Com a darrera entrada el blog, m’agradaria deixar constancia d’una de les conclusions més importants que he extret al llarg de les meves sessions pràctiques, en relació a la tasca del psicopedagog. Per tal d’aconseguir un diagnòstic precís de les dificultats lectoescriptores es requereix una visió no reduccionista de l’aprenentatge i una valoració precisa i rigorosa de tots els sistemes implicats. Requereix realitzar valoracions lectoescriptores i valoracions complementàries.

Les valoracions complementàries impliquen la participació de diferents professionals, i cadascun de nosaltres ha de valorar el que la nostra disciplina aporta a l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura: el neuròleg, si les bases neurals, substrat perquè el llenguatge escrit es desenvolupi, són adequades; el psicòleg, si l’infant disposa de les habilitats cognitives necessàries on recolzar l’aprenentatge (no solament en termes de QI) i si la seva situació emocional té una disposició afectiva per a l’aprenentatge; l’otorinolaringòleg i l’òptic i l’oftalmòleg, si les dificultats lectoescriptores poden tenir un component auditiu o visual important que impedeixi el desenvolupament correcte de nivells superiors; el logopeda (i psicòleg del llenguatge), si el sistema lingüístic oral permet a l’infant aprendre de forma adequada la lectura i l’escriptura. Els professionals que treballem directament en l’àmbit educatiu hem de valorar els coneixements i les habilitats pròpies del procés d’aprenentatge lectoescriptor i les situacions familiars i escolars. I també hem de ser nosaltres els integradors de tota la informació per fer un diagnòstic i orientar el tractament adequat. Una perspectiva multidisciplinària pot implicar moments de trobada i, de vegades, de desacords entre els diferents professionals, que hem de saber resoldre en benefici del nostre alumnat.