Leonardo da Vinci

Nom: Leonardo da Vinci
Autor: Antonio Tello i Johanna A. Boccardo
Editorial: Parramon
Col·lecció: Em dic…
Resum:
Aquest llibre tracta de la vida de Lonardo da Vinci que va ser pintor, escultor, dissenyador i creador…
Leonardo da Vinci va transcórrer en la segona meitat del segle xv. Aquesta època se la va anomenar Renaixement perquè va significar el “renéixer” de la cultura, les arts i les ciències.
Va néixer a Vinci, un petit poble de la Toscana italiana molt proper a Florència, el 15 d’abril de 1452.
El seu padrastre era pastisser.
Per la seva diversió va aprendre a tocar el llaüt i a cantar boniques balades.
El dibuixos que ell feia al seu pare li agradaven molt. Va dir que tenia talent i que li convenia estudiar pintura i escultura en el taller d’un amic del seu pare. A l’any 1469 va ser aprenent de pintor de Andrea Verrocchio.
Ell i Sandro Botticelli, un amic que va fer al taller de pintura, anaven a les nits de festa a tavernes a tocar i a guanyar-se unes diners a les cuines, però un dia el seu mestre, com a càstig per golafre i amant del beure, li va fer pintar un àngel a l’església de San Salvi. Els altres alumnes van veure que era molt millor que el del mestre i des de llavors el seu mestre va reconèixer la seva superioritat.
El quadre de l’Anunciació que van acabar cap al 1475 va ser el fruit de la seva col·laboració amb el seu mestre.
L’any 1472 es va inscriure en el gremi de pintors de Sant Lluc. Per ell era el pas indispensable perquè els altres et reconeguessin com a pintor.
Va començar a fer el primer encàrrec important: pintar una taula per la capella de Sant Bernat del Palazzo Vecchino.
Al cap d’uns anys se’n va anar a Milà. Perquè allí podria impulsar el seu ofici.
Es va començar a dedicar a fer retrats que li permetien demostrar que els rostres humans són expressió del caràcter de cada persona. El seu primer retrat va ser fer Ginebra Benci.
Més tard es va presentar a Ludovico el Moro, com a enginyer constructor de ponts, fortificacions…, com a pintor i escultor… el van nomenar Conseller de fortificacions i mestre de festes i banquets de la cort dels Sforza.
Es va concentrar en la realització d’una estatua eqüestre que el duc volia per al seu pare però que no va arribar-se a fer perquè necessitaven el bronze per fer canons.
Al cap d’uns anys, com a mestre de les festes i banquets, va tenir l’ocasió de fer uns enormes palaus i de catedrals de massapà i gelatina, inventar-se els espaguetis, la utilització de tovallons i la forquilla de tres pues.
Tenia molta passió per les màquines i va dissenyar fortaleses, carros de combat…, que Ludovico va utilitzar contra els francesos. I també d’altres enginys: vehicle de dues rodes ( bicicleta), una nau, un vestit per submergir-se a l’aigua, el tirabuixó, el molinet del pebre …
Al cap d’uns anys va estudiar el cos humà per poder-lo pintar i esculpir a la perfecció, i també el dels animals per poder-lo comparar.
Cap a l’any 1489 mentre treballava en l’estuatua eqüestre, es va dedicar a estudiar amb intensitat l’anatomia, la fisiologia i les proporcions del cos humà. El que observava ho dibuixava i escrivia en un quadre que va titular De la figura humana. Va establir les proporcions de l’home perfecte.
Per encàrrec de la Germanor de la Immaculada Concepció, va pintar una altra vegada la Mare de Déu de les roques. El prestigi que va guanyar amb aquesta pintura Ludovico el va fer el seu pintor de cambra.
L’any 1490 va pintar el retrat de Cecilia Gallerani és a dir La dama de l’ermini i La bella Ferronière.
L’any 1495 va pintar un fresc L’últim sopar al Convent de Santa Maria delle Grazie.
L’any 1499 les tropes franceses va derrotar a Ludovico el Moro i es va quedar sense protector. Va marxar a Màntua i més tard a Florència.
Va pintar la Gioconda o Mona Lisa ( 1503 ) que és el més famós dels seus quadres. La dona d’aquest quadre és Lisa del Giocondo, l’esposa d’un ric mercader, però mai va lliurar el quadre a qui li va encarregar i durant anys hi va fer correccions. Va utilitzar la tècnica del sfumato.
Va treballar amb Miquel Àngel per decorar la sala del consell del Palazzo Vecchio, amb ell va aprendre nous camins expressius.
Més tard va pintar Joan Baptista.
Va passar els últims anys de la seva vida a Loira, va morir el 2 de maig de 1519.
Opinió:
M’ agradat molt. Crec que va ser un gran pintor i escultor.
El que no m’ha agradat es que va fer armes de guerra, però gràcies als seus invents ara podem tenir un bicicleta.
Quan he començat a llegir aquest llibre, no podia parar, perquè es molt interessant.
El recomano a tota la gent que li agradi pintar, dibuixar i crear.

Redacció de la biblioteca

Dijous 13 de novembre, els nens i nenes de cicle superior vam anar a la biblioteca.

En arribar vam fer grups de 15 persones, totes elles entraven a la biblioteca i els altres podien jugar a la plaça “Pau Casals”.
Vaig entrar al segon torn, i la senyora Montse ens va explicar una mica l’exposició, però preferia que fos l’escriptor “Joan Portell” qui l’expliques.
Més tard vam sortir i va entrar un altre grup.
En acabar va venir en Joan Portell.
Primer ens va explicar una mica la seva vida:
És escriptor, està llicenciat en pedagogia. És crític literari de “El Periódico” , per això es llegia molts llibres per fer-ne una opinió per als altres. Ha publicat molts llibres d’excursions per a nens i llibres de coneixements. I un llibre “M’agrada llegir” que és un llibre que ajuda als pares a fer lectors als seus fills.
Al cap d’una estona ens va explicar el títol de l’exposició, “a pencar”, també ens va definir cada panel, i ens va explicar uns quants llibres. Un d’ells era “l’illa”…
A mi em va agradar molt com els explicava, es veia que si dedicava, que era una mica la seva feina, en fi ja m’enteneu.
En acabar el vam felicitar pel premi que fa poc va guanyar.
Al cap d’una estona la senyoreta ens va deixar mirar uns quants llibres.

Danubi blau

Iniciem aquest itinerari en una ciutat meravellosa, elegant, imperial, eterna … Una ciutat que podria ser ben bé el cor d’Europa, i que viu la música amb una enorme intensitat; que et sembla si la descobreixes escoltant aquesta Audició?

Efectivament, això és un vals, el conegut vals El Danubi blau de Johann Strauss, que ens remet directament a Viena, la capital d’Àustria.

El vals és una dansa de ritme ternari que es balla en parella i que és coneguda arreu del món. Curiosament el seu origen el trobem al país veí, Alemanya.

Segles enrere, mitja Europa ballava les contradanses, importades d’Anglaterra. Sota aquesta denominació (que prové de l’expressió anglesa “country dance”) s’hi trobaven una enorme quantitat de danses de diversos tipus, però totes de caràcter rústic, alegre i viu, que es practicaven bàsicament en el medi rural.

Una d’aquestes contradanses que es va fer molt popular a Alemanya, era el “Ländler”, una dansa de ritme pausat i compàs ternari que es ballava en parella. Aquest Ländler és precisament l’origen del vals, que es va popularitzar a finals del segle XVIII a Viena i poc després a Anglaterra.

Però aquest nou ball va trobar una forta resistència al principi, pel seu caràcter excessivament “sensual”. Al 1805, un viatger i historiador de l’època, l’anglès Burney, va definir el vals en una enciclopèdia, com a una “desenfrenada dansa alemanya de moderna invenció” i feia constar la preocupació que sentirien les mares angleses si veiessin les seves filles tractades amb tanta familiaritat en ballar aquesta dansa, per tal com ell l’havia vista ballar a un grup de joves alemanys… I és que per a la gent d’aquella societat de gust neoclàssic i ancorada en la moral de les grans monarquies i imperis del segle XVIII, allò devia ser un autèntic excés, una obscenitat: era la primera dansa social de renom internacional on hi havia un contacte físic entre els cossos dels balladors! Fins aleshores, totes les danses de l’alta societat i de l’aristocràcia europea eren molt “prudents i púdiques”, evitaven al màxim el contacte corporal i permetien només agafar-se de les mans (per exemple en el famós minuet); i ara el vals irrompia en els salons dels palaus europeus amb aquell aire tan sensual…

Curiosament, el mot “vals” (de l’alemany Walzer) significa rodar, donar voltes, rebolcar-se, i el seu caràcter més ràpid i desenfrenat va provocar aquestes viscerals reaccions de la societat del segle XVIII. Amb la Revolució Francesa i el nou panorama sociopolític (i fins i tot moral) d’Europa, el vals va ser no només acceptat sinó que es va convertir en el ball social més elegant i famós. La seva música s’ha immortalitzat gràcies a compositors clàssics com Johann Strauss, que va compondre desenes de valsos d’una gran qualitat i bellesa.

Carlos Fernández Batalla

Binomi fantàstic: GOS LLAPIS

gos-maquineta.gifHi havia una vegada un nen que es deia Josep i era jo. Tenia un gos que es deia Isaac. Un dia que el meu llapis de tant fer-li punta es va fer petit, vaig anar al garatge d’un senyor que en venia. Aquest senyor deia que els seus llapis eren màgics però ningú s’ho creia. En vaig comprar un i li vaig deixar una estona a l’Isaac. Més tard vaig veure una baralla per la finestra: el llapis s’estava menjant l’Isaac! Llavors, el llapis amb l’Isaac dins seu va mutar i es va convertir en el primer gos llapis del món! Jo l’utilitzava com un llapis normal però va resultar que no ho era.Cada vegada que jo feia una errada en el meu treball de l’escola, el gos llapis bordava i es pixava als meus deures. Per tant ho havia de tornar a fer una altra vegada. A més a més, el gos llapis tenia tinta en lloc de bava. Un dia, mentre era a classe escrivint amb el meu gos llapis, vaig fer una errada i el gos llapis em va bordar i em va espantar molt i la senyoreta em va renyar. I si no n’hi havia prou, el gos llapis es barallava amb els bolis del meu estoig i els va trencar tots.

Un dia va tornar a ser un gos normal, però ara el gos es va menjar el llapis màgic i va mutar amb el llapis gos. Aquest gos tenia els dits plens de llapis i ratllava tots els carrers. Com a conseqüència ho vaig haver d’esborrar tot. No ser que es pitjor si tenir un gos-llapis o un llapis-gos.

LLUC MARTÍ NOT

Binomi fantàstic: GOS LLAPIS

gosllapis-1imatge.jpgUna vegada hi havia un nen, un nen que es deia Pau. En Pau era ros, tenia els ulls blaus i era molt intel·ligent, tant, que havia inventat un GOSLLAPIS. Us preguntareu per què? doncs perquè aquest invent era un llapis,si, si, un llapis qualsevol com els que fem servir a l’escola, però era un gos!,

Ja ho sé, us estic posant la ment en blanc: el cas és que en Pau de gran volia ser inventor i un dia tenia ganes de clonar un gos però no li va sortir bé perquè al costat del gos hi havia un llapis i apa el gos va anar a parar dins el llapis. En Pau el va provar, va escriure una mica, va fer una falta i el gos, bé el Gosllapis es va fer un pipí al paper. Llavors en Pau va tenir que tornar a començar l’escriptura de nou.

En Pau en aquell mateix instant va tenir una gran pensada, fen molts Gossosllapis i fer-se milionari. Va baixar dels núvols, va anar a buscar uns quants gossos i també uns quants llapis i va començar a fer Gossosllapis. Quan els va acabar tots, va anar al carrer a vendre’ls, totes les mares n’estaven interessades, en canvi els nens no gens, no tenien ganes de quan fessin una falta d’orografia tinguessin que tornar a començar, però ja era impossible perquè totes les mares havien comprat un Gosllapis. En Pau es va anar enriquint cada vegada més i més i més, però sabeu que va passar…

Van començar a venir moltes mares a demanar explicacions perquè resulta que primer el Gosllapis anava perfectament però que quan els nens havien fet sis faltes el gos enlloc de fer pipi al paper el feien a la cara d’aquell pobre nen que estava fent els deures.

Les mares van tornar els llapis a en Pau els hi va tenir que tornar els diners. Es va quedar tan pobre com havia estat sempre. CONTE CONTAT US HA AGRADAT?

MARIA FERNANDEZ ARMARIO

El gat

Tinc un gat molt mal esducat,

que passeja pel terrat.

Sempre fa pipí,

a casa del meu veí.

El gos del veí que ja n’està fart,

algun dia farà un disbarat.

El posarà dins d’un forat,

perqué no s’alti

al seu terrat.

Mònica Mas Pedrós