Mar-dona: – Què fas, galant mariner?
Poeta-mariner: – Anar a pescar els vostres fillets.
Mar-dona: – Als petitets, deixa-ls estar.
Poeta-mariner: – Perquè he de deixar-los?
Mar-dona: – Són petits hi han d’estar lliures.
Poeta-mariner: – Tinc tres fills i també són petits.
Mar-dona: – Ah! sí, porta’ls.
Poeta-mariner: – Si, dona, que em passaria.
Mar-dona: – Te’ls cuidaria. Bé, adéu, fins una altra dia!
Poeta-mariner: – Adéu!
Helena Batista
Vida:
Pep Coll i Martí va nàixer a Pessonada l’any 1949. Fill de pares pagesos, és el segon de quatre germans. De l’escola del poble on va aprendre de lletra, va passar al Seminari de la Seu d’Urgell on cursà els estudis d’Humanitats, i d’aquí a la Universitat de Barcelona on es llicencià en Filosofia. D’ençà de 1980, treballa de professor de Literatura Catalana a l’IES Marius Torres de Lleida, ciutat on viu amb la Roser Trepat, i dues filles, la Bruna i la Nuri.
La seua activitat literària, paral·lela a la de dinamitzador cultural, s’inicia durant la segona meitat de la dècada dels 70 amb la creació (amb altres companys entusiastes de la comarca) de la revista pallaresa Escudella (La Pobla de Segur, 1977) i posteriorment, amb la fundació del Centre d’Estudis del Pallars (Tremp, 1987). Durant aquests anys, s’interessa especialment per l’estudi, sobre el terreny, del dialecte pallarès, treball que sintetitzarà més tard amb la publicació de El parlar del Pallars (1991).
Tot seguit, després de recuperar les paraules, s’interessa per les històries velles. Recorre totes les valls del Pirineu occidental català (poble per poble, des de la Cerdanya fins a la vall de Benasc) a la recerca de narracions tradicionals (llegendes, rondalles, acudits i anècdotes vàries). Fruit d’aquest treball, són els reculls de llegendes Quan Judes era fadrí i sa mare festejava (1986) i Muntanyes Maleïdes (1993). Aquesta recerca, a cavall entre l’etnologia i la literatura, continua amb l’obra Viatge al Pirineu fantàstic (1994), una mena de guia pels indrets pirinencs que han generat fantasies, publicada primer en fascicles al diari Segre i posteriorment, en forma de llibre, a l’Editorial Columna. I culmina amb un recull de narracions tradicionals de l’Aran, “El rei de la Val d’Aran”.
A la vegada, i conscient de la colonització cultural que pateix el món de la fantasia infantil, recrea i adapta alguns d’aquests mites pirinencs per a ús dels lectors joves.
La novel·la és, amb tot, el gènere literari més conreat, la forma amb què es troba més còmode. Des de l’inici de la seua carrera literària, ha publicat aquests títols: El secret de la moixernera (1988), El Pont de Mahoma (1995), El segle de la llum (1997), La mula vella, publicada el 1989 i revisada el 2000, Per les valls on es pon el sol (2002), és una nova versió del mite del Graal, ambientada a les valls pirinenques, Els arbres amics (2004) biografia imaginària d’un esporgador, una mena d’artista boig pels arbres, El salvatge dels Pirineus (2005), història d’un Robinson pirinenc, nàufrag voluntari en un feixanc, i darrerament, Les senyoretes de Lourdes (2008), biografia humana de Bernadette Soubirous, la nena que va veure 18 vegades la Mare de Déu en una balma de Lorda.
A part d’escriptor, té dues grans afeccions més: l’ensenyament de la literatura i la muntanya. La primera, més que no pas una activitat professional, és una vocació a la qual, des de fa 25 anys, es dedica amb cos i ànima. I pel que fa a la muntanya, li agrada enfilar-se als cims del Pirineu, sigui damunt dels esquís o calçat amb unes bones botes de muntanya.
Formació:
– Va passar al Seminari de la Seu d’Urgell on cursà els estudis d’Humanitats, i d’aquí a la Universitat de Barcelona on es llicencià en Filosofia.
Obra:
Novel·la:
· La mula vella. Barcelona: Empúries, 1989.
· El Pont de Mahoma. Barcelona: Empúries, 1995.
· El segle de la llum. Barcelona: Empúries, 1997.
· L’abominable crim de l’Alsina Graells. Barcelona: Empúries, 1999.
· Per les valls on es pon el sol. Barcelona: Edicions 62, 2002.
· Els arbres amics. Barcelona: Empúries, 2004.
· El salvatge dels Pirineus. Barcelona: Edicions 62, 2005.
· Les senyoretes de Lourdes. Barcelona: Proa, 2008.
Narrativa breu:
· Totes les dones es diuen Maria. València: Tres i Quatre, 1989.
· L’edat de les pedres. Barcelona: Empúries, 1990.
· Muntanyes Maleïdes. Barcelona: Empúries, Col. Narrativa, 1993.
· El rei de la Val d’Aran. Barcelona: Empúries, 2003.
Narrativa infantil i juvenil:
· Quan Judes era fadrí i sa mare festejava. Barcelona: Edicions del Mall, 1986; Barcelona: La Magrana, 1989.
· El secret de la moixernera. Barcelona: Empúries, Col. L’Odissea, 1988.
· Què farem, què direm? Barcelona: Cruïlla, 1989.
· La bruixa del Pla de Beret. Barcelona: Empúries, Col. Petita Odissea, 1991.
· Mi Long, el drac de la perla. Barcelona: La Galera, 1994.
· Muntanyes mig-maleïdes. Barcelona: Empúries, Col. L’Odissea, 1994.
· Les bruixes del Pla de Negua. Barcelona: La Galera, 1995.
· La fada del mirall. Barcelona: La Galera, 1996.
· El tresor de la nit de Nadal. Barcelona: La Magrana, 1998; Terrassa: Caixa d’Estalvis, cop. 1998
· La corona de Sant Nicolau. Lleida: Parques Nacionales, 2005.
· Mentre el món serà món. Barcelona: Empúries, 2006.
· L’habitació de ma germana. Barcelona: Empúries, 2008.
Teatre i guions televisius:
? La morisca de Gerri [obra inèdita]. 2004.
? Miracles de Santa Maria d’Àneu [obra inèdita]. 1997.
? Crònica de Mur [obra inèdita]. 2004.
Premis literaris:
· Premi Gran Angular de literatura juvenil (1991): Què farem, què direm?.
· Premi de la Crítica Serra d’Or a la millor novel·la juvenil (1993): Què farem, què direm?.
· Premi de novel·la juvenil Ramon Muntaner (1994): El Pont de Mahoma.
· Premi Octavi Pellissa a un projecte de creació literària (1996): El segle de la llum.
· Premi Lola Anglada de contes per a infants (1997): El tresor de la Nit de Nadal.
· Premi Sant Joan de la Fundació Caixa de Sabadell (2005): El salvatge dels Pirineus
· Premi Sant Jordi de novel·la (2007): Les senyoretes de Lourdes.
MAR-DONA: – Bon dia, mariner.
POETA-MARIMER: – Bon dia, estimada mar.
MAR-DONA: – Avui m’has vingut a veure?
POETA-MARINER: – Sí, t’he d’explicar una cosa.
MAR-DONA: – Caram, quina cosa?
POETA-MARINER: – Doncs, vull comprar-me un vaixell.
MAR-DONA: – Un vaixell? Per què?
POETA-MARINER: – Per poder estar sempre al teu costat.
MAR-DONA: – Quina bona idea! Que bé!
POETA-MARINER: – Doncs sí, així et podré pescar.
Carla Daviu Rosell
En anatomía, el corazón es el órgano principal del aparato circulatorio. Es un órgano muscular hueco, una bomba aspirante e impelente, que aspira desde las aurículas o entradas la sangre que circula por las venas, y la impulsa desde los ventrículos hacia las arterias. Entre estos dos se encuentra una válvula que hace que la dirección de la circulación sea la adecuada. El corazón es un órgano musculoso y cónico situado en la cavidad torácica, que funciona como una bomba, impulsando la sangre a todo el cuerpo. Un poco más grande que un puño, está dividido en cuatro cavidades: dos superiores, llamadas aurículas, y dos inferiores, llamadas ventrículos. El corazón impulsa la sangre mediante los movimientos de sístole y diástole.
-Sístole es una contracción que usa el corazón para expulsar la sangre, ya sea de una aurícula o de un ventrículo.
-Diástole es una relajación que usa el corazón para relajar los ventrículos o las aurículas y recibir la sangre.
El corazón es un órgano muscular hueco cuya función es de bombear la sangre a través de los vasos sanguíneos del organismo. Se sitúa en el mediastino medio en donde está rodeado por una membrana fibrosa gruesa llamada pericardio.
? ¿Qué es?
El corazón es un órgano musculoso y cónico situado en la cavidad torácica, que funciona como una bomba.
? ¿Qué hace?
Funciona como una bomba, impulsando la sangre a todo el cuerpo. El corazón impulsa la sangre mediante los movimientos de sístole y diástole.
? ¿Cómo es?
Es un órgano muscular hueco, un poco más grande que un puño, y está rodeado por una membrana fibrosa gruesa llamada pericardio.
? ¿Cómo se llaman sus partes?
El corazón tiene muchas partes:
La aurícula derecha, la aurícula izquierda, la vena cava superior, la arteria Aorta, la arteria pulmonar, la vena pulmonar, la válvula mitral, la válvula aórtica o Bicúspide, la válvula pulmonar, el ventrículo derecho, la vena cava inferior, la válvula tricúspide, el ventrículo izquierdo.
? ¿Cómo funciona?
Funciona como una bomba, impulsando la sangre a todo el cuerpo.
El corazón:
El corazón es un órgano principal del aparato circulatorio.
El corazón es un órgano muscular hueco, su función es de bombear la sangre a través de los vasos sanguíneos del organismo.
Está rodeado por una membrana fibrosa gruesa llamada pericardio.
El corazón es un órgano musculoso y cónico situado en la cavidad torácica, que funciona como una bomba, impulsando la sangre a todo el cuerpo. Un poco más grande que un puño, está dividido en cuatro cavidades: dos superiores, llamadas aurículas, y dos inferiores, llamadas ventrículos. El corazón impulsa la sangre mediante los movimientos de sístole y diástole.
– La sístole es una contracción que usa el corazón para expulsar la sangre.
– El diástole es una relajación que usa el corazón para relajar los ventrículos… y recibir la sangre.
El corazón tiene muchas partes:
La aurícula derecha, la aurícula izquierda, la vena cava superior, la arteria Aorta, la arteria pulmonar, la vena pulmonar, la válvula mitral, la válvula aórtica o Bicúspide, la válvula pulmonar, el ventrículo derecho, la vena cava inferior, la válvula tricúspide, el ventrículo izquierdo.
La presión que crea el corazón humano al latir, es suficiente para lanzar la sangre a 10 metros de altura.
Resumen:
El corazón es un órgano muscular hueco, su función es de bombear la sangre a través de los vasos sanguíneos del organismo.
Está rodeado por una membrana fibrosa gruesa llamada pericardio
El corazón impulsa la sangre mediante los movimientos de sístole y diástole.
– La sístole es una contracción que usa el corazón para expulsar la sangre.
– El diástole es una relajación que usa el corazón para relajar los ventrículos… y recibir la sangre
Opinión:
El corazón no es el simple dibujo que hacemos para amar a una persona, el corazón es un órgano muy importante, sin el, nosotros no viviríamos porque el nos impulsa la sangre a todo el cuerpo.
BiografiaPep Coll i Martí va nàixer a Pessonada l’any 1949. Fill de pares pagesos, és el segon de quatre germans. De l’escola del poble on va aprendre de lletra, va passar al Seminari de la Seu d’Urgell on cursà els estudis d’Humanitats, i d’aquí a la Universitat de Barcelona on es llicencià en Filosofia. D’ençà de 1980, treballa de professor de Literatura Catalana a l’IES Marius Torres de Lleida, ciutat on viu amb la Roser Trepat, i dues filles, la Bruna i la Nuri.La seua activitat literària, paral·lela a la de dinamitzador cultural, s’inicia durant la segona meitat de la dècada dels 70 amb la creació (amb altres companys entusiastes de la comarca) de la revista pallaresa Escudella (La Pobla de Segur, 1977) i posteriorment, amb la fundació del Centre d’Estudis del Pallars (Tremp, 1987). Durant aquests anys, s’interessa especialment per l’estudi, sobre el terreny, del dialecte pallarès, treball que sintetitzarà més tard amb la publicació de El parlar del Pallars (1991).
Tot seguit, després de recuperar les paraules, s’interessa per les històries velles. Recorre totes les valls del Pirineu occidental català (poble per poble, des de la Cerdanya fins a la vall de Benasc) a la recerca de narracions tradicionals (llegendes, rondalles, acudits i anècdotes vàries). Fruit d’aquest treball, són els reculls de llegendes Quan Judes era fadrí i sa mare festejava (1986) i Muntanyes Maleïdes (1993). Aquesta recerca, a cavall entre l’etnologia i la literatura, continua amb l’obra Viatge al Pirineu fantàstic (1994), una mena de guia pels indrets pirinencs que han generat fantasies, publicada primer en fascicles al diari Segre i posteriorment, en forma de llibre, a l’Editorial Columna. I culmina amb un recull de narracions tradicionals de l’Aran, “El rei de la Val d’Aran”.
A la vegada, i conscient de la colonització cultural que pateix el món de la fantasia infantil, recrea i adapta alguns d’aquests mites pirinencs per a ús dels lectors joves. En són exemple, La bruixa del Pla de Beret (1991), El tresor de la nit de Nadal (Premi Lola Anglada, 1997) i sobretot, Què farem, què direm? (1992), novel·la juvenil amb què guanya el Premi Gran Angular (1991), el Premi de la Crítica Serra d’Or (1992) i de la qual se n’han fet fins ara, vint-i-cinc edicions. L’habitació de ma germana (2008) és la seva darrera novel·la juvenil.
La novel·la és, amb tot, el gènere literari més conreat, la forma amb què es troba més còmode. Des de l’inici de la seua carrera literària, ha publicat aquests títols: El secret de la moixernera (1988), El Pont de Mahoma (1995), El segle de la llum (1997), La mula vella, publicada el 1989 i revisada el 2000, Per les valls on es pon el sol (2002), és una nova versió del mite del Graal, ambientada a les valls pirinenques, Els arbres amics (2004) biografia imaginària d’un esporgador, una mena d’artista boig pels arbres, El salvatge dels Pirineus (2005), història d’un Robinson pirinenc, nàufrag voluntari en un feixanc, i darrerament, Les senyoretes de Lourdes (2008), biografia humana de Bernadette Soubirous, la nena que va veure 18 vegades la Mare de Déu en una balma de Lorda.
A part d’escriptor, té dues grans afeccions més: l’ensenyament de la literatura i la muntanya. La primera, més que no pas una activitat professional, és una vocació a la qual, des de fa 25 anys, es dedica amb cos i ànima. I pel que fa a la muntanya, li agrada enfilar-se als cims del Pirineu, sigui damunt dels esquís o calçat amb unes bones botes de muntanya.
Carlos Fernández
El Premio Nobel (pronunciación /no?b?:l/)[1] se otorga cada año a personas que hayan hecho investigaciones sobresalientes, inventado técnicas o equipamiento revolucionario o hayan hecho contribuciones notables a la sociedad.La primera ceremonia de entrega de los Premios Nobel en Literatura, Física, Química y Medicina se celebró en la Antigua Real Academia de Música de Estocolmo (Suecia) en 1901. Desde 1902, los premios los entrega el Rey de Suecia.Carlos Fernández Batalla.
El Parque Nacional de Doñana es uno de los espacios protegidos más importantes del territorio andaluz y la mayor reserva ecológica de Europa. Es el resultado de la actividad ancestral del hombre sobre un territorio con singulares peculiaridades, que se caracteriza por su fragilidad ante determinados impactos.
La riqueza de sus ecosistemas acuáticos y terrestres (playas, dunas, marismas, monte bajo…) le confieren unas características únicas para albergar a gran cantidad de especies, en el que destacan algunas tan emblemáticas como el lince ibérico y el águila imperial, hoy día en peligro de extinción.
La marisma destaca por ser lugar de paso, cría e invernada para miles de aves europeas y africanas, lo que la convierte en un ecosistema de altísimo valor ecológico. Por ello ha sido catalogada Zona de Especial Protección para las Aves (ZEPA), Lugar de Importancia Comunitaria (LIC) y Zona de Especial Conservación (ZEC).
Carlos Fernández