CATALUNYA DURANT EL BIENNI PROGRESSISTA
Una vegada aprovat l’Estatut d’Autonomia el setembre del 32, es convocaran eleccions per al novembre d’aquell any. Esquerra Republicana tornarà a guanyar per davant de la Lliga, i Macià es convertirà en president de la Generalitat i Companys en president del Parlament.
Catalunya, a partir d’aquí, iniciarà dues vies de treball. La primera serà l’organització interna i la segona el traspàs de competències amb l’Estat.
- Organització interna. A nivell intern i econòmic, es fomentarà la creació de cooperatives, de centres d’experimentació agraris (millores de conreus), s’atacarà el tema dels arrendaments i s’iniciarà l’elaboració de la Llei de Contractes de Conreu.
- Política social. La Generalitat iniciarà un programa d’actuació per millorar i organitzar la sanitat i l’assistència social. Es farà a través de la Llei de Bases 1934. Es millorarà la xarxa d’hospitals, l’assistència als malalts, l’atenció psiquiàtrica i s’iniciaran campanyes de vacunació i prevenció. També a nivell social, es crearà el Consell de Treball i l’Institut Contra l’Atur Forçós.
- Es crearan escoles, centres d’ensenyament secundaris i professionals, es crearan escoles per formar mestres i es milloraran les condicions laborals i salarials dels mestres.
- Pel que fa a la cultura, s’aprofundirà en la normativització i normalització del català. També s’impulsen activitats culturals i literàries, i s’implantarà el català en l’ensenyament. Això permetrà un ús major de la llengua.
- Àmbit territorial. S’implantarà una nova divisió territorial basada en les comarques i vegueries. Però l’esclat de la erra Civil impedirà la seva aplicació.
LA CRISI DE LA COALICIÓ D’ESQUERRES (FI DEL BIENNI PROGRESSISTA)
La conflictivitat social serà constant durant la Segona República. La lentitud de les reformes, especialment l’agrària, provocarà la impaciència de molts treballadors, que es veien amenaçats per l’atur i per l’actitud de la dreta. A més, sectors de dretes (exèrcit, Església, empresaris…) també mostraran una gran resistència a qualsevol tipus de reforma. La generalització de la crisi econòmica, l’augment del nombre d’aturats, el repartiment desigual de la terra i la baixa competitivitat, va afavorir a un augment d’aquesta conflictivitat social. Davant d’aquesta situació, els sindicats es van radicalitzar encara més. En un primer moment, la CNT i la UGT no estaran d’acord en la via a seguir. La CNT defensava la via revolucionària, mentre que la UGT defensava pactar amb el govern. Però, a partir del 33, una part de la UGT estarà d’acord amb la CNT.
Progressivament, els membres més radicals d’aquests sindicats aniran imposant la idea de la via revolucionària, i això, portarà a un augment del nombre de vagues. Les tensions socials assoliran el punt més important a partir de l’any 32 i, sobretot, l’any 33. Un dels casos més evidents va ser la insurrecció de l’Alt Llobregat impulsada per miners liderats pels anarquistes de la CNT.
Aquestes insurreccions s’aniran estenent per tot el territori, (zones rurals i industrials). L’efecte de les represàlies acaba provocant més problemes.
Un altre exemple serà l’incident de Casas Viejas (Cadis), on la repressió serà tan dura que el propi Manuel Azaña acabarà dimitint com a president. La seva dimissió donarà pas a unes noves eleccions que permetran el triomf de la dreta.
Reacció de la dreta. En aquest context d’agitació social, el Partit Renovación Española, liderat per Calvo Sotelo, juntament amb la Comunión Tradicionalista, la JONS i La Falange, tot i ser forces minoritàries a l’època, portaran a terme una intensa activitat d’agitació contra el que ells consideraven els enemics d’Espanya (marxisme i revolució bolxevic). Aquests sectors duran a terme accions violentes per crear un clima de crispació i por, que després serà utilitzat per la dreta per atacar el poder.
BIENNI CONSERVADOR (1933-1936)
Després de la dimissió de Manuel Azaña, Alcalà Zamora nomenarà a Martínez Barrio president del govern, i li demanarà la formació d’un govern format per republicans. Aquest govern fracassa i convoca eleccions per l’octubre del 33. Aquestes eleccions vindran marcades per la fragmentació dels partits d’esquerres i les dretes, en canvi, si que arribaran ben organitzades. i conservadors, D’aquesta banda, trobarem a la CEDA que aglutina els sectors catòlics contraris a les reformes del Bienni Progressista. D’altra banda, trobariem el Partido Radical d’Alejandro Lerroux, que aglutinava empresaris, comercials i propietaris agrícoles. Les dretes es van presentar a les eleccions, defensant la revisió de tota la legislació feta i amb la voluntat d’amnistiar els rebels del cop del 32 (Sanjurjo).
Les eleccions es va celebrar i, per primera vegada, les dones van votar. Tot i això, l’abstenció va superar el 20% i, finalment, les dretes guanyaran.
Alcalà Zamora, com a president de la República i, temorós de les intencions de la CEDA, encarregarà la formació del govern al Partido Radical i a Alejandro Lerroux. Tot i que la CEDA donarà suport al Partido Radical.
Una vegada Lerroux arriba al poder, posarà en marxa la seva obra de reformes, que consistirà en aturar, sobretot, les reformes del Bienni Progressista. Mesures:
- Posposar la reforma agrària i començar a retornar les terres a la noblesa, entre d’altres decisions.
- Contrarestar la reforma religiosa, aprovant una partida pressupostària destinada al clergat i al culte. També iniciarà negociacions amb el Vaticà per elaborar un nou concordat. A més, proposarà la substitució de les escoles religioses per les escoles laiques.
- Tindrà a veure amb l’exèrcit. Aprovarà l’amnistia pels revoltats del cop d’Estat del 32.
- Reducció del pressupost en educació i els salaris dels mestres.
- Acomiadarà als treballadors que haguessin defensat la reforma laboral.
- Paralització del procés d’autonomia basc i gallec, i l’ajornament del traspàs de competències de la Generalitat.
Aquest gir cap a la dreta del govern, i l’obstrucció de les reformes, provocarà la radicalització del PSOE i la UGT, QUE COMENÇARANA DEFENSAR la necessitat de deixar de col·laborar amb la República, i començar a defensar la revolució, apropant-se cada vegada més a l’anarquisme. La conseqüència és un augment de la conflictivitat obrera, vagues i protestes. Davant la mobilització obrera la CEDA, reclamarà al govern que porti a terme una repressió més contundent i, a més, exigirà entrar a formar part del govern. Lerroux, es veurà amenaçat per la CEDA, ja que sinó la deixava entrar al govern, aquesta li retiraria el suport parlamentari. Lerroux cedirà i el 5 d’octubre del 34 nomenarà a tres ministres de la CEDA. L’esquerra interpretarà aquesta entrada com una deriva cap al feixisme. L’endemà de la formació del govern, per
iniciativa de la UGT I Aliança Obrera, esclatarà una vaga general per protestar contra aquest govern. El moviment acabarà donant lloc a la revolució d’Astúries de l’any 34. A la resta del pais, aquesta vaga acabarà fracassant.
LA REVOLUCIÓ D’ASTÚRIES
Arrel de la vaga, la direcció del procés revolucionari en mans d’Aliança Obrera, donarà a la insurrecció un caràcter de presa del poder polític. Els miners asturians, amb el suport dels anarquistes, socialistes i comunistes, s’organitzaran en columnes i ocuparan els pobles, casernes de la guàrdia civil i ajuntaments de bona part d’Astúries. Els ajuntaments passaran a ser governats per comitès revolucionaris i, des d’aquí, controlaran el proveïment d’aliments, funcionament del transport i subministrament d’aigua i electricitat. Els obrers armats amb dinamita controlaran tot Astúries, pràcticament, hi posaran setge a la ciutat d’Oviedo, la que també caurà en mans obreres. Per reprimir la revolta, el govern de Lerroux, i la CEDA, intentarà reprimir la revolta, enviant la legió comandada pel General Goded i per Franco. Els 30.000 miners revoltats aguantaran durant uns 10 dies, però la reparació serà implacable. Finalment es rendiran. Es calcula que van morir més de 20.000 miners, més de 2.000 ferits, més de 5.000 detinguts i uns 300 membres de l’exèrcit que van morir.
A nivell internacional, trobarem una campanya de solidaritat amb les víctimes.
FETS D’OCTUBRE AL 34 A CATALUNYA
Antecedents. A l’abril del 34, el camp català estarà molt agitat en aquest període degut a la qüestió rabassaire. Els pagesos, anomenats rabassaires, demanaran la revisió dels Contractes de Conreus, cosa a la que s’oposaven els propietaris. En el context del Bienni Negre, la Generalitat de Catalunya, promulgarà la Llei de Contractes de Conreu, que intentava reformar el camp català i posar solució al problema rabassaire. Aquesta Llei garantia l’accés a la propietat de la terra que treballaven els pagesos, pagant prèviament un preu de traspàs establert pel govern. Els propietaris podien anular el traspàs si es comprometien a treballar la terra directament. La reacció dels propietaris serà immediata. S’agruparan a l’entorn de l’Institut Agrícola de Sant Isidre, i pressionaran perquè la Lliga Catalana, aliada amb la dreta més conservadora de Madrid, presentés un recurs anticonstitucional davant del Tribunal de Garanties Constitucionals.
La resposta del Tribunal serà declarar la Generalitat incompetent per legislar en matèria agrària. Aquesta sentència reduïa l’autonomia política catalana. Esquerra Republicana (al govern) prendrà una mesura de força i es retirarà de les Corts espanyoles temporalment. El govern de la Generalitat no acceptarà l’anul·lació de la Llei i la tronarà a aprovar el 12 de juny sense modificacions. El govern central la tornarà a abolir però començaran a negociar. Aquesta possible negociació i la possibilitat d’arribar a un acord, molestarà i irritarà als propietaris, als qual començaran a distanciar-se de la Lliga i s’aproparan a la CEDA. EI 12 de setembre la Generalitat tornarà a aprovar la Llei però modificada. Però la CEDA i els grups dretes estaran en contra. Tot això provocarà l’augment de les expressions nacionalistes a nivell català, però també, la critica per part de la dreta. EI 2 d’octubre, amb l’entrada del govern de la CEDA, Catalunya es sumarà a la vaga general, i el 6 d’octubre, el president Lluís Companys, proclamarà l’Estat Català dins la República Federal Espanyola.
Aquesta proclamació no serà, per tant, una revolta independentista, sinó una revolta solidaria amb la resta d’Espanya. Aquest moviment, quedarà aiïllat, ja que no tindrà ni el suport de la CNT ni de la població.
El govern respondrà declarant l’estat de guerra, enviant tropes i ocuparà la ciutat. Les milícies s’intentaran auto-organitzar i respondre a l’exèrcit, però no tindran força. La Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, es rendiran el 7 d’octubre. El president Companys i altres líders seran arrestats, empresonats i condemnats a 30 anys de presó. Es suspendrà l’Estatut d’Autonomia, la Llei de Contractes de Conreu queda definitivament anul·lada. Entre finals del 34 i febrer del 36, Catalunya serà governada pel Partit Radical i la CEDA amb el suport de La Lliga.
Com a conseqüència de la revolució d’octubre, la CEDA augmentarà la seva influència en el govern, es nomena a Gil Robes Ministre de Guerra i al General Franco Cap d’Estat Major, com a recompensa per la repressió que havia dut a terme a Astúries. El juliol del 35, la CEDA presentarà una proposat per modificar la Constitució, on s’abolia el divorci, l’expropiació de terres i es modificarà el sistema d’autonomia.
CRISI DEL BIENNI CONSERVADOR
A la primavera del 35, després del nomenament de Gil Robles i Franco, l’objectiu del govern serà dur a terme la contrarevolució (aturar les reformes del Bienni Progressista). Tot i això, aquestes modificacions no s’arribaran a aprovar, degut a la crisi del govern, escàndols de corrupció que afectaven directament al propi Lerroux. Això acabarà provocant el descrèdit del govern. Alcalà Zamora, president de la República, fent ús de les prerrogatives, dissoldrà les Corts i convocarà eleccions pel febrer del 36.
EL FRONT POPULAR (FEBRER DEL 36- JULIOL DEL 36)
L’esquerra es presentarà a les eleccions del febrer del 36 amb una coalició que aglutina republicans, socialistes i comunistes. Aquesta coalició rebrà el nom de Front Popular. Per la seva part, la dreta es presentarà una mica unida (no tenen programa polític comú) a l’entorn del Bloque Popular, format per la CEDA, monàrquics, carlins i republicans de dretes.
A Catalunya també trobarem aquesta polarització i l’esquerra catalana s’aglutinarà sota el nom de Front d’Esquerres que donarà suport al Front Popular. El Front d’Esquerres demanava l’amnistia pels empresonats, restabliment de l’Estatut i Llei de Contractes de Conreu. La dreta catalana també s’organitzarà formant el Front Català d’Ordre liderat per La Lliga.
La campanya electoral serà curta, estarà marcada per aquesta polarització i també pel fet que la CNT no demanava l’abstenció per primera vegada. Les eleccions es celebren al febrer del 36 i guanyarà el Front Popular amb un 48% dels vots i la dreta perdrà amb un 46’5%, i la resta (5’4%) els partits de centre. A Catalunya també guanyarà l’esquerra amb un 58’8% i la dreta aconseguirà un 41%.
A continuació, es crearà un govern format exclusivament per republicans d’esquerres, mentre que socialistes i comunistes es comprometran a donar-los suport.
Manuel Azaña, serà elegit com a nou president de la República i Santiago Casares Quiroga president del govern. Aquest nou govern posarà en marxa el programa pactat per la coalició, es declararà l’amnistia política, s’obliga a les empreses a readmetre els obrers acomiadats durant les vagues del 34 i es readmet els regidors dels ajuntaments.
A Catalunya, a més de l’amnistia es recuperarà l’Estatut i la Generalitat. Per tant, es recuperarà gggeıou l’autonomia política i la Llei de Contractes de Conreu.
Tot i això, no es recuperarà la pau social i entraran en un període de major inestabilitat. Els partits d’esquerres continuaran mantenint la mobilització popular i els anarquistes continuaran defensant la revolució. A l’any 36, trobarem més de 100 vagues generals. La dreta rebrà tot això amb un rebuig absolut, a més, tindran por de la revenja política. Molts empresaris industrials començaran a expropiar capitals.
En aquest període es fomentarà un clima de d’enfrontament civil i crispació política als carrers per La Falange i d’altres grups d’extrema-dreta que duran a terme accions violentes contra els obrers d’esquerres. Aquesta estratègia afavorirà als partidaris d’organitzar un cop d’Estat contra la República. Per aquest motiu, els militars més partidaris del cop, seran allunyats del centre de poder, tot i que no els destruiran. Aquests militars es veuran reforçats per una trama civil que els ajudaran a dissenyar els seus plans.
A Catalunya, aquesta radicalització no serà tan evident, ja que la Lliga es desmarcarà de l’extrema-dreta i l’esquerra també moderarà el seu posicionament.