Cruïlla, 1989.
·  La bruixa del Pla de Beret. Barcelona: Empúries, Col. Petita Odissea, 1991.
·  Mi Long, el drac de la perla. Barcelona: La Galera, 1994.
·  Muntanyes mig-maleïdes. Barcelona: Empúries, Col. L’Odissea, 1994.
·  Les bruixes del Pla de Negua. Barcelona: La Galera, 1995.
·  La fada del mirall. Barcelona: La Galera, 1996.
·  El tresor de la nit de Nadal. Barcelona: La Magrana, 1998; Terrassa: Caixa d’Estalvis, cop. 1998
·  La corona de Sant Nicolau. Lleida: Parques Nacionales, 2005.
·  Mentre el món serà món. Barcelona: Empúries, 2006.
·  L’habitació de ma germana. Barcelona: Empúries, 2008.

Teatre i guions televisius:
?  La morisca de Gerri [obra inèdita]. 2004.
?  Miracles de Santa Maria d’Àneu [obra inèdita]. 1997.
?  Crònica de Mur [obra inèdita]. 2004.

Premis literaris:

·  Premi Gran Angular de literatura juvenil (1991): Què farem, què direm?.
·  Premi de la Crítica Serra d’Or a la millor novel·la juvenil (1993): Què farem, què direm?.
·  Premi de novel·la juvenil Ramon Muntaner (1994): El Pont de Mahoma.
·  Premi Octavi Pellissa a un projecte de creació literària (1996): El segle de la llum.
·  Premi Lola Anglada de contes per a infants (1997): El tresor de la Nit de Nadal.
·  Premi Sant Joan de la Fundació Caixa de Sabadell (2005): El salvatge dels Pirineus
·  Premi Sant Jordi de novel·la (2007): Les senyoretes de Lourdes.

En anatomía, el corazón es el órgano principal del aparato circulatorio. Es un órgano muscular hueco, una bomba aspirante e impelente, que aspira desde las aurículas o entradas la sangre que circula por las venas, y la impulsa desde los ventrículos hacia las arterias. Entre estos dos se encuentra una válvula que hace que la dirección de la circulación sea la adecuada. El corazón es un órgano musculoso y cónico situado en la cavidad torácica, que funciona como una bomba, impulsando la sangre a todo el cuerpo. Un poco más grande que un puño, está dividido en cuatro cavidades: dos superiores, llamadas aurículas, y dos inferiores, llamadas ventrículos. El corazón impulsa la sangre mediante los movimientos de sístole y diástole.

-Sístole es una contracción que usa el corazón para expulsar la sangre, ya sea de una aurícula o de un ventrículo.
-Diástole es una relajación que usa el corazón para relajar los ventrículos o las aurículas y recibir la sangre.
El corazón es un órgano muscular hueco cuya función es de bombear la sangre a través de los vasos sanguíneos del organismo. Se sitúa en el mediastino medio en donde está rodeado por una membrana fibrosa gruesa llamada pericardio.

? ¿Qué es?
El corazón es un órgano musculoso y cónico situado en la cavidad torácica, que funciona como una bomba.

? ¿Qué hace?
Funciona como una bomba, impulsando la sangre a todo el cuerpo. El corazón impulsa la sangre mediante los movimientos de sístole y diástole.

? ¿Cómo es?
Es un órgano muscular hueco, un poco más grande que un puño, y está rodeado por una membrana fibrosa gruesa llamada pericardio.

? ¿Cómo se llaman sus partes?
El corazón tiene muchas partes:
La aurícula derecha, la aurícula izquierda, la vena cava superior, la arteria Aorta, la arteria pulmonar, la vena pulmonar, la válvula mitral, la válvula aórtica o Bicúspide, la válvula pulmonar, el ventrículo derecho, la vena cava inferior, la válvula tricúspide, el ventrículo izquierdo.

? ¿Cómo funciona?
Funciona como una bomba, impulsando la sangre a todo el cuerpo.

El corazón:
El corazón es un órgano principal del aparato circulatorio.
El corazón es un órgano muscular hueco, su función es de bombear la sangre a través de los vasos sanguíneos del organismo.
Está rodeado por una membrana fibrosa gruesa llamada pericardio.
El corazón es un órgano musculoso y cónico situado en la cavidad torácica, que funciona como una bomba, impulsando la sangre a todo el cuerpo. Un poco más grande que un puño, está dividido en cuatro cavidades: dos superiores, llamadas aurículas, y dos inferiores, llamadas ventrículos. El corazón impulsa la sangre mediante los movimientos de sístole y diástole.

– La sístole es una contracción que usa el corazón para expulsar la sangre.
– El diástole es una relajación que usa el corazón para relajar los ventrículos… y recibir la sangre.

El corazón tiene muchas partes:

La aurícula derecha, la aurícula izquierda, la vena cava superior, la arteria Aorta, la arteria pulmonar, la vena pulmonar, la válvula mitral, la válvula aórtica o Bicúspide, la válvula pulmonar, el ventrículo derecho, la vena cava inferior, la válvula tricúspide, el ventrículo izquierdo.

La presión que crea el corazón humano al latir, es suficiente para lanzar la sangre a 10 metros de altura.

Resumen:
El corazón es un órgano muscular hueco, su función es de bombear la sangre a través de los vasos sanguíneos del organismo.
Está rodeado por una membrana fibrosa gruesa llamada pericardio
El corazón impulsa la sangre mediante los movimientos de sístole y diástole.
– La sístole es una contracción que usa el corazón para expulsar la sangre.
– El diástole es una relajación que usa el corazón para relajar los ventrículos… y recibir la sangre

Opinión:
El corazón no es el simple dibujo que hacemos para amar a una persona, el  corazón es un órgano muy importante, sin el, nosotros no viviríamos porque el nos impulsa la sangre a todo el cuerpo.

Si el vent fos sucre

jo m’atiparia

encara que sabés

si em deixaria.

Si el cel fos terra

jo hi pujaria

encara que sabés

que seria divertida

El vals ens remet directament a Viena, la capital d’Àustria. Una ciutat meravellosa, elegant, imperial, eterna… Una ciutat que bé podria ser el cor d’Europa i que viu la música amb una enorme intensitat.

Segles enrere, mig Europa ballava contradanses importades d’Anglaterra. Sota aquesta denominació, que prové de l’expressió anglesa country dance, s’emmarcava una enorme quantitat de danses diferents, però totes de caràcter rústic, alegre i viu, que es practicaven, bàsicament, al medi rural.

Una d’aquestes contradanses que es va fer molt popular a Alemanya era el ländler, una dansa de ritme pausat i compàs ternari que es ballava en parella. Aquest ländler és, precisament, l’origen del vals, ball que es va popularitzar a finals del segle XVIII a Viena i poc després a Anglaterra.

Malgrat tot, pel seu caràcter excessivament “sensual”, aquest nou ball va tenir molts retractors. El 1805 un viatger i historiador de l’època, l’anglès Burney, va definir el vals com una “desenfrenada dansa alemanya de moderna invenció”, i és que per a la gent d’aquella societat de gust neoclàssic i ancorada en la moral de les grans monarquies i imperis del segle XVIII, la forma de ballar el vals devia ser un autèntic excés. De fet va ser la primera dansa social que requeria el contacte físic entre l’home i la dona. Fins aleshores, totes les danses de l’alta societat i de l’aristocràcia europea evitaven al màxim el contacte corporal i només permetien agafar-se de la mans, com en el minuet.

BiografiaPep Coll i Martí va nàixer a Pessonada l’any 1949. Fill de pares pagesos, és el segon de quatre germans. De l’escola del poble on va aprendre de lletra, va passar al Seminari de la Seu d’Urgell on cursà els estudis d’Humanitats, i d’aquí a la Universitat de Barcelona on es llicencià en Filosofia. D’ençà de 1980, treballa de professor de Literatura Catalana a l’IES Marius Torres de Lleida, ciutat on viu amb la Roser Trepat, i dues filles, la Bruna i la Nuri.La seua activitat literària, paral·lela a la de dinamitzador cultural, s’inicia durant la segona meitat de la dècada dels 70 amb la creació (amb altres companys entusiastes de la comarca) de la revista pallaresa Escudella (La Pobla de Segur, 1977) i posteriorment, amb la fundació del Centre d’Estudis del Pallars (Tremp, 1987). Durant aquests anys, s’interessa especialment per l’estudi, sobre el terreny, del dialecte pallarès, treball que sintetitzarà més tard amb la publicació de El parlar del Pallars (1991).

El Premio Nobel (pronunciación /no?b?:l/)^[1] se otorga cada año a personas que hayan hecho investigaciones sobresalientes, inventado técnicas o equipamiento revolucionario o hayan hecho contribuciones notables a la sociedad.La primera ceremonia de entrega de los Premios Nobel en Literatura, Física, Química y Medicina se celebró en la Antigua Real Academia de Música de Estocolmo (Suecia) en 1901. Desde 1902, los premios los entrega el Rey de Suecia.Carlos Fernández Batalla.

Nom: Déu i els Deus

Autor: Brigitte Labbé i Michel Puech

Editorial: Cruïlla

Col·lecció: Pensa-hi

Resum:

Aquest llibre ens parla què les persones poden o no creure, que existeix un Déu.

Cada cultura te una religió i un Déu.

Hi ha gent que creuen molt en algun Deus, els tenen por i obeeixen, com si fossin un exercit de robots.

Hi ha persones que creuen que Déu existeix, i tenen fe.

D’altres persones obliguen a d’altres a creure en la seva religió.

Cadascú pot creure amb el que vulgui.

Opinió:

No m’ha agradat molt aquest llibre, no és gaire divertit, n’hi apassionant.

Parlar dels Déus no es emocionant. M’agraden mes altres aventures.