CATALANISME COM A REGENERACIONISME
El 1898 en el context del desastre de Cuba, hi ha problemes econòmics i polítics a Espanya. Es un període de canvis i del moment de l’aparició del catalanisme a la política espanyola. Hi ha un desgast terrible a tots els nivells a Espanya i no saben cap a on anar.
En canvi, a Catalunya, el catalanisme té més força (moviments, líders…), està en el seu millor moment i apareix a la política espanyola. Per primera vegada el catalanisme es troba en front a la oligarquia dinàstica. El catalanisme arriba amb avantatge, ja que té una ideologia política i amb mobilitzacions socials.
A Espanya hi ha la “Generación del 98” i a Catalunya la Generació del 1901. Aquesta serà resultat de la reacció al desastre espanyol. Els8 catalans demanen l’autonomia, però la seva opció serà crear partits polítics per derrotar a l’oligarquia. Això coincideix amb el moment de màxim desprestigi dels partits dinàstics espanyols.
La Guerra de Cuba farà homes del sistema (Duran i Bas), per allunyar-se de la Restauració i comencin a demanar canvis. A Espanya, apareixerà el general Polavieja, que representarà l’intent del canvi. Aquest general té propostes reformistes i de l’autonomia de Catalunya. És ben rebut a Catalunya, aconseguirà apropar-se als industrials que donaven suport a la Restauració, proposant cada vegada més reformes. La causa reformista s’anirà imposant, fins i tot, als sectors que no havien estat d’acord. Aquesta col·laboració entre Catalunya i el general Polavieja provocarà un debat entre conservadors i progressistes catalans.
El 1899 es forma un nou govern a Espanya i li toca el torn al Partit Conservador, liderat per Silvela i anomena al general Polavieja Ministre de Guerra i a Duran i Bas Ministre de Justícia. Silvela, a l’hora de formar govern tria als reformistes de cada territori. El problema del seu govern es basa en les poques reformes que pot fer pel context de crisi econòmica en que es troba el país. Per això, ha de pujar impostos, per tal d’estabilitzar l’economia espanyola i acabar de pagar el deute de la Guerra de Cuba.
El govern crea un nou impost que gravarà les propietats urbanes, el comerç i la indústria. La classe social afectada és la burgesia i les classes mitjanes.
El 1899 els gremis de Barcelona inicien una campanya de “mitings” de protesta, conegut amb el nom de “Tancament de caixes”. Aquest enfrontament és entre el govern de Madrid (Silvela) i els gremis de Barcelona. Els gremis reben el suport de la premsa catalana, dels catalanistes i de la Cambra de Comerç, els quals es negaven a pagar impostos i participen als mítings. És un moviment espontani que arriba a un punt tan greu que provoca la dimissió del Ministre Polavieja, de Duran i Bas, de l’alcalde de Barcelona i l’esclat de l’Estat de guerra (la societat està sotmesa a un control total, toc de queda i queden abolides les llibertats individuals).
En aquest moment es fa evident que el govern de Silvela és un més a la llista dels governs caciquistes i perd la confiança de la població.
Finalment, la vaga a Catalunya acaba fracassant, els gremis canviaran la seva actitud, però el govern quedarà molt afeblit tot i la victòria. L’autoritat militar a Catalunya es dedicarà a arrestar als que protestin i a precintar botigues (que es vulguin afiliar a la protesta). Això acaba donant lloc a una vaga que durarà una setmana i que aconsegueix la llibertat dels botiguers.
Aquest tancament de caixes serveix com a espurna per al catalanisme polític, és a dir, ajuda a desenvolupar el moviment catalanista.
CANDIDATURA DELS QUATRE PRESIDENTS
És una reacció al tancament de caixes. El 1899, després del fracàs del govern de Silvela i de la protesta del tancament de caixes, un sector dels industrials catalans, que tradicionalment havien negociat amb el govern del torn, veuran la necessitat de crear el seu propi partit polític per buscar canvis i millores.
El 1899 neix la Unió Regionalista, formada per antics dirigents del tancament de caixes, un sector dels industrials i una part de la burgesia agrària. Defensen l’autonomia administrativa política per Catalunya però sempre dintre de l’Estat (no busquen la independència). és un partit amb una gran base social, però no tindran líders experimentats ni tampoc un programa polític definit, més enllà de l’autonomia.
Tot i d’aquesta creació, la Unió Catalanista encara existeix. El sector que publicava La Veu de Catalunya decideix abandonar la Unió i funden el Centre Nacional Català (fundat per Prat de la Riba i Francesc Cambó: financia el cop d’Estat de Franco). El Centre defensa que el catalanisme ha de participar a la vida política espanyola a través de les eleccions. Té líders experimentats i un ideari polític molt definit, però no una gran base social.
El 1900, el Ministre de Governació, Eduardo Dato, visita Catalunya i es rebut amb hostilitat, perquè la govern espanyol decreta l’Estat de guerra a Barcelona un altre cop. També decreta la suspensió de La Veu de Catalunya (temporalment). Hi ha una reacció per part del Centre, que demana a la Unió Regionalista fer una candidatura conjuntament per tenir més força. La Unió ho accepta i presenten una candidatura unitària a les eleccions del 1901, l’anomenada “Candidatura dels 4 presidents” (Albert Rusiñol, Bartomeu Robert, Lluís Domènech i Montaner i Sebastià Torres). Van triar a aquests quatre homes perquè eren persones de prestigi a la societat de l’època i tenien gran popularitat. Preparen una campanya a consciència, ja que per primera vegada s’enfronten a les eleccions contra els cacics. Tenen la garantia dels interventors (persones encarregades, de cada partit, de vigilar que tot funcioni correctament).
Les eleccions són un èxit a Barcelona per a la candidatura: obtenen 4 diputats, 2 els republicans i 1 els dinàstics. Aquestes eleccions marquen el canvi de tendència i la derrota del caciquisme. L’èxit porta a que els dos partits formin la Lliga Regionalista, el primer partit polític modern de l’època que trencarà el monopoli dels partits dinàstics. tindrà una organització eficaç i moderna (veus de difusió..).
La LLiga es presentarà a unes eleccions municipals i torna a guanyat a Barcelona, on obté 11 regidors, igual que els republicans i 4 els dinàstics. Guanyen els catalanistes sobre els dinàstics. El joc polític ja no passarà pels torns dinàstics a Catalunya. El poder estarà en disputa entre els republicans i els catalanistes.
La Lliga funciona bé durant el segle XX. La seva ideologia es basa en l’obra La nacionalitat catalana de Part de la Riba:
- Autonomia política per a Catalunya, però està disposat a seguir participant a la vida espanyola amb un doble objectiu:
- Modernitzar l’Estat espanyol.
- Descentralitzar l’Estat.
Per aconseguir aquests objectius, els dos líders principals, Prat de la Riba i Francesc Cambó, introdueixen que, mentre Prat de la Riba defensa els interessos de Catalunya, a Catalunya, Francesc Cambó defensa els interessos catalans a Madrid, al Congrés dels Diputats (per això no trenquen la relació amb Espanya).
SEGONA FASE DE LA RESTAURACIÓ (1902 – 1931)
ANTECEDENTS
Després de la mort de Cánovas (1897), Silvela és l’encarregat de dirigir el Partit Conservador. Del 1898 al 1903, Silvela presidirà el govern en 2 ocasions. El 1901, Sagasta formarà govern (Silvela – Sagasta – Silvela).
El 1902 es proclamat rei Alfons XIII (15-16 anys) i s’acaba la regència de Maria Cristina. El rei té un paper diferent al del seu pare: intervé en política de manera notable. Això es deu a què els partits dinàstics estaven més afeblits que en el període anterior. Del 1898 al 1924 hi ha un total de 44 governs (la durada mitjana de cada govern és de 7 mesos). El sistema de la Restauració està agonitzant.
El rei farà ús de totes les prerrogatives (nomenar ministres… (per la sobirania compartida) de la Constitució i això li permetrà inferir cada vegada més en els assumptes del govern. Paradoxalment, això provoca el desacreditament de la Restauració, perquè l’ús de les prerrogatives se li gira en contra.
Trobem diferents tendències per a les diferents idees de regenerar el sistema:
- Els partits dinàstics. El conservador perd a Cánovas i el substitut és Silvela. Però el tancament de caixes acaba amb el seu govern. A la segona fase, el líder és Antonio Maura. El Partit Liberal perd a Sagasta i el seu líder serà José Canalejas. Els partits dinàstics, sobretot Antonio Maura, defensen la regeneració del sistema des de dalt. Maura proposa una reforma moderada amb l’objectiu general d’evitar la falsa democràcia a Espanya. Però el torn dinàstic i el caciquisme segueix igual a la segona fase.
El fet de mantenir el sistema corrupte a les eleccions acabarà donant lloc a una mena de bucle de falsejament electoral i el canvi del torn dinàstic (demanant-se el canvi constantment a través de les eleccions manipulades).
Els partits dinàstics introdueixen a la vida política a nous líders, però el funcionament dels partits és igual.
- Les forces marginades del sistema (catalanisme, republicanisme, carlins i socialistes). La seva visió es basa en el fet de no haver aprofitat el desastre del 98 per ocupar el poder (no han estat hàbils). Aprofiten aquesta feblesa per reorganitzar-se, renovar la ideologia i els seus líders, i per mobilitzar a les classes populars per tal d’aconseguir la protesta i fer caure la Restauració.
- Intel·lectuals (Generación del 98, Joaquín Costa: Oligarquía y caciquismo). Proposaven reformes econòmiques i educatives. A la seva obra explica els problemes d’Espanya i parla de la necessitat de la figura d’un dictador.
REFORMISME CONSERVADOR
El 1904, Antonio Maura es converteix en el cap del govern i impulsa l’anomenada reforma des de dalt. Els partits dinàstics no tenen base social i el Partit Conservador tampoc. El principal objectiu de Maura és aconseguir una base social. Parla de les masses neutres, amb l’ajuda de les quals configurar un Estat fort i eliminar els cacics, perquè tenen massa poder. Estan en contra del caciquisme però continuaran falsejant eleccions. Però això no té èxit. Durant el seu segon govern promulgarà la Llei electoral (1907) amb l’objectiu de dificultar el caciquisme i el falsejament electoral. D’aquesta diu que: el vot era obligatori i establia un control rigorós sobre el cens electoral. D’aquesta reforma és molt limitada, de tal manera que dificulta la corrupció electoral però no acaba amb ella.
El segon objectiu de Maura és aconseguir el recolzament dels catalanistes. Per fer-ho, signa acords puntuals amb la Lliga Regionalista, entre els quals trobem la Llei d’Administració Local (1907). D’aquesta llei dotava de més autonomia als ajuntaments i a les diputacions provincials.
El tercer objectiu és una política social que buscarà millorar les condicions laborals dels treballadors. Promulga: Llei del Descans Dominical (diumenge festiu 1904).
- Llei de Vagues, que establia el dret a vaga 1909.
- Instituto Nacional de Provisión. Òrganisme que garantia la cobertura dels obrers 1909.
Malgrat les reformes, el sistema no es regenerarà i Maura no podrà realitzar d’aquesta reforma. Es centra en reformar el sistema polític deixant de banda les reformes econòmiques i socials que necessita el país. Finalment, Maura acaba fracassant després dels fets de la Setmana Tràgica el 1909 s’acaba el seu govern.
Silvela – Maura – Moret – Maura – Canalejas
REFORMISME LIBERAL
El 1909, el govern de Segismundo Moret arriba al govern, però durarà pocs mesos, i el febrer del 1910 es nomenarà José Canalejas cap del Partit Liberal, iniciant una nova etapa del liberalisme.
Canalejas pertany a lala més radical del progressisme, però en el moment que es converteix en president del govern, moderarà el seu radicalisme. Intenta mantenir el bon funcionament del torn dinàstic i la bona relació amb el Partit Conservador després dels problemes amb Maura.
El seu projecte polític es basa en la regeneració democràtica, però vol fer participar al rei en política. Un altre objectiu és modernitzar el país. S’enfronta amb diversos problemes de l’Estat:
- problema de Catalunya.
- problema del Marroc.
- religió.
REFORMES DE CANALEJAS
- Reforma religiosa: “Ley Candado”. La política religiosa serà una de les seves prioritats, ja que el que vol és la separació amistosa de l’Estat i l’Església. Proposa rebaixar la influència de l’ordre religiosa (monjos, salesians…) a Espanya, mitjançant una llei que els tractés com a associacions. D’aquesta llei es discuteix a les Corts i s’aprova el 1910. La llei diu que a partir de 1910 no es poden establir noves ordres religioses a Espanya durant un període de 2 anys. D’aquesta llei no funcionarà degut a una esmena (modificació posterior) segons la qual si passats aquests dos anys no s’aprova la llei que transformava les ordres en associacions, llavors aquella quedava eliminada.
Al cap de dos anys, el nombre d’ordres religioses torna a créixer i, malgrat que Canalejas no va portar a terme el canvi i no va resoldre el problema, serà considerat l’enemic de la religió cristiana.
- Reforma social. El govern de Canalejas voldrà resoldre el problema dels conflictes laborals. Afavorirà la creació del paper de mediador amb el Instituto de Reformas Sociales. Buscarà promulgar mesures encaminades a millorar les condicions de vida i treball de la classe obrera:
- Prohibir el treball nocturn per a les dones 1912.
- Acabar amb el treball infantil.
- Etc.
També voldrà aprovar una Llei de Contractes Col·lectius, però es trobarà amb una forta oposició (dels conservadors i del propi partit) i no s’aprovarà. Canalejas s’encarregarà d’intentar solucionar dues de les queixes tradicionals dels obrers:
- Abolir els impostos indirectes (IVA) en els productes de primera necessitat.
- Eliminar les desigualtats a l’hora de fer el servei militar: Llei de Reclutament (1912). Aquest servei militar només s’aplicaria en cas de guerra. Canalejas diu que tothom havia d’anar a la guerra, independentment dels diners. Però al temps de pau, les classes altes podien pagar i eliminar una part del servei. La llei establia una excepció i deia que els fills únics de famílies pobres quedaven absents.
- Reforma regionalista (Catalunya). Canalejas, a l’inici de la seva carrera política, no era partidari d’aconseguir l’autonomia, era centralista. Però arrel de les demandes de la Lliga Regionalista, de crear un organisme que agrupés les quatre diputacions (Mancomunitat), Canalejas dubtarà. Canvia d’opinió i, fins i tot, farà un discurs a les Corts espanyoles defensant el projecte. Acabarà sent aprovat, tot i el vot en contra de molts parlamentaris. S’aprova el 1912, però Canalejas ja ha mort. El projecte no serà ratificat fins el 1913 pel Senat, i la Mancomunitat serà creada el 1914.
- Problema del Marroc. Canalejas tindrà èxit a l’hora d’abarcar el problema del Marroc, ja que aconseguirà controlar la zona abans que els francesos (Espanya i França volien aconseguir el protectorat). Espanya ho va aconseguir abans perquè això li dóna la possibilitat de negociar amb França la delimitació de cada territori.
Anglaterra farà de mediadora en aquesta negociació i el resultat serà la creació del protectorat del Marroc. La gran diferència amb d’altres protectorats és que el rei, Alfons XIII, s’implicarà directament en la política del protectorat, viatjant, fins i tot, a la zona i prenent partit en l’elaboració dels plans militars d’ocupació del territori. El rei també enviarà a generals de confiança per tal que analitzessin la situació.
FORCES POLÍTIQUES DE L’OPOSICIÓ
La diferència principal entre aquestes forces és que a la primera fase no hi havia catalanisme i en aquesta sí.
1. REPUBLICANISME
Serà la força política de l’oposició més important, però constituirà la minoria més nombrosa al Parlament (de totes és la que més representació té, però és minoria). La seva força recau en les zones rurals perquè els cacics no tenien força en aquestes zones i perquè en aquestes zones el vot es pot expressar amb més llibertat.
El 1901 el republicanisme té una organització, líders consolidats, partits, un programa polític consolidat i base social definida.
El 1903 es funda Unión Republicana amb l’objectiu d’unificar les diferents tendències republicanes en aquest context de la Restauració. És una gran novetat perquè el republicanisme sempre havia estat dividit. Els líders del partit eren Nicolás Salmerón i Alejandro Lerroux. El programa polític de Unión Republicana reclamava la restauració de la Constitució de 1869, demanava la proclamació de la República i convocar unes noves Corts democràtiques. El partit aconseguirà el suport de totes les formes republicanes, excepte del Partit Republicà Democràtic Federal, que no s’integrarà, simplement farà una coalició puntual per aconseguir més força a les eleccions. Però després es presentarà per lliure.
Un cop superades les eleccions de 1905 i amb la victòria electoral (aconsegueix més de 30 escons), el partit comença a viure tensions internes degut a la conveniència de pactar amb els catalanistes. Un sector del partit, liderat per Alejandro Lerroux serà contrari de pactar amb els catalanistes. Un altre sector, liderat per Salmerón, dirà que sí és convenient el pacte.
D’aquesta diferència interna intentarà ser solucionada per Julián Besteiro, però no tindrà èxit i finalment es separaran. Lerroux marxarà el 1908.
2. REPUBLICANISME LERROUXISTA (LERROUXISME)
Alejandro Lerroux és un personatge polèmic a la història, és molt complex i demagògic. El 1897 funda el diari El Progreso, el qual li serveix com a plataforma per llençar campanyes contra el govern i guanyar la confiança de les classes obreres. A Catalunya té una gran difusió i popularitat entre l’obrerisme (té el suport dels obrers per demagògic). Aquest èxit d’imatge i de popularitat aquí a Catalunya el portarà a treure profit i ho farà mitjançant l’atac als pilars de la Restauració: religió, propietat i a les forces de la Restauració (guàrdia civil).
Un altre punt important del seu ideari polític és el fet que Alejandro Lerroux acabarà convertint l’anticatalanisme en un dels seus principals arguments. Serà a partir d’aquell moment d’atac on l’enfrontament polític a Catalunya (el joc polític) passarà exclusivament per la Lliga Regionalista i el Partit Radical de Lerroux, que defensava l’anticatalanisme (lluita per l’hegemonia política).
Cap a 1908, els partits dinàstics no tenen força i es divideix la lluita pel control entre la Lliga i el Partit Radical. A partir de 1909 es produiran els fets de la Setmana Tràgica a Barcelona i, després de l’actuació de Lerroux, aquest perdrà la seva popularitat a Catalunya i es trasllada cap a Madrid.
3. PARTITS CATALANISTES
Durant les tres primeres dècades del segle XX, la Lliga Regionalista es va consolidar com a partit hegemònic a Catalunya. Reclamava el dret de Catalunya a l’autonomia i volia intervenir en la política espanyola per modernitzari descentralitzar l’Estat. Un dels seus dirigents, Prat de la Riba, va definir-hi l’ideari a La Nacionalitat Catalana (1906) i fou el responsable principal de la política principal del partit, juntament amb Francesc Cambó, portaveu dels interessos catalans a Madrid.
La Lliga va haver de fer front a l’expansió del republicanisme lerrouxista i a les discrepàncies ideològiques internes. Així, després de l’èxit aconseguit a les eleccions del 1901, a les del 1903 i del 1905 s’hi van imposar les forces republicanes. Aquestes desfetes electorals de la Lliga van evidenciar les desavinences entre un grup d’intel·lectuals i professionals de tarannà més progressista, que eren intransigents a l’hora de negociar les reivindicacions catalanistes amb el govern de Madrid i la majoria de dirigents del partit, que eren partidaris d’una política possibilista que permetés arribar a acords.
El 1904, Alfons XIII viatja a Barcelona i la Lliga Regionalista optarà per no seguir les directrius marcades i per fer-li el boicot al rei. Això provoca un gran malestar i, finalment, acaba donant lloc a la divisió interna de la Lliga, ja que un sector (minoritari) liderat per Domènech i Montaner marxa, perquè volen anar més enllà del boicot i formen un nou partit, el Centre Nacionalista Republicà (1906). Aquest era un partit democràtic que continuava defensant l’autonomia i el catalanisme, però també serà republicà.
Finalment, trobem la creació de Solidaritat Catalana (1906) i poc després el seu fracàs: el 1909 amb la Setmana Tràgica,
- CARLISME
S’inicia amb Ferran VII. Té una ideologia catòlica, conservadora i absolutista als seus inicis. Volen el regnat de Carles Maria Isidre i el restabliment dels furs. Es situa a zones rurals de Navarra, País Basc i Catalunya. Ramón cabrera recon Ramón Nocedal en defensa de la unitat catòlica d’Espanya: Partit Nacional catòlic. EI Requeté (1907) a Alfons XII com a rei legítim. Neix un partit ultraconservador de és un grup paramilitar que ataca als socialistes i als republicans. Un sector dels carlins s’alia amb Alemanya a la PGM i se separen del bàndol contrari.
5. SOCIALISME
El socialisme, a inicis del segle XX, veurà augmentada la seva influència de manera més significativa. Aquest augment de la seva influència és gràcies al seu ideari revolucionari, que enganxava als obrers, però sobretot ve donat perquè el PSOE no renunciarà a participar en el sistema parlamentari (el fet de participar a la política li dóna visibilitat i popularitat). El 1910, Pablo Iglesias aconsegueix l’acte de diputat. Els líders principals eren Pablo Iglesias, Julián Besteiro, Indalecio Prieto i Francisco Largo Caballero (Durant la II República s’exilia a França on es arrestat i portat a un camp de concentració. Aquests són líders joves.
El sindicat socialista, la UGT, també va experimentar un augment de la seva influència. En d’aquesta època, defensava l’acció política: no defensava la violència per aconseguir el canvi, sinó la via política. A més, durant aquesta època, cap el 1918, el seu secretari general serà Largo Caballero.
Una vegada esclati la Revolució Russa, el sector més revolucionari del PSOE decidirà abandonar el partit i fundar el PCE. El 1923 es funda la Unió Socialista de Catalunya (com el PSC actualment) i ells si que segueixen una mica l’ideari polític del PSOE.
6. NACIONALISME BASC
Al País Basc, a les primeres dècades del segle XX, el PNB va incrementar la presència electoral i la influència en la societat. El 1911 va crear un sindicat nacionalista i catòlic, el Sindicat de Treballadors Bascos.
El 1916 el PNB va passar a anomenar-se Comunió Nacionalista Basca i, amb la finalitat d’atreure la burgesia al nacionalisme, el nou partit va mostrar un posicionament de moderació, defensor de la industrialització i del progrés econòmic. Dins del partit hi convivien dues tendències: els partidaris de mantenir l’orientació independentista i els defensors de l’autonomisme. El 1921 es va produir l’escissió temporal del grup més independentista, anomenat Aberri, però tots dos grups es van agrupar de nou l’any 1930, sota la denominació tradicional de PNB.
7. NACIONALISME GALLEC
A Galícia el primer pas cap a la transició del galleguisme cultural al polític va tenir lloc amb la creació de les Irmandades de Fala, una organització que va impulsar l’ús del gallec, i de A Nova Terra (1916), un diari que es va convertir en el gran portaveu dels qui aspiraven a convertir el galleguisme en una força política.
8. VALENCIANISME
Va adquirir una certa importància a partir de la creació de València Nova (1904) i Joventut Valencianista (1908), que constitueixen les primeres passes cap a la creació del valencianisme polític.
9. ANDALUSIA
Es va començar a formar l’andalusisme al voltant de Blas Infante, que va participar en la primera assemblea regionalista andalusa celebrada a Ronda el 1918, on es van establir les bases de particularisme andalús i es va elaborar un projecte d’estatut d’autonomia.
SETMANA TRÀGICA (1909)
A partir de 1900, Espanya reactivarà la seva política colonial i no farà al nord d’Àfrica. A la conferència d’Algesires, el 1906, i en el Tractat Hispanofrancès del 1912, s’establirà el protectorat franco espanyol al Marroc. El territori que comprenia aquest protectorat era la zona de Rif (zona muntanyosa al nord) i també una zona a la costa atlàntica anomenada Ifni i Río de Oro.
La tasca d’Espanya en aquest protectorat és pacificar i controlar la zona. Els interessos reals, però, són beneficis econòmics derivats de l’explotació de les mines i per les inversions del ferrocarril.
Un altre objectiu d’Espanya és recuperar el prestigi del país i de l’exèrcit després de la Guerra de Cuba. Amb això pretén recuperar la participació a la política internacional.
La presència d’Espanya en aquest territori no serà agafada amb alegria per part de la població local. Aquesta s’organitzarà en cabells, grups per atacar a l’exèrcit espanyol. Això dificultarà a l’exèrcit espanyol els seus objectius econòmics. Els atacs tindran l’objectiu d’atacar les mines perquè els espanyols no puguin entrar o posaran bombes durant la construcció dels ferrocarrils.
El fet més important tindrà lloc al 1909 al barranc del Llop. El govern reaccionarà, i el ministre de guerra, davant la possibilitat de retirar-se, decideix enviar més tropes. Va enviar 40mil soldats de tot l’estat espanyol. El problema va ser que el ministre va mobilitzar als reservistes (militars grans que ja han complert el servei). El motiu pel qual va haver d’enviar reserves.
La major part d’aquestes tropes embarraran des del port de Barcelona, el que provocarà que la ciutat visqui un monument de protesta popular cap a l’autoritat.
- 18 de juliol → inici de la protesta
- 24 de juliol → els republicans, socialistes, anarquistes i lerrouxistes donaran suport a la protesta dels soldats. Consideren que aquesta guerra representa la lluita de classes i, fins i tot, crearan un comitè de vaga.
- 26 de juliol → crida a una vaga general a Barcelona. Hi ha dos factors que expliquen l’esclat de la protesta.
- Factor anticlerical → Per primera vegada a Espanya apareix un sector en contra de l’Església. Aquesta serà vista com a còmplice del poder, al servei del rics i dels més poderosos. Aquesta nova consciència havia estat inspirada per Lerroux.
- Factor antimilitarista → La societat, juntament amb les forces de l’oposició, serà contrària de l’enviament de tropes al Marroc, ja que pensaven que era enviar-les a morir.
Aquests dos factors donen lloc a una vaga que s’acabarà transformant en una gran manifestació a Barcelona. Aquesta creix progressivament i s’acaba transformant en una revolta, de manera espontània i caòtica. No està dirigida per cap sindicat, partit o líder, i, per tant, aquesta manca de coordinació acaba provocant descontrol i accions indiscriminades (crema d’Esglésies, convents…) .
El govern de Maura declara l’estat de guerra i envia més tropes per sufocar la revolta a Barcelona. Això provocarà una dura repressió que acaba donant lloc a un enfrontament entre els manifestants. La revolta serà sufocada juntament amb la col·laboració de la Lliga. Per primera vegada la Lliga es desemmascara, al pactar amb Maura la repressió, com un partit classista, conservador i disposat a pactar amb el poder contrari sempre que fos necessari per defensar els seus interessos i reprimir qualsevol tipus de reivindicació contra els seus interessos econòmics. Si la protesta obrera hagués tingut èxit, Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó veurien desfavorits els seus interessos, perquè eren burgesia alta industrial. La lliga té por que la protesta es transformés en una revolta obrera (ocupar fàbriques, demanar els seus propis drets…) i no dubten en pactar amb el govern central.
La revolta acaba dividida, però el govern continua amb la repressió. Unes 2500 persones van ser detingudes, 2000 exiliades, es van celebrar més de 200 consells de guerra (judici militar) i es condemnen a 17 persones a la pena de mort. El cos més greu serpa el de Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog i anarquista, fundador de l’escola moderna.
El govern de Maura l’acusa de ser l’instigador de la volta contra el govern. Davant la condemna a mort, es produeix una companya internacional per què se li perdoni la pena de mort. Tot i que no provarà mai ni la seva relació directa amb la vaga ni amb els incidents, Ferrer i Guàrdia serà executat com a represàlia per la lluita que mantenia contra l’ensenyament catòlic i els seus intents de crear una escola laica.
CONSEQÜÈNCIES DE LA SETMANA TRÀGICA
- El govern de Maura cau arrel de la repressió, perquè es va portar a terme una campanya contra Maura, anomenada “Maura no”, que fins i tot indaurà el Partit Liberal. Per primera vegada en el període de la Restauració es trencarà el consens polític necessari per mantenir el sistema. Alfons XIII portarà a terme el canvi i propiciarà el retorn del Partit Liberal al govern.
- Dintre del Partit Conservador es produirà una divisió en dos sectors enfrontats. El més conservador, liderat per Maura, defensa la fi del torn pacífic a través de la línia més dura (repressió). El segon sector, liderat per Eduardo PAto, serà partidari de continuar amb el sistema (sector més moderat).
- El lerrouxisme i Lerroux manté una posició ambigua durant la Setmana Tràgica, el que comportarà un desengany per part d’importants sectors dels obrers (rio els hi dona suport durant la ST). Al finalitzar la setmana Tràgica, els obrers donaran suport als anarquistes amb el sindicat de la CNT. Arrel de la Setmana Tràgica, Lerroux marxa a Madrid, perquè a Catalunya ha perdut tota la seva influència.
- La lliga, arrel de Setmana Tràgica, patirà un important retrocés electoral (força electoral) després d’haver donat suport indirectament a la repressió.
El 1910, Canalejas serà president del govern i sembla que tornen a l’equilibri del torn pacífic. Durant els dos anys de govern de Canalejas durà a terme reformes, fins que mor el 1912. A partir d’aquest moment, i per primera vegada, els partits dinàstics no tenen un lideratge clar. Després de Maura i Canalejas, els partits dinàstics es trobaran fragmentats i sense un lideratge clar.
El Partit Liberal, a partir de 1912, presentarà una contínua lluita interna entre el Comte de Romanones i Santiago Alba per fer-se amb el lideratge del poder. Per Partit Conservador està liderat per Eduardo Dato, però mor en un atemptat el 1912.
Aquesta debilitat dels partits dinàstics i les conseqüències de la setmana Tràgica ajudaran a la reorganització de les forces de l’oposició.
- Republicanisme → s’enforteix i donarà lloc a la creació del Partido Reformista el 1912 (partit més moderat).
- Lerrouxisme → perd molta influència i els obrers passen a donar suport al anarcosindicalisme.
- Trencament definitiu de la coalició Solidaritat Catalana arrel del suport que dona la lliga de la repressió de Maura.
1905 → 1914 A CATALUNYA: DE SOLIDARITAT CATALANA A LA MANCOMUNITAT
El 1905 a les eleccions municipals, la lliga obtindrà un gran èxit electoral. Davant aquesta victòria, decideix celebrar un banquet, anomenat “el banquet de la victòria”. En aquell moment, la revista Cu-cut! publica un acudit en el qual apareix una vinyeta on un militar espanyol que observa el banquet que celebra la lliga i reflexiona. Apareix una frase que diu: “què estan celebrant aquesta gent?”. Un civil respon: “La victòria”. El militar, llavors, contesta: “Doncs serem companys”. L’acudit donava per fet que els militars espanyols no aconseguien victòria. Aquesta burla en el context del 98 va molestar molt a l’estament militar destinat a Barcelona per dos motius.
- L’exèrcit no entenia que estava passant a Catalunya a nivell polític (autonomisme).
- Donaven per fet que qualsevol expressió de catalanisme polític volia dir separatisme.
Un grup de militars va assaltar la seu de la revista cu-cut! i La veu de Catalunya.
Per primera vegada des de la proclamació d’Alfons XIII, l’exèrcit torna a intervenir en la vida pública espanyola.
Per que fa el govern, no pendrà cap mesura disciplinària cap als militars, sinó que suspendrà les garanties constitucionals a Barcelona (llibertats individuals) i acusa als catalanistes de ser separatistes. En aquest moment puguen al torn els liberals, liderats per separatistes. En aquest moment pugen al tron els liberals, liderats per Moret. Aquest decideix suspendre la població (durant un període de la veu de catalunya i el cu-cut!
Moret anirà més enllà i el seu govern elaborarà la llei de jurisdiccions. Aquesta estableix que qualsevol expressió que pogués ser ofensiva per l’exèrcit, per la unitat de la pàtrica o pels símbols (bandera, himne…) quedaria sota jurisdicció militar.
A Catalunya, davant de l’actuació del govern es produirà un rebuig massiu contra la llei i es comença a gastar un acord patriòtic entre els republicans i els catalanistes. A més, aquest acord acaba aglutinant als carlins i als federalistes exceptuant els lerrouxistes. Lerroux no s’adhereix perquè el que farà serà exaltar als militars i, fins i tot, en articles que escriurà, s’alegrarà del que ha succeït.
El 1907, els partits que donaven suport a aquest acord, decidiran presentar-se a les eleccions amb una candidatura conjunta sota el nom de Solidaritat Catalana.
Decidiran elaborar un programa polític comú, conegut com Programa del Tivoli, que defensa la derogació a la Llei de juric clons i la creació d’un autogovern per a Catalunya. Solidaritat Catalana aconsegueix més d’un 36% dels vots del cens a Barcelona i el lerrouxisme el 17%. Guanya Solidaritat Catalana a Madrid, el 1907, caurà el govern liberal, puja Maura i convoca eleccions generals. En aquell procés electoral, membres de Solidaritat Catalana patiran un atemptat frustrat i es dirà que darrere de l’atac hi havia el lerrouxisme. Tot i aquest atac, Solidaritat Catalana continuarà i tornarà a guanyar a Catalunya.
La victòria implicarà que part dels seus membres esdevinguin diputats del govern a Madrid. El govern de Maura es veu obligat a pactar amb ells. Francesc Cambó veurà augmentada la seva importància, perquè és la cara més coneguda de solidaritat. El fet de tenir tant pes fa que en ocasions, anteposi els interessos de la Lliga als de Solidaritat Catalana. Això provoca discrepàncies internes i el detonant definitiu del seu trencament, de Solidaritat, seran els fets de la Setmana Tràgica, ja que la Lliga dóna suport a la repressió de Maura.
La victòria implicarà que part dels seus membres esdevinguin diputats: del govern a Madrid. El govern de Maura es veu obligat a pactar amb ells.
LA MANCOMUNITAT
És el primer òrgan administratiu català des del 1714 i, a més, és la concessió més importat d’autogovern aconseguida pel catalanisme.
Des del 1911, la Diputació de Barcelona, presidida per Part de la Riba, pressionarà per crear un organisme que aglutines les 4 diputacions pronunciats, amb l’objectiu de crear la base d’un poder regional, millorar les infraestructures, l’educació i, també, millorar el comant de la llengua catalana i de la seva cultura. Aquest projecte està impulsat per Prat de la Riba i per la Lliga Regionalista. Serà durant el govern de Dato, després de la mort de Canalejas que serà notificada, però només amb una finalitat administrativa de Mancomunitat dura de 1914 a 1925, amb 3 presidents → Prat de la Riba, Ruig i Alfons Sola. Però, realment, serà efectiva fins a 1923, que arriba Primo de Rivera. Aquest fa president a Alfons Sola, amb la missió de destruir la Mancomunitat.
CARACTERÍSTIQUES DE LA MANCOMUNITAT
- Serà el primer intent de descentralització de l’Estat espanyol.
- Tot i que ha de ser un òrgan administratiu, no se li cediran competèncie exclusives de govern.
- Tampoc hi haurà una dotació pressupostària, només compten amb el pressupost de les 4 diputacions.
CRISI OBRERA
→ Antecedents → El 1916, com a conseqüència de l’empitjorament de les condicions de vida dels obrers, es produirà una vaga on la CNT i la UGT arribaran a un acord i presentaran un manifest comú al govern on demanen que aturi i intervingui en la pujada de preus.
Al març de 1917, la situació econòmica empitjorava, s’inorementarà el nombre de vagues i protestes. El govern reaccionarà esclatant l’estat de guerra a Espanya, el que fa que els obrers es radicalitza encara més. A més, els obrers passaran de demanar qüestions laborals a demanar també reformes polítiques (passa de moviment obrer a moviment polític).
A l’agost de 1917, arrel d’un conflicte laboral a València amb l’Assemblea de Parlamentaris, la UGT farà una nova crida a la vaga general.
L’esclat d’aquesta vaga agreujarà encara més la situació, i els obrers començaran a demanar la fi de la monarquia, la formació d’un nou govern la convocatòria de les Corts constituents (nova constitució) i, per tant, volien una república. Aquesta protesta obrera, no rebrà el suport ni dels militars ni dels parlamentaris (perquè ja eren burgesos i havien solucionat els seus interessos) i, per tant, la protesta queda sola.
El govern declararà la Llei Marcial (dona més llibertat a l’exèrcit). L’exèrcit reprimirà brutalment la protesta, i la conseqüència serà de 70 morts i de més de 2000 detinguts. La duresa d’aquesta repressió provocarà que, tot i que la vaga ha fracassat, la radicalització del moviment obrer. També provoca que dintre de la UGT es defensi amb més ganes la via reformista del sistema de la Restauració. Aquesta doble opinió procurarà el final de la col·laboració entre els dos sindicats.
Davant aquesta situació, Alfons XIII es veruà obligat a intervenir i la formar un govern de coalició → conservadors i liberals, reformistes (membres del Partido Reformistas) i la Lliga. El president del govern de coalició serà Garcia Prieto.
LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA (1923-1931)
En un context de crisi a tots els nivells i de desprestigi del sistema de la Restauració, aquest serà l’argument per justificar el cop d’estat, a més de dir, que volien evitar també un esclat revolucionari de la societat.
CAUSES:
- Inestabilitat política del país i el desprestigi arrel del falsejament electoral.
- Perill de trencament d’Espanya a causa del nacionalismes (català, gallec…).
- Perill d’una revolució social.
Alfons XIII serà còmplice de la dictadura, perquè va ser ell qui va anomenar a Primo de Rivera com a cap del Directori militar. A través d’aquesta dictadura, les classes benestants volien mantenir l’ordre social establert, mantenir també el sistema de 1876, fer front a les obc organitzacions obreres, integrant-les (UGT) o reprimint-les (CNT). Les classes benestants donen suport perquè amb la dictadura, s’assegura la protecció dels seus interessos, s’evitava que noves forces polítiques es fessin amb el poder i, a més, Primo de Rivera disfressarà el seu discurs amb el regeneracionisme: en el seu manifest, expressa la voluntat d’acabar amb el caciquisme, de posar fi a la corrupció política, a la indisciplina social i alliberar Espanya de polítics que deshonraven la pàtria. Tot i aquest missatge regeneracionista, la realitat és que l’objectiu era evitar que Espanya es democratitzés.
DIRECTORI MILITAR (1923-1925)
El primer que farà Primo de Rivera a l’entrar al directori serà declarar l’estat de guerra, suspendre la Constitució, suspendre el Parlament, il·legalitzar els partits polítics i associacions, i prohibeix els símbols catalans. Després d’això, Primo de Rivera portarà a terme diferents reformes com, per exemple, intentar posar fi al caciquisme, dissolent els ajuntaments i creant les juntes de vocals, formades pels contribuents més influents de cada localitat. També selaboraran dos estatuts: un municipal i un de provincial. Aquesta mesura fracassarà degut al fet que només implicarà la substitució del cacic, però no l’eliminarà.
Un altre aspecte important serà posar fi contra la voluntat obrera, s’iniciarà una política repressiva per mantenir l’ordre públic que afectava principalment a la CNT. A més, quedaran prohibides les manifestacions, les vagues, i s’empresonarà als principals dirigents obrers. Això posarà fi a la conflictivitat obrera i al pistolerisme.
L’últim tema del Directori militar: Tema del Marroc. El 1924, Primo de Rivera assumirà personalment l’alt comissionat del Marroc (organisme encarregat del tema del Marroc). El 1925, els atacs dels rebels rifenys (Rif) portarà a França a demanar ajuda a Espanya. Per iniciar una ofensiva militar a la zona del Rif.
Aquesta ofensiva consistirà en un desembarcament de tropes a la badia d’Alhucemas, mentre que les tropes franceses atacaven pel sud (Pinça). Aquesta ofensiva donarà lloc a una sèrie de derrotes d’Abd el Krim i dels rifenys. Finalment, Abd s’entregarà a les tropes franceses i Espanya, a partir de 1927, donarà per pacificada i controlada la zona. (Fi de la Guerra del Marroc).
ELS SUPORTS
- Primo de Rivera rebrà molts suports, principalment de la burgesia urbana i agrària, ja que veuran la dictadura com la solució als seus problemes.
- El PSOE també donarà suport, convençut de que cooperant amb la dictadura, s’aconseguiria el benestar de la classe obrera. Tot i aquest pensament, hi haurà un sector del PSOE, liderat per Indalecio Prieto que defensarà la no col·laboració.
- Pel que fa a la UGT, serà tolerada pel règim i augmenta el nombre d’afiliats.
- Pel que fa a l’exèrcit, tindrà el suport total cap a Primo de Rivera i la dictadura.
EL DIRECTORI CIVIL (1925-1930)
Una vegada solucionat el problema del Marroc i la conflictivitat obrera, s’establirà un directori civil governat per Primo de Rivera i per polítics i tecnòcrates (tècnics en un tema concret). Tot i això, també hi trobarem militars.
La dictadura, que havia de ser transitòria, es transformarà en una solució a llarg termini. Per tant, s’iniciarà la institunialització del règim per evitar el retorn del sistema de la Restauració. El 1923, Primo de Rivera crearà la “Assemblea Nacional Consultiva”, on els membres no seran elegits per sufragi, sinó per designació.
També hi haurà la creació del partit Unión Patriótica, amb el lema “España una grande e indivisible” que no tindrà una ideologia definida, però que tindrà missió de proporcionar suport polític al règim dictatorial.
6. OPOSICIÓ A LA DICTADURA
- Partits dinàstics → critiquen la durada excessiva d’un règim que suposava d’excepció. Alguns dirigents liberals i conservacions van participar en conspiracions militars per tombar la dictadura “Sanjuanada” (1925) – cop d’Estat frustrat.
- Intel·lectuals i universitaris→ la dictadura va exercir un fort control sobre ells mitjançant la censura i la limitació de les llibertats. Molts marxen a l’exili i es van distanciant de la monarquia.
El tancament d’universitats provoca protestes estudiantils → creació de Federación Universitaria Española que proma actes a favor de la República.
- Republicanisme → l’oposició va ser permanent i dóna lloc a l’organització d’Alcanza Republicana (1926) que aglutina diferents tendències republicans i desenvolupa una campanys en contra del rei i dictador.
- PSOE → els socialistes no van participar a les comparacions en contra la dictadura fins a la descomposició política del règim.
- Anarquistes → mai van col·laborar amb la dictadura i van actuar des de la clandestinitat. El 1927 es crea la Federación Anarquista Ibérica per:
- mantenir la doctrina de Bakunin.
- impedir que els obrers s’apropessin al reformisme socialista, cooperació amb partits polítics i al comunisme soviètic.
· Sectors catalanistes → es van unir a l’oposició com a resultat de la política del Directori que va eliminar la Mancomunitat i prohibir el català. Això dóna lloc a la creació de grups nacionalistes radicals com estat català, liderat per Francesc Macià.