L’esclava de blau

Bibliografia: Borrell, Joaquim, L’ESCLAVA DE BLAU,

Editorial, Columa jove, nº 132, Barcelona 2005

L’esclava de blau és una novel·la de detectius ambientada a la Roma clàssica de Juli Cèsar. Diomedes, grec, rep del seu oncle Alcímedes, també grec però amb residència a Roma, una herència que consisteix en el despatx d’exquirient( investigador ) i una esclava. Ell s’esperava una immensa fortuna i a falta de diners per tornar a Grècia, decideix continuar temporalment el negoci. Els clients aviat arriben, i l’esclava li ajuda a aclarir els enigmes.

La pervivència clàssica la trobem en tot el llibre: la ciutat deRoma, els seus carrers, referències mitològiques constants, els espectacles públics i privats com el circ, l’amfiteatre, les termes, les representacions teatrals… També podem comentar la portada: qui són els personatges? perquè l’autor l’ha triada  ? ( Una pista aiepomP )

Deixeu la vostra opinió, un comentari, alguns dels referens clàssics que més us han cridat l’atenció, quina cita mitològica heu trobat més adient a l’argument del llibre… Vosaltres mateixos !!! Si teniu algun dubte, cliqueu aquí i n’apareixeran un ventall de preguntes i respostes.

 

Aquest article s'ha publicat dins de General, grec, llatí i etiquetat amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

12 respostes a L’esclava de blau

  1. Ana Molina diu:

    Aquesta novel·la és molt interessant per conèixer com es vivia a Roma antigament, i a més la història és bastant entretinguda i està ple de pervivencies classiques.

    Referint-nos a aquest fragment de la novel·la: “(…) -Me’ls regalà Tòcul – es justificà-. Sempre ha dit que gastar soles en esclaves és una despesa debades.
    -Baiasca deixarà de ser esclava abans que es pongui el sol – li vaig replicar. I per algun misteriós mecanisme psicològic que renuncio a explorar, parlava amb un to d’orgull.
    Des de la porta ens arribà la veu d’Alcímenes:
    – És hora que marxem- ens recordà-. El pretor ens espera…”. Podem dir el seguent:

    Un pretor era un magistrat romà alineat, que tenia la jerarquia immediatament alineada per sota de la de cònsol. Les seves funcions eren judicials. Aquest càrrec, anomenat “pretura”, va ser creat a l’any 366 a.C. Des de la seva creació fins l’any 241 a.C, només va existir-ne un a Roma, encarregat de l’organització dels processos, i més endavant es va crear un altre per protegir els peregrins i, així el nombre de pretors va anar augmentant al mateix temps que Roma va anar conquistant territoris. Tot i que hi havien molts pretors, la seva magistratura no estava col•legiada, ja que tots ells tenien diferents competències i aquestes estaven sortejades.
    Als primers temps de la República Romana, el terme “pretor” es feia servir per designar als cònsols, ja que estaven col•locats al front dels exèrcits, però a l’any 366 a.C, quan es va crear el primer, se li va atorgar un títol particular, el de pretor.

    L’esclavitud a l’antiga Roma, constituïa una de les característiques de la seva societat., ja que va ser essencialment esclavista. Tant la seva economia com la seva estructura social es basava en un sistema de classes on l’esclau constituïa l’esglaó més baix.
    La majoria d’esclaus s’adquirien a través de les guerres, eren part de la recompensa. Hi havia un lloc, anomenat la “columna lactaria”, on es dipositaven els nadons abandonats per que fossin adoptats, encara que gairebé mai els adoptava ningú, si no que els recollien per convertir-los en esclaus o prostitutes. Els nens inútils, deformes o dèbils eren eliminats. Quan s’adoptava un nen, aquest passava a tenir el cognom del pare, i si una esclava tenia un fill, era responsabilitat del seu amo d’acceptar-lo a la família o eliminar-lo.
    Els esclaus eren venuts en subhastes públiques o en botigues privades si eren esclaus valuosos. Els preus variaven segons les condicions de l’esclau, i com a garantia el concessionari estava obligat a substituir l’esclau, si aquest tenia algun defecte, com a màxim als sis mesos després de la venta. Els esclaus sense garantia eren més barats i estaven identificats.
    Les condicions de vida de cada esclau eren diferents, depenent de les feines a les que està obligat a fer i de la posició del seu amo. Els esclaus de ciutat, per exemple, podien tenir família i una gran autonomia, però per aconseguir la llibertat, es a dir la manumissió, podien fer diferents coses:
    -Morir, ja que al morir se’ls feia un enterrament de persona lliure.
    -Amb la mort del seu amo, si aquest al seu testament l’alliberava. En aquest cas, sempre se’ls hi donava alguna propietat i diners.
    -Comprant la llibertat.
    -Per declaració davant un magistrat.

  2. Júlia Tolosa diu:

    La portada del llibre correspon a unes pintures procedents de la ciutat romana de Pompeia, de la casa de Terencio Neo, que és l’home que apareix juntament amb la seva dona, d’aproximadament l’any 79 dC. L’autor suposo que ha triat aquesta portada perquè és una pintura pròpia d’aquella època, trobada a una ciutat no molt lluny de Roma, on passen els fets del llibre, i també perquè s’hi veuen un home i una dona, els quals poden ser Baiasca i Diomedes o Alcímenes, que no estaven casats però treballaven junts.

    Aquest llibre m’ha agradat bastant. Trobo que al tenir aquest argument d’investigacions que et deixen amb l’intriga tot el llibre, enganxa i fa que no el puguis deixar de llegir fins acabar-lo perquè tens masses dubtes sobre com es resoldran tots els problemes. El que no m’ha agradat tant ha set el fet de que tingues tants i tants personatges. Arribava un punt que tenia que anar reculant el llibre perquè sinó no sabia de qui es tractava cada persona que de cop i volta apareixia. I el final m’ha agradat a mitges, perquè jo ja volia que es quedés a Roma a fer d’exquirient, però també volia que Baiasca s’hi quedés. En quant a cites mitològiques, la majoria pertanyien a la Ilíada d’Homer, i a Heròdot, però cap m’ha cridat la atenció especialment, simplement han fet que recordés alguns mites ja estudiats, com la guerra de Troia, i el moment que per exemple ens fiquen la cita de la resposta d’Hector a Àiax, que sabíem el que passava però no les paraules exactes que li deia. El que sí que m’ha cridat l’atenció és com es veu que en aquella època creien en les divinitats, com en el cas de la mort d’Eli Manli, que tots estaven convençuts que havia estat la deesa de la venjança, Nèmesi, cosa que actualment ens semblaria completament inimaginable.

  3. Rocío rpoyato diu:

    Sincerament el llibre m’ha agredat, perquè l’he trobat interresant, ja que releciona l’obre amb molts classics de l’entiga grecia. I m’ha ajudat a ampliar els meus coneixemetns sobre una serie de personatges (com eren i com solien tractar la gent i com eren tractats) també surten una serie de monuments o llocs entics que eren llocs per disfrutar, ja que en aquella ‘espoca poca cosa tenien, però eren molt intel.ligents i es buscaven la vida d’una manera o d’altre.

    Però la ùnica cosa que jo considero que es una mica negativa és que de vegades et diu una cosa , però si no tens molta imaginació no t’ha la pots creure, per exemple quan l’oncle es difressa de diferents personatge, però no hi ha manera que el protegonista el recunegui. També ma costat una mica entendre`l ja que el lexic és molt difícil i a més introdueix paraules i frases en llati. Tambè he trobat una mica dificil els noms dels personatges , ja que hi surten moltíssims i quasi tots són difícils de recordar, perquè hi surtia molts casos per solucionar i eren tots complicats.

    En fí, m’ha agredat la novel.la i l’he trobat interessant , perquè m’ha ajudat a ampliar els meus coneixementsi saber-ne la vida dels grecs i la diferencia que hi havia entre un esclau i una persona lliure, però sincerament és una cosa molt greu, ja que els pobres esclaus sufrien molt tan en el menjar, com la llibertat i la violència de l’amo, tot hi que Baiasca en aquesta novel.la no ès mal trectada per el protegonista ni per el seu tiet ja que era una noia amb grans coneixements, però tot i aixi n`havia tingut altres amos que la maltrectaven. La vida d’un esclau en aquella época era molt dura.

  4. Rocío rpoyato diu:

    Souad, has de millorar la teva expressió i ortografia. Això no l’aconseguiràs si no llegeixes més i escrius més. Vigila.
    Dit això, me n’alegro de que t’hagi agradat el llibre. És veritat que aporta molta informació, però per això podies tenir apunts dels personatges.

  5. Gemma diu:

    Personalment, el llibre de l’Esclava de Blau, m’ha agradat bastant. Al principi, just abans de llegir-lo, no m’acabava d’entusiasmar, ja que em pensava que seria pesat i molt llarg a l’hora de llegir-lo; però de mica en mica em va agradar més, ja que volia continuar seguint per descobrir com esbrinaríen tots els casos en els set dies que passaven les accions. El que podria dir que m’ha agradat més, es la sorpresa de l’oncle de Diomedes, es a dir, el propi Diomedes l’havia vist alguns cops amb Baiasca disfressat fent-se dir Odisseu i ni el propi nebot sabia que era ell. Una cosa que si que puc dir, es que m’hagués agradat que el llibre continués, ja que l’últim cas de tots no es soluciona. Pot ser que ni tingui una clara solució, però em vaig quedar amb una gran intriga al no saber que havia passat amb la germana dins del mosaic amb un centaure. En el llibre, es poden “veure” molts dels elements d’oci de la època, ja que donen un cert toc més entretingut a l’hora de llegir el llibre. La situació d’un esclau, com Baiasca, es veu clarament pel que havia de passar, amb l’ajuda d’unes activitats posteriors a la lectura, entens tots els processos que cal seguir perquè un esclau poguí ser finalment lliure. Alguna cosa negativa del llibre, es que surten molts personatges diferents, i alhora de lligar tots els cassos et fas una mica d’embolic, però personalment, no ha set molta complicació.

    La portada de l’Esclava de Blau, és una de les pintures de Pompeia en una casa anomenada de Terencio Neo. Retrat d’una parella abans de l’any 79 després de Crist.

  6. ivette pages diu:

    La novel·la m’ha agradat bastant perquè com diu la Souad relaciona personatges de l’antiga Grècia i els ajunta amb un fil argumental que acaba donant la novel·la. La història de Baiasca es molt interessant ja que demostra que les esclaves no tenien llibertat hi havien de acceptar qualsevol ordre. També mostra com un noi hereu lluita per aconseguir tornar a casa seva i de pas aprèn un nou ofici.

  7. Aquest llibre m’ha agradat força i el recomano a totes les persones que tenen interés per la cultura i el misteri. La trama que passa és molt fàçil i normalment no llegeixo novel•les negres o d’intriga però com que tota la part clàssica era tan rica he disfrutat molt en tots els capítols. No m’ha agradat com ha acavat, ha quedat massa obert pel meu gust i les coses que si que han quedat tencades com per exemple que Baiasca i Díomedes no acaven junts les hauria canviat. L’autor explica molt bé tots els detalls (cosa que personalment busco en una bona lectura i aquí he trobat) i fàçilment tu podries haver sigut un personatge dintre l’história. Surten molts elements com per exemple el circ Màxim, el for, l’amfiteàtre que els hem estudiat i pertant els podiem haver visualitzats molt bé i quan tu mateix et relaciones amb un llibre quasi bé per norma general t’agradarà.
    Tot el tema dels esclaus i com els tractaven i quins drets tenien i no tenien (per exemple em vaig quedar molt parada en saber que hi havien certs llocs com hostals on no podien ni entrar o llocs a les grades que no podien seure) m’ha fet pensar molt, l’objectiu de Baiasca de tornar a la seva terra era molt maca, això no ho llegeixes a tots els llibres i documents, normalment no donen importància a la vida personal dels esclaus. Hi ha molt noms per recordar (i no són gens comuns per nosaltres) i això fa que l’obra es fagi una mica pesat i llarg, però per llegir per distreure i apendre coses noves sobre el nostre passat està molt,molt bé.
    Podria ser que la cita mitològica que té lloc en aquesta història és la de Ulisses que vol tornar a la seva terra (en aquest cas Díomedes vol tornar a Atenes) i té una ajudanta especial que l’acompanya amb sabiesa i tranquilitat durant els seu “viatge

  8. Rocío diu:

    Ivette, la teva resposta no és el que podies fer en realitat, no has justificat la teva opinió del llibre ni has triat cap referent clàssic. Crec que és fruit de que no l’hes treballat gaire.

  9. Jessica Rubricatus diu:

    La fotografia Pompeia és un obra anomenada Roman Portraits Celebrating Literacy (Circa 75 CE)
    Tracta d’una esclava que escriu en una tableta de cera (tal i com ho feia Tòcul al llibre) i porta un stylus als llavis. Celebren la literatura i els literats. Aquesta parella no eren de l’alta en la societat Pompeia

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *