Author Archives: Santi

Cant espiritual de Joan Maragall

Cant espiritual , Joan Maragall

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,
què més ens podeu dar en una altra vida?

Però estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor
que s’hi mou sempre… i temo tant la mort!

Amb quins altres sentits me’l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l’eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué “-Atura’t”
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor, jo, que voldria
aturar a tants moments de cada dia
per fe’ls eterns a dintre del meu cor!…
O és que aquest “fer etern” és ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
Fóra, només, l’ombra del temps que passa,
i la il·lusió del lluny i del a prop,
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal:
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,
és ma pàtria, Senyor: i no podria
ésser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura,
me’n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles,
i encara allí voldria ésser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà’ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi…
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia’m la mort una major naixença!

Palau i Fabre. L’aventura

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/YWpE9uzkR_Q" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

SENSATION

Par les soirs bleus d’été, j’irai dans les sentiers,
Picoté par les blés, fouler l’herbe menue:
Réveur, j’en sentirai la fraîcheur à mes pieds,
Je laisserai le vent baigner ma tête nue!

Je ne parlerai pas, je ne penserai rien.
Mais l’amour infini me montera dans l’âme;
Et j’irai loin, bien loin, comme un bohémien,
Par la Nature -hereux comme avec une femme.

RIMBAUD

L’aventura

SENSACIÓ

I

Pels vespres blaus d’estiu aniré pels conreus,
picotejat pels blats, sollant l’herba menuda.
Somniós, sentiré la frescor sota els peus,
deixaré el lliure vent banyar ma testa nua.

No pensaré en res, no parlaré per res,
mes l’amor infinit m’inundarà l’entranya.
I aniré lluny, ben lluny, de mi mateix després,
feliç, per la Natura -com amb una companya.

II

Pels vespres blaus i verds aniré pels conreus,
esgarrinxat pels blats i petjant l’herba fresca.
Sentiré palpitar la terra sota els peus
com si una dona nua s’oferís a ma destra.

Sens parlar, ni pensar, ni enyorar-me de res,
l’ample vent m’ompliria els narius i l’entranya.
I aniré lluny, molt lluny: allí on és defès
-tot sol, amb mi mateix- com amb una companya.

III

Pels vespres blaus de verd aniré al groc de l’aire
amb les cames ferides per espases de blat.
Sentiré sota els peus aquell ventre apagat
que les bèsties flairen amb un desig minaire.

I emmudit -el cap nu- irremeiablement,
em donaré amb furor al gran desig de l’aire,
i em deixaré bressar com una lleu sement
que fecunda una flor -altiva o solitària.

IV

En els blaus i en els verds, a l’estiu, prop de l’aire,
fecundat per llavors que prodigava el vent,
aniré, sense nord, com una rel dansaire,
per la muntanya amunt, cercant el meu ponent.

Vegetal -o animal- i sens bri de raó,
confós amb la natura ardent i solitària,
seré el pol.len que duu el vent de la tardor,
quan la tempesta brunz i s’alça l’alimària.

V

Sense blaus, sense verds, perdut en mi mateix,
conqueriré l’altura que el sol llaura.
Sense fred, sense vent, madura d’un sol bleix,
l’antiga terra encara trepitja Minotaure.

si la font ni la flor no troben la paraula,
la pedra la dirà com el meu front.
En el desig del vent se’n va la vella faula.
El front, la pedra, occeixen. -Resta el desig pregon.

Correcció prova 1 (2av.)

1. Comprensió lectora

1. Títol: Judicis de fet i judicis de valor

2.

  • Els judicis de fet es poden comprovar, són objectius.
  • Els judicis de valor depenen de l’opinió de cadascú.
  • Mentre que els judicis de fet són objectius i comprovables, els judicis de valor són subjectius.

3-

Els judicis científics són uns judicis de fet, per tant comprovables, però són difícils de verificar pel públic en general i ens hem de refiar de la comunitat científica.

4- sinònims:

inquietant preocupant, alarmant

assenyats entenimentats, prudents, mesurats

comuna col·lectiva, general

entossudim entestem,  encaparrem

5 antònims

entenimentats arrauxats, irracionals

insereixen exclouen

veracitat falsedat

tossudes transigents, conformades, flexibles

2.Expressió escrita

1.

  • És un text argumentatiu perquè intenta convèncer el lector.
  • És un text objectiu pel que fa al contingut, però no pel que fa a la forma: utilitza la ironia i l’humor per ridiculitzar els qui defensen la subjectivitat dels fets objectius
  • Acceptable explicatiu perquè ens explica què són els judicis de fet i els judicis de valor.

2.

Resposta oberta, fa servir diferents recursos per cridar l’atenció de la persona lectora. Alguns exemples:

  • “inquietant” és irònic (diu el contrari del que vol dir), perquè només és inquietant per als dogmàtics.
  • “haurà de romandre lluny de la comunitat dels assenyats” per dir “s’equivoca”
  • “memoriosos” s’inventa l’adjectiu
  • “tossudes” en lloc d'”objectives o comprovables” (les tossudes serien les persones que no les accepten)

3.

  • L’autor no pot estar d’acord amb una frase que diu que “tot és subjectiu”. Ell el que defensa en l’article és que hi ha fets “objectius”  i  afirmacions subjectives, per tant “TOT” no és subjectiu i opinable.
  • Seria acceptable argumentar que està parcialment d’acord amb la frase pel que fa las judicis de valor. En canvi, no ho està pel que fa als judicis de fet i els científics perquè aquests són objectius i comprovables independentment de les ulleres que portem.

Afirmar que l’autor està d’acord amb la frase no és ni correcte ni cert.

Cançó del gosar poder de Gabriel Ferrater

[kml_flashembed movie=”http://www.youtube.com/v/UFvUN0jHJIA” width=”425″ height=”350″ wmode=”transparent” /]

Gosa poder ser fort, i no t’aturis:
gosa poder ser vell, que si tens fills
un testament els fermarà ben curt.
Gosa poder que no t’agradi massa
d’anar testat per un món que s’espera.
Si et sobren fills, avia’ls una guerra.

Gosa poder donar feina a xarnegos.
Amb el teu sou, compraran vi prou agre
perquè en tres anys els podreixi les dents.
No et faci por: tu pren l’opi dels rics
(d’opi, te’n ve d’Escòcia i de Roma).
Gosa poder tenir enemics a sou.

Tu, vailet nou, confia en anys futurs.
Prou temps tindràs de fer-te amics virgilis
que et llegaran eneides a salvar.
Gosa poder fer-te persona augusta
quan tindràs temps. I avui, Octavi, noi,
gosa poder degollar Ciceró.

Barbat Alfons, emperador d’Espanya,
cosí d’un Sant i Savi tu mateix,
mira-t’hi bé, que en vindran de més savis
a historiar-te, i diran que ets mal rei:
els has perdut una bruta batalla
que ells han gosat poder-se-la fer seva.

Mira-t’hi bé, general, que una pàtria
gosa posar molta esperança en tu.
No gosis, no, poder perdre batalles.
Però tampoc no et cal guanyar-les totes.
Si tens napalm per sembrar camps del Nord,
gosa poder perdre guerres del Sud.

Gabriel Ferrater. Les dones i els dies. Barcelona: Edicions 62, 1979, p.147.

La pell freda

Mai Mai no som infinitament lluny d’aquells qui odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai no serem absolutament a prop d’aquells qui estimem.

Quan el van desembarcar a la platja amb una xalupa, el va sorprendre que l’únic habitant de l’illa no sortís a rebre’l. Però aviat descobreix que apareixen cada nit molts visitants misteriosos i amenaçadors. Des d’aquest moment, la seva vida -que haurà de compartir amb el brutal Batís Caffó i Aneris, la de la pell freda- es converteix en una lluita frenètica amb ell mateix i amb els altres, on es barregen els sentiments de rebuig i de desig, de crueltat i d’amor, de por i d’esperança.

“És la meravella de les meravelles. Estic completament fascinat.”
FISCHER, editors. FRANKFURT

“ El que ens narra Sánchez Piñol és permanent suggestiu.”
FARRAR, S & G., editors. NOVA YORK

“ Després de The Narrative of Arthur Gordon Pym, d’Edgard Allan Poe, ben poques vegades havíem experimentat alhora un calfred, un neguit i una fascinació semblants.”
PERE GIMFERRER

“ Me persigue después de haberlo leído. Un libro espléndido.”
ENRIQUE VILA-MATAS

Mai un llibre en català havia protagonitzat una sortida tan fulgurant en l’àmbit internacional. Publicant en 37 llengües. La segona novel·la de Sánchez Piñol Pandora al Congo confirma la qualitat i l’amplitud
de l’èxit d’aquest escriptor.

Treball sobre la pell freda

Mirall trencat

Mercè Rodoreda publica Mirall Trencat l’any 1974, 12 anys després d’haver publicat la seva obra més emblemàtica, La plaça del DiamantAl mig havia publicat l’any 66 Jardi vora el Mar i El carrer de les Camèlies (1967).

Per tenir més dades interessants sobre la novel·la seguiu l’enllaç.

Heu de preparar una exposició oral amb un powerpoint.

L’esquema de l’exposició ha de ser:

  • Presentació general de l’obra, l’autora i la novel·la
  • Tema
  • Argument
  • Personatges.
  • Temps i lloc
  • Tècnica natrrativa
  • Els símbols
  • Valoració personal

Carles Riba

Súnion

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/YPRAQ9wBaGk" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Penso en el cor de Salvatge cor

Penso en el cor -i en l’orient
de la perla encara marina;
en el somni que l’endevina
i que l’ull massa ric desment.

Cap triomf no pesa en el vent
i, juntes, al buf que hi declina,
s’esborren l’onada divina
i l’aventura vehement.

¿D’on venim, que no fos tornada?
Com una absurda enamorada,
la vida ens fa plorar el passat.

¿On tornem, que no fos naixença?
Vivim de mort, i no ens és grat;
morim d’amor, i no s’hi pensa.

Del segon llibre d’estances

Amor, és dolç de callar, i no sofrir
de cap ingenu pensament en mi
que s’aturi sobtat i miri enrera
amb un mig riure i un mig plor, com si
un infant es perdia en una festa austera.

Mira’m als ulls, que tot en mi és teu;
fins els records que són darrera el lleu
horitzó de la nostra coneixença
fonen llur lívida claror de neu,
Amor, amb l’alta llum que en els teus ulls comença.

Dóna’m la mà, que entre el cos i la fe
l’acord és ara en mi suau i ple;
com si l’amor fos immortal, i l’hora
que fuig, un cercle i, al centre, el voler
retenint per igual els somnis de la vora.

Elegia segona de les Elegies de Bierville

Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria,
tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
que en el fons del teu salt, sota l’onada rient,
dormen l’eternitat! Tu vetlles, blanc a l’altura,
pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l’embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l’exiliat que entre arbredes fosques t’albira
súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

Carles Riba, Obres completes I, Ed. Selecta, Barcelona, 1965.