Aquest anunci, tot i que no l’he entès gaire bé, tracta d’un senyor gran, de 102 anys, que es diu Josep Mascaró.
Se’n va a veure el nadó més jove, que es diu Aitana.
Ens diu que al final de la vida de l’únic que et recordaràs serà de les coses bones, que has d’anar a buscar el que et farà feliç i que la vida passa molt ràpid.
La vida sembla molt curta, però ets aquí per ser feliç.
La vida es curta, t’ho has de passar bé i s’ha de busca la felicitat.
NIL oRrIt NaBaU
Pistas:
– Es un mamífero carnívoro de la familia de los félidos.
– Tiene una llamativa melena.
– Estos felinos prefieren habitar en lugares cálidos.
– Las hembras no llevan melena.
– Su dieta consiste principalmente de mamíferos grandes, como ñus, cebras…
– Pueden alcanzar velocidades de hasta 56 km/h.
¿¿¿¿Que ès????
Nil Orrit Nabau
Vida:
Pep Coll i Martí va nàixer a Pessonada l’any 1949. Fill de pares pagesos, és el segon de quatre germans. De l’escola del poble on va aprendre de lletra, va passar al Seminari de la Seu d’Urgell on cursà els estudis d’Humanitats, i d’aquí a la Universitat de Barcelona on es llicencià en Filosofia. D’ençà de 1980, treballa de professor de Literatura Catalana a l’IES Marius Torres de Lleida, ciutat on viu amb la Roser Trepat, i dues filles, la Bruna i la Nuri.
La seua activitat literària, paral·lela a la de dinamitzador cultural, s’inicia durant la segona meitat de la dècada dels 70 amb la creació (amb altres companys entusiastes de la comarca) de la revista pallaresa Escudella (La Pobla de Segur, 1977) i posteriorment, amb la fundació del Centre d’Estudis del Pallars (Tremp, 1987). Durant aquests anys, s’interessa especialment per l’estudi, sobre el terreny, del dialecte pallarès, treball que sintetitzarà més tard amb la publicació de El parlar del Pallars (1991).
Tot seguit, després de recuperar les paraules, s’interessa per les històries velles. Recorre totes les valls del Pirineu occidental català (poble per poble, des de la Cerdanya fins a la vall de Benasc) a la recerca de narracions tradicionals (llegendes, rondalles, acudits i anècdotes vàries). Fruit d’aquest treball, són els reculls de llegendes Quan Judes era fadrí i sa mare festejava (1986) i Muntanyes Maleïdes (1993). Aquesta recerca, a cavall entre l’etnologia i la literatura, continua amb l’obra Viatge al Pirineu fantàstic (1994), una mena de guia pels indrets pirinencs que han generat fantasies, publicada primer en fascicles al diari Segre i posteriorment, en forma de llibre, a l’Editorial Columna. I culmina amb un recull de narracions tradicionals de l’Aran, “El rei de la Val d’Aran”.
A la vegada, i conscient de la colonització cultural que pateix el món de la fantasia infantil, recrea i adapta alguns d’aquests mites pirinencs per a ús dels lectors joves.
La novel·la és, amb tot, el gènere literari més conreat, la forma amb què es troba més còmode. Des de l’inici de la seua carrera literària, ha publicat aquests títols: El secret de la moixernera (1988), El Pont de Mahoma (1995), El segle de la llum (1997), La mula vella, publicada el 1989 i revisada el 2000, Per les valls on es pon el sol (2002), és una nova versió del mite del Graal, ambientada a les valls pirinenques, Els arbres amics (2004) biografia imaginària d’un esporgador, una mena d’artista boig pels arbres, El salvatge dels Pirineus (2005), història d’un Robinson pirinenc, nàufrag voluntari en un feixanc, i darrerament, Les senyoretes de Lourdes (2008), biografia humana de Bernadette Soubirous, la nena que va veure 18 vegades la Mare de Déu en una balma de Lorda.
A part d’escriptor, té dues grans afeccions més: l’ensenyament de la literatura i la muntanya. La primera, més que no pas una activitat professional, és una vocació a la qual, des de fa 25 anys, es dedica amb cos i ànima. I pel que fa a la muntanya, li agrada enfilar-se als cims del Pirineu, sigui damunt dels esquís o calçat amb unes bones botes de muntanya.
Formació:
– Va passar al Seminari de la Seu d’Urgell on cursà els estudis d’Humanitats, i d’aquí a la Universitat de Barcelona on es llicencià en Filosofia.
Obra:
Novel·la:
· La mula vella. Barcelona: Empúries, 1989.
· El Pont de Mahoma. Barcelona: Empúries, 1995.
· El segle de la llum. Barcelona: Empúries, 1997.
· L’abominable crim de l’Alsina Graells. Barcelona: Empúries, 1999.
· Per les valls on es pon el sol. Barcelona: Edicions 62, 2002.
· Els arbres amics. Barcelona: Empúries, 2004.
· El salvatge dels Pirineus. Barcelona: Edicions 62, 2005.
· Les senyoretes de Lourdes. Barcelona: Proa, 2008.
Narrativa breu:
· Totes les dones es diuen Maria. València: Tres i Quatre, 1989.
· L’edat de les pedres. Barcelona: Empúries, 1990.
· Muntanyes Maleïdes. Barcelona: Empúries, Col. Narrativa, 1993.
· El rei de la Val d’Aran. Barcelona: Empúries, 2003.
Narrativa infantil i juvenil:
· Quan Judes era fadrí i sa mare festejava. Barcelona: Edicions del Mall, 1986; Barcelona: La Magrana, 1989.
· El secret de la moixernera. Barcelona: Empúries, Col. L’Odissea, 1988.
· Què farem, què direm? Barcelona: Cruïlla, 1989.
· La bruixa del Pla de Beret. Barcelona: Empúries, Col. Petita Odissea, 1991.
· Mi Long, el drac de la perla. Barcelona: La Galera, 1994.
· Muntanyes mig-maleïdes. Barcelona: Empúries, Col. L’Odissea, 1994.
· Les bruixes del Pla de Negua. Barcelona: La Galera, 1995.
· La fada del mirall. Barcelona: La Galera, 1996.
· El tresor de la nit de Nadal. Barcelona: La Magrana, 1998; Terrassa: Caixa d’Estalvis, cop. 1998
· La corona de Sant Nicolau. Lleida: Parques Nacionales, 2005.
· Mentre el món serà món. Barcelona: Empúries, 2006.
· L’habitació de ma germana. Barcelona: Empúries, 2008.
Teatre i guions televisius:
? La morisca de Gerri [obra inèdita]. 2004.
? Miracles de Santa Maria d’Àneu [obra inèdita]. 1997.
? Crònica de Mur [obra inèdita]. 2004.
Premis literaris:
· Premi Gran Angular de literatura juvenil (1991): Què farem, què direm?.
· Premi de la Crítica Serra d’Or a la millor novel·la juvenil (1993): Què farem, què direm?.
· Premi de novel·la juvenil Ramon Muntaner (1994): El Pont de Mahoma.
· Premi Octavi Pellissa a un projecte de creació literària (1996): El segle de la llum.
· Premi Lola Anglada de contes per a infants (1997): El tresor de la Nit de Nadal.
· Premi Sant Joan de la Fundació Caixa de Sabadell (2005): El salvatge dels Pirineus
· Premi Sant Jordi de novel·la (2007): Les senyoretes de Lourdes.
En anatomía, el corazón es el órgano principal del aparato circulatorio. Es un órgano muscular hueco, una bomba aspirante e impelente, que aspira desde las aurículas o entradas la sangre que circula por las venas, y la impulsa desde los ventrículos hacia las arterias. Entre estos dos se encuentra una válvula que hace que la dirección de la circulación sea la adecuada. El corazón es un órgano musculoso y cónico situado en la cavidad torácica, que funciona como una bomba, impulsando la sangre a todo el cuerpo. Un poco más grande que un puño, está dividido en cuatro cavidades: dos superiores, llamadas aurículas, y dos inferiores, llamadas ventrículos. El corazón impulsa la sangre mediante los movimientos de sístole y diástole.
-Sístole es una contracción que usa el corazón para expulsar la sangre, ya sea de una aurícula o de un ventrículo.
-Diástole es una relajación que usa el corazón para relajar los ventrículos o las aurículas y recibir la sangre.
El corazón es un órgano muscular hueco cuya función es de bombear la sangre a través de los vasos sanguíneos del organismo. Se sitúa en el mediastino medio en donde está rodeado por una membrana fibrosa gruesa llamada pericardio.
? ¿Qué es?
El corazón es un órgano musculoso y cónico situado en la cavidad torácica, que funciona como una bomba.
? ¿Qué hace?
Funciona como una bomba, impulsando la sangre a todo el cuerpo. El corazón impulsa la sangre mediante los movimientos de sístole y diástole.
? ¿Cómo es?
Es un órgano muscular hueco, un poco más grande que un puño, y está rodeado por una membrana fibrosa gruesa llamada pericardio.
? ¿Cómo se llaman sus partes?
El corazón tiene muchas partes:
La aurícula derecha, la aurícula izquierda, la vena cava superior, la arteria Aorta, la arteria pulmonar, la vena pulmonar, la válvula mitral, la válvula aórtica o Bicúspide, la válvula pulmonar, el ventrículo derecho, la vena cava inferior, la válvula tricúspide, el ventrículo izquierdo.
? ¿Cómo funciona?
Funciona como una bomba, impulsando la sangre a todo el cuerpo.
El corazón:
El corazón es un órgano principal del aparato circulatorio.
El corazón es un órgano muscular hueco, su función es de bombear la sangre a través de los vasos sanguíneos del organismo.
Está rodeado por una membrana fibrosa gruesa llamada pericardio.
El corazón es un órgano musculoso y cónico situado en la cavidad torácica, que funciona como una bomba, impulsando la sangre a todo el cuerpo. Un poco más grande que un puño, está dividido en cuatro cavidades: dos superiores, llamadas aurículas, y dos inferiores, llamadas ventrículos. El corazón impulsa la sangre mediante los movimientos de sístole y diástole.
– La sístole es una contracción que usa el corazón para expulsar la sangre.
– El diástole es una relajación que usa el corazón para relajar los ventrículos… y recibir la sangre.
El corazón tiene muchas partes:
La aurícula derecha, la aurícula izquierda, la vena cava superior, la arteria Aorta, la arteria pulmonar, la vena pulmonar, la válvula mitral, la válvula aórtica o Bicúspide, la válvula pulmonar, el ventrículo derecho, la vena cava inferior, la válvula tricúspide, el ventrículo izquierdo.
La presión que crea el corazón humano al latir, es suficiente para lanzar la sangre a 10 metros de altura.
Resumen:
El corazón es un órgano muscular hueco, su función es de bombear la sangre a través de los vasos sanguíneos del organismo.
Está rodeado por una membrana fibrosa gruesa llamada pericardio
El corazón impulsa la sangre mediante los movimientos de sístole y diástole.
– La sístole es una contracción que usa el corazón para expulsar la sangre.
– El diástole es una relajación que usa el corazón para relajar los ventrículos… y recibir la sangre
Opinión:
El corazón no es el simple dibujo que hacemos para amar a una persona, el corazón es un órgano muy importante, sin el, nosotros no viviríamos porque el nos impulsa la sangre a todo el cuerpo.
Vet aquí una vegada, en un poblet molt petitet, hi vivia un nen que es deia Pep.
En Pep vivia amb la seva família, i amb un gos que es deia Martí.
Un dia m’entres en Pep jugava amb el seu gos a la seva habitació, en Pep el va empènyer sense voler i el gos va cridar:
– Aaaaaaaaaaaaaaaa!!!!!!!!!!!!!!!
I es va empassar l’armari.
El gos no va canviar d’estructura, tot i que duia l’armari dins del seu cos, pla mare tampoc no se’n va adonar que el gos tenia l’armari dins seu.
El temps va anar passant i… va arribar l’hivern, feia mes fred, i el carrer estava glaçat.
En Pep com cada dia esmorzava i desprès, marxava cap a l’escola amb roba d’estiu, la mare sempre li suggeria que es poses una jaqueta o alguna cosa que el tapes mes però ell no li feia cas.
Clar, no calia fer-li cas a la mare, en Martí (el gos d’en Pep) sempre l’acompanyava a l’escola i desprès l’anava a buscar.
Quant en Martí acompanyava en Pep a l’escola, el gos cada deu minuts mirava al cel i segons el temps que feia, treia algun accessori de roba de dins seu (o sigui de l’armari) i li donava a en Pep, d’aquesta manera mai no s’acostipava o es posava malalt.
A en Pep, li va anar molt be que en Martí s’empassés l’armari perquè així evitava tenir qualsevol malaltia…
Títol: Vincent van Gogh
Autor: Carme Martín i Rebeca Luciani
Editorial: Parramón
Col·lecció: Em dic…
Resum:
Vincent, va néixer el 30 de març de 1853 en un petit poble de la religió holandesa del Brabant, anomenat Groot Zundert. Ere un bebè de cara allargada, i uns ulls clars, tenia els cabells vermellosos i ondulats.
El seus pare es deien Theodorus i Anna Cornèlia, dues bones persones Però amb un caracter rigid i conservador.
Ell va ser el gran de sis germans: Theodorus, Cornèlius, Anna, Elizabeth i Wilhelmina.
En la seva vida ha fet de tot: art, predicador en una religió minera, professor d’idiomes, venedor de llibres…però sobre tot, pintar ha estat la seva veritable passió
De petit sempre pintava dibuixos d’animals…
La rao de la seva vida es: pintar el que veia i com ho sentia!
Quant va acabar l’escola va treballar com aprenent a Goupilicie, marxant d’art.
Vincent van Gogh va conviure tota la seva vida amb la prostituta Sien i els fills que van tenir amb ella.
Ha estudiat francès, angles i alemany en una escola de Zevenbergen.
El 1883 va fer 250 quadres a Nuenen i es va aficionar als retrats i als autoretrats.
El 1889 va pintar l’obra Els gira-sols, va pintar La nit estrellada i Els lliris.
Finalment El 27 de juliol de 1980 es va disparar un tret a l’estomac i va posar punt i final a la seva vida.
Opinió:
Crec que aquesta persona estava una mica xalada, no m’ha agradat el final perquè es dispara un tret a l’estomac. Vicent van Gogh feia els quadres d’una manera especial:
– Pintar el que veia i com ho sentia!
TÍTOL: Miguel de Cervantes
AUTOR: Antonio Tello i Oscar Julve
EDITORIAL: Parramón
COL·LECCIÓ: Em dic…
Resum:
Miguel de Cervantes va néixer el 29 de Desembre (el dia de san Miquel) de 1547 a Alacà d’Henares (Madrid).
Ell va ser el quart dels sis fills que van tenir Rodrigo de Cervantes i Leonor de Cortinas.
La seva vida va estar plena d’incidents, ensurts i aventures moltes de les quals estan relacionades amb la seva extens obra “ Don Quijote de la Mancha”.
El 1551 ell i tota la seva família van anar a Valladolid, i va tenir la sort d’anar a col·legis i desprès a estudis superiors.
El 1566, quant tenia 19 anys vivien a Madrid desprès d’haver passat alguns anys a Sevilla i Còrdova. Tot i que no tenia diners per anar a la universitat va anar a una escola de Joan Lopez Hoyos. Era un home que li tenia molt d’afecte.
L’any 1569 va tenir una discussió , una mica poca-solta, però va acabar desenfundant les espases i fent un duel. El rei el va castigar en Miguel de Cervantes amb deu anys d’exili i tallant-li la ma dreta. Però ell va fugir a Roma.
Durant els anys 1571 i 1584 es va fer criat d’un monsenyor, va marxar a Nàpols, Es queda manc en la batalla de Lepant, Retorna a Espanya, i neix Isabel Saavedra filla de Miguel i Ana Franca que son un matrimoni segons ell no massa feliç. Per desgracia el 1585 va morir el pare de Cervantes, i el 1593 va morir la seva mare.
El 1605 va publicar la primera edició del “Quixot” i la segona part del “Quixot” va ser publicada el novembre de 1615 per Joan de la Cuesta.
El divendre 22 d’abril de 1616 es va tancar definitivament el llibre de la seva vida a casa seva, a Madrid.
Opinio:
M’ha agradat molt perquè he descobert que Miguel de Cervantes també era una persona estrambòtica com “Don Quixot” i també n’he après moltes coses d’ell.
