Els nens i nenes de cinquè han fet aquestes boniques roses…

Així com el petit príncep cuidava la seva rosa, nosaltres cuidarem la nostra rosa especial de Sant Jordi.

Després de tot…

…va succeir que el petit príncep, havent travessat sorres, roques i neus, va descobrir finalment un camí.

I els camins porten sempre a l’estatge dels homes.

– Bon dia! -va dir.
Era un jardí ple de roses.
– Bon dia! -diguessin les roses.
El petit príncep les va mirar. Totes s’assemblaven tant a la seva flor!
– Qui són vostès? -els va preguntar estupefacte.
-Som les roses-van respondre aquestes.

– Ah! -va exclamar el petit príncep.

I es va sentir molt desgraciat. La seva flor li havia dit que era l’única de la seva espècie en tot l’univers.

I ara tenia davant els seus ulls més de cinc mil. Totes semblants, en un sol jardí!

I després va continuar dient: “Em creia ric amb una flor única i resulta que no tinc més que una rosa ordinària”.

Són molt belles, però estan buides i ningú donaria la vida per elles. Qualsevol que les vegi podrà creure indubtablement que la meva rosa és igual que qualsevol de vostès. Però ella se sap més important que totes, perquè jo l’he regat, perquè ha estat a ella a la qual vaig abrigar amb el fanal, perquè jo li vaig matar els cucs (excepte dos o tres que es van fer papallones) i és a ella a la que jo he sentit queixar-se, lloar i algunes vegades fins a callar. Perquè és la meva rosa, en fi.

Així com el petit príncep cuidava la seva rosa, nosaltres cuidarem la nostra rosa especial de Sant Jordi.

Després de tot…

…va succeir que el petit príncep, havent travessat sorres, roques i neus, va descobrir finalment un camí.

I els camins porten sempre a l’estatge dels homes.

– Bon dia! -va dir.
Era un jardí ple de roses.
– Bon dia! -diguessin les roses.
El petit príncep les va mirar. Totes s’assemblaven tant a la seva flor!
– Qui són vostès? -els va preguntar estupefacte.
-Som les roses-van respondre aquestes.

– Ah! -va exclamar el petit príncep.

I es va sentir molt desgraciat. La seva flor li havia dit que era l’única de la seva espècie en tot l’univers.

I ara tenia davant els seus ulls més de cinc mil. Totes semblants, en un sol jardí!

I després va continuar dient: “Em creia ric amb una flor única i resulta que no tinc més que una rosa ordinària”.

Són molt belles, però estan buides i ningú donaria la vida per elles. Qualsevol que les vegi podrà creure indubtablement que la meva rosa és igual que qualsevol de vostès. Però ella se sap més important que totes, perquè jo l’he regat, perquè ha estat a ella a la qual vaig abrigar amb el fanal, perquè jo li vaig matar els cucs (excepte dos o tres que es van fer papallones) i és a ella a la que jo he sentit queixar-se, lloar i algunes vegades fins a callar. Perquè és la meva rosa, en fi.