La plaça no és gaire gran, té porxos als dos costats. A l’hivern, plovent, nevant,hi passem aixoplugats.Una font en un racó,molt petit el rajolí: les noies, en processó, els càntirs hi van a omplir.El temps no s’acaba mai, s’atura, la pressa rai!. Hi ha un estanc i un estanquer que és baixet, gras i ufanós, viu, garlaire, xafarder, sempre en sap de tots colors.Va gent a fer-la petar que s’oblida de comprar.

Arnau Tassies Pons espero que us agradi!!!!!!!!!!!!!

Vine a escalfar-te amb el meu foc, perquè així tu no et gelaràs de fred. Vine al meu costat perquè així tots dos compartirem la mateixa escalfor. Tu, ara bé, perquè tu a casa teva no tens llar de foc,ni tens res. Jo comparteixo la mateixa escalfor i la calentó que surt d’aquest meravellosa llar de foc. Ara tots dos ens fondrem i farem una enorme foguera, davant d’aquesta llar de foc.

Clàudia

Vine a escalfar-te amb el meu foc, perquè veig que estàs gelat i tens molt fred. Amic meu vine aquí ens ho passarem d’allò més bé, parlarem, cantarem i explicarem acudits, però sempre al costat del foc que ens escalfa. Quan ja no tinguem més fred marxarem a jugar al carrer, cridarem a tots els nostres amics i anirem als gronxadors per jugar tots plegats, quan es faci fosc tornarem cap a casa i ens tornarem a escalfar amb el meu foc.

Maria Fernández Armario

Ahir, quan tothom dormia menys jo…. vaig veure una persona molt sospitosa que anava amunt i avall per el meu carrer.vaig pensar que era un lladre pero quan estava a punt de dormir-me… una llum va sortir sota els seus peus i un bastó prim i llarg va apareixer davant seu. Era un mag! i…de sobte va començar a volar,  jo rapidament em vaig posar les sabatilles i vaig sortir disparat com una bala a espiar aquell misteriós bruixot. El mag va convertir un cubell d’escombraries en una màquina enorme, parlava i deia: Benvingut mag maget, a quina època vols viatjar? Vaig suposar  que era una màquina del temps.

El mag i la seva màquina van desapareixer i ara sempre miro per  la finestra a veure si torna. Mai mes es va repetir el que va passar aquella nit del 31 d’octubre.

Gerard Soldevila Pelegrí