L’escenari
6 abril 2011
Hola, sóc l’Erika i visc a Vic. Des de ben petita m’agrada actuar en els escenaris del meu poble perquè allà m’escolten.
Un dia, quan estava en casa ben tranquil·la, va sonar el telèfon. Era el meu professor de cant i volia que actues per als jocs florals de l’Hospitalet de Llobregat. Vaig fer les bosses per anar-me a agafar-me el cotxe. Vam arribar allà a les 9:16h, just a temps per preparar-me. Les cadires s’omplien cada cop més. “ES L’HORA DE FER SILENCI I D’ESCOLTAR LA PRECIOSA VEU DE L’ERIKA”. Vaig sortir i tota la gent m’aplaudia, quina vergonya! Vaig començar a cantar i de sobte l’escenari va sortir volant cap als estels. En aquell moment pensava que era SuperMan! Vaig veure Saturn, Urà… els vuit planetes seguits.
– Caramba, els planetes són preciosos!- vaig dir.
Vaig trepitjar Mart i un munt d’extraterrestres m’envoltaven amb les seves quatre mans i tres ulls, però jo no deixava que em toquessin, em donava una miqueta de fàstic. No sabia què fer, o patir un infart de la por que portava o anar amb els marcians amb quatre mans i tres ulls. Vaig anar cap a ells, el meu cos tremolava com un terratrèmol o un volcà en erupció.
Em van donar un full on deia:
“Els extraterrestres són gent normal, no tan guapa com els humans però porten la mateixa vida que una persona, es renten les dents, van al col·legi i fins i tot al psicopedagog!’’.
Quina gràcia em va fer aquell resum d’un extraterrestre!
Sandra
Hi havia una vegada quatre noies i un gos. L’Esther era una mica baixeta, castanya i amb els ulls marrons. La Natàlia era una mica baixa, castanya amb els ulls marrons fluix i tenia un gos molt petit que cada dia portava a l’escola. I la Marta era una mica alta, rossa i amb els ulls blaus.
Fa molt temps hi havia un home que es deia Carles que era molt però que molt pobre. Moltes vegades no menjava perquè no tenia diners per comprar aliments, anava de poble en poble per intentar menjar però va passar una cosa increïble.
Vet aquí una vegada en les precioses muntanyes de París hi vivia l’alienígena més famós que mai havia existit, es deia Berni.
Era una vegada un noi es va barallar amb una bruixa i ella li va fer un encanteri, el va convertir en un monstre. Ell molt trist es va amagar en un castell esperant que alguna princesa el rescatés i que l’alliberés de l ‘encanteri.
Després d’uns dies buscant la va trobar, va preparar tot el que necessitava, va agafar un taxi perquè la portes a l’estació de tren. Va començar el viatge cap a la gran muralla xinesa.

Hi havia una vegada un jove de 25 anys que es deia Àlex. Tenia una família: la seva dona Cristel i un fill que es deia Carlos.
Hi havia una vegada una noia que es deia Vanessa. Era una detectiu privada que per les nits, mirant la lluna nova, es convertia en una noia fantàstica que volava i feia mal a la humanitat .









Comentaris recents