ESCULTURA DE L’ANTIGA GRÈCIA

L’escultura grega és una manifestació artística que reflecteix els ideals de la civilització grega: importància de l’home com a centre de l’univers i recerca d’un ideal de bellesa basat en l’equilibri i la proporció. El tema central és la figura humana. Es busca un model de bellesa, el cànon, les proporcions perfectes. La figura en l’escultura clàssica grega és una referència a la condició o el paper de la persona representada. Els atletes, sacerdotesses i déus poden ser identificats per les seves vestimentes i aformaments o per la falta d’aquests. Posteriorment, nus en l’escultura i la pintura han representat una forma d’ideal, ja es tracti d’innocència, l’obertura o la puresa. Els materials més utilitzats són el marbre policromat, el bronze i les criselefantines (estàtues d’or i d’ivori).

L’escultura de l’antiga Grècia posteriorment va marcar les característiques singulars de la tradició europea clàssica:

  • Creació de figures humanes, amb homes de cos atlètic i nus femenins.
  • Creació de busts on es mostraven signes de l’edat i del caràcter.

    En el període arcaic (segle VII aC – inicis del segle V aC), l’art grec evoluciona des de les antigues tradicions artístiques rejovenides i fecundades per les influències egípcies i orientals, fins a les portes del que serà l’art grec clàssic. El tipus d’estàtua grega que arribarà a ser més característic del període arcaic, el Koúros, segueix en gran manera models egipcis. Es realitzen figures masculines d’atletes nus (Koúroi), i figures femenines vestides (Korai). Exemples: Dama d’Auxerre (630-600 aC), Koúros Anavissos (540-515 aC)

    Característiques

    • Frontalitat rigorosa
    • Rigidesa
    • Hieratisme
    • Braços enganxats al cos i punys tancats
    • Pes repartit uniformement sobre les dues cames
    • Cama esquerra avançada
    • Tots dos peus assentats a terra
    • Simplificació dels detalls anatòmics
    • Tractament del cabell amb un disseny geomètric
    • Ulls ametllats i somriure arcaic.

 

El període clàssic de l’escultura grega es pot dividir en els tres subperíodes següents: període protoclàssicprimer classicisme i segon classicisme. Va sorgir als segles V i IV aC van aconseguir representar la part harmònica del cos: li donaren agilitat i moviment.

Període protoclàssic (480-460 aC)[modifica]

A la primera meitat del segle V aC l’escultura comença a experimentar nous camins, tot trencant amb la rigidesa compositiva dels Koúroi. S’evoluciona cap a una més gran naturalitat de les formes, una captació major del moviment i una preocupació per explorar les emocions i diferents estats. La figura de l’home un esdevé definitivament el símbol de la bellesa per a l’art grec. Exemples: l’Efeb de Critios, els relleus del temple d’Afaia a Egina o els de Zeus a Olímpia. A més d’aquests conjunts, aquest període ens ha deixat algunes impressionants figures de bronze, dels pocs originals de bronze que es conserven. Exemples: L’Auriga de Delfos, el Zeus del Cap Artemison, així com les figures d’atletes o herois trobades el 1972 a Riace.

Primer classicisme (460-400 aC)

En la segona meitat del segle els escultors arriben a un domini de la tècnica que permet d’establir uns cànons o models de bellesa ideal, basats en les proporcions de les diverses parts del cos. Els cossos apareixen en actituds de repòs i serenitat. Les grans figures d’aquest període són: Miró d’Eleusis, Policlet i Fídies. Miró estudia el moviment de les figures. Una de les seves obres més conegudes és el Discòbol. Policlet es pot considerar el màxim exponent de la simetria. En el seu Dorífor s’expressa l’equilibri entre la sensació de moviment i estabilitat. Si Policlet és l’escultor dels homes, Fídies ho és dels déus (relleus del Partenó).

Segon classicisme (400-323 aC)

Al segle iv aC s’accentua la tendència al realisme i es dóna més importància a l’expressió i al moviment, a l’hora que apareix el retrat individualitzat. L’artista més significatiu d’aquest període és Praxíteles. En la seva obra és molt característic la disposició de la figura, que recolza tot el pes en una cama i flexiona l’altra. La seva obra més reconeguda és l’Hermes amb Dionís infant. Lisip, és l’altre escultor d’aquest període. Proposa un nou cànon de proporcions ideals més esveltes que el de Policlet, en una relació de cap cos d’1 a 8 (el de Policlet era d’1 a 7). També, utilitza recursos de certa teatralitat que obliguen a l’espectador a prendre una actitud més participativa en la comprensió de l’estàtua.

L’art hel·lenístic (finals del segle iv aC – segle i aC) explota, desenvolupa i sintetitza les aportacions de les etapes anteriors, especialment les del segle IV aC. Exemples: Laocoont i els seus fillsVictòria de Samotràcia, L’altar de Zeus a Pergam.

Característiques
  • Intensifica el moviment fins a cargolar i distorsionar les figures.
  • Accentua les emocions i les expressions de dolorangoixaesforç i desànim.
  • Exagera l’esforç físic inflant i deformant els músculs.
  • Profunditza en els estudis de tridimensionalitat, cercant postures complexes que obliguin l’espectador a visionar-les des de diferents angles.
  • Es recrea en la nuesa tant la masculina com la femenina i l’efeminada (hermafrodites) i conrea temes nous o poc freqüents fins al moment (infantesa, vellesa, lletjor, deformitat, etc.).
  • Els temes es diversifiquen, introduint les imatges quotidianes i anecdòtiques, les al·legories, el retrat i els grups escultòrics.

 

 

 

 

ARQUITECTURA DE L’ANTIGA GRÈCIA

L’arquitectura de l’antiga Grècia va fixar les bases de l’arquitectura del món occidental durant segles. A grans trets, l’art grec representà una síntesi transformadora, innovadora dels corrents artístics de la cultura egípcia, del pròxim orient i de l’Egeu. Es tracta d’una cultura antropocèntrica que es preocupa per la creació d’un art a la mida de l’home (“l’home és la mesura de totes les coses“. Protàgores).

Els edificis més importants, els temples, es caracteritzen per la seva gran simplicitat amb només una sala allargada i un pòrtic. Aquesta senzillesa es veu també reflectida en la seva estructura que era arquitravada sobre columnes.

Els grecs donen un tractament harmònic a tots els seus edificis basat amb la repetició sistemàtica d’uns elements: la columna i l’entaulament. La forma i disposició d’aquests presenta un repertori limitat de variants que són els anomenats ordres arquitectònics, o conjunts de columna (element sustentador) i superestructura (element sostingut), que es diferencien entre ells per la forma de la columna i el seu capitell, per la disposició de les parts de l’entaulament i les proporcions entre les mides de tots els elements.[Wiquipedia]

Entre les normes o cànons de composició arquitectònica a l’arquitectura grega hi destacaren tres ordres arquitectònics majors: dòric, jònic i corinti. De l’arquitectura grega antiga, es fixen en tres estils o ordres clàssicsdòricjònic i corinti, que es diferencien en la proporció altura-diàmetre de la columna (“stilos” en grec) i les formes del capitell i de l’entaulament. L’ordre és el resultat d’una relació numèrica influïda per les teories pitagòriques. Cada ordre relaciona les diferents parts de l’edifici amb el tot, determinant al mateix temps la seva decoració.

L’estil dòric és el més rude i s’emprava en exteriors, especialment dels temples dedicats als déus barons. Els estils jònic i corinti s’empraven en interiors o en exteriors de temples dedicats a divinitats femenines.

Dòric: La columna s’aixeca sobre un estilòbat sense base. El fust té setze o vint estries que es tallen en arestes agudes. Aquest acaba sobre un collarí sobre el qual hi ha un capitell format per l’equí i l’àbac. L’entaulament és format per un arquitrau llis i un fris on s’alternen els tríglifs i les mètopes. Exemple: El Partenó.

La columna consta de basefust i capitell. Sobre les columnes s’assenta l’entaulament, que consta d’arquitraufris i cornisa. Sobre les façanes principals, formats per la teulada a dues aigües, estan els timpans o frontó. De vegades el temple s’assenta sobre una plataforma amb grades, crepidoma, per elevar-lo sobre el terreny.

L’estil dòric és un dels tres ordres clàssics de l’arquitectura grega, junt al jònic i al corinti. És el més primitiu i simple; és l’ordre grec per excel·lència.  El Partenó, temple dedicat a Atenea Parthenos a l’Acròpoli d’Atenes, és sens dubte el màxim exponent d’aquest estil arquitectònic. Simbolitza força, heroïcitat, fou utilitzat sobretot amb aquest simbolisme en el Renaixement.

JÒNIC.
És més esvelt que no pas el dòric. La columna en aquest cas té base i el fust es remata en un capitell format per dues volutes. L’arquitrau no és llis, està dividit en tres platabandes i el fris no està dividit en mètopes i tríglifs sinó que és una zona en la qual es desenvolupa lliurement la decoració escultòrica. Exemple: L’Erecteó.

 

CORINTI.

Representa la decoració i la vistositat. Encara és més estilitzat que el jònic. Tanmateix la principal diferència entre ambdós ordres és en el capitell que en aquest cas lluirà una decoració vegetal amb fulles d’acant. Exemple: El temple de Zeus Olímpic a Atenes.

Les façanes transversals a l’eix de l’edifici presenten, en tots els casos un frontó triangular que defineix un espai (el timpà) decorat per relleus i escultures. Com hem dit els temples grecs es caracteritzen per la seva estructura molt simple. Consistien en una única sala a la qual s’accedia per un pòrtic. La sala qua albergava l’estàtua del déu es deia naos. El pòrtic es deia pronaos (literalment, “davant de la naos”).

Com en els grecs no els agradava que les part anterior i posterior dels seus temples fossin diferents, afegiren un pòrtic en la part posterior (opistodòm) per donar així un aspecte més simètric.

Per donar aquest aspecte, els grecs rodejaren el nucli del temple amb una columnata anomenada peristil.

Segons el nombre de columnes que tenien a la façana, els temples podien ser tetràstils (quatre), hexàstils (sis), octàstils (vuit). Si tenien pòrtic al davant i al darrere s’anomenaven amfipròstils, i si tot el perímetre estava envoltat de columnes es deia perípter i dípter si ho estava per una doble fila de columnes.

 

Planta

  • In antis: aquest temple està format pel pronaos, que usualment disposa de dues columnes, i el naos.
  • Pròstil: aquest temple està format pel pronaos, que disposa de quatre columnes, i el naos.
  • Amfipròstil: és el temple menys comú, disposa de columnes tant en la part anterior com en la posterior del temple.
  • Perípter: està envoltat de columnes i és el més comú dels temples grecs. Fou norma comuna en la Grècia clàssica que el nombre de columnes dels laterals fos el doble més una de les columnes dels costats de menys llargària.
  • Dípter: està envoltat de columnes en doble filera.
  • Tholos o monòpters: són temples circulars; disposen d’una coberta cònica i sota la naos circular. El conjunt està envoltat per un nombre de columnes variable.
  • Hipetre: és d’influència egípcia, la naos queda al descobert.

Alçat

  • Dístil si disposa de dues columnes
  • Trístil si disposa de tres columnes
  • Tetràstil si disposa de quatre columnes
  • Hexàstil si disposa de sis columnes
  • Octàstil si disposa de vuit columnes
  • Decàstil si disposa de deu columnes
  • Dodecàstil si disposa de dotze columnes

 

 

 

El capitell corinti és característic per estar decorat amb fulles d’acant. L’origen aquest estil es troba a la Grècia clàssica, però ha estat heretat durant el temps, com en Roma, el renaixement, el barroc o el neoclassicisme i bona mostra d’això s’observa en la Maison Carrée de Nimes, el Panteó de Roma o en la façana del Congrés de Diputats o del Museu del Prado de Madrid.

 

 

La forma de l’escultura

L’escultura té dues formes de representació: el ple volum (escultura exempta) i el relleu.

Ple volum: unifacialitat (únic punt de vista òptim frontal)
Multifacialitat (multiplicitat de punts de vista òptims)

Les portes del Baptisteri de Florència. Ghiberti (1425-1452) Porta del Paradiso

La convocatòria, el 1401, d’un concurs per adjudicar la realització dels relleus de les portes del Baptisteri de Florència va marcar un punt d’inflexió en el món de l’escultura florentina: és l’inici de la plàstica renaixentista. Fins aquell moment només hi havia decorada una de les tres grans portes previstes al Baptisteri, amb relleus en bronze realitzats per Andrea Pisano (1336) dins d’unes motllures lobulades. Els principals escultors florentins del moment, com Jacopo della Quercia, Filippo Brunelleschi o Lorenzo Ghiberti van prendre part en el concurs convocat per a la realització de les segones portes.

L’escena del sacrifici d’Isaac va ser l’escollida per a la prova que havien de presentar els diferents artistes. El marc quatrilobulat condicionava la realització de l’escultura. Tots els participants en el concurs s’havien de cenyir a un mateix tema i a una mateixa tècnica; al guanyador se li adjudicaria l’encàrrec definitiu. I Lorenzo Ghiberti (1378-1455) va ser el guanyador. [Vicente Moreno, http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2012/01/31/ghiberti-les-portes-del-baptisteri-de-florencia/]

 

L’obra de Antonio CanovaLes Tres Gràcies és un grup escultòric d’estil neoclàssic, en marbre, de les tres càrites mitològiques, filles de Zeus que representaven la bellesa, l’encant i l’alegria. Les Gràcies presidien banquets i reunions principalment per entretenir i delectar els invitats dels Déus.[1] S’identifiquen en alguns gravats de l’estàtua com (d’esquerra a dreta) AglaiaEufròsine i Talia. De l’obra de Canova existeixen realment dues versions: la primera, encarregada per Josefina de Beauharnais, esposa de Napoleó, es conserva en el Museu de l’Ermitage de Sant Petersburg (Rússia); la segona, encarregada per un noble anglès, el duc de Bedford, va sortir a la venda el 1994 i va ser adquirida per dues institucions britàniques que l’exposen alternativament, el Victoria & Albert Museum de Londres i la National Gallery of Scotland.[2

Antonio Canova aporta la seva sensibilitat especial al quadre. Les deesses de marbre blanc estan enllaçades com les de Rubens, però donen una imatge de polidesa i refinació màxima amb la qual cosa l’autor aconsegueix accentuar la bellesa ideal de les deesses amb un gran efecte de lluminositat.

n la mitologia grega, les tres Gràcies eren divinitats filles de Zeus i Eurínome que, normalment acompanyaven Afrodita. Eren la personificació de la bellesa, la tendresa i l’amistat.
Presentem-les:
Aglaia, l’esplèndida
Era la més jove de totes i la que més bellesa posseïa. Simbolitzava la intel·ligència, la creativitat i la intuïció. En algunes llegendes està casada amb Hefest, l’artesà dels deus, i el seu casament explica la tradicional associació de les tres Gràcies amb l’art.
Eufròsine
D’ella en sabem menys. És la germana mitjana. Com la seva etimologia indica simbolitza el plaer l’alegria.
Talia
Era la mussa de la comèdia. Tenia un caràcter rural i la presentàvem com a una jove riallera. Era la més gran de les tres Gràcies. Presidia els banquets i altres festes i atorgava els dons de l’abundància i la fertilitat.
Però realment no van tenir gaire importància en la mitologia, encara que van ser un dels temes preferits per a l’art.

OBRES RESTAURADES

Original o còpia: Què hi ha de veritable en les obres restaurades?
El cas de Notre-Dame reobre el debat sobre com fer les reconstruccions
[Elisenda Rosas, ara, 24-8-2019]

 

Abans de l’incendi de l’abril, l’agulla de Notre-Dame ja havia desaparegut una vegada. Cap al 1792 se la va endur un altre foc, “l’oratge revolucionari”, segons recull el projecte amb què Lassus i Viollet-le-Duc van guanyar el concurs de restauració del temple. Però Viollet i Lassus no es van posar d’acord sobre com reconstruir l’agulla i no va ser fins a la mort del segon que l’ skyline de París va recuperar la icona. Avui torna aquella controvèrsia, després del foc que va arrasar la teulada i va estar a punt d’ensorrar del tot un dels exemples gòtics més famosos del món i el símbol de la quinta essència francesa.

De quina manera s’ha de reconstruir l’agulla? ¿La reconstrucció serà una mera còpia o tindrà en alguna mesura el valor de l’original?

Notre-Dame cap al 1865-1867, després de la restauració de Viollet-le-Duc / ROGER VIOLLET / GETTY

Abans de l’incendi de l’abril, l’agulla de Notre-Dame ja havia desaparegut una vegada. Cap al 1792 se la va endur un altre foc, “l’oratge revolucionari”, segons recull el projecte amb què Lassus i Viollet-le-Duc van guanyar el concurs de restauració del temple. Però Viollet i Lassus no es van posar d’acord sobre com reconstruir l’agulla i no va ser fins a la mort del segon que l’ skyline de París va recuperar la icona. Avui torna aquella controvèrsia, després del foc que va arrasar la teulada i va estar a punt d’ensorrar del tot un dels exemples gòtics més famosos del món i el símbol de la quinta essència francesa.

De quina manera s’ha de reconstruir l’agulla? ¿La reconstrucció serà una mera còpia o tindrà en alguna mesura el valor de l’original?

La ‘còpia’ en diferents cultures

El santuari xintoista d’Ise és un dels conjunts sagrats més importants del Japó. Cada vint anys, des de ja en fa mil tres-cents, els temples del complex es reconstrueixen. Utilitzant només fusta dels mateixos boscos sagrats, es fa una còpia del temple existent al solar del costat, que esperava buit en una mena de guaret arquitectònic. Un cop construït l’edifici nou, s’enderroca el vell, que ha servit de model i que és exactament igual que el que el va precedir. Els usuaris d’aquests temples no tenen cap dubte que els seus llocs sagrats daten del segle VIII. Per a ells, l’autenticitat prové del caràcter ritual de la construcció, del rebrotament dels boscos, del pas cíclic del temps.

Canviem d’escenari. A l’Europa Oriental, quan un edifici patrimonial té llacunes o quan ha desaparegut del tot, es tendeix a reconstruir-lo tal com havia estat amb l’objectiu de recuperar la seva imatge original i sense parar gaire esment en les tècniques i materials utilitzats. La doctora en arquitectura Donatella Fiorani ha explicat que aquesta manera de restaurar té elements en comú amb la creació de les icones en el món ortodox: si la reproducció del model és exacta, la icona és considerada una obra divina. En la cultura de l’Europa Oriental, doncs, una còpia fidel pot esdevenir un objecte autèntic. D’aquesta manera s’han reconstruït molts edificis, des de la catedral de Crist Salvador a Moscou fins al Tropaeum Traiani a Romania.

A Itàlia i a l’Europa Central, la teoria dominant en matèria de restauració és el restauro critico. Per al seu principal ideòleg, Cesare Brandi, només es restauren els edificis que són considerats obres d’art; quan intervenim en edificis vulgars no els restaurem, sinó que els reformem o rehabilitem. Brandi ens adverteix que l’autenticitat de l’obra depèn únicament de la seva matèria: només la matèria autèntica pot garantir que l’obra sigui original. Una còpia del Panteó no serà mai el Panteó perquè és impossible repetir la superposició dels seus estrats, de les mans que hi han intervingut, dels efectes degradants i delicadament bonics del pas del temps. No és possible recuperar parts perdudes d’edificis fent-ne còpies literals: la còpia d’una obra d’art no la converteix en l’obra d’art original. En els casos que per recuperar la unitat perduda sigui necessari reconstruir una part del bé, cal fer-ho de manera que la intervenció acompanyi l’obra original sense prendre-li protagonisme.

A casa nostra, bona part de les intervencions contemporànies en edificis històrics no pretenen exalçar l’arquitectura original -o no només-, sinó que volen donar-li un nou significat. Ignasi de Solà-Morales deia que les intervencions han d’haver escoltat l’edifici existent i han d’aspirar a tenir una alta qualitat artística. Aquesta manera de fer la trobem al Mercat de Santa Caterina, d’EMBT; al CCCB, de Piñón i Viaplana; a la Lleialtat Santsenca, d’H Arquitectes, o a la Sala Beckett, de Flores i Prats. I, encara abans, a la Casa Batlló, de Gaudí, o a la Casa Bofarull, de Jujol. En tots els casos s’entaulen dues originalitats, una de vella i una de nova, més o menys imbricades, per donar a llum una nova relació arquitectònica.

Un debat obert

És evident: la manera d’entendre el patrimoni i la manera d’intervenir-hi van estretament lligades als valors de cada temps i de cada cultura. Conèixer aquestes altres mirades multiplica la nostra, perquè ens permet observar cada cas a la llum de claus interpretatives diverses. Però el cert és que no hi ha fórmules estàtiques ni fulls de ruta universals. A més, la postmodernitat, en la mesura que deconstrueix el relat històric, fa que la mateixa noció d’original i, per tant, la de còpia esdevinguin problemàtiques.

I, tot i així, és raonable afirmar que ara i aquí té sentit no perdre de vista certs criteris que connecten amb la nostra identitat cultural. Per exemple, si cal actuar en una obra arquitectònica que considerem una obra d’art, més val fer-ho, com reclama el restauro critico, preservant la totalitat de la seva matèria autèntica i subordinant la intervenció nova a l’edifici vell. En canvi, les intervencions protagonistes poden tenir sentit en obres que no tinguin un alt valor arquitectònic i, excepcionalment, poden tenir-lo en obres d’art arquitectòniques quan el projecte sigui tan genial que faci augmentar els valors de l’edifici antic. En qualsevol cas, hi ha una cosa segura: ni aquests principis tot just esbossats, ni tampoc la intervenció que es dugui a terme finalment a Notre-Dame, seran del gust de tothom. La controvèrsia està assegurada i el debat continua.

________________________________________________________________

Salvar un monument i que (no) es noti
Les intervencions en edificis històrics al llarg dels segles tenen caràcters molt diversos: des de lasuperposició de capes de la Gran Muralla xinesa fins a la còpia ‘kitsch’ del Palau Reial de Berlín
[Antoni Ribas Tur, ara, 24-8-2019]

CNOSSOS, A CRETA

Els perills d’una restauració invasiva

L’excavació del Palau de Cnossos, a l’illa grega de Creta, que va fer Arthur Evans al començament del segle passat va ser un gran esdeveniment, perquè va suposar el descobriment de la civilització minoica (que es remunta entre el 3000 i el 1200 aC). Però l’operació va tenir un costat fosc. L’arqueòloga María Teresa Magadán Olives i la historiadora de l’art Irene Rodríguez Manero han estudiat com Evans va prendre dues decisions perjudicials per al conjunt. D’una banda, va fer servir materials per a la restauració (ferro, ciment i formigó) que no van aguantar el pas del temps i van posar l’edificació “en perill”. De l’altra, va restituir la imatge del palau segons els criteris del moment i no els de la “realitat arqueològica”. “Evans tenia 48 anys quan va començar a excavar a Cnossos i 78 quan es va retirar. Cnossos era propietat seva, o el finançament provenia pràcticament tot de la seva fortuna personal”, expliquen les autores. “Cal tenir en compte, i això la reconstrucció d’Evans ho amaga, que Cnossos no és un palau, sinó un nucli urbà”. Una de les zones on més van intervenir Evans i el seu equip va ser la Sala del Tron, que van “remodelar totalment”, com diuen Magadán i Rodríguez, i el bastió nord, que s’ha convertit en una de les imatges més icòniques del conjunt tot i tenir una base arqueològica “molt dubtosa”.

CAMPANAR DE SANT MARC

Clàssic per fora, modern per dins

L’opció de “com era, on era” es va imposar en el debat sobre la reconstrucció del campanar de la basílica de Sant Marc de Venècia. El campanar va caure el 1902 i les obres del nou van acabar el 1912. Pesa dues mil tones menys, perquè es van fer servir materials contemporanis per raons econòmiques i de temps, com el ciment armat per als fonaments, l’estructura i el cim, que després van ser revestits amb materials tradicionals. A l’interior hi ha inscripcions que assenyalen la intervenció. En els punts dels quals no es tenien documents es va deixar esbossada.

LA GRAN MURALLA XINESA

Una obra construïda al llarg de 2.000 anys

La Gran Muralla no és un conjunt cronològicament unitari: la majoria d’estructures visibles daten del segle XIV fins al començament del segle XVI, mentre que la construcció va començar al segle III aC. Per tant, les ampliacions i reconstruccions s’han anat superposant al que era més antic. “Els elements existents de la Gran Muralla mantenen la localització, el material, la forma, la tecnologia i l’estructura originals”, afirma la declaració com a Patrimoni de la Humanitat, que també alerta de l’amenaça que suposa la pressió turística.

CENTRE HISTÒRIC DE VARSÒVIA

Copiar el passat per guarir les ferides de la guerra

L’actual centre de Varsòvia és un altre gran fals històric: el 85% va ser destruït dràsticament per les tropes hitlerianes durant la Segona Guerra Mundial l’agost del 1944, i va ser reconstruït a imatge i semblança de com era als segles XIV i XVIII, fent servir materials originals sempre que va ser possible, en dues etapes: primer entre els anys 1945 i 1951 i més endavant des dels anys 60 fins a l’obertura al públic del Castell Reial el 1984. Tot i això, la Unesco el va declarar Patrimoni de la Humanitat com a reconeixement a “la cura i l’atenció preses per assegurar la supervivència d’un dels testimonis més importants de la cultura polonesa”. “La ciutat va ser reconstruïda com un símbol d’una autoritat electiva i de tolerància”, va dir també la UNESCO. La reconstrucció va incloure el global del pla urbanístic, blocs d’habitatges, el Castell Reial i edificis religiosos, tot i que deliberadament no es van tornar a aixecar alguns edificis per donar més rellevància a les muralles i les vistes de la ciutat des del riu Vístula, que s’ha convertit en una icona de la ciutat. La Unesco també va tenir en compte els usos del nou centre històric: “Mantenir la dimensió funcional del barri antic com un barri residencial i un lloc per a importants esdeveniments històrics, socials i espirituals és un aspecte significatiu de la seva integritat”.

CARCASSONA

Una altra gran fita de la inventiva de Viollet-le-Duc

La restauració de Notre-Dame no està reconeguda com a Patrimoni de la Humanitat però sí que ho està una altra de les grans fites d’Eugène Viollet-le-Duc, la ciutat fortificada de Carcassona. Com explica el catedràtic de la Universitat d’Alcalá de Henares Javier Rivera Blanco al llibre De varia restauratione (editorial Abada), per a Viollet-le-Duc la restauració d’un edifici obligava a cenyir-se a l’estil des “d’una interpretació científica”, rebutjava “les interpretacions lliures” i tenia com a objectiu “portar el monument a la seva unitat estilística original”. Pel que fa a l’autenticitat del monument, considerava que no estava en perill sempre que la imitació de l’estil fos absolutament fidel. Per als experts de la Unesco, Carcassona mereixia ser reconeguda tant pel seu caràcter extraordinari de ciutat fortificada com per la “prolongada campanya de restauració” de l’arquitecte francès, a qui consideren “un del fundadors de la ciència de la conservació moderna”. En canvi, Javier Rivera Blanco qualifica de “prudent” l’actuació de Viollet-le-Duc a les muralles de Carcassona i afirma que les conseqüències que el seu mètode s’estengués arreu d’Europa van tenir una part negativa, quan el van fer servir arquitectes que “no tenien la seva capacitat arqueològica, la seva sagacitat projectual i els seus coneixements tècnics”.

EL COLISEU ROMÀ

Fer visibles els elements nous

El Colosseu està considerat un pioner de les restauracions arqueològiques perquè els arquitectes que hi van intervenir al segle XIX, Raffaele Stern i Giuseppe Valadier, es van limitar a aturar el deteriorament del monument i no van amagar que la seva estructura estava afectada per un terratrèmol, com explica el professor Javier Rivera Blanco. Els arquitectes van concentrar la seva acció a l’anell exterior: en un extrem van reomplir els buits d’algunes de les arcades amb totxos d’un color diferent i van construir un contrafort amb el mateix material. A l’altre van construir un contrafort que reprodueix les arcades i els detalls arquitectònics de manera abstracta.

SAGRADA FAMÍLIA

Els riscos de tocar el llegat de Gaudí

Tot i no ser una restauració ni un fals històric, el cas de la Sagrada Família és singular per les seves vicissituds estilístiques i històriques. Antoni Gaudí va redactar un projecte que anava més enllà del neogòtic del seu predecessor, Francisco de Paula del Villar, i els seus successors han continuat l’obra de Gaudí però reinterpretant el seu projecte. Les catedrals medievals es construïen durant dècades i la Sagrada Família no és cap excepció. Però hi ha detalls més controvertits que les escultures de Subirachs, com la restauració de les escultures de la façana del Naixement.

EL PALAU REIAL DE BERLÍN

Construint un palau barroc en ple segle XXI

La reconstrucció del Palau Reial dels Hohenzollern, a Berlín, té el model en la del campanar de Sant Marc de Venècia. El cas alemany, però, és més complex que l’esquerda que va fer caure el campanar italià. El palau, que estava considerat l’edifici barroc laic més important del nord dels Alps, va ser enderrocat l’any 1950 amb 13 tones d’explosius perquè les autoritats comunistes el consideraven un símbol de l’absolutisme prussià. Al seu lloc hi van construir entre els anys 1973 i 1976 el Palau de la República, que va ser la seu del Parlament de la República Democràtica Alemanya (RDA) fins a l’any 1990. Però l’edifici va perdre les seves funcions polítiques després que s’hi votés la reunificació alemanya i va començar a ser qüestionat, fins que el Parlament alemany va aprovar, enmig de la polèmica, la reconstrucció del Palau Reial el 2002: “El palau restaurarà la imatge familiar de Berlín, completarà el seu centre històric i guarirà el paisatge urbà abans ferit”, es pot llegir a la web de l’associació que impulsa la reconstrucció, que ha rebut 95 de 105 milions d’euros en donacions. El pressupost total és de 600 milions. El nou Palau Reial serà la seu del Fòrum Humboldt, format per diversos museus i altres equipaments culturals. L’arquitecte encarregat de la reconstrucció és l’italià Franco Stella. Tres de les façanes seran reproduccions de les barroques i la que dona al riu Spree tindrà un llenguatge contemporani. L’obertura estava prevista per a finals d’aquest any, però s’ha posposat fins a la primavera de l’any que ve.

Vuit espais monumentals catalans que no sempre han sigut així

Barri Gòtic de Barcelona

De districte medieval a teatre polític: l’historiador Agustín Cocola va revelar fa uns anys que part del Barri Gòtic va ser construïda sobretot durant la primera meitat del segle XX, dins un projecte polític per sanejar la zona i potenciar-la turísticament, reciclant materials dels enderrocs per fer la Via Laietana.

La façana del riu Onyar

Als primers anys 80, els arquitectes Fuses i Viader van sanejar els habitatges que havien crescut espontàniament damunt l’antiga muralla medieval, sobretot al segle XIX. La gamma cromàtica que veiem avui, contemporània i alhora evocadora dels colors del Barri Vell, és obra de l’artista Enric Ansesa.

Muralla de Montblanc

El recinte emmurallat de Montblanc es remunta a mitjans del segle XIV i va patir diversos episodis de destrucció fins a mitjans del segle XIX. El centre històric de Montblanc va ser declarat Conjunt Monumental i Artístic el 1947, i des de llavors s’han recuperat més de 1.300 dels 1.663 metres de muralla.

Santuari de Montferri

Tot i que el sector de l’arquitectura va posar el crit al cel davant una operació semblant a la continuació de la Sagrada Família, el rector de Montferri (Alt Camp) i l’arquitecte Joan Bassegoda van finalitzar el 1999 el temple de Josep Maria Jujol que havia quedat interromput el 1930.

Temple romà de Vic

És un dels dos temples romans que es conserven pràcticament complets a l’Estat. Va ser descobert l’any 1882, quan es va enderrocar el castell romànic dels Montcada al nucli antic de Vic, i es van poder reconstruir l’atri i el frontó gràcies als pocs fragments originals que van ser trobats entre la runa.

Amfiteatre romà de Tarragona

Bona part de les graderies visibles de l’amfiteatre romà de Tarragona van ser reconstruïdes després que les excavacions arqueològiques comencessin a mitjans del segle passat. A l’arena hi ha les ruïnes de l’església romànica de Santa Maria del Miracle, una mostra de la complexitat arqueològica del lloc.

Monestir de Ripoll

El conjunt va caure en desgràcia al segle XIX, quan es va exclaustrar la comunitat i es va cremar l’església. La reconstrucció parcial va arrencar el 1860 i va estar protagonitzada per arquitectes com Elies Rogent, Antoni Coll i Fort, Joan Rubió i Bellver, Josep Puig i Cadafalch i Josep Maria Pericas.

Pavelló Mies van der Rohe

L’interès per reconstruir el pavelló Mies van der Rohe, construït per a l’Exposició de 1929, es remunta als anys 50 però no es va fer realitat fins als 80, amb l’impuls d’Oriol Bohigas. Mies van der Rohe no s’hi va oposar, però sí que va advertir que els materials eren molt cars i que no volia una obra poc reeixida.

Presentació – Guió

 

 

COMPETÈNCIES ESPECÍFIQUES DE LA MATÈRIA

  • La competència en la dimensió temporal de les manifestacions artístiques.

    La competència en la dimensió temporal de les manifestacions artístiques implica que l’alumnat conegui, identifiqui i apliqui a les informacions, a les fonts històriques i, molt concretament, a les produccions artístiques, les convencions cronològiques habituals, les formes de la seva representació i les categories temporals del temps històric (successió, durada, simultaneïtat i ritme). Això suposa l’establiment de relacions entre els precedents i els consegüents de les obres que s’estudien, així com les seves possibles connexions amb les formulacions estètiques de les arts actuals. Finalment, també implica el reconeixement del fet que els estils artístics representen, al llarg de la història, una de les maneres específiques d’entendre l’evolució dels imaginaris socials i la tensió entre les continuïtats i els canvis, les similituds i les diferències.

  • La competència en l’observació, anàlisi i interpretació de les produccions artístiques.

    La competència en l’observació, anàlisi i interpretació de les obres implica que l’alumnat, a més dels discursos estructurats sobre obres i estils artístics situats en períodes històrics que s’ofereixen al seu coneixement, s’introdueixi en els mètodes d’estudi i comentari de les produccions artístiques, que inclogui la identificació, la comparació, l’anàlisi formal i la interpretació en relació amb el context històric, amb l’ajut de fonts de tot tipus. En definitiva, es tracta que l’alumnat sigui capaç d’enfrontarse a l’observació i interpretació d’obres i produccions de manera autònoma, ampliant la seva capacitat de veure per tal de comprendre i valorar les manifestacions artístiques en la seva diversitat.

 

  • La competència en el desenvolupament de la sensibilitat estètica.

Capacitat de gaudir de les obres i produccions artístiques, com a exponents de la creativitat humana i testimoniatges d’una època i d’una cultura, però també susceptibles de ser apreciades per si mateixes, amb independència de la funció per a la qual van ser concebudes en el seu origen. Aquesta valoració de les obres i produccions artístiques com a vehicles per comunicar idees i compartir i verbalitzar sensacions, més enllà de les seves funcions socials, contribueix a generar actituds de respecte per la diversitat de manifestacions i agents creatius, així com experiències d’emoció estètica que ajuden l’alumnat a conformar els seus gustos personals.

 

 

OBJECTIUS
1. Comprendre i valorar críticament els diferents conceptes d’art i de cultura visual en el món contemporani, així com la seva evolució històrica, per tal d’establir les bases de la mateixa definició del fet artístic.

2. Desenvolupar la sensibilitat artística, el criteri estètic i el sentit crític com a fonts de formació i enriquiment cultural per expressar sentiments propis davant les creacions artístiques, respectant la diversitat de percepcions davant l’obra d’art i superant estereotips i prejudicis.

3. Reconèixer els principals moviments artístics i culturals relacionant-los amb la seva època, espai i context social per identificar els seus trets distintius, determinar les seves aportacions i valorar-ne la repercussió.

4. Entendre les obres d’art i les altres formes de cultura artística com un fet social per analitzar la seva funció ideològica i el seu significat identitari com a representació d’una època i d’una cultura, tot valorant especialment el paper social de l’artista o autor.

5. Identificar els principals tipus de manifestacions de la cultura artística propis de cada època o moviment (de les arts tradicionals a les creacions amb mitjans digitals) per reconèixer i diferenciar les característiques i el vocabulari propis de cada tipologia creativa (llenguatge, tècnica…) i aplicar-ho a la interpretació de les obres i al propi treball creatiu.

6. Reconèixer i analitzar els principals autors i manifestacions artístiques i culturals, fent referència específica a l’àmbit de Catalunya i Espanya per interpretar-los i contextualitzar-los en el seu entorn històric i sociocultural.

7. Conèixer i usar diferents mètodes, fonts i tecnologies de la informació i la comunicació per analitzar, entendre i valorar críticament les creacions artístiques. Ser capaç d’aplicar aquest aprenentatge per argumentar el propi treball creatiu.

8. Comprendre i valorar la transversalitat i interacció de les manifestacions artístiques i culturals a través del temps per relacionar els aspectes comuns entre l’art de diferents èpoques.

9. Comprendre i valorar la transversalitat i interacció de les manifestacions artístiques i culturals a través de l’espai i el territori per trobar les connexions entre les diferents formes d’expressió cultural per tal d’apreciar el valor del diàleg intercultural i creatiu.

10. Conèixer i valorar les manifestacions i activitats culturals de l’entorn més proper, emprant, sempre que sigui possible, l’observació i audició directa de les obres i produccions artístiques, així com l’ús dels equipaments culturals i la participació activa en iniciatives culturals per aconseguir la implicació de l’alumnat en la conservació i difusió del patrimoni cultural i en el desenvolupament del teixit cultural del seu entorn.

CONTINGUTS

El concepte d’art i d’estètica en els diferents moviments culturals.
Els significats i funcions socials de l’art i dels altres objectes culturals en els diferents contextos històrics.
El paper de l’artista i dels altres subjectes que intervenen en l’encàrrec, producció, difusió i recepció de l’objecte cultural en cada context històric, amb una atenció especial al paper de la dona en el context artístic.
La identificació de l’estil o el moviment cultural: trets definitoris formals i conceptuals. Aportacions.
Els tipus de manifestacions de la cultura visual (pintura, escultura, arquitectura i arts utilitàries) pròpies de cada període històric o moviment: característiques. Principals innovacions tècniques, materials, de llenguatge…
Les connexions entre les manifestacions artístiques i culturals de diferents continents, èpoques i moviments culturals: influències, continuïtats, evolucions i ruptures.
Les connexions entre les manifestacions de cada moviment cultural: arts visuals, arquitectura, disseny, arts escèniques, música, literatura…
L’anàlisi, interpretació i valoració dels artistes i les obres o manifestacions culturals més rellevants de cada època i moviment, fent referència específica a l’àmbit cultural català.

Les primeres manifestacions artístiques fins a l’edat mitjana

Els inicis de les manifestacions artístiques i utilitàries: la prehistòria.
Les primeres civilitzacions històriques: Mesopotàmia, Pèrsia i Egipte.
L’antiguitat clàssica: Grècia i Roma.
El món medieval occidental: bizantí, preromànic, romànic i gòtic. L’evolució de la
monodia a la polifonia.
L’art islàmic, especialment l’hispanomusulmà.

Les manifestacions artístiques i la cultura visual a les civilitzacions del món

Àsia: l’Índia i Extrem Orient (la Xina i el Japó).
Amèrica: l’art precolombí.
L’Àfrica subsahariana.
Oceania.

Del Renaixement al Neoclassicisme

El Renaixement i l’humanisme.
El Barroc i el rococó.
El Neoclassicisme i la Il·lustració.
Classicisme musical