[vimeo]https://vimeo.com/222646835[/vimeo]

Amb profunda tristesa per la mort d’en Carles Capdevila, periodista intel·ligent i sensible. He tingut la sort de ser la mestra d’un dels seus fills i compartir una petita part del seu camí com a pares. Una abraçada forta pels seus fills i la seva dona.
La vida que aprenc (Arcàdia) és el títol del nou llibre del periodista Carles Capdevila: un recull d’articles que parlen de la memòria íntima, la bona companyia, l’educació, la salut i la condició humana amb totes les seves contradiccions. Escoltem com ell mateix llegeix un dels articles del llibre, acompanyat de les il·lustracions de Marta Bellvehí.
[youtube]https://youtu.be/1ZiT9BREGPI[/youtube]
Sopàvem d’hora, a les set del vespre, i hi havia èpoques que el pare després encara baixava al taller a fer feines pendents. Jo a vegades li feia companyia i tafanejava, sempre després de fer els deures. Tenia molt clar que de gran seria fuster, com ell, com l’avi, com el besavi. N’estava orgullós, d’un pare artesà que sabia fer portes, finestres, taules, cadires, mobles a mida. Aquell desembre l’home estava atabalat fent una taula de ping-pong, un encàrrec que li havia fet un client important. Era la primera que feia a la seva vida, i havia de ser professional. Llavors no hi havia Ikeas ni Decathlons, i els clients confiaven en ell.

El vaig ajudar, alguna nit, o almenys ell em feia sentir útil, com si ajudés. La va fer pintar, verdíssima, amb línies blanques, li va quedar fantàstica. Feia molt de goig. I la taula va desaparèixer del taller. No recordo què havia demanat jo aquell any per Reis. Encara arrossegava el trauma d’un Scalextric que m’havien portat l’any anterior, la pista més senzilla.

El dia 6 al matí ens van dir que pugéssim a les golfes. Les havien estat arreglant, i es veu que els Reis havien aprofitat la novetat per deixar-hi els regals. Vam córrer escales amunt, amb el meu germà. I allà, a dins d’una nova habitació feta a mida, hi havia la taula de ping-pong professional. L’havien encarregat els Reis per a nosaltres, per al meu germà i jo. I ells hi van afegir la xarxa, les raquetes i pilotes. Aquell dia ho vaig entendre tot. Vaig confirmar per sempre més que els Reis existeixen, i sobretot vaig entendre el perquè de la seva màgia. Confien els encàrrecs als millors professionals del món. Per això, tot i els riscos evidents, van decidir que la nostra taula l’havia de fer un fusteràs de la talla del pare. D’això fa més de quaranta anys i la taula està forta com el primer dia. Els Reis van triar bé.

Trobat a Catorze.Cultura viva.