Aquell 24 d’agost, em vaig despertar molt alterada. La temperatura era molt alta i havia sentit
diversos tremolors. JO vivia a la Vila del Faune,
situada molt a prop de la Porta
Marina, 
una porta que no era un accés gaire important ja que, com feia pendent, els carros no hi podien passar.
Em vaig dirigir , com cada matí, cap a les termes de la ciutat,que quedaven molt aprop de casa meva. Quant hi vaig arribar, vaig veure que la gent estava agrupada al voltant d’una font força gran que hi havia a l’entrada de les termes, just al costat del nimfeu de Mart i Cupido. Vaig preguntar què passava i em van dir que l’aigua estava a una temperatura molt més alta del normal, quasi bullia. Ningú s’explicava aquesta temperatura; vam decidir anar cap al Fòrum, que es trobava a l’altre extrem de la ciutat, per explicar el que havia passat.
A mesura que anàvem avançant pels carrers de la ciutat , anàvem trobant persones que també ens explicaven coses estranyes que els havia succeït. Recordo que vam trobar a Flavius, un senyor d’edat avançada, que vivia a la cova de les fonts de Pompeia, d’on procedia la gran majoria d’aigua utilitzada a la ciutat. Ens va dir que les fonts havien agafat una temperatura impressionant que ell mai havia vist i que les aigües tenien un color diferent i feien una olor estranya , que a ell li recordava a sofre.
Vam seguir avançant molt espantats per aquests fets, devien ser les deu del matí aproximadament, i ,de sobte, van començar a caure algunes pedres del cel. Tothom es va espantar molt i va córrer a buscar refugi. Les pedres cada vegada eren més grans i una mena de fum, que feia quasi impossible respirar, va envair tota la ciutat. La gent corria intentant buscar refugi; molts queien asfixiats, altres tenien la mala sort que els copejava una pedra. En aquell moment Flavius em va dir que el seguís i em va portar a un refugi on em va dir que estaríem segurs; vam passar per un passadís molt estret, enmig de roques, i vam arribar a una gran cova. Allà vaig passar els dies següents i quan vam sortit,no quedava ni rastre de la gran ciutat que havia estat Pompeia, tot havia quedat ensorrat sota metres de runa.
Quina seria la meva vida ara !!!
Alba Vidal
2n Batx. llatí
INS Miquel Martí i Pol ( Roda de Ter )
Vaya, sí que te lo has currado, Alba Vidal, y has usado tu imaginación pensando en la película
y en la gente de Pompeia.
No me hubiera gustado haber vivido esa masacre por culpa del volcán, menos mal que estamos en una época buena por así decirlo, me he leído tu historia y me ha gustado bastante, metiéndote en la piel de una persona que vivió ese momento, ese día en la “Gran Pompeia” , una de las ciudades mas bonitas que tuvo el imperio romano.
Molt bon treball i molt bona idea, aixo de escriure un diari com si tu estiguessis en el ultim dia de Pompeya m’agradat.
Amb aquest text es transmet el que realment va sentir un del nombrosos habitants de Pompeya, la pel·licula es molt semblant al teu escrit on descrius els terratremols i fins i tot el dia de la errupcio.
Et feliçito Alba Vidal jo et posaria un 10
-Bilal Boulahfa
-1r.Batxillerat Nocturn
-INS Lluis de Paguera, (Manresa)
Hola he llegit el teu text sobre Pompeia i te quedat molt xuli i molt treballat
Me sorprès perquè es igual que la pel·lícula que vem veure a llatí
A mi la pel·lícula me agradat molt ja que vaig anar a pompeià amb els meus pares
I el llegir aquest text me vingut tot allò de allà
Me encantat es nota que ho es treballat molt
Enorabona es molt bonit i molt xaxy
Pompeia va ser una ciutat de l’Antiga Roma, va ser enterrada per la violenta erupció del Vesuvi el 24 d’agost de l’any 79 d. C. Abans de l’erupció, Pompeia era rica, era una ciutat hermanosa, tenia tres banys públics: els banys del fòrum, els banys stabians i els banys centrals. L’Amfiteatre romà de Pompeia és el més antic. La majoria de la gent rica escollien la ciutat de Pompeia per les seves vacances. El dia de l’erupció va ser un dia desastrós,van morir aproximadament uns dos mil persones a l’interior de la ciutat i deu haver molts milers de cossos més escampats pel camp.
El dia de l’erupció, Marina per sort a trobat Flavius que li va portar portar a un refugi, que era la cova de les fonts de Pompeia on estaríem segurs, ella i Flavius van sobreviure, però la resta de la població tots han mort.
La história que ens explica l’Alba es molt maca i a la vegada trista, ens fa imaginar-nos com havia de ser per als cuitadans de Pompeia aquell dia de 24 d’agost del 79 AC !!,
Que fou fatal i tràgic per a la majoria dels habitants de Pomepeia !
M’imagino la desesperació del habitants en no saber el que passava , per saber perquè l’aigua havia cambiat de cop i volta? ! perque el terra tremolava ?!
i d’on procedien aquells troços de pedra que queien del cel ?!
suposo que ho associaven als déus !
En definitiva crec que podria haver estat més complert aquest text !
aquest text que et fa imaginar aquell dia, però que la explicació per a mi es massa curta!
ja que és un tema important !
podien haver molts més personatges etc.
El temps es va aturar a la Pompeia aquell 24 d’agost de l’any 79 de la nostra era, quan les cendres i la lava del Vesuvi l’sepultar per sempre. Fins llavors els seus habitants no havien viscut gens malament.
MOHSSIN
Aqui tenemos una pequeña explicación sobre lo que sucedió el día 24 de agosto en Pompea, y las penas de la gente que fue herida y el horror que vivieron tras unos acontecimientos inesperados. Es algoo que sucedió en la edad antigua y que los ciutadanos de la ciudad perdieron salvando sus propiedades y por estos motivos los habitantes quedaron encerrados dentro de las casas y fallecieron por asfixia, fue desarrollado a mediados del siglo II a.C. hasta inicios del siglo I por la fuerte influencia griega.
El 24 d’agost del 79 dC exactament a Pompeia, en aquell mateix dia, en el de matí em vaig despertar amb molta calor, feia una temperatura molt alta, era impossible dormir, vaig veure per la finestra com queia les cendres del volcà Vesuvi, el meu pare m’havia avisat que feia quatre dies que el volcà va sofrir terratrèmols i que podria ser que explotes de sobte, la meva família i jo vam anar a un refugi, el qual era una gran cova, aquesta mateixa cova ens va salvar de una mort segura. Nosaltres amb uns quants supervivents, vam sortir il•lesos d’aquella desgràcia, en canvi Pompeia es veia enterrada sota una capa d’uns tres a cinc metres per tosca i cendra.
El 24 d’agost,a primera hora de la tarda,li vaig cridar l’atenció a l’almirall sobre un núvol enorme que es veia a la part oriental de la badia.l’almirall no va poder contenir la seva curiositat ,va demana una barcai es va prepara per trevassar la badia i poder veure-ho de mes aprop.Quan marxava rebé un missatge de la dona d’un amic seu que vivia al peu del Vesuvi.Li demanava que anès rascatar-la ja que tots els camins de fugida per terra estaven tallats.L’almirall va ordenar immediatament que la flota es posés en marxa i travessà la badia.A mesura que s’hi apropaven,les cendres queien lentament sobre ells.Aviat,trosso de tosca i pedres ennegrides cobrien la cuberta.Pomeia ja estava totalment supultada.