Aquest anunci trac6ta d’un home de 102 anys, que ja és molt vell i la seva besnéta que està embarassada, la porten a l’hospital.

Aquest home el que ens intenta dir és que la vida és curta i que la tens que aprofitar al màxim.

Aquest home crec que ha arribat al cor de moltes persones i a mi també.

Si jo fos un genet

Si jo fos un genet

estaria molt inquiet.

De vegades saltaria

i un bon nyanyo em faria.

Però el més important és anar a cavall

saltaria, galoparia per tota una vall.

Per l’estiu tota la cuca viu

i amb mosques i mosquits

néstariem ja ben tips.

Quan ja ens haurien picat

els matarien a grapats.

Un dia va ensopegar

i vaig caure al mig d’un pinar.

Tot saltant i galopant

passen els dies volant.

Al final acabem cansats

i cap a casa a sopar.

L’endemà al despertà vaig

continuar

i així no es va acabar

i sempre puc estar

se’n un genet

molt inquiet

que puja a un cavallet

que no pot estar quiet.

Saltant i galopant

els dies van passant…

1.- Miembros con cinco dedos provistos de uñas puntiagudas y unidos en grupos opuestos de dos y tres dedos, que conforman una pinza. Vida arborícola.

2.- Lengua protráctil que utiliza para cazar a sus presas. Cuya longitud, totalmente extendida puede ser equivalente al tamaño corporal del propio del animal.

3.- Cuerpo recubierto de escamas granulares y una serie vertebral de escamas más grandes dándole aspecto aserrado. Su coloración es variable.

4.- Cuerpo comprimido lateralmente. Cola prensil.

5.- Tiene la cabeza con una cresta bien desarrollada a modo de casco.

¿Què es?

Si el cel fos aigua

jo mi banyaria

una mica cada dia.

A l’hivern farà fred

per això, si construeixo

un iglú

s’hi podrà refugiar algú.

Quan hagi marxat

aquest refugiat

esperitat

no haurà agafat

un refredat.

No hi haurà ningú

però el meu iglú

continuarà estant-hi present.

I al pròxim any

construiré un altre iglú

així s’hi podrà refugiar algú.

El vals ens remet directament a Viena, la capital d’Àustria. Una ciutat meravellosa, elegant, imperial, eterna… Una ciutat que bé podria ser el cor d’Europa i que viu la música amb una enorme intensitat.

Segles enrere, mig Europa ballava contradanses importades d’Anglaterra. Sota aquesta denominació, que prové de l’expressió anglesa country dance, s’emmarcava una enorme quantitat de danses diferents, però totes de caràcter rústic, alegre i viu, que es practicaven, bàsicament, al medi rural.

Una d’aquestes contradanses que es va fer molt popular a Alemanya era el ländler, una dansa de ritme pausat i compàs ternari que es ballava en parella. Aquest ländler és, precisament, l’origen del vals, ball que es va popularitzar a finals del segle XVIII a Viena i poc després a Anglaterra.

Malgrat tot, pel seu caràcter excessivament “sensual”, aquest nou ball va tenir molts retractors. El 1805 un viatger i historiador de l’època, l’anglès Burney, va definir el vals com una “desenfrenada dansa alemanya de moderna invenció”, i és que per a la gent d’aquella societat de gust neoclàssic i ancorada en la moral de les grans monarquies i imperis del segle XVIII, la forma de ballar el vals devia ser un autèntic excés. De fet va ser la primera dansa social que requeria el contacte físic entre l’home i la dona. Fins aleshores, totes les danses de l’alta societat i de l’aristocràcia europea evitaven al màxim el contacte corporal i només permetien agafar-se de la mans, com en el minuet.

Nom: Déu i els Deus

Autor: Brigitte Labbé i Michel Puech

Editorial: Cruïlla

Col·lecció: Pensa-hi

Resum:

Aquest llibre ens parla què les persones poden o no creure, que existeix un Déu.

Cada cultura te una religió i un Déu.

Hi ha gent que creuen molt en algun Deus, els tenen por i obeeixen, com si fossin un exercit de robots.

Hi ha persones que creuen que Déu existeix, i tenen fe.

D’altres persones obliguen a d’altres a creure en la seva religió.

Cadascú pot creure amb el que vulgui.

Opinió:

No m’ha agradat molt aquest llibre, no és gaire divertit, n’hi apassionant.

Parlar dels Déus no es emocionant. M’agraden mes altres aventures.

Nom: La felicitat i la tristesa

Autor: Brigitte Labbé i Michel Puech

Editorial: Cruïlla

Col·lecció: Pensa-hi

Resum:

Aquest llibre ens parla la tristesa i de la felicitat de la gent.

Als diaris normalment i trobem males noticies, però la desgracia es més interessant que la felicitat.

Es molt fàcil posar-se trist en canvi costa més posar-se alegre.

La felicitat costa més de veure què la tristesa.

Per ser feliç no cal ser ric ni pobre, però el més important és no comparar i no es pot desitjar coses que no es poden tenir.

La tristesa no es pot evitar per exemple: si es mort una persona de la teva família, repeteixes curs…

La felicitat no es qüestió de sort hi ha coses que depenen de nosaltres. Ningú no pot dir en que consisteix i es diferent per a cadascú, però si ens esforcem tindrem molta felicitat.

Opinió:

M’ agradat força perquè el trobo molt interessant i ben il·lustrat.

El recomano perquè te’n adones de com és la felicitat i la tristesa.

Aquest llibre tracta de la vida de Mozart explicat en primera persona.

Quan va neixer Mozart, el seu pare donava classes de piano a la seva germana. Ell era mes petit però al cap d’uns anys ja va començar a tocar hi ha compondre.

Va començar una gran ruta musical. Tota la seva família va acompanyar a ell i a la seva germana cap a altres ciutats. Més tard van tornar a Salzburg on havien nascut. Allí va començar a estudiar per ser compositor.

Va tenir la oportunitat de compondre la seva primera òpera, però el seu pare i el director no es van entendre i no es va arribar a estrenar.

Més tard va ser nomenat mestre compositor a l’acadèmia filharmònica en aquell temps va compondre l’opera Mitridates.

Gràcies als concerts i als encàrrecs no els hi faltava feina, però no tenien prous diners.

Va entrar a la cort de Salzbrug, però ell no s’hi estava a gust.

Va marxar cap a París amb la seva mare, perquè el seu pare es volia assegurar la feina i allí va trobar el seu primer encant, però també es va posar malalta la seva mare i es va morir.

Destrossat per la pèrdua va tornar a casa seva. Desprès va demanar a la seva Aloysia perquè es cases amb ell i ella no va voler.

Al cap dels anys va compondre una altra òpera (El rapte del Serrall).

Desprès es va casar amb la Constanza que era una germana de la Aloysia.

Quan va aparèixer el piano modern va compondre òperes i molts concerts.

Una obra important va ser l’ òpera Les noces de Figaro i Don Giovanni mentrestant componia aquesta història es va morir el seu pare.

Quan tenia 35 anys va compondre La flauta Màgica.

Una persona misteriosa li encarregar que compongués una missa pels difunts, (Requiem).(No es va acabar de compondre).

Mentre la Flauta Màgica tenia molt èxit ell cada vegada es trobava més malament i es va morir.

Nom: Leonardo da Vinci

Autor: Antonio Tello i Johanna A. Boccardo

Editorial: Parramon

Col·lecció: Em dic…

Resum:

Aquest llibre tracta de la vida de Lonardo da Vinci que va ser pintor, escultor, dissenyador i creador…

Leonardo da Vinci va transcórrer en la segona meitat del segle xv. Aquesta època se la va anomenar Renaixement perquè va significar el “renéixer” de la cultura, les arts i les ciències.

Va néixer a Vinci, un petit poble de la Toscana italiana molt proper a Florència, el 15 d’abril de 1452.

El seu padrastre era pastisser.

Per la seva diversió va aprendre a tocar el llaüt i a cantar boniques balades.

El dibuixos que ell feia al seu pare li agradaven molt. Va dir que tenia talent i que li convenia estudiar pintura i escultura en el taller d’un amic del seu pare. A l’any 1469 va ser aprenent de pintor de Andrea Verrocchio.

Ell i Sandro Botticelli, un amic que va fer al taller de pintura, anaven a les nits de festa a tavernes a tocar i a guanyar-se unes diners a les cuines, però un dia el seu mestre, com a càstig per golafre i amant del beure, li va fer pintar un àngel a l’església de San Salvi. Els altres alumnes van veure que era molt millor que el del mestre i des de llavors el seu mestre va reconèixer la seva superioritat.

El quadre de l’Anunciació que van acabar cap al 1475 va ser el fruit de la seva col·laboració amb el seu mestre.

L’any 1472 es va inscriure en el gremi de pintors de Sant Lluc. Per ell era el pas indispensable perquè els altres et reconeguessin com a pintor.

Va començar a fer el primer encàrrec important: pintar una taula per la capella de Sant Bernat del Palazzo Vecchino.

Al cap d’uns anys se’n va anar a Milà. Perquè allí podria impulsar el seu ofici.

Es va començar a dedicar a fer retrats que li permetien demostrar que els rostres humans són expressió del caràcter de cada persona. El seu primer retrat va ser fer Ginebra Benci.

Més tard es va presentar a Ludovico el Moro, com a enginyer constructor de ponts, fortificacions…, com a pintor i escultor… el van nomenar Conseller de fortificacions i mestre de festes i banquets de la cort dels Sforza.

Es va concentrar en la realització d’una estatua eqüestre que el duc volia per al seu pare però que no va arribar-se a fer perquè necessitaven el bronze per fer canons.

Al cap d’uns anys, com a mestre de les festes i banquets, va tenir l’ocasió de fer uns enormes palaus i de catedrals de massapà i gelatina, inventar-se els espaguetis, la utilització de tovallons i la forquilla de tres pues.

Tenia molta passió per les màquines i va dissenyar fortaleses, carros de combat…, que Ludovico va utilitzar contra els francesos. I també d’altres enginys: vehicle de dues rodes ( bicicleta), una nau, un vestit per submergir-se a l’aigua, el tirabuixó, el molinet del pebre …

Al cap d’uns anys va estudiar el cos humà per poder-lo pintar i esculpir a la perfecció, i també el dels animals per poder-lo comparar.

Cap a l’any 1489 mentre treballava en l’estuatua eqüestre, es va dedicar a estudiar amb intensitat l’anatomia, la fisiologia i les proporcions del cos humà. El que observava ho dibuixava i escrivia en un quadre que va titular De la figura humana. Va establir les proporcions de l’home perfecte.

Per encàrrec de la Germanor de la Immaculada Concepció, va pintar una altra vegada la Mare de Déu de les roques. El prestigi que va guanyar amb aquesta pintura Ludovico el va fer el seu pintor de cambra.

L’any 1490 va pintar el retrat de Cecilia Gallerani és a dir La dama de l’ermini i La bella Ferronière.

L’any 1495 va pintar un fresc L’últim sopar al Convent de Santa Maria delle Grazie.

L’any 1499 les tropes franceses va derrotar a Ludovico el Moro i es va quedar sense protector. Va marxar a Màntua i més tard a Florència.

Va pintar la Gioconda o Mona Lisa ( 1503 ) que és el més famós dels seus quadres. La dona d’aquest quadre és Lisa del Giocondo, l’esposa d’un ric mercader, però mai va lliurar el quadre a qui li va encarregar i durant anys hi va fer correccions. Va utilitzar la tècnica del sfumato.

Va treballar amb Miquel Àngel per decorar la sala del consell del Palazzo Vecchio, amb ell va aprendre nous camins expressius.

Més tard va pintar Joan Baptista.

Va passar els últims anys de la seva vida a Loira, va morir el 2 de maig de 1519.

Opinió:

M’ agradat molt. Crec que va ser un gran pintor i escultor.

El que no m’ha agradat es que va fer armes de guerra, però gràcies als seus invents ara podem tenir un bicicleta.

Quan he començat a llegir aquest llibre, no podia parar, perquè es molt interessant.

El recomano a tota la gent que li agradi pintar, dibuixar i crear.