FRANQUISME

INTRODUCCIÓ 

Acabada la Guerra civil, el general Franco va consolidar la seva dictadura personal i va establir  un règim polític que, sense a penes canvis , va durar fins a la seva mort, l’any 1975.Al llarg del  tema es coneixeran els principis ideològics i les bases socials que es basava la dictadura  franquista. També la repressió política i cultural que va imposar, i les privacions que va haver  de patir bona part de la població. A Catalunya, a més de la repressió política, Franco va prohibir  qualsevol expressió pública de la llengua i la cultura catalanes. 

El franquisme va tenir dues grans etapes: 

• La primera que va des del final de la Guerra Civil fins al 1959, i es caracteritzà per la  construcció d’un Estat totalitari inspirat en el feixisme italià i el nazisme alemany i una  economia autàrquica i per un aïllament internacional del franquisme a causa del suport  a les potències feixistes al llarg de la Segona Guerra Mundial. 
• A partir de 1959 que el règim va veure la necessitat de reconeixement internacional i  que es caracteritzà per un fort creixement econòmic, sense alterar els principis  antidemocràtics del règim franquista. 

1.-CARACTERÍSTIQUES DEL RÈGIM FRANQUISTA. 

Franco acabada la Guerra Civil consolidà i incrementà el seu poder. Es consolidà com a cap  d’Estat, cap de govern, cap únic del partit permès i generalíssim dels exèrcits. 

• Totalitarisme. El franquisme neix com una inspiració del feixisme i nazisme. Es va  suprimir la constitució de 1931, es va clausurar el Parlament i es van prohibir tots els  partits i sindicats. Només es va permetre un partit únic i un sindicat oficial (vertical). 
• Cabdillisme. Franco fou investit com a Caudillo d’Espanya. Concentrava, com s’ha dit,  tots els poders en les seves mans. Era cap de l’Estat i durant molt temps President del  govern. 
• Concepció unitarista i centralista de l’Estat. Va abolir els estatuts d’autonomia i va  fomentar l’espanyolització de la població dels territoris amb sentiments identitaris  català, basc i gallec. 
• La repressió. Fou constant i planificada de l’oposició. Es creà un aparell legislatiu i  constitucional encarregat d’eliminar opositors, atemorir possibles dissidents i combatre  qualsevol manifestació de desafecció. 

⮚ Llei de responsabilitats polítiques(1939) depuració dels col.laboradors amb  la República. 

⮚ Llei de repressió del comunisme i la maçoneria. Perseguia aquells acusats  de defensar idees contràries a la religió, pàtria i les seves institucions  fonamentals. 

⮚ Tribunal d’Ordre Públic(TOP) una jurisdicció civil per als delictes polítics. ⮚ Consells de guerra, la majoria de causes jutjades pels tribunals militars, en els  primers anys de postguerra. 

 La repressió es cobrà unes 150.00 persones) 

• Control dels mitjans de comunicació. S’utilitzaven com a propaganda del règim i  sotmesos a una rígida censura. 

1.2.-Els pilars del règim. 

• Un partit únic, Falange Espanyola Tradicionalista y les JONS(FET i de les JONS) van proveir al règim de bases ideològiques, controlar mitjans de comunicació i  subministrar bona part de càrrecs de l’Administració.
• Suport social al règim a partir d’organitzacions de masses: Frente de Juventudes  destinat a la formació i adoctrinament de la joventut :Secció Femenina encarregada de  la formació de la dona en sentit cristià i nacionalsindicalista: el Sindicato Español  Universitario (SEU) com a control polític de les universitats i la Central Nacional  Sindicalista (CNS) que aplegava patrons i treballadors en una mateixa organització. 
• L’Església catòlica. L’Estat es definia com a confessional catòlic, l’Església va  proclamar el caràcter de “croada” de la Guerra Civil, fen apologia del franquisme. A  canvi va rebre del règim un generós finançament públic, el control del sistema educatiu  i el predomini de la moral i valors catòlics en la societat espanyola. 

1.3.-Suports socials. 

• Hi hagueren diferents actituds socials enfront al règim: el suport, la passivitat i  l’oposició. 
• Recolzament de les elits econòmiques i socials, que van recuperar el poder  econòmic, social i polític que havien perdut en la Segona república. 
• Adhesió dels propietaris agrícoles petits i mitjans del centre i del nord d’Espanya,  que ja havien fet costat a la insurrecció. 
• Classes mitjanes, que degut al transcurs de la guerra, desbordades per la revolució  social, es mostraren passives i apolítiques. 
• Sectors populars, perdedors de la Guerra Civil. Repressió, control policial i por,  misèria intent per sobreviure, mostraren també passivitat política i silenci polític. • A Catalunya: suport dels industrials, propietaris agraris, grans comercials i  financers, que van identificar-se amb el nou règim. 

La militància catalana de la Falange no fou gaire àmplia: falangistes i membres de  l’extrema dreta de l’època republicana, carlins i excombatents de l’exèrcit  franquista. 

El personal polític que ocupà càrrecs de responsabilitat eren assignats des de  Madrid i afins al règim i bona part dels designats eren antics militars d’extrema  dreta. Però el franquisme només va oferir llocs polítics secundaris en administració  local (ajuntaments i diputacions) ja que les principals autoritats de Catalunya van  ser persones provinents de fora Catalunya (capità general, governador civil…). El  règim mostrà certa desconfiança envers als polítics catalans. 

1.4.-Les diferents famílies del règim. 

Dins del franquisme va coexistir diferents grups d’influència que formaven part del Movimiento  Nacional. Les diferents famílies van anar participant dels diferents governs del règim, amb una  elevada participació militars. 

• Els primers a formar part de l’estat foren els grups que donaren suport incondicional a  la rebel·lió l’any 36: falangistes, carlins, ultracatòlics i monàrquics alfonsins (falangisme  i nacionalsindicalisme inspirat en l’ ideari feixista. Era quan semblava que Alemanya  podria guanyar la Guerra. Primera etapa.  
• Amb la derrota de les forces de l’Eix , l’any 45, la dictadura es va veure obligada a  adaptar-se al nou escenari internacional i grups d’inspiració catòlica van augmentar la  seva presència en el govern (Asociación Católica Nacional de Propagandistas  (ACNDP), i s’esforçaren en convertir el govern en una democràcia orgànica 

(nacionalcatolicisme). Cap als anys 50 i 60 membres de l’Opus Dei, que tingueren  protagonisme en les transformacions econòmiques de la segona etapa del règim  franquista.

• El franquisme, per tant, no tenia una doctrina ideològica ben definida, sinó que recollia  elements procedents de tots aquests grups, amb unes pautes bàsiques marcades per  les idees polítiques del mateix general Franco. Aquestes eren molt simples i es  caracteritzaven per l’autoritarisme militarista, el nacionalisme espanyol i el catolicisme  tradicional, i el rebuig al comunisme, la maçoneria i el separatisme –autèntiques  obsessions del dictador-.  

1.5.-Com a resum podem indicar com a trets bàsics de la dictadura de Franco els  següents: 

1) Concentració personal del poder: Franco gaudia d’unes atribucions molt àmplies  com a cap d’Estat, del Govern (fins 1973), de l’Exèrcit i del Moviment Nacional.  2) Existència d’un partit únic i prohibició de tota oposició organitzada.  3) Manca de Constitució: l’Estat franquista no comptà amb cap text constitucional,  sinó d’un conjunt de normes bàsiques anomenades Lleis Fonamentals (Llei de Corts,  Fur dels espanyols, Fur del Treball, Llei de Principis del Moviment Nacional,.  4) Control de la societat: el franquisme rebutjava el sistema democràtic liberal i els  seus principis bàsics (llibertat d’expressió, d’associació, etc.). El règim va exercir un  control sobre els diversos àmbits de la societat i els mitjans de comunicació (censura  de premsa).  

5) Una repressió institucionalitza: 

Es van crear lleis i organismes per dur a terme la institucionalització de la repressió  amb la finalitat de destruir sistemàticament tots aquells que eren contraris al règim:  republicans, socialistes, comunistes, maçons i a catalanistes. 

6) Nacionalcatolicisme: plena identificació de l’Església catòlica amb l’Estat espanyol;  aquesta recuperà amb escreix els privilegis de què gaudia i serví com a legitimadora  del règim.  

7) Centralisme: el franquisme es caracteritzà pel seu radical nacionalisme espanyol:  foren suprimides les autonomies, es reforçà la centralització administrativa i es dugué a  terme una persecució contra les cultures no castellanes de l’Estat espanyol (catalana,  basca i gallega). 

 8) Militarisme: presència constant de l’exèrcit dins la vida política.  

2.- ETAPES DEL FRANQUISME 

2.1.-POSTGUERRA I PROCÉS D’INSTITUCIONALITZACIÓ DEL RÈGIM (1939-1959). 

Entre 1939 i 1945 la política espanyola quedà marcada per les conseqüències de la Guerra  Civil i l’evolució de la Segona Guerra Mundial. La Guerra Civil va tenir unes importants  repercussions demogràfiques: morts (més de 500.000) per la guerra o la per la repressió, i  exiliats –sobretot a França i Mèxic-; econòmiques: destruccions d’infraestructures, de  fàbriques, d’habitatges; morals: divisió de la societat en dos bàndols irreconciliables, repressió;  i culturals: exili i depuració d’intel·lectuals. La política interna i internacional adoptada pel  règim es relacionà amb la marxa de la Segona Guerra Mundial, que inicialment és favorable a  les potències feixistes -Itàlia, Alemanya- però des de 1943 canvia de signe en benefici dels  aliats -Estats Units, Gran Bretanya, Unió Soviètica-. Per aquest motiu, entre mitjans i finals del  decenni dels quaranta, la dictadura va conèixer un aïllament internacional que l’obligà a  suavitzar alguns dels aspectes més marcadament feixistes del sistema.  

L’evolució econòmica i social del període està marcada per la pràctica de l’autarquia, una  política econòmica radicalment aïllacionista i intervencionista que tindrà resultats desastrosos.  

2.1.1.-La política oficial del primer règim. (1939 a 1945) 

Entre 1939 i 1945 el franquisme fou un règim típicament totalitari que presentà característiques  molt semblants a les de la Itàlia feixista o l’Alemanya nazi. En aquests anys els sectors  procedents de la Falange de José Antonio Primo de Rivera tingueren una considerable  influència. Destaca la figura de Ramón Serrano Suñer, ministre d’afers exteriors.  

Podem assenyalar com a trets bàsics d’aquest període els següents:

1) Desmantellament de l’obra legislativa de la Segona República(Constitució de 1931,  estatuts d’autonomia, etc.) i establiment d’un sistema legal que assegurava el control de la  societat per l’Estat i restablia el predomini dels sectors socials privilegiats: l’oligarquia agrària  recuperà les terres, l’Església es va fer amb el control de l’ensenyament, els treballadors van  perdre bona part dels seus drets (dret de vaga, dret d’associació, etc.). 

2) Repressió implacable contra els vençuts: es practicà una cruel repressió contra els  partidaris del bàndol republicà amb milers d’ executats i detinguts a les presons i camps de  concentració. Es depurà l’administració i l’ensenyament públic, expulsant a milers de  funcionaris acusats de simpatitzar amb els derrotats. S’establí una rígida vigilància policial i els  mitjans de comunicació van ser utilitzats com a instrument de propaganda del règim. 

3) Importància del partit únic (FET i de les JONS), el qual es complementà amb altres  organitzacions com el Front de Joventuts, la Secció Femenina, l’Organització Nacional  Sindicalista (“Sindicats Verticals”), amb els que es pretenia assegurar el control de la societat.  

Des de 1945, l’aïllament internacional a què es va veure sotmès el règim a causa de la seva  identificació amb les derrotades potències feixistes, posaren en perill la seva continuïtat. La  reacció del règim franquista davant aquesta situació consistí en:  

• Primer: es mobilitzà els seus partidaris per demostrar que tenia el suport majoritari de  la població. A través dels mitjans de comunicació es feren apel·lacions al sentiment  patriòtic i es denuncià la ingerència estrangera. Es convocaren multitudinàries  manifestacions de suport al “Caudillo”. 
• Segon: S’adoptaren mesures per millorar la imatge exterior del règim, encara que  mantenint el caràcter dictatorial. Ja el 1943 s’havien creat unes Corts, tot i que no eren  elegides democràticament i tenien mínimes atribucions.  

Ara es reforçà la presència de representants de la “família” catòlica en el govern, se  suprimí la salutació feixista, i s’aprovaren diverses lleis que, en teoria, liberalitzaven el  règim: Fur dels espanyols, Llei de Referèndum, etc. El 1947 es celebrà un  referèndum per aprovar la Llei de Successió, la qual establia que Espanya era un  regne, Franco esdevenia cap d’Estat vitalici i li era atorgada la decisió de proposar  el futur rei que el substituiria després de mort.  

2.1.2.-Oposició, exili i repressió  

• En la fase final de la Guerra Civil abandonaren Espanya una mica més de quatre centes mil persones compromeses amb la República. Gran part d’aquests exiliats tornaren a Espanya al començament de la Guerra Mundial. No obstant això, unes cent  mil persones restaren a l’exili a França i a l’Amèrica hispana ( Mèxic).  
• Des del començament de la dictadura, la practica de la repressió contra aquells que el  règim considerava antiespanyols va ser una pràctica sistemàtica. L’any 1939 es publicà  la Llei de Responsabilitats polítiques, amb la qual el règim pretenia exercir la  depuració de totes les persones que d’una manera o altra havien col·laborat amb la  República. El 1940 s’hi va afegir una nova llei, la Llei de Repressió del Comunisme i  la Maçoneria.  
• Quant a l’oposició al règim, el 1939 es trobà desarticulada a causa de la mort,  l’empresonament o l’exili dels militants de les forces d’esquerra. Des de 1943, la  perspectiva d’una derrota de les potències feixistes a la Segona Guerra Mundial facilità  una reorganització de l’oposició interna i a l’exili (el PSOE, la UGT, el PCE I la CNT. A  la fase d’aïllament aquest grups intenten vagues a Catalunya (1945) i al País Basc  (1947) i especialment la d’usuaris de tramvies, a Barcelona, el 1951. Les forces  d’esquerra a la clandestinitat i l’exili formaren algunes aliances com l’Aliança Nacional  de Forces Democràtiques (ANFD). Els comunistes, participants de la resistència  contra la invasió alemanya de França, van dur a terme un intent d’ofensiva guerrillera a  Espanya per la Vall d’Aran. Tot i que aquesta operació fracassà, paral·lelament es van  activar grups guerrillers (maquis) a l’interior d’Espanya a partir de 1944 i fins 1950. A  més a més, alguns sectors que havien donat suport al bàndol franquista durant la  Guerra Civil, se’n distancien (monàrquics partidaris de Joan de Borbó –fill d’Alfons  XIII, carlins, etc.). 

De tota manera, des del final dels anys 40 l’oposició entrarà en crisi a causa de la  intensificació de la repressió i del canvi de la situació internacional (amb l’inici de la  guerra freda el 1948 el règim franquista es consolida en trencar progressivament amb  l’aïllament internacional).  

2.1.3.-Espanya davant la Segona Guerra Mundial.(1939-45) i l’aïllament internacional  (1945-1950). 

El setembre de 1939, amb la invasió de Polònia per l’Alemanya nazi s’inicia la Segona Guerra  Mundial. Inicialment, es considerava molt probable que l’Espanya franquista participés a la  guerra fent costat les potències feixistes, les quals li havien donat suport a la Guerra Civil i  estaven molt pròximes ideològicament al règim espanyol. De tota manera, Franco era ben  conscient de què la situació econòmica espanyola, després de les destruccions ocasionades  per la guerra, complicava una implicació directa en el conflicte, i tenia en compte que Estats  Units i Gran Bretanya proporcionaven aliments i petroli a Espanya, ajuda que hagués  desaparegut en cas d’una entrada d’Espanya a la guerra. A més a més, Hitler no es mostrà  excessivament interessat a una participació espanyola, sobretot a causa de les importants  contrapartides exigides pel govern espanyol (concessions territorials al nord d’Àfrica).  

Tot plegat, el govern espanyol intentà conjuminar la seva amistat cap a Alemanya i Itàlia amb el  desig de no participar directament en la contesa, i canvià d’actitud en funció de l’evolució dels  esdeveniments bèl·lics. El 1939, Espanya es declarà neutral. El 1940, però, davant els èxits  alemanys s’adoptà l’estatut de “no bel·ligerància”, el qual implicava una actitud favorable al  bàndol nazi-feixista sense participar en la guerra.  

El 1941, amb la invasió de la URSS per Alemanya, Franco envià al front rus una divisió de  voluntaris per lluitar contra els soviètics (“División Azul”), la qual va patir unes importants  pèrdues. Les victòries dels aliats a partir de 1943 forçaren el règim espanyol a tornar a la  neutralitat i a repatriar la “División Azul” amb l’objectiu d’atenuar les conseqüències que podia  tenir la derrota alemanya.  

La derrota dels règims feixistes el 1945, deixà en una situació molt delicada la dictadura  franquista. Inicialment (1945-46), les potències vencedores condemnaren el règim espanyol i  l’oposició al règim va incrementar les seves esperances d’un possible retorn de la democràcia.  S’impedí l’ingrés d’Espanya a l’ONU i es retiraren els ambaixadors a Madrid, excepte els  d’Argentina, Portugal, Irlanda, Suïssa i el Vaticà.  

2.1.4.La Guerra Freda i el final de l’aïllament internacional. (1951-1959) 

Des del final del decenni dels quaranta el context internacional varià radicalment i el règim  franquista es consolidà.  

• Amb l’ inici de la Guerra Freda –que enfrontava, sense arribar a la confrontació bèl·lica  directa, els blocs encapçalats per l’ URSS i els Estats Units- es revaloritzà el paper de  l’Espanya franquista. L’anticomunisme radical que s’imposà a Europa occidental i  els Estats Units, va impulsar aquests països a considerar el règim franquista com un  possible aliat davant l’expansionisme soviètic.  
• Així, des de 1950 L’ ONU anul·la l’aïllament diplomàtic del règim espanyol i el 1953 els  Estats Units signaren el pacte de Madrid. Els acords tenien un caràcter militar i  econòmic (cessió de bases militar als Estats Units a canvi de suport econòmic i militar),  i implicaven la vinculació d’Espanya amb el bloc occidental. La majoria dels països  tornaren a enviar els seus ambaixadors i el 1955 Espanya ingressà a l’ONU. El 1953  se signà un nou Concordat amb el Vaticà, amb la qual cosa es confirmava el suport al  règim per part de l’Església, i aquesta ampliava els seus privilegis: monopoli quasi total  de l’ensenyament, definició d’Espanya com a Estat catòlic, etc.  
• Paral·lelament, l’oposició al règim conegué una important reestructuració; va ser  substituïda progressivament la generació de resistents de la postguerra (molts d’ells  antics militants obrers i republicans dels anys de la Segona República i la Guerra Civil)  per noves generacions que no havien viscut la guerra. Així, l’antiga oposició interna 

entrà en crisi al final dels quaranta i durant els primers cinquanta a causa de la  intensificació de la repressió i el reconeixement internacional del règim franquista: des  de 1952, els nuclis guerrillers que actuaven a l’interior desaparegueren; alguns grups  com el PCE van variar totalment d’estratègia (abandonament de la lluita armada,  reconciliació entre els dos bàndols i infiltració en els sindicats verticals) i d’altres, com la  CNT, s’enfonsaren. D’aquesta manera, sorgí una nova oposició, integrada per catòlics  progressistes, sectors del sindicalisme oficial –dins del qual s’havien infiltrat opositors al  règim- i intel·lectuals i universitaris. El 1951 hi hagué una important vaga a Barcelona  (vaga dels tramvies) i el 1956 varen tenir lloc enfrontaments i manifestacions  estudiantils a Madrid.  

2.1.4 La política econòmica i social durant el primer franquisme: l’autarquia.  

• Durant els anys quaranta, Espanya conegué una etapa de forta crisi econòmica, amb una  notable reducció del nivell de vida (la població espanyola no va recuperar fins 1953 la  renda per càpita de 1936), un estancament de la producció agrària i industrial, i un  enfonsament del comerç exterior.  
• Aquesta situació es devia a les repercussions de la Guerra Civil i de la Segona Guerra  Mundial però, sobretot, a la política econòmica aplicada pel règim franquista en aquest  període, la qual s’estengué fins el 1951. Aquesta es basava en l’autarquia 
• L’autarquia principi econòmic que pretén limitar al màxim les importacions estrangeres  substituint aquestes per productes propis. Aquesta recerca de l’autosuficiència es devia  fonamentalment a motivacions polítiques (assegurar la total independència d’Espanya  respecte les potències estrangeres) i, per tant, suposà una reducció fins al mínim de les  importacions de productes estrangers, els qual havien de ser substituïts per producció  nacional (aquesta doctrina era absurda des del punt de vista econòmic i tingué uns costs  econòmics altíssims perquè hi havia molts de productes bàsics que era impossible obtenir  a Espanya).  
• A més, l’Estat practicà un intervencionisme que fou molt marcat en el sector industrial.  L’Estat regulava preus i salaris i fixava les distribucions de primeres matèries entre els  diversos sectors industrials, fet determinant atesa la seva escassesa.  
• El 1941 es creà l’Institut Nacional d’Indústria (INI). La política industrial del règim  franquista beneficià alguns sectors considerats d’interès nacional, com el de la fabricació  d’armaments i la siderúrgia, en perjudici d’altres, com els de béns de consum. La indústria  s’enfonsà fins el punt que el nivell de producció d’abans de la guerra no es recuperà fins  el 1950. Quant a l’agricultura, l’Estat determinava els preus dels productes bàsics i la  seva distribució, fet que al capdavall provocà la reducció de la producció.  
• L’enfonsament de la producció obligà a implantar, des de 1939 i fins 1951, el  racionament dels aliments bàsics: cada setmana, les famílies rebien unes quantitats  determinades de cada producte sotmès a racionament. Les quantitats distribuïdes eren  insuficients per assegurar l’alimentació, fet que determinà l’aparició de l’estraperlo  (l’aclaparament i venda de productes a uns preus per sobre dels del mercat oficial – 

mercat negre-), l’ adulteracions, el tràfic de cartilles de racionament, etc. Una bona part de la població caigué en la més absoluta misèria i l’Estat hagué de crear institucions de  caràcter benèfic, com l’Auxili Social (menjadors col·lectius, allotjament d’orfes).  

• D’altra banda, els treballadors foren sotmesos a una legislació laboral que afavoria els  interessos dels sectors econòmics privilegiats (prohibició del dret de vaga, regulació de  salaris per part de l’Estat suprimint la negociació col·lectiva). Es van prohibir els sindicats  de classe (UGT, CNT), i foren obligats a afiliar-se a la Central Nacional Sindicalista  (CNS), sindicat vertical oficial organitzat per branques de producció que reunia  treballadors i empresaris i que no tenia cap caràcter reivindicatiu; ben al contrari, el seu  objectiu era el d’enquadrar i adoctrinar els treballadors per assegurar el seu suport al  règim franquista.  
• L’ intent de control social imposà canvis profunds en la vida de la societat espanyola.  D’entrada es produir un tornada al camp de la població derivada de les difícils condicions  econòmiques. 
• El Nacional-Catòlicisme i els menyspreu de la llibertat de consciència van fomentar una  direcció paternalista de la societat espanyola a través d’organitzacions afins al Moviment  Nacional (Secció Femenina, Frente de Juventudes) que adoctrinaven a la població. Es  van impartir classes obligatòries de Formació Política, les pràctiques religioses 

prengueren el caràcter d’actes públics. La moral més rància de catecismes i vicaries es  va imposar en la concepció de la família i en els actes de la vida quotidiana. La dona va  veure relegada la seva condició a la de mestressa de casa depenent i sotmesa a l’home.  

2.2.- L’ERA DE LA TECNOCRÀCIA I DEL CREIXEMENT ECONÒMIC (1959-69).  DESARROLLISME 

2.2.1. Institucionalització definitiva del règim. 

• Des del punt de vista polític, els anys cinquanta i seixanta es caracteritzen per la  consolidació progressiva del règim franquista, que prossegueix la seva  institucionalització i es veu beneficiat per la rehabilitació de la seva imatge internacional.  
• El govern format el 1957 i els de la dècada dels seixanta estarà dominat per  tecnòcrates, nova generació de polítics dins el nacionalcatolicisme dominats sobretot  per l’Opus Dei i que donaven prioritat al creixement econòmic per garantir l’estabilitat  social. Tenien un perfil tècnic, més que ideològic, propers a les elits econòmiques que  volien un desenvolupament econòmic amb una intervenció econòmica de l’Estat de  forma racional i amb eficàcia econòmica per sortir de la greu situació que els havia portat  l’autarquia econòmica, amb un reformisme tècnic sense qüestionar la Dictadura. 
• És, però, entre 1959 i 1969 quan Espanya va conèixer un espectacular  desenvolupament que li va permetre una modernització econòmica. Aquest fet determinà  unes importants transformacions socials i culturals, que no van ser acompanyats d’una  real obertura política; el règim polític es consolidà i introduí alguns canvis que tenien com  a objecte assegurar la seva pervivència sense plantejar-se la possibilitat de dur a terme  una democratització del sistema. 

Per tant la filosofia dels governs del “desarrollisme” volien consolidar el règim per mitjà  de reformes legislatives, renovació política que impliqués la modernització de  l’administració, la legislació i les institucions del règim i d’un millorament del benestar  social,que donés aparença de modernitat al règim sense deixar de ser una dictadura i  estaven convençuts que la prosperitat econòmica de la població comportaria una pau  social i supliria la manca de llibertats. 

• Per tant durant els anys seixanta es duen a terme una sèrie de reformes polítiques que,  al capdavall, el que pretenien era assegurar la continuïtat del sistema després de la mort  de Franco.  

⮚ L’any 1963 es va crear el Tribunal d’Ordre Públic (TOP), que remetia els  delictes polítics a la jurisdicció civil i no militar com havia esta des de la fi de la  Guerra civil fins aleshores, amb l’objectiu de suavitzar el perfil de la dictadura  vers a l’exterior, que havia sortit malparada amb l’execució del comunista Julián  Grimau l’abril del 1963. 

⮚ Així, el 1966, s’aprova la Llei Orgànica de l’Estat –sotmesa a referèndum el  desembre- que mantenia el caràcter autoritari del règim, encara que incorporant  algunes mesures liberalitzadores, com l’elecció d’alguns procuradors a Corts per  part dels caps de família i dones casades.  

⮚ El mateix any s’aprova una Llei de Premsa que suprimia la censura prèvia i  permetia la publicació de noves publicacions. 

⮚ El 1967, la Llei de llibertat religiosa reconeixia la igualtat de totes les religions i  llibertat de pràctica. 

⮚ La Llei de representació familiar, permetia l’elecció dels 108 procuradors que  componien el terç familiar, molt restrictiva ja que només permetia la presentació  de candidatura els afins al Movimiento i limitava el dret a vot als caps de família. ⮚ També es va modificar el marc de les relacions laborals: 

Llei de convenis col·lectius promulgada el 1958, i que en el marc del  sindicalisme vertical ja havia permès la negociació de salaris i les condicions  laborals entre empresaris i obrers, i havia establert jurats d’empresa i els  enllaços sindicals, que eren elegits a les empreses. Aquest nou marc va  permetre l’ entrisme, és a dir l’entrada de treballadors opositors al règim dins el  sindicalisme oficial. Candidatures impulsades pels sindicats clandestins (CCOO i  USO) 

Llei de la Seguretat Social al 1967 que amplia la cobertura social a càrrec de  l’Estat.(malaltia, vellesa,…)

⮚ L’any 1967 s’aprova la Llei orgànica de l’Estat (LOE), amb la qual es pretenia  coronar l’edifici institucional, amb retocs a les lleis fonamentals, depurava el  llenguatge retòric del franquisme, confirmava la institució monàrquica del règim i  com Franco va expressar, pretenia que en un futur quedés tot ”atado y bien  atado”. Fou aprovada per referèndum. 

⮚ El 1969 Franco nomena el príncep Joan Carles com a successor a títol de rei,  excloent el seu pare Joan per la seva significació liberal. Aquest mateix any  esclata un important cas de corrupció política (Afer Matesa, empresa tèxtil) que  afecta el prestigi del règim.  

En el decenni dels seixanta, Espanya incrementa espectacularment les seves relacions amb el  món occidental, sobretot des del punt de vista econòmic amb els països europeus. De la política  exterior de l’època, cal destacar la descolonització de Guinea Equatorial (1968) i del Marroc  espanyol, produïda entre 1956 (zona del Riff) i 1969 (Ifni), fetes amb posterioritat a altres  processos de descolonització.  

2.2.2.-Les relacions internacionals. 

L’any 1962, Espanya demana l’ ingrés a la Comunitat Econòmica Europea, li fou denegat, era  una dictadura. L’any 1970 es va aconseguir signar un acord preferencial, afavorint les  exportacions industrials espanyoles. 

L’any 1956, França pacta amb el rei del Marroc la independència de la zona francesa del  protectorat francoespanyol i Espanya es veurà forçada a retirar-se del Marroc. L’any 1968 de  Guinea Equatorial i el 1969, es cedeix al Marroc el territori d’ Ifni. El 1975 Sàhara Occidental. 

2.2.3.- L’oposició a la fase tecnocràtica  

Als anys seixanta es produí una reactivació de l’oposició: 

Moviments socials d’oposició 

• Estudiants i obrers protagonitzen bona part de les protestes -vagues , assemblees,  manifestacions- contra la dictadura.  
• Els estudiants universitaris es mobilitzaren en defensa d’un sindicat democràtic  d’estudiants i per les llibertats democràtiques. L’any 1966 estudiants de la Universitat de  Barcelona , en un acte celebrat al convent dels Caputxins de Sarrià, crearen el Sindicat  Democràtic d’Estudiants (SDEUB), que va aconseguir acabar amb el sindicat oficial  (SEU) i va estar al capdavant de les protestes estudiantils posteriors. 
• Quant al moviment obrer, reapareix amb força des de final dels cinquanta gràcies als  canvis socials (industrialització, urbanització). Van sorgir les Comissions Obreres – CCOO-, els militants de l’oposició obrera s’infiltren en els sindicats oficials i tenen lloc  importants vagues a la mineria d’Astúries.  
• Després del Concili Vaticà II i la preocupació per la injustícia social, dins l’Església  Catòlica començaren a sorgir veus crítiques amb la dictadura. 
• Dins l’exècit un grup d’oficials varen crear la Unión Militar Democràtica (UMD). • En la dècada dels setanta van sorgir moviments de les organitzacions veïnals als barris  populars de les grans ciutats. Reclamaven millors condicions de vida. Varen anar  introduint reivindicacions democràtiques 
• Finalment, cal tenir en compte l’aparició de grups armats que optaren per la via  terrorista, de caire nacionalista com l’ ETA ( es fundà 1959) o d’esquerres com el FRAP.  

Oposició política antifranquista 

L’extensió de la conflictivitat social va propiciar el creixement i recomposició de l’oposició  política al franquisme:

• El 1962 destacà la participació de diferents opcions polítiques d’oposició al Congrés de Munic, IV Congrés del Moviment Europeu, , anomenat pel règim“Contuberni de  Munic”. Allà l’oposició clandestina al règim i alguns dissidents van coincidir en la  reivindicació de la necessitat d’una Espanya democràtica. 

A l’Estat el grup més actiu era el Partit Comunista d’Espanya (PCE) i el PSOE. L’oposició moderada estava representada per la democràcia cristiana 

• A Catalunya serà el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), amb una sòlida  organització clandestina, també el Front Obrer de Catalunya (FOC) i el Moviment  Socialista de Catalunya (MSC), amb notable implantació a la Universitat de  Barcelona. 

Altres grups polítics de presència testimonial varen ser Unió Democràtica de  Catalunya (UDC), Front Nacional de Catalunya (FNC) i Esquerra Republicana de  Catalunya (ERC). 

Tota aquesta oposició va coordinar la seva actuació i va crear la Comissió  Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (1969).  

El 1974 va néixer un altre partit català Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) 

2.2.4 El creixement econòmic.  

• El fracàs de la política econòmica autàrquica i intervencionista practicada fins 1951 i el  final de l’aïllament provoca al començament dels anys cinquanta l’inici d’una liberalització  econòmica que permet una modesta recuperació del nivell de vida i de l’índex de  producció. 
• Es liberalitza el comerç i es suprimeix el racionament. Creixen les importacions i es  recupera la renda per habitant. Entre 1950 i 1957 la renda nacional creix més d’un 50%.  • El sector industrial fou el que conegué un creixement més important a causa de  l’augment de la inversió privada, resultat de les expectatives creades per la normalització  de les relacions internacionals. De tota manera, malgrat aquest creixement, a finals dels  50 l’economia espanyola encara patia importants desequilibris, sobretot l’elevada  inflació, el dèficit en la balança de pagaments, esgotament de reserves del Banc  d’Espanya, desequilibri pressupuestari i la manca de divises.  
• Davant d’aquesta situació, durant el decenni dels seixanta el règim franquista trencà  definitivament amb l’autarquia i promou una obertura econòmica que permetrà l’inici d’un  fort creixement econòmic. 
• Fase tecnòcrata: 

El 1957 es produeix l’ascens al govern dels anomenats “tecnòcrates”: tècnics vinculats  a l’Opus Dei que volien liberalitzar l’economia eliminant les darreres restes de l’autarquia  (López Rodó). Des de 1959 els tecnòcrates duen a terme una obertura de la política  econòmica espanyola que permet l’ inici del desenvolupament econòmic.  

⮚ Cal destacar el Pla d’Estabilització de 1959 

Aquest elimina els controls de l’Estat sobre la Indústria, devalua la pesseta,  liberalitza el comerç, i facilita la inversió estrangera. Per tant el principal  objectiu era posar fi al fort intervencionisme de l’Estat i afavorir la  liberalització comercial i financera. 

El projecte d’actuació serà en tres àmbits: 

1. Estabilització e l’economia: per reduir la inflació es van elevar els tipus  d’interès bancari, limitar els crèdits i congelar els salaris. 

Reforma fiscal per incrementar la recaptació i limitar la despesa de  l’Estat. 

2. Liberalització interior de l’economia: es pretenia l’eliminació  d’organismes estatals interventors i posa fi a la reglamentació de preus  fixes. 
3. Liberalització exterior de l’economia: pretenia eliminar els obstacles a  l’entrada de mercaderies estrangeres (importacions) i facilitar la inversió  estrangera. Es va anunciar la convertibilitat de la pesseta per facilitar els  intercanvis.

A partir d’aquests compromisos arriben préstecs internacionals a  Espanya i així pogué afrontar la greu crisi econòmica que estava  

immersa. 

⮚ Aquest és complementat pels plans de desenvolupament, que pretenien  fomentar la creació d’indústries a zones poc desenvolupades: pols de  desenvolupament, intentant, així, reduir els desequilibris econòmics regionals  promovent noves indústries en zones poc industrialitzades. 

Els resultats dels plans foren escassos i les previsions rarament es van complir.  Foren tres (quadriennals), i consistires en una planificació econòmica  indicativa, amb l’objectiu d’impulsar des de l’Estat el creixement de l’economia  mitjançant la programació de l’activitat del sector públic i d’oferir al sector privat  informació i previsió, així com incentius fiscals i subvencions. 

Aquests plans tenien dues línies d’actuació: com ja s’ha dit els pols de  desenvolupament i accions estructurals, que pretenien solucionar algunes  deficiències de la indústria. 

⮚ El desenvolupament de l’economia espanyola dels anys seixanta comportà un  important dèficit en la balança comercial i les importacions sempre superiors a  les exportacions però aquestes s’anaren diversificant, amb un pes important dels  productes industrials, això explica perquè els costos laborals d’Espanya eren  més baixos que els de la resta d’Europa. 

• Aquesta nova política econòmica es veu beneficiada per l’expansió de les economies  internacionals i permet una reintegració d’Espanya en l’economia internacional trencant  definitivament amb l’aïllament.  

L’augment de les inversions estrangeres, les remeses de divises dels espanyols que  emigren a Europa i el creixement del turisme permeteren l’acumulació de divises,  necessàries per a les grans inversions que es precisaven per impulsar la  industrialització.  

Com a conseqüència, es conegueren importants transformacions econòmiques: ⮚ El Producte Nacional Brut i de la Renda per Càpita es multiplicaren per dos  entre 1960 i 1969.  

⮚ Va millorar del nivell de vida, augmentaren els salaris i àmplies capes socials  s’incorporen al consum. 

⮚ Espanya va deixar de ser un país predominantment agrícola.  

⮚ La indústria creix i es diversifica; Madrid esdevé una ciutat industrial. 

⮚ Espanya una de les principals destinacions turístiques d’Europa: el 1974 hi  arriben 24 milions de turistes, sobretot a la zona mediterrània (País Valencià,  Illes Balears, part de Catalunya i Andalusia).El boom turístic de la dècada dels  60 comporta una font d’ingressos elevats, entrada de divises, ja que arribaven  turistes d’Alemanya, Suïssa, França …buscant sol i platja. 

⮚ El 1970 el 75% de la població activa espanyola es dedica a la indústria i els  serveis. L’agricultura coneix una profunda transformació: a causa de la pèrdua  de mà d’obra –que passa a la indústria- i de la mecanització, es modernitza i  desapareix l’agricultura tradicional. Aquests canvis provocaren un espectacular  èxode de les zones rurals (Extremadura, Andalusia, Castella-La Manxa) cap a  les industrials (Catalunya, País Basc, Madrid) i turístiques (Illes Balears). A  més, prop d’un milió d’espanyols de les zones rurals emigren a països  europeus més desenvolupats (Suïssa, Alemanya, França).  

De tota manera, la millora econòmica que coneix Espanya té importants limitacions: dependència  de la inversió estrangera, desequilibris regionals, desastres ecològics, dèficit públic, sistema  fiscal deficient, manca d’inversió pública en sectors com habitatge i infraestructures, etc.  

SÍNTESI DEL PLA D’ESTABILITZACIÓ. 

Preveia les actuacions següents: 

✔ Fixació d’un canvi estable de la pesseta amb altres divises(el canvi en relació amb el  dòlar es fixa en 60 pessetes, important devaluació de la pesseta). 

✔ Reducció de la despesa pública i congelació sous dels funcionaris.

✔ Moderació salarial per lluitar contra la inflació. 

✔ Reducció de l’ intervencionisme de l’Estat en l’economia. 

✔ Liberalització de les importacions i afavoriment de les exportacions. 

✔ Estimulació de les inversions estrangeres, excepte en les indústries de guerra, serveis  públics i activitats relacionades amb la informació. 

Aquestes mesures es van complementar l’any 60 amb l’aprovació d’un aranzel fortament  proteccionista. El Pla d’Estabilització va permetre després de dos anys de recessió, un  creixement espectacular de l’economia espanyola. 

2.2.5. Els canvis socials i culturals.  

Els canvis econòmics tenen un enorme impacte en la societat espanyola. Amb el creixement  econòmic, la industrialització, la urbanització i l’augment dels contactes amb altres països  europeus (turisme, emigració, mitjans de comunicació, etc.) la societat rural, tradicional i  fortament influenciada per l’Església és substituïda per una societat més moderna i oberta, més  secularitzada i tolerant. La classe obrera creix en benefici del camperolat i comença a despuntar  una nova classe mitjana de tècnics i professionals. 

Es generalitza l’educació i l’accés a la cultura, i augmentà l’índex d’alfabetització, encara que  amb moltes mancances encara. La moral i els valors tradicionals són contestats, principalment  pels joves. 

Amb la llei de bases de la seguretat social (1963) augmenta la cobertura social de l’Estat  quant a sanitat, pensions i subsidis diversos, tot i que de manera encara insuficient.  

Cal tenir en compte, però, que el desenvolupament econòmic –que esdevingué a partir  d’aleshores el principal element de legitimació del règim- tingué també algunes conseqüències  socials negatives davant les quals els governs de l’època demostraren molt poca sensibilitat.  Així, per exemple, l’emigració cap a les ciutats generà l’aparició de grans barris perifèrics  degradats i mancats d’ infraestructures (habitatges, escoles, centres sanitaris, clavegueram, etc.)  i generà bosses de misèria.  

El règim franquista no va fer cap esforç per afavorir la redistribució de la riquesa i les diferències  socials varen tendir a incrementar-se. L’absència d’una reforma social que gravés els sectors  benestants que s’havien enriquit ràpidament en aquests anys va fer que l’Estat no disposés de  recursos suficients per fer front als enormes dèficits socials, educatius i culturals que tenia la  societat espanyola.  

2.3. EL FINAL DE LA DICTADURA (1969-1975).  

Entre 1969 i 1975 té lloc la crisi de la Dictadura franquista. La recessió econòmica de 1973,  el creixement de la contestació popular, i les dissensions internes dins el règim entre partidaris  de l’obertura política (“evolucionistes”) i immobilistes (“Búnker”) provoca el deteriorament del  sistema. Nous sectors socials –producte en part del desenvolupament del decenni anterior 

s’allunyen de manera clara del règim, el qual a més es veu aïllat a Europa (el 1974 amb la  “Revolució dels clavells” cau a Portugal la darrera dictadura que restava).  

2.3.1. El final del creixement i l’ inici de la crisi econòmica.  

• Les deficiències del creixement econòmic espanyol del decenni dels seixanta –“miracle econòmic espanyol”- restaren paleses amb la crisi econòmica internacional de 1973  (“crisi del petroli”, iniciada com a conseqüència de la guerra entre els Estats àrabs i  Israel). L’augment dels preus del petroli afecta de manera molt important a Espanya  atesa la seva dependència energètica (el petroli representava el 67,3% del consum  energètic espanyol) i financera (dependència de capitals estrangers), i la manca de  competitivitat de la indústria. 
• A més a més, inicialment no es prenen mesures adequades perquè la feblesa del  règim impedia prendre decisions impopulars. Al llarg de 1974-75 la crisi es manifesta 

de manera clara: augment del dèficit de la balança comercial i de la inflació, increment  de l’atur, etc.  

• A les Illes Balears, la crisi té repercussions importants perquè afecta el turisme,  provocant el tancament d’hotels i l’augment de l’atur a l’hoteleria i construcció.  

2.3.2.El creixement de l’oposició.  

Des del final del decenni dels seixanta l’oposició interna assolí una força considerable, encara  que sense arribar en cap moment a impulsar una acció decisiva contra la dictadura. La protesta  obrera i estudiantil va augmentar considerablement (vagues i manifestacions) i els grups de  l’oposició varen crear nous organismes unitaris per reivindicar la democratització del país. 

Podem destacar els següents aspectes:  

1) L’Església catòlica es distancia del règim: el 1973 els bisbes sol·liciten la revisió del  Concordat de 1953, i alguns membres del clero es comprometen amb els grups de l’oposició o  es destaquen pel seu treball social als barris més degradats. 

2) S’incrementen les accions armades, sobretot les d’ETA. El desembre de 1970 són  condemnats a mort a Burgos diversos militants de l’organització, fet que provoca protestes,  vagues i manifestacions a tot l’Estat, obligant el govern –després de declarar l’estat d’excepció i  convocar actes de suport al règim- a commutar les penes.  

El desembre de 1973 és assassinat per ETA l’almirall Luís Carrero Blanco, president del govern  des del juny anterior (“Operació Ogro”). També realitza diverses accions el FRAP (Front  Revolucionari Antifeixista i Patriòtic) i grups anarquistes (el 1974 és executat un membre  d’aquests grups: el jove català Salvador Puig i Antic).  

3) El moviment obrer continua creixent; augmenten les vagues i manifestacions,  encapçalades per Comissions Obreres i Unió Sindical Obrera–USO-. El govern accentua la  repressió contra els sindicalistes (Procés 1001 en què són 10 jutjats Marcelino Camacho i  altres)  

4) Un grup molt petit de militars impulsa la Unió Militar Democràtica –UMD-.  

5) L’oposició democràtica creix en influència a l’interior d’Espanya i inicia un procés cap a la  unitat. El PCE, que és el grup d’oposició més important, impulsa juntament amb altres grups la  Junta Democràtica d’Espanya, que es crea el juliol de 1974.  

En el seu programa, la Junta Democràtica d’ Espanya defensava la formació d’un govern  provisional que reconegués les llibertats democràtiques (dret de vot, dret d’associació, dret de  reunió, etc.), atorgués l’amnistia als presos polítics, legalitzés tots els partits polítics i sindicats,  establís les llibertats sindicals (dret de vaga, sindicació lliure, etc.) i proclamés el dret a  l’autonomia de Catalunya, el País Basc i Galícia trencant amb l’Estat centralista característic del  règim franquista. El PSOE –que era més feble i des de 1974 és dirigit per Felipe González 

impulsa la Plataforma de Convergencia Democrática. Juntament amb la UGT, el PNB i altres  sectors democràtics. 

L’any 1976, la Junta i la Plataforma, que tenien un programa semblant es va fusionar en la  Coordinación Democrática o Platajunta. 

A Catalunya –on l’oposició té considerable força- es crea l’Assemblea de Catalunya (1971)  que reclama llibertat, amnistia i estatut d’autonomia. Comprenia l’oposició catalana 

6) S’intensifiquen els moviments nacionalistes a Catalunya i el País Basc, així com a altres  comunitats on es reivindica el dret a l’autonomia i es protesta contra la discriminació cultural i  lingüística.  

7) En els darrers anys de la dictadura s’intensifica la violència política. D’una banda ETA  incrementa els atemptats, atemptat a Carrero Blanco el 1973,, sorgeix el FRAP i el GRAPO, un  terrorisme d’ultraesquerra. Per altra banda s’intensifica la repressió: l’any 1974 és executat  Salvador Puig Antich, un jove anarquista, el 1975 un nou decret antiterrorista suposa la 

instauració de l’Estat d’excepció permanent i al setembre foren condemnats i executats cinc  activistes d’ETA i FRAP, malgrat les peticions internacionals d’indult. 

2.4.- LA CRISI DEL RÈGIM I LA MORT DE FRANCO.  

• Paral·lelament, el règim franquista inicià una crisi interna important. El mateix govern es  dividí entre sectors partidaris d’una obertura política (“evolucionistes”) i els immobilistes  que s’hi oposaven totalment (Ultres o “búnker”). 
• El nomenament de Luís Carrero Blanco com a president de govern (juny de 1973)  suposà una consolidació del sector immobilista. Però l’assassinat de Carrero per ETA  (desembre de 1973) desbaratà el projecte d’assegurar la continuïtat del règim en la seva  persona després de la mort de Franco. El nou president, Arias Navarro, oscil·là entre  l’obertura i l’ immobilisme, amb la qual cosa no satisfà cap dels dos sectors. Així, va  prometre l’adopció d’algunes mesures liberalitzadores que facilitessin la participació  popular (“espíritu del 12 de febrero”, que semblava un intent de dur a terme una tímida  evolució liberalitzadora dins el mateix règim) i el ministre Pío Cabanillas augmentà la  tolerància informativa, però d’altra banda augmentà la repressió: execucions de 1974-75,  llei antiterrorista (agost de 1975), proclamació de l’Estat d’excepció al País Basc, etc.  
• Mentrestant, Franco va caure malalt l’estiu de 1974 i es va veure obligat a cedir al  príncep Joan Carles les seves funcions durant unes setmanes.  
• El setembre de 1975 van ser afusellats dos membres d’ETA i tres del FRAP, mentre es  produïren nombroses protestes nacionals i internacionals. El règim tornà a estar aïllat i l’u  d’octubre de 1975 es convocaren manifestacions de suport al dictador.  

• Aprofitant la situació, el Marroc ocupà el Sàhara Occidental, colònia espanyola habitada  per una població organitzada en el Front Polisari que aspirava a la independència.  Davant la pressió del Marroc (que impulsa la Marxa Verda) el govern espanyol incomplí  les promeses fetes als saharauis i el novembre lliurà el territori a Marroc i Mauritània.  L’octubre Franco torna a caure malalt i mor el 20 de novembre convençut que la  continuïtat del seu règim estava assegurada. S’inicià, així, l’etapa coneguda com a  Transició Democràtica, que conduirà a Espanya cap a un règim de monarquia  constitucional i democràtica.