Esta content d’haver nascut, de abraçar la família. Hi ha coses dolentes, però al final només te’n recordaràs de lo bo. No t’entretinguis i ves a buscar el que et fa faci feliç, el temps corre molt ràpid.
Quan vius molts anys et semblarà que la vida és molt curta.
Estas vivint per ser feliç.
Opinió personal:
El moment més trist es quan li dona la mà l’Aitana.
Carlos Fernández Batalla.
Titulo: Cuatro ratones en el salvaje oeste.Escritor: Geronimo Stilton.Editorial: Destino.Colección: Geronimo Stilton.
Resumen:Una vez Geronimo Stilton se fue con su familia, Tea, Trampita i Benjamín al salvaje oeste.Caminando llegaron a un pueblo que se llamaba Cactus City, era muy pequeño pero había de todo. Fueron a una tienda y se pusieron la ropa que se llevaba allí.Un día Stilton fue a un bar, pedio una manzanilla y le cayó, entonces al salir trepisó a Caraplato que era el ratón más grande i más fuerte del pueblo.Caraplato se enfado mucho y le dijo que harían un duelo.Cuado se reían de el resbalo con una patata y sin querer le dio una patada, choco de morros, le lanzo una sandía, entonces, toda la gente le aplaudieron y dijeron que era el ratón más fuerte de la ciudad entera.Un día vino el jefe de los pistoleros decía oro a cambio de agua, y les dijo que alguien se tenia que enfrentar a Bubi, si ganaba dejaría en paz el pueblo y si no se quedaría.Se entregó Stilton, entonces todo el pueblo fue a ver el reto, era muy lejos y atravesaron el Gran Cañón, fue una prueba muy difícil pero se lo pasaron bien.Llegaron al rancho de Mediarrata Medianoche, pregunto donde esta Bubi y era un toro bravo. Subió al toro, le persiguió y reboto contra la pared, entonces vio que en la oreja tenia una espina de cactus, la sacó y Bubi se calmó completamente.Entonces gano y dejo de molestar a cactus city, fueron a dar el agua a todo el pueblo y le nombraron sheriff, pero Stilton le dio la estrella de sheriff a Caraplato por que se lo merecía.
Opinión: Me ha gustado mucho por que es de mucho humor, han hecho un viaje muy bonito y Geronimo deja de ser un covardica.
Recomiendo el llibro: Nosotros, los otros y los demás.
Es un libro en castellano que cada dos capítulos cambia de tema, los dos primeros hablan de una enfermedad…
Creo que es un libro muy bueno para buenos lectores por que cuesta comprenderlo un poquito, pero os animo a todos a que lo leais.
Esta escrito por Lucía Baquedano, es a partir de 9 años pero creo que para leerlo tendreis que tener 10 años mínimo.
Esta en la classe de 6 B y lo podreis leer las veces que querais!
OS LO RECOMIENDO!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Carlos Fernández Batalla.
BiografiaPep Coll i Martí va nàixer a Pessonada l’any 1949. Fill de pares pagesos, és el segon de quatre germans. De l’escola del poble on va aprendre de lletra, va passar al Seminari de la Seu d’Urgell on cursà els estudis d’Humanitats, i d’aquí a la Universitat de Barcelona on es llicencià en Filosofia. D’ençà de 1980, treballa de professor de Literatura Catalana a l’IES Marius Torres de Lleida, ciutat on viu amb la Roser Trepat, i dues filles, la Bruna i la Nuri.La seua activitat literària, paral·lela a la de dinamitzador cultural, s’inicia durant la segona meitat de la dècada dels 70 amb la creació (amb altres companys entusiastes de la comarca) de la revista pallaresa Escudella (La Pobla de Segur, 1977) i posteriorment, amb la fundació del Centre d’Estudis del Pallars (Tremp, 1987). Durant aquests anys, s’interessa especialment per l’estudi, sobre el terreny, del dialecte pallarès, treball que sintetitzarà més tard amb la publicació de El parlar del Pallars (1991).
Tot seguit, després de recuperar les paraules, s’interessa per les històries velles. Recorre totes les valls del Pirineu occidental català (poble per poble, des de la Cerdanya fins a la vall de Benasc) a la recerca de narracions tradicionals (llegendes, rondalles, acudits i anècdotes vàries). Fruit d’aquest treball, són els reculls de llegendes Quan Judes era fadrí i sa mare festejava (1986) i Muntanyes Maleïdes (1993). Aquesta recerca, a cavall entre l’etnologia i la literatura, continua amb l’obra Viatge al Pirineu fantàstic (1994), una mena de guia pels indrets pirinencs que han generat fantasies, publicada primer en fascicles al diari Segre i posteriorment, en forma de llibre, a l’Editorial Columna. I culmina amb un recull de narracions tradicionals de l’Aran, “El rei de la Val d’Aran”.
A la vegada, i conscient de la colonització cultural que pateix el món de la fantasia infantil, recrea i adapta alguns d’aquests mites pirinencs per a ús dels lectors joves. En són exemple, La bruixa del Pla de Beret (1991), El tresor de la nit de Nadal (Premi Lola Anglada, 1997) i sobretot, Què farem, què direm? (1992), novel·la juvenil amb què guanya el Premi Gran Angular (1991), el Premi de la Crítica Serra d’Or (1992) i de la qual se n’han fet fins ara, vint-i-cinc edicions. L’habitació de ma germana (2008) és la seva darrera novel·la juvenil.
La novel·la és, amb tot, el gènere literari més conreat, la forma amb què es troba més còmode. Des de l’inici de la seua carrera literària, ha publicat aquests títols: El secret de la moixernera (1988), El Pont de Mahoma (1995), El segle de la llum (1997), La mula vella, publicada el 1989 i revisada el 2000, Per les valls on es pon el sol (2002), és una nova versió del mite del Graal, ambientada a les valls pirinenques, Els arbres amics (2004) biografia imaginària d’un esporgador, una mena d’artista boig pels arbres, El salvatge dels Pirineus (2005), història d’un Robinson pirinenc, nàufrag voluntari en un feixanc, i darrerament, Les senyoretes de Lourdes (2008), biografia humana de Bernadette Soubirous, la nena que va veure 18 vegades la Mare de Déu en una balma de Lorda.
A part d’escriptor, té dues grans afeccions més: l’ensenyament de la literatura i la muntanya. La primera, més que no pas una activitat professional, és una vocació a la qual, des de fa 25 anys, es dedica amb cos i ànima. I pel que fa a la muntanya, li agrada enfilar-se als cims del Pirineu, sigui damunt dels esquís o calçat amb unes bones botes de muntanya.
Carlos Fernández
El Premio Nobel (pronunciación /no?b?:l/)[1] se otorga cada año a personas que hayan hecho investigaciones sobresalientes, inventado técnicas o equipamiento revolucionario o hayan hecho contribuciones notables a la sociedad.La primera ceremonia de entrega de los Premios Nobel en Literatura, Física, Química y Medicina se celebró en la Antigua Real Academia de Música de Estocolmo (Suecia) en 1901. Desde 1902, los premios los entrega el Rey de Suecia.Carlos Fernández Batalla.
El Parque Nacional de Doñana es uno de los espacios protegidos más importantes del territorio andaluz y la mayor reserva ecológica de Europa. Es el resultado de la actividad ancestral del hombre sobre un territorio con singulares peculiaridades, que se caracteriza por su fragilidad ante determinados impactos.
La riqueza de sus ecosistemas acuáticos y terrestres (playas, dunas, marismas, monte bajo…) le confieren unas características únicas para albergar a gran cantidad de especies, en el que destacan algunas tan emblemáticas como el lince ibérico y el águila imperial, hoy día en peligro de extinción.
La marisma destaca por ser lugar de paso, cría e invernada para miles de aves europeas y africanas, lo que la convierte en un ecosistema de altísimo valor ecológico. Por ello ha sido catalogada Zona de Especial Protección para las Aves (ZEPA), Lugar de Importancia Comunitaria (LIC) y Zona de Especial Conservación (ZEC).
Carlos Fernández
Nom: El nen de ningú.
Autora: Dolors Garcia Cornellà.
Resum:
Van veure que sortia en Beni a la televisió i havien d’esbrinar d’on venia…llavors la mare de Joan Josep volia esbrinar on era el poble de Ningú, va mirar en un mapa el poble d’una tia seva que i viu a prop d’un pantà de Terradorenga situat al peu de muntanyes de ponent .
Van trobar Orenga i van decidir fer-hi una visita.
Al diumenge va passar l’educador a buscar-los per fer la visita a Orenga, feia un dia fred típic de gener.
A mig matí van arribar al poble era una mica sinistre, al final de camí van veure un bar i van entrar, es veia que en aquell poble no hi anava ningú.
Van preguntar pèls habitants de Ningú, els van explicar que la gent va haver d’abandonar el poble perquè no tenien electricitat, ni carretera…la gent del bar li van preguntar quin interès tenien en el poble de Ningú, ells van dir que coneixien un nen que venia d’allí.
Una dona va dir que sol hi havia un supervivent que vivia en un poble que és deia Cinabri.
Hi van decidir de anar al poble.
Nom: Marco Polo.
Autor: Núria Barba.
Editorial: Parramón.
Col·lecció: Em dic…
Resum:
Va néixer a Venècia, l’any 1254. Quan jo tenia 15 anys el pare i l’oncle van venir d’un viatge de la Xina, em van explicar totes les seves aventures i que van conèixer el Gran Kublai Khan. Aquests els va fer prometre que tornarien i que portarien 100 sacerdots cristians per que ensenyessin la religió als tàrtars.
Van fer el viatge a l’any 1271, van estar 3,5 anys, van travessar tot el desert de la Xina i les muntanyes Hindu Kush i l’altiplà del Palmir que era la Ruta de la Seda, tot per arribar al palau del Khan.
Allí va conèixer moltes coses, per primera vegada va veure una mena de bitllets amb paper que aquí Europa no existia.
Amb els anys el Gran Khan el va anomenar governador i va començar ha fer els seus viatges, per la costa del mar de la Xina.
Va anar a l’Índia i en aquest viatges va veure i aprendre moltes coses que no sabria mai.
Després de 20anys de viure a la Xina el meu pare, l’oncle i jo vam decidir de tornar a Venècia, a la tornada va explicar les seves aventures però ningú el creia.
En una batalla contra els Genovesos el van tancar a la presó, allí va conèixer un escritor que es deia Luigi Rusticchello de Pisa, es va interessar amb les seves aventures i va escriure un llibre “Llibre de les meravelles del món” va sortir de la presó amb 40anys, és va casa va tenir tres filles i va morir l’any 1324.
Opinió:
M’ha agradat perquè he après moltes coses que no s’havia d’ell i va ser interessant els viatges que va fer en aquells països d’Àsia i tradicions i com era la Xina.
M’agradaria fer les seves aventures.
