Espectres se’ns presenta aquests dies al teatre Romea com una funció de teatre de les més intenses que he vist últimament. L’argument de l’obra gira entorn de les pors que cadascú de nosaltres porta dins. Tots tenim un passat, i tot i que el superem i continuem endavant amb la nostra vida, sempre hi ha aquelles imatges que ens persegueixen, aquells fantasmes que no ens deixen viure tranquils. I no estem tranquils perquè sovint tenim por de cometre els mateixos errors que ja tingut en el passat, perquè volem aprendre i ser més llestos i més vius, perquè volem ser millors… però això no és una tasca fàcil.

Això és el que li passa a la protagonista de l’obra. Ella ha viscut un passat horrorós, que ha mantingut amagat per la vergonya que representa, i que tot i que l’ha superat no l’ha oblidat; i a més ara es veu obligada a reviure’l.

A mi m’ha agradat molt, però cal tenir present què és el que vas a veure. No és una obra fàcil i entretinguda, d’aquelles que et fan passar una tarda de diumenge més distreta… És una obra dura que et fa reflexionar i que has d’anar a veure amb una certa predisposició del que et trobaràs.

Paco Morán ha estrenat recentment El enfermo imaginario. Sense tenir en compte les múltiples incomoditats del teatre Condal, que té unes instal·lacions més que obsoletes (les fileres són tan estretes que les cames no t’hi caben, i per deixar passar els espectadors has de sortir de la fila! Per no parlar de què no hi ha lloc físic on poder deixar la bossa, els abrics… És cert, que a fora hi ha un guardarobes, però està tan mal organitzat que has de fer una llarga cua per deixar les cose,s i una cua interminable per recollir-les).

Tornant a la funció haig de dir que em va decebre. Em va passar el mateix que amb Òscar, una maleta… Potser és que esperava massa de dos reconeguts actors com Joan Pera i Paco Morán… La veritat és que l’obra és una comèdia molt fluixa, i la interpretació dels actors resulta massa forçada.

Aquesta obra de teatre parteix un fet històric real i no gaire llunyà: la Guerra Civil. Dins d’aquest marc tràgic es desenvolupa l’acció. Una acció que resulta còmica perquè els seus protagonistes són uns “artistes” (com ells mateixos es defineixen).

El que busquen aquest parell de comediants és entretenir el públic, tot esperant l’arribada de temps millors.

De sobte, es veuen atrapats entre els dos bàndols: el nacional i el republicà, i hauran de resoldre la situació per tal de salvar-ne la vida. És en aquest punt, quan Carmela (Verónica Forqué) no resisteix més, ella no pot actuar davant de tots els condemnats a mort. En canvi, Paulino (Santiago Ramos) sap sobreviure, tot i pensar com Carmela sap representar el paper que li toca.

És una funció dramàtica, tractada amb clau d’humor, intrepretada per una magnífica Verónica Forqué.

Entre pocs i massa és una comèdia eròtica molt divertida.

Per a mi ha estat un plaer descobrir un actor com Carles Gilabert “Pali”. El seu personatge és divertit alhora que entranyable i patètic. I ell sap donar-li tots aquests matissos. No té cap mena de vergonya, i està tan “ficat” en el seu paper que te’l creus del tot. Acabes pensant: “no sé si és un pobre home, o si ja li està bé tot el que li passa perquè ell s’ho ha buscat”. Aconsegueix ficar-se el públic a la butxaca de tal manera que, desperta en l’espectador un sentiment de … com ho diria… protecció???

Aquest text de Bertolt Brecht està basat en una llegenda xinesa. Ara Oriol Broggi l’ha portat a escena al TNC i, sense dubte el més desacable és la fantàstica interpretació d’Anna Lizaran en el paper de jutge. Un personatge amb una visió molt particular de la justícia, i amb una gran capacitat per donar la volta als casos que se li presenten, per tal d’aplicar la llei de manera que afavoreixi sempre els més pobres (i la seva butxaca, no hem d’oblidar que diu en començar cada judici: “Aquí es cobra”).

Si aneu a veure la funció tingueu present que l’Anna no surt fins la segona part, que és realment la que val més la pena.