Category Archives: Intèrprets i compositors

Benjamin Britten: Guia d’orquestra per a joves.

Compositor anglès (1913-1976).

Fou un nen prodigi, als quatre anys ja començà a escriure música i als dotze ja havia compost una dotzena d’obres. Als vint-i-un anys vivia de les seves composicions, principalment bandes sonores i música incidental per a obres de teatre radiofòniques. Fou un gran patriota enamorat del seu país i la seva llengua. Excepcional pianista, fundà el festival d’Aldeburgh i l’English Opera Group, per a la qual va compondre algunes de les seves òperes. Músic extraordinàriament expressiu, va tenir l’afany de «(…) retornar a la musicalitat de la llengua anglesa l’esplendor, la llibertat i la vitalitat de què ha estat desproveïda des de la mort de Purcell (…)».

Entre els seus amics hi havia alguns dels millors intèrprets de l’època (el violoncel·lista Mstislav Rostropovitx, el trompa Denis Brain, el tenor Peter Pears) i escriví moltes obres per tal que aquests músics poguessin lluir les seves habilitats. Hi ha gravacions realitzades per aquests artistes i dirigides pel mateix Britten. Cap altre compositor, a excepció de Stravinski, ha deixat una herència tan important de gravacions de primera mà. A causa de la seva admiració i afinitat amb Purcell, va compondre les variacions titulades The Young Person’s Guide to the Orchestra l’any 1946, per il·lustrar musicalment un reportatge cinematogràfic per a les escoles angleses, i mostra per torns cada instrument de l’orquestra en la seva variació; més tard, els ajunta tots en la fuga final.

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/videoteca/musica/5m1173.rm" width="445" height="370"/]

Amb una obra del compositor anglès Benjamin Britten, la “Guia d’orquestra per a gent jove”, opus 34, s’estudia per separat les diferents famílies d’instruments que componen l’orquestra simfònica: els de corda, els de vent de fusta, els de vent de metall i els de percussió.

La tradicional classificació orquestral dels instruments:
– corda, vent-fusta, vent-metall i percussió – està quedant cada vegada més restringida al seu àmbit d’ús: l’orquestra.

ACTIVITATS AL VOLTANT DE L’OBRA:

Activitats sobre els instruments de l’orquestra i anàlisi d’una fuga, basades en l’obra “Guia d’orquestra per a joves”.

The Young Person’s Guide to the Orchestra és un joc al voltant de la coneguda obra de Benjamin Britten que permet practicar música i anglès alhora.

Si encara en vols saber més coses dels instruments de l’orquestra simfònica visita aquesta adreça:

L’orquestra simfònica

Tete Montoliu: piano solo


[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/avi/001_382388.rm" width="352" height="288"/]
Retrat biogràfic de la persona i el pianista de jazz Tete Montoliu a través del testimoni del seu nét, Jordi Blesa i Montoliu, altres familiars, amics, músics i periodistes experts.
Vicenç Montoliu Massana va néixer cec, l’any 1933, a Barcelona, en una família amb gran vocació musical. El seu pare formava part de la Banda Municipal de Barcelona i de la Gran Orquestra del Liceu, i la seva mare era molt aficionada al jazz. De molt petit, en Tete va estudiar música a l’Escola de Cecs i, més endavant, al Conservatori.
La sort li va arribar de la mà del vibrafonista Lionel Hampton, que, després d’escoltar-lo, el va convidar a afegir-se a la gira europea de la seva banda. Des d’aleshores va tocar amb gairebé tots els mestres del jazz: John Coltrane, Dexter Gordon, Stan Getz, Chet Baker, Paquito D’Rivera o Stephane Grappelli, entre d’altres.
Tete Montoliu va gravar més de seixanta discos, per exemple: “Body & Soul” (1971), “Tete!” (1974), “Tete a Tete” (1976), “Lunch in L.A.” (1979), “The Man From Barcelona” (1990) o “Tete en el San Juan” (1997).
Va morir l’any 1997, a Barcelona.
Entrevista a Tete Montoliu:

Font: 3ALACARTA

VÍDEOS I AUDIO:

Concert de Joan Manuel Serrat el 23 d’Abril de 1996. Tete Montoliu al piano
I un altre:

Vull que m’acariciïs:

EL VIOLÍ. Paganini.


Niccolo Paganini va ser un violinista del segle XIX. Va ser el millor, el més espectacular, el més brillant, el més meravellós, el més… TOT! Però la gent li va atribuir un pacte amb el diable: no era possible que toqués d’aquella manera si no és que havia fet un pacte amb l’innombrable. Què hi havia de cert?

Clica la imatge i en sabràs més coses d’aquest violinista virtuós de la mà de David Puertas.

Una de les obres que va compondre Capricis per a violí sol interpretats per un violinista albanès anomenat Tedi Papavrami:

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/3ex_CSgCWYs" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Si vols saber més coses de Paganini clica: Viquipèdia.

Història del violí:

Tot i que ens podríem remuntar al temps que els homes primitius intentaven fer violins amb la closca d’una tortuga, els primers violins, tal com els coneixem, van aparèixer ara fa uns cinc-cents anys a Cremona, Itàlia, al taller d’un constructor anomenat Amati.

D’allà sortirien, durant moltes generacions, els millors constructors de violins de la història mundial. Entre ells, el més conegut de tots: Antonio Stradivari.

Els seus violins, anomenats “Stradivarius”, es van convertir en model de tots els violins que s’han fet després. I encara avui, tres segles més tard, els que tenen un stradivarius tenen a les mans el millor violí del món.

I val a dir que un violí té més de setanta peces i que de cada peça depèn com acabarà sonant l’instrument.

El violí es pot tocar amb els dits i treure’n sons i efectes tan sorprenents com els pizzicatto, però normalment es toca amb l’arquet, que és una vergueta de fusta al llarg de la qual s’estén una metxa de crins de cavall.

Els violinistes, abans de tocar, freguen les crins de l’arquet amb una resina que es diu colofònia i que té unes propietats ben particulars. Quan l’arquet llisca lentament sobre les cordes, la colofònia fa que les crins s’arrapin més a l’arquet. En canvi, quan l’arquet ha de lliscar de pressa perquè el violinista ha de fer moltes notes, la colofònia fa que l’arquet llisqui més fàcilment.

Escolta com sona el violí clicant els  auriculars o nota per nota:

[kml_flashembed movie="http://204.19.128.12/tictac/fiche/musique/violon.swf" width="100%" height="300"/]

Font: Els instruments musicals.

L’espai “Atrapa-sons” explica com es classifiquen els instruments de corda, repassa la història del violí i inclou interpretacions de música de Stravinski i de Rimski-Kórsakov.

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/atrapasons/001_730727.rm" width="352" height="288"/]

Font: Atrapasons

Clica la imatge i en sabràs més coses del violí:

T’AGRADEN ELS CONTES?

En aquest capítol del programa “Una mà de contes”, un artista posa imatges, mitjançant diverses tècniques, al relat “El violí del fantasma”.

Un dia, el senyor Grisini, un forner que vivia al nord d’Itàlia, es va comprar un violí en una botiga d’instruments musicals.

Quan va arribar a casa va tocar el violí, que feia un soroll espantós, i, tot seguit, se li va aparèixer un fantasma. El senyor Grisini es va espantar molt, va llançar el violí i va abandonar l’habitació. Després d’uns quants dies, va tornar a agafar el violí i el fantasma tornava a aparèixer cada vegada que el senyor Grisini el tocava.

Un dia va perdre la por que li tenia al fantasma i va decidir seguir-lo a través de la paret. Va agafar un pic, va trencar la paret i hi va trobar una capsa amagada als maons. En obrir la capsa hi va trobar un Stradivarius, el violí més meravellós que havia vist mai.

El senyor Grisini va tocar el violí, que sonava molt bé. Des d’aleshores es va convertir en un músic famós, però alguns deien que no era ell qui el tocava, sinó les mans invisibles del seu antic propietari.

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/una_ma/001_69286.rm" width="352" height="288"/]

ACTIVITATS: 

[kml_flashembed movie="http://www.xtec.cat/trobada/musica/jocs/7dif/violi.swf" width="100%" height="350"/]

I. Stravinski: L’ocell de foc, Pulcinella.

Clica la imatge i en sabràs moltes coses:

Experimenta amb aquests jocs i aprèn:

I de la mà de l’Atrapasons el conte de L’ocell de foc:

Aquesta és la història d’un príncep, tretze princeses, un mag malvat i un ocell màgic.

Autor de la música: Ígor Stravinski
Gènere: Ballet inspirat en un conte popular rus.
Estrena: París, 1910

Un dia, el príncep Ivan va entrar al jardí prohibit del Mag Kastxei, hi va veure un ocell de foc i no va parar fins que el va caçar.

L’ocell li va suplicar que el deixés en llibertat, i a canvi li va oferir una de les seves plomes precioses: “Si mai em necessites, branda aquesta ploma i vindré a ajudar-te”

Quan l’ocell va marxar, el jardí va quedar en silenci absolut, fins que hi van aparèixer tretze princeses que van iniciar un ball al voltant d’un pomer màgic.

Ivan, que s’havia amagat, va sortir per l’ensurt de les princeses: “No us espanteu!”, els va dir, “No us faré mal”.

Però la més bonica de totes li va dir: “Som presoneres del mag Kastxei. Escapa’t, que si no et convertirà en estàtua de pedra.”

El príncep en va quedar tan enamorat que quan les princeses van tornar al castell, les va seguir per rescatar-les. Poc s’imaginava els perills que amagava el bosc!

Així que Ivan va entrar en els jardins del castell, els monstres del mag el van atrapar i el van dur davant Kastxei. Però abans que el convertís en estàtua, el príncep va brandar la ploma de l’ocell de foc.

L’ocell no es va fer esperar i els monstres i el mag van quedar atrapats pel fort vent que provocava l’ocell batent les ales, alhora que deia al príncep: “Busca l’ou de pedra on el mag guarda la seva ànima”.

Aprofitant la confusió i abans que els monstres el poguessin atrapar, el príncep va trobar l’ou i el va trencar en mil bocins.

L’ànima del mag es va evaporar, i aquest, els monstres i la foscor del jardí encantat van desaparèixer per sempre.

Les estàtues van tornar a la vida i Ivan i la seva estimada van viure feliços per sempre més.

El relat el trobaràs gairebé a la meitat del vídeo.

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/atrapasons/001_730141.rm" width="352" height="288"/]

També de la mà de l’Atrapasons la història d’en Pulcinella:

Et penses que els culebrons se’ls han inventat a la tele? Doncs t’equivoques. Avui te’n presentem un en forma de ballet. És la història d’en Pulcinella.

En Pulcinella és un bromista que es fica en tots els embolics imaginables i encara que sembli lleig, molt lleig, resulta que té un èxit increïble amb totes les noies.

Fins i tot enamora les que ja tenen pretendent.

Però en Pulcinella està casat amb Pimpinel·la, que n’està molt gelosa, i no el deixa acostar a cap noia.

Els pretendents que s’han endut carbasses per culpa d’en Pulcinella estan tan humiliats que se’n volen venjar. De manera que, quan es fa de nit, l’esperen en un carreró fosc i¿ El deixen en calçotets i més mastegat que un xiclet.

L’endemà, els pretendents burlats es volen fer passar per en Pulcinella, a veure si així lliguen més.

Però les mentides tenen les cames molt curtes, i aviat els enxampen perquè el mateix Pulcinella apareix en calçotets i com si no hagués passat res.

I així és com en Pulcinella surt de l’embolic, amb enginy i alegria i fent bellugar el melic.

I… si non e vero, e ben trobato.

Per veure el vídeo hauràs d’anar a TV3 A LA CARTA

L’espai “Atrapa-sons” explica com es classifiquen els instruments de corda, repassa la història del violí i d’altra banda, inclou un animació de “Pulcinella”, d’Ígor Stravinski, i una interpretació de la peça “El vol del borinot”, de Nikolai Rimski-Kórsakov, adaptada per a piano per Serguei Rakhmàninov. Finalment, l’Atrapa-sons construeix un “duduk” amb un tros de mànega de reg.

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/atrapasons/001_730727.rm" width="352" height="288"/]

W.A. Mozart

Compositor austríac (1756-1791).

Fill del violinista i compositor Leopold Mozart, el qual li féu de mestre juntament amb la seva germana Nannerl. Tots dos tocaven el clavicèmbal, i Wolfgang també el violí. De ben petit ja demostrà una gran precocitat en la composició; les seves primeres obres són de quan tenia quatre anys. El pare, orgullós de les aptituds dels seus fills, els portà per les principals corts i els principals centres musicals d’Europa, per on realitzaren diversos viatges a partir de 1762. En tornar a Salzburg, ciutat on va néixer, i a l’edat de 16 anys, fou nomenat director i compositor al servei de l’arquebisbe de Salzburg. Wolfgang, però, abandonà aquest càrrec el 1781, ja que no li agradava el contacte amb l’arquebisbe i detestava el provincialisme, i s’establí a Viena com a compositor independent.

Es casà amb Constanza Weber i, poc després, fruit de la incapacitat d’administrar la seva economia, va fer que les dificultats econòmiques entressin a casa seva. Les preocupacions, l’excés de feina i la deficient alimentació van fer minvar la seva salut de tal manera que una malaltia renal crònica (que mai no ha estat diagnosticada amb precisió) acabà la seva vida el 5 de desembre de 1791.

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/videoteca/musica/5m1172.rm" width="352" height="288"/]

El tema d’aquesta cinta es centra en l’obra de Wolfgang Amadeus Mozart. S’analitza algunes de les seves composicions, les influències que va rebre en la seva formació a diverses ciutats d’Europa, les innovacions tècniques d’alguns instruments i la relació de la seva música amb els corrents filosòfics i espirituals de l’època.

Hi ha una web molt interessant i divertida sobre la vida de W.A.Mozart on trobaràs la seva biografia i diversos jocs molt entretinguts.

Aquesta és, per exigències del guió, una adaptació curta de “La flauta màgica”. Tan curta que, i no és cap descuit, ni tan sols hi surt en Papagueno!

Un príncep havia sortit a caçar quan el va atacar una serp gegant.

Per sort, tres fades el van salvar, i li van demanar que rescatés la seva princesa, segrestada per un rei malvat. En veure un retrat seu, el príncep, se’n va enamorar.

“Veig que t’has enamorat de la meva filla” -va dir la Reina de la Nit, apareixent de sobte. “El Rei del Dia la té segrestada. Si la salves, et podràs casar amb ella.”

Les fades van regalar al príncep una flauta màgica que el protegiria de tots els perills.

El príncep va anar a trobar el palau del Rei del Dia. El rei li va dir que no tenia la princesa segrestada. El que feia era protegir-la de la malvada Reina de la Nit.

“Entra al temple i enfronta’t a les proves de la saviesa i la raó. Si les superes, et podràs casar amb la princesa i governar amb justícia. Així destruireu el regne de la nit. Només hi ha una condició: has de passar les proves sense dir res.”

Quan el príncep va trobar la princesa, li volia dir que l’estimava, però sabia que no podia dir ni una paraula. Així que la va haver de convèncer amb la música perquè l’acompanyés en l’última prova.

El príncep i la princesa van superar totes les proves i el regne de la nit va desaparèixer.

“La llum s’ha imposat sobre la foscor i la saviesa ha vençut.”

I així és com, amb l’ajuda de la flauta màgica, el príncep i la princesa van poder regnar amb justícia i raó.

Per veure el vídeo has d’anar a TV3 A LA CARTA

Aquest capítol del programa “Atrapa-sons” està dedicat a la veu humana, l’instrument musical més expressiu de tots. L’espai també inclou una animació de “La flauta màgica” (minut 11:30)i la interpretació de la peça “Ah, vous dirai-je, maman”, totes dues de W. A. Mozart.Un aquesta pàgina també t’explicaran coses de mozart:

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/atrapasons/001_741880.rm" width="352" height="288"/]

En aquest vídeo escoltaràs el duet d’en Papageno i la Papagena:

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/59cFf98Si2I" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Activitats :



Una webqüest per als més menuts:

Per als més grans:

PER AMPLIAR INFORMACIÓ:

null

KENNETH ALFORD: Marxa del Coronel Bogey.

Aproximació a la figura de l’autor i a la seva obra:

Kenneth Joseph Alford, és un pseudònim de Fredrick Joseph Ricketts, considerat el millor compositor de marxes d’Anglaterra, de les quals, la més coneguda és La Marxa del Coronel Bogey, que formà part de la banda sonora de la pel·lícula El Pont sobre el riu Kuai (1957) .

Al 1895 va entrar com a music al Royal Irish Regiment, posteriorment, al 1927, va passar a ser el director dels Royal Marines. Es va retirar al 1944.

Conegut com “El rei anglès de les marxes” era considerat l’equivalent anglès de l’americà John Philip Sousa.

Escolta aquesta marxa mentre portes el compàs de 2 temps:

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/xvWLMkxSwIo" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

D.Xostakòvitx: Suite Alone “Segon moviment”.

Aproximació a la figura de l’autor: Compositor rus (1906-1975).

És el màxim representant del realisme rus. Pertanyia a una família de músics excel·lents i el seu pare va ser cantant i pianista. Als nou anys va començar a estudiar música i piano. Durant un cert temps va tocar el piano al cinema, quan aquest era mut, la qual cosa el portà més endavant a compondre molts temes musicals per a pel·lícules, com aquesta suite.

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/lj0yuc8o9qQ" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

“La Missió” d’Ennio Morricone

Aproximació a la figura de l’autor: Compositor cinematogràfic italià, nascut el 10 de novembre de 1928 a Roma. El seu pare era trompetista professional, i el petit Ennio no va dubtar a aprendre a tocar aquest instrument com a mitjà d’iniciació a la música.

Va fer els estudis musicals al Conservatori de Santa Cecília. En finalitzar la carrera musical, cap a la meitat dels anys cinquanta, va començar a escriure música per a productores italianes de ràdio al mateix temps que interpretava les seves composicions amb la trompeta i dirigia una orquestra de música de cambra.

Des del 1961 es dedicà a la música per a pel·lícules. Un antic company d’escola, Sergio Leone, li va oferir de crear la seva primera banda sonora el 1964 per a la pel·lícula Per un pugno di dollari. La col·laboració amb aquest cineasta el va portar a compondre altres bandes sonores.

Morricone és probablement un dels compositors més productius de la història de les bandes sonores. Les seves partitures han ambientat pel·lícules de tots els tipus de gèneres cinematogràfics.

Ha col·laborat en alguns dels títols més destacats del cinema italià. Després de dues dècades que transcorregueren a cavall entre Itàlia i els Estats Units, l’èxit aconseguit amb la banda sonora de The Mission (La missió, 1986) li donà l’estatus pel qual avui dia és conegut. A partir de llavors, totes les productores accepten les dues condicions que per Morricone són innegociables: no moure’s de Roma per compondre i no acceptar que cap arranjador toqui les seves composicions.

La seva versatilitat li ha permès adaptar-se a una gran diversitat d’estils, motiu pel qual ha treballat sovint també per al cinema francès

Darrerament ha escrit les bandes sonores d’U Turn, d’Oliver Stone (1997), Bulworth, de Warren Beatty (1998), Il Fantasma dell’opera, de Dario Argento (1998), Mission to Mars, de Bryan de Palma (2000), i Vatel, de R. Joffé (2000), entre altres.

Escolta el fragment “El riu” de la pel.lícula La Missió, interpretat per un oboè i orquestra:

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/Mw_Ja_x9Yfk" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
El fragment de pel.lícula:
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/xBLbH6vRwk8" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
Més informació:

Henry Mancini: Peter Gunn.

Aproximació a la figura de l’autor i a la seva obra:

Compositor nord-americà (1924-1994). Conegut per les seves composicions de músiques de cinema i de televisió, sobretot a partir del tema de La pantera rosa. Fill d’un flautista, Mancini va començar a compondre quan només era un adolescent. Va començar la carrera professional amb l’orquestra de Glenn Miller, en la qual tocava el piano i on va conèixer la cantant i vedette del grup, Ginny O’Connor, que més tard esdevindria la seva esposa.

Mancini va compondre més de vuitanta bandes sonores de pel·lícules. Va ser nominat divuit vegades per l’Acadèmia de Hollywood i va guanyar quatre òscars: el primer per Moon River, l’any 1962, i l’últim per Víctor-Victòria, l’any 1982. La seva vàlua com a compositor de cançons li va fer guanyar també vint premis Grammy, un Golden Globe i sis discos d’or. La seva carrera ha estat plena d’èxits. Qui no recorda, per exemple, les músiques de La pantera rosa, L’inspector o Dies de vi i roses?

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/watch?v=_CHjYHwNzx0" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

En coneixes alguna altra de H. Mancini? Mira les imatges i segueix la pulsació.

Aquí tens doncs, l’elefant petit:


[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/6Nh49a8q2E4" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

I per acabar, escolteu una nova peça d’aquest compositor que ben segur que us serà familiar:

Aquí teniu The Pink Panther ballada per Fred Astaire i Ginger Rogers:

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/cV9YV-8xcIY" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Us ha agradat? doncs ara l’orquestra Trombonanza tocarà al mateix tema:

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/799A3rgG_9k" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

GIOACCHINO ROSSINI: Obertura òpera Guillem Tell

Aproximació a la figura de l’autor i la seva obra: Compositor del romanticisme italià (1792-1868).
El seu pare era trompetista i la mare, cantant d’òpera. Tenia un gran talent musical alhora que era un xic mandrós. L’anècdota següent és prou significativa: una vegada que Rossini componia estirat al llit, com tenia per costum, li va caure una pàgina a terra; abans de molestar-se a recollir-la, preferí compondre una nova ària.
Al llarg de la seva joventut es negà a estudiar més del que era estrictament necessari per compondre òperes. El 1813 es va estrenar l’òpera Tancredi, que, juntament amb Una italiana in Algéri, el va fer cèlebre i famós. Al llarg de tota una època, Europa tingué com a ídol Rossini. Beethoven, per tal d’atraure més l’atenció del públic quan es va estrenar la Novena simfonia, féu que s’interpretés, a més a més, una ària de Tancredi de Rossini.
A partir de 1823, s’instal·là a París, i publicà dues o tres òperes l’any, entre les quals hi ha Otello i Guillem Tell. Després de compondre aquesta darrera òpera, el 1829, tan sols compongué algunes obres de circumstàncies, entre altres, l’Stabat Mater. Rossini visqué trenta-nou anys de renda. Una de les seves obres més conegudes és l’òpera El barber de Sevilla.

 

A continuació, podeu escoltar dues versions de l’obertura de la seva òpera Guillem Tell.

La primera és interpretada per una agrupació vocal, que canta a cappella (fixeu-vos en els plans sonors):

[kml_flashembed movie="http://youtube.com/v/gnKMehoLaF8" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

La següent, és interpretada per una agrupació instrumental (vent-metall):

[kml_flashembed movie="http://youtube.com/v/FjMWOzeuRiw" width="425" height="350" wmode="transparent" /]