La proposta

Bioscopi és una caixa d’eines per experimentar amb l’animació documental, és a dir, per parlar del món que ens envolta creant imatges en moviment amb dibuixos o amb objectes i sense haver d’enregistrar imatges reals. Hi trobareu tres propostes diferents que us permetran fer petits curtmetratges animats sobre la vostra vida i el vostre entorn. Podreu desvetllar els vostres secrets, viatjar en el temps o explicar què us uneix als vostres amics, i descobrir que l’animació pot apropar-vos a la veritat per camins diferents als del vídeo o la fotografia.

Amb la suma de tots els curtmetratges que ens aneu enviant s’anirà conformat una gran pel·lícula col·lectiva, una biografia animada de la nostra ciutat o territori que estarà feta de les memòries, relats passats i presents, records i desitjos futurs de tots.Bioscopi ofereix una primera aproximació al llenguatge i les tècniques de l’animació per persones de totes les edats, però els més grans i els més petits necessitaran una mica d’acompanyament. També és una excusa per explorar com pensem, com ens mostrem als altres, com els altres ens veuen o quines idees compartim com a grup.

Per què Bioscopi?

Sovint es diu que l’origen del cinema és el cinematògraf, un aparell creat pels germans Lumière l’any 1894. Tot i això, gairebé al mateix temps van aparèixer altres invents que perseguien el mateix objectiu. Un d’aquests invents va ser el bioscopi.

Aviat es va fer necessari posar un nom al nou llenguatge que produïen aquells aparells. Mentre que a alguns llocs van començar a anomenar-lo cinematografia (‘gravació del moviment’), en altres en deien biografia (‘gravació de la vida’). El primer terme s’ha acabat imposant, però aquesta diferenciació s’ha mantingut fins a l’actualitat en algunes llengües com el suec o el danès, en què cinema s’anomena bio o biograf.

Malgrat que el bioscopi que aquí proposem no és exactament un aparell, sí que pretén fer-nos explicar una història que sigui part de la nostra vida. I aquest breu relat sobre nosaltres s’unirà amb el d’altres persones per crear una història, o una biografia del nostre entorn.

Animació i documental: ficció i realitat?

Aviat, les primeres persones que van utilitzar aquells aparells es van adonar que, en les seves pel·lícules, podien fer moure objectes inanimats, fins i tot dibuixos. Però, si bé al principi l’animació s’utilitzava per informar de fets que no s’havien pogut gravar, aviat allò va canviar. Així, durant molt temps s’ha considerat l’animació com un llenguatge idoni per a la fantasia i la creació de mons imaginaris, però que no serveix per explicar fets objectius, de veritat. Però, malgrat que tradicionalment s’ha preferit la fotografia i el material d’arxiu per als documentals, ara sabem que l’animació pot apropar-se a la realitat amb una expressivitat i força que altres tècniques no tenen.